SOGNO DI UNA NOTTE DI MEZZA ESTATE

Elena Ghiaurov (Titània) i Fausto Russo Alesi (Botton)

El mític Piccolo Teatro di Milano ha tornat a Barcelona dins el marc del Festival del Grec, per representar durant 4 dies la comèdia de William Shakespeare, Sogno di una notte di mezza estate, sota la direcció de Luca Ronconi, que no s’ha pogut desplaçar a Barcelona amb la companyia, per problemes de salut.

La proposta és una festa teatral de molt alt nivell, no debades la companyia italiana continua sent un referent a Europa, i a Catalunya, amb l’emblemàtic Teatre Lliure que sempre s’ha emmirallat amb la companyia milanesa, com a mostra més evident d’una manera de fer i gestionar el teatre, continua sent el model.

DANA SUESSE: Evening in Harlem

Dana Suesse

Nadine Dana Suesse va néixer a Kansas City (Missouri) el 3 de desembre de 1909.

A molts de vosaltres no us dirà res aquest nom, però va ser una compositora i lletrista important. Als 21 anys la premsa ja l’anomenava la noia Gershwin.

Dana Suesse, degut a la seva alçada, va haver de caviar la dansa pel piano i això va marcar la seva vida des de la infantessa. Als deu anys  ja feia el seu primer concert a la sala Drexel de la seva ciutat. La procedència del Sud dels EE.UU. de part de la seva família la va influenciar en les seves predileccions culturals.

Ian Bostridge canta Schubert al Liceu

Ian Bostridge

Amb el recital d’ahir del tenor anglès Ian Bostridge, acaba la brillant tanda de recitals de la present temporada del Liceu, que ens ha permès gaudir de Matthias Goerne, Anne Schwanewilms, Thomas Quasthoff i Edita Gruberova.

Si arran del fabulós recital de Quasthoff vaig classificar els liederistes en dos grans grups, els introvertits que cantaven per a ells, tenint un públic al davant que els escolta i aquells que canten pel públic que els ha vinguts a escoltar, em sembla que no m’erro si situo a Bostridge en el primer grup.

L’explosiva Carmen de John Elliot Gardiner

Andrew Richards (Don José) i Anna Caterina Antonacci (Carmen)

John Elliot Gardiner ha dirigit per primera vegada l’obra mestre de Georges Bizet, en el mateix teatre on es va estrenar, la Salle Favart, mundialment coneguda com l’Opéra Comique, durant el mes de juny del 2009. Avui la dirigirà a Granada, dins el marc del Festival d’estiu.

Al fossar la seva orquestra, és a dir l’Orchestre Révolutionnaire et Romantique i en escena amb els cantants, el fabulós The Monteverdi Choir, actuant, segons he llegit, amb la personalitat pròpia d’un altre personatge i no com una massa coral que és limita a acompanyar i omplir l’escena.

Els cantants, tret de la Carmen de referència en l’actualitat, la seductora Anna Caterina Antonacci,

PLAISIR D’AMOUR, le prix pour Maac

Elisabeth Schwarzkopf

Preparar el premi del maac ha estat un veritable “plaisir”.

Si l’altre vegada vaig agafar dos puntals referencials de com cantes elles, la Ludwig i la Grümmer, interpretant l’escena del segon acte del Lohengrin (ja disponible en el Canat de Youtube), avui he anat directa a l’essència, escollint a la soprano, és a dir ella, és a dir la Schwarzkopf.

Escoltant a l’aristocràtica soprano cantant la deliciosa “Plaisir d’amour” de Jean Paul Martini i veient les magnètiques fotografies, amb tota l’elegància i sofisticació que la gran Elisabeth Schwarkopf emanava

Els 3 tenors eren…

Pini-Corsi, De Luca, Storchio i Sobinov, Don Pasquale a La Scala (1904-05)

12 infernemlandaires han participat en aquesta darrera edició del concurs, d’aquesta temporada.

Em semblava fàcil i continuo pensant que ho era, és clar que el segon tenor, tenia una certa dificultat, però els altres dos, sincerament,creia que no. Són d’aquells que en obrir la boca dius, és fulanet. Tot i així, penso que les preses per contestar el més ràpid possible, han traït a alguns dels estimables participants.

Bé, del que no hi havia cap dubte és de l’òpera, l’autor i l’ària, aquí tots menys un que s’ha oblidat, n’estic segur, heu estat encertats i fins i tot, més d’un ha coincidit amb el que he pensat sempre, que el preludi amb la trompeta és la font de inspiració de Nino Rota per la música de The Godfather.

El 1er acte de la Die Walküre de Sant Joan, a les Arts

Ho he llegit quasi bé tot de la Tetralogia que s’està duent a terme aquest dies al Palau de Les Arts de València i de la que els amics infernemlandaires de Llevant, no paren de refregar-me pels nassos les excel•lències. Quina enveja!, tot i que no trigarem gaire a fer un pols de tetralogies i espero que estarem a l’alçada del repte que ens han posat.

Cròniques magnífiques i detallades, que en donen fe, com a mínim de la Die Walküre que avui ens ocupa, les trobareu (per ordre alfabètic)

ELS GUANYADORS DE LES AUDICIONS DEL MET 2009

Prova final del 2009 Metropolitan Opera National Council

Potser després de tantes medalles i dates històriques de cantants del passat, he cregut convenient portar al blog, cantants del futur. Avui encara no són res, són promeses que estan fent els primers intents de situar-se en el exigent i complicat món operístic. Al seu favor tenim la joventut, l’entusiasme, les ganes de menjar-se el món. Si la setmana passada parlàvem dels guanyadors del concurs de Cardiff que organitza la BBC, avui anem al MET.

Cada any el primer teatre d’òpera dels Estats Units, organitza el National Council, on es fan audicions dels joves cantants per tot Amèrica i a la final que es celebre el MET i arriben, els que en teoria estan més ben preparats. Nou valors que s’han de integrar a la companyia del prestigiós teatre novaiorquès i que en molts casos esdevenen, amb l’ajuda que suposa el prestigi del MET, cantants amb carreres internacionals notables i en casos més aïllats, veritables primeres figures.

Avui us proposo escoltar, l’actuació dels guanyadors en el concert que va tenir lloc el 22 de febrer de 2009.

LA MEDALLA D’OR DEL LICEU: qui la té?

La medalla d'or del Liceu de Victoria de los Ángeles

Atenent una pregunta de la Concep i aprofitant la informació que m’ha proporcionat l’Albert (gràcies), avui faré un post dedicat a les medalles d’or del Liceu.

No creia que aquesta entrada em portés tants maldecaps.

Depenent de les fonts i moltes vegades provinents del mateix Liceu, les informacions són confuses. La base d’aquest post és el anuari editat pel mateix Liceu i que comprèn l’activitat del teatre des de 1947 fins el 1997. Diríem que és el tercer volum per completar la informació de l’activitat del teatre des de la seva inauguració al 1847. Els primers 50 anys el va confeccionar de manera espectacularment exhaustiva el mestre Jaume Tribó, el segon està fet per la mateixa autoria, però malauradament no s’ha editat (vaig reclamar-ho al blog). El tercer, que va ser el primer en sortir a la llum, el va confeccionar en Pau Nadal. Doncs bé, segurament la Direcció actual del Liceu, tot i tenint un Consell Assessor de prestigiosos i honorables prohoms, ha oblidat com a mínim a Julian Braunsweg, el director del London Festival Ballet, que va rebre la medalla el 13 de maig de 1959, a la soprano Gianna d’Angelo que la va rebre el 20 de desembre de 1959 i al André Turp el tenor canadenc que va commocionar al públic no tan sols femení, i que va rebre la medalla el 26 de gener de 1963, en la darrera de les funcions del triomfal Werther que va interpretar en la temporada 1962-1963.

El Liceu editava un exhaustiu llibre al començament de les temporades, similar al que ara fan els Amics del Liceu, però amb força informació i auto propaganda. El de la temporada 1966-1967 i en commemoració dels 20 anys de l’Empresa de Juan Antonio Pamias, informa de les 14 primeres medalles, que és de on he tret la informació que us acabo d’explicar, però de manera força estranya no apareix Joan Magriñà, que segons la informació que en facilita ara el teatre, si que hi és. Mentre que en el anuari d’en Pau Nadal parla del homenatge que es va fer al ballarí i coreograf, però no de l’entrega de la medalla d’or. Finalment, per una crònica del Dr. Colomer Pujol en el programa general de la temporada 1973-1974, he pogut saber que la medalla fantasma a Joan Magriñà, es va entregar el 16 de febrer de 1973, després d’una funció del Sombrero de Tres Picos, en la seva celebrada coreografia.

Haig d’agrair la inestimable ajuda de la Teresa, que em va obrir la caixa de Pandora amb el tema Turp, la Josefina que m’ho va corroborar i en Jaume, que ha acabat per certificar les meves investigacions finals, que no són altres que les que tot seguit us presento:

It’s a Grand Night for Singing

State Fair 1945

Porto uns quants dies una mica apàtic i abúlic. No sé si és el canvi d’estació, les ganes de fer vacances o una mica de tot plegat.

Avui toca musical, amb reminiscències wagnerianes.

Ves per on tiraré d’una deliciosa rampoina dels meus estimats Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II, escrita per a la pel•lícula State Fair de l’any 1945, dirigida per Walter Lang i protagonitzada per Jeanne Crain, Dana Andrews, Dick Haymes i Vivian Blaine.

No es va emportar l’Oscar a la millor cançó, que si va recaure en un altre cançó d’aquesta mateixa pel·lícula, “It might as well be spring”.

La versió que he pujat al meu canal de YouTube és encara més rampoina que la de la pel•lícula i està cantada per la gran soprano wagneriana

El concurs de juny: aquest mes cal escoltar

El últim concurs de la temporada és el del mes de juny. Deixarem descansar els mesos de juliol i agost i ja tornarem ben descansats en el mes de setembre per esbrinar nous reptes.

Per acabar la temporada anirem a parar a la fórmula clàssica. Una ària, aquest cop de tenor, i tres cantants.

És ben senzill, heu d’esbrinar

DESPRÉS de 30 ANYS, TORNEN LES MEDALLES D’OR DEL LICEU

L’actual Direcció del Liceu ha decidit de manera molt encertada, tornar a atorgar la medalla d’or del teatre a persones rellevants en la seva història.

La darrera medalla és va atorgar al Doctor Josep Maria Colomer Pujol, conegut foniatra i entranyable comentarista de les transmissions radiofòniques de Radio Nacional. Va ser el 20 de febrer de 1979 en la primera representació de La Favorita de Gaetano Donizetti.

Potser per recuperar tots aquests anys sense donar aquesta magnífica distinció, han decidit que havien de retornar a la tradició amb l’entrega de 10 medalles a les següents personalitats (per ordre alfabétic)

EL BIS DE NUCCI, no es parla d’altre cosa

Leo NUcci Rigoletto al Teatro Real, 22 de juny de 2009

No es parla d’altre cosa en els ambients operístics, el fet de que Leo Nucci, el veteraníssim cantant hagi arribat al Teatro Real per a una única representació del Rigoletto, s’hagi saltat totes les indicacions escèniques dissenyades per aquesta producció i s’hagi posat la seva gepa, tot arrossegant la cama com ha fet en els més de 433 Rigolettos que ha cantat en la seva llarguíssima carrera i en arribar a la cabaletta del duo que canta amb Gilda (una excel•lent Patricia Ciofi) i que clou el segon acte, l’excitant “Si, vendetta, tremenda vendetta”, l’hagi bisat.

És la primera vegada que això succeeix des de la reobertura del teatre madrileny.

Nucci, al que ara tots venerem, però que quan va començar, quasi ningú considerava un baríton

El Gennaro de Ismael Jordi

Opéra Royal Wallonie de Lieja (Bèlgica)

Abans d’ahir en la Royal Opera de la Wallonie a Lieja va tenir lloc en versió semi escenificada la segona funció de Lucrezia Borgia de Gaetano Donizetti, amb el protagonisme de la soprano americana June Anderson en el rol titular, la primera va tenir lloc el dia 18.

Cal recordar que June Anderson va estar anunciada al Liceu, fa molts anys en aquella Lucrezia Borgia que va acabar cantant una caduca Joan Sutherland, al costat d’Alfredo Kraus i que havia de suposar el debut en el rol de la cantant nord americana. Han passat 20 anys i finalment l’Anderson ha decidit cantar-la, per bé que la versió no era escenificada i no sé pas si a les alçades de la seva carrera, mantindrà aquest rol en un futur. L’activitat de June Anderson és molt minsa i el resultat és correcta, digna però molt elaborat, li costa acabar l’òpera.

EL FENOMEN GRUBEROVA

Edita Gruberova al Liceu, 21 de juny de 2009

No crec que en la història recent de l’òpera hi hagi cap soprano, que amb 62 anys i després d’una llarga i intensa carrera, mantingui un estat vocal com el que manté Edita Gruberova.

Cap de les grans, al 62 anys, ni Caballé, ni Sills, ni Sutherland, ni Scotto, no cal dir Callas o Tebaldi, mantenien un instrument tan espectacularment sa, com el que ha exhibit en el recital d’ahir diumenge al Liceu.

Espectacular recital, d’èxit previsible, però no tant per l’estat de forma excel·lent de la diva eslovaca i si per la lògica veneració que els seus fans li professen cada cop que trepitja el Liceu, definitivament un dels seus feus, al costat de Viena o Munic.

Estava interessat en el programa que inicialment ens proposava la Gruberova, amb una primera part dedicada a Mozart i Schubert i una segona amb Dvorák i Strauss. La incògnita era la previsible tercera part. Es mantindria Edita Gruberova coherent amb el repertori escollit pel recital o per contra saltaria l’ètica i l’estètica, oferint òpera com ja havia fet en el recent recital de Castelló?.

El Liceu no s’ha omplert. Un diumenge del mes de juny i per la tarda, no sembla ni el dia, ni l’hora més propicia per anar a un liederabend, però Edita Gruberova pot amb això i més, els seus fidels seguidors no han faltat a la cita.

SALOME, segon repartiment

Erika Sunnegårdh, Salome del segon repartiment. Liceu 2009

L’endemà del esclat Stemme era difícil, per molt bona que fos la Erika Sunnegårdh, ens fes oblidar, ni que fos per un moment, el que varem viure la nit anterior.

La Sunnegårdh és una soprano lírica, que a vegades sembla una soubrette, amb una veu d’escassa projecció en el centre i quasi nul•la a la zona greu, on Strauss l’obliga a baixar vàries vegades al llarg de l’exigent partitura. Sempre he defensat la Salome per a una soprano lírica,

LA PRIMERA SALOME DE NINA STEMME

El menjador de can Herodes a la Salome del Liceu. Foto Bofill

Per acabar aquesta temporada, deixeu-me avançar el resum que faré a finals de juliol, bastant fluixa, el Liceu ens reservava un plat fort, la Salome de Richard Strauss amb el debut en aquest rol, de la gran Nina Stemme, sense cap mena de dubte, una de les sopranos del moment i que ja ha esdevingut “reina de la casa”.

La darrera vegada que la varem veure escenificada va ser en la temporada 1991-1992 amb la Marton i Simon Estes i en una temporada, ara fa 10 anys, en versió de concert, al Palau de la Música, on Anna Tomowa-Sintow i Robert Hale, eren els encarregats de colpir-nos amb la genial, sensual i brutal partitura.

La història d’aquesta òpera al Liceu està plegada dels grans noms de la lírica i amb aquesta nova versió, estrenada ahir, amb la gran soprano sueca, la tradició segueix.

Amb la Salome no es poden fer experiments orquestrals

EL PRIMER ATTILA DE ILDAR ABDRAZAKOV

Ildar Abdrazakov Attila a Lima abril 2009

El 14 d’abril de 2009 en el Teatro Municipal Alejandro Granda de la ciutat de Lima, el baix rus Ildar Abdrazakov va fer el seu primer Attila, rol emblemàtic del repertori verdià, de la per altre part, tan ben tractada corda, per part del compositor italià.

A Lima no hi havia gaires riscos, és un teatre laboratori, per fer front a debuts compromesos, que en altres teatres podrien portar riscos innecessaris. Ja ho va fer Juan Diego Flórez amb el Duca del Rigoletto, per preparar les funcions de Dresde, que per ara són les darreres funcions d’aquest rol, després de cancel•lar, de manera més que intel•ligent, les funcions previstes en el Real.

Ben el contrari, jo crec que Abdrazakov passejarà aquest rol per tots els grandíssims teatres, doncs

Thomas Quasthoff: La sublim senzillesa de la perfecció

És ben senzilla i gratificant la crònica d’avui, una nit immillorable. La millor vetllada musical de la temporada, al Liceu. El millor cantant de la temporada, a l’espera del que succeeixi amb la Salome de la Nina Stemme.

Aquí podria acabar la crònica i us asseguro que no hi sobre, ni falta res. Però deixeu-me esplaiar-me una mica.

La Die Schöne Müllerin de Franz Schubert

Premis Blocs Catalunya: He venido a hablar de mi libro

L’associació STIC.CAT (Societat de Tecnologia i Coneixement) ha convocat la segona edició dels Premis Blocs Catalunya.

Com molt bé diu l’amic Ferran, aquell que passava, això és una vanitat.

Té tota la raó, doncs quan et presentes a una competició on es premia el millor, entre tots els que ens hi hem apuntat, és una vanitat. Altre cosa seria que et presentessin els visitadors, però un mateix… és una vanitat, m’ho miri com m’ho miri.

Això no acaba pas aquí, no. No ni ha prou a presentar-me,