EL QVIXOTE QUARTET A SABADELL

Ahir va tenir lloc el darrer concert de la temporada de cambra de Joventuts Musicals de Sabadell, i tot i que inicialment no estava previst que fossin ells, em vaig alegrar que fos  el Qvixote Quartet l’encarregat de fer-ho, amb un programa integrat per tres obres i tres compositors cabdals, Haydn, Mozart i Schubert.

El Qvixote Quartet està integrat per Helena Satué i Maria Sanz, violins, Daniel Cubero, viola i Amat Santacana violoncel. Van néixer l’any 2006 i no paren de guanyar premis, són molt joves i tenen un futur esplèndid que els espera, ja que posseeixen talent i sensibilitat i tots ells llueixen una contrastada formació. Els manquen coses, coses que s’aprenen amb els anys, el treball i l’experiència, però no és res greu, ja que a hores d’ara ja tenen tot el que cal per triomfar en el difícil i exclusiu món de la música de cambra.

PREPARANT IL TURCO IN ITALIA

Nino Machaidze, Fiorilla a Il Turco in Italia

Demà s’estrenarà al Liceu, i aquest cop si que és veritat, Il Turco in Italia, l’òpera de Gioachino Rossini que després de cent-noranta-nou anys es representarà per primera vegada al teatre de les Rambles. Abans s’havia estrenat al Teatre de la Santa Creu la temporada 1820/1821 i també l’havíem gaudit molt en una divertida posada en escena de Mario Gas al Teatre Grec, quan el festival estiuenc es dignava a presentar una producció operística. Va ser l’estiu de 1984 amb Enedina Lloris  i deu anys més tard es presentà la mateixa producció al Festival de Peralada, aquest cop amb Sumi Jo i Simone Alaimo.

Que hagi trigat tants anys a estrenar-se al Liceu no s’acaba d’entendre, tot i que de les grans òperes còmiques de Rossini (no parlo de les farses, òperes en un acte), jo m’atreviria a dir que és la més “fluixa”. Impossible comparar-la amb Il barbiere di Siviglia o L’italiana in Algeri, tampoc amb La Cenerentola, tot i que aquesta no és ben bé una opera còmica.

En qualsevol cas no es tracta d’una òpera menor, ni molt menys, és una òpera molt original i  fins i tot amb un plantejament teatral molt modern i un argument decididament arriscat.

JONAS KAUFMANN CANTA VERDI

Jonas Kaufmann (Don Carlo)

El passat 21 d’abril Jonas Kaufmann va fer un concert al Royal Festival Hall Londres, aprofitant l’estada a la capital britànica en ocasió de les representacions del Don Carlo de Verdi, on va interpretar a la primera part àries del compositor italià, mentre que a la segona va estar dedicada íntegrament a Wagner, sumant-se així a “l’original” bicentenari d’ambdós compositors.

Com que a la part wagneriana no va oferir cap novetat destacable, ja que va cantar Siegmund, Walther, Parsifal i a les propines dos dels Wesendonck-Lieder que ha gravat recentment, he cregut més adient portar a l’apunt la part verdiana, obviant les poc originals obertures entre ària i ària, que tant em refreden en els concerts lírics.

Kaufmann, acompanyat per l’Orquestra Philharmonia sota la direcció de Jochen Rieder va cantar les següents àries:

L’AUDITORI: ALEXANDRE THARAUD & QUARTET CASALS

No tenia que assistir a aquest concert, l’havia desestimat, però els infortunis de la vida van fer que els benvolguts amics Imma i Miquel no hi poguessin anar i ens regalessin les entrades, per tant l’apunt de preparació de Il Turco in Italia s’haurà d’esperar un dia més i avui us parlaré d’aquest concert.

No m’ha agradat gaire Alexandre Tharaud, sobretot el Couperin inicial m’ha semblat tan personal i per a mi tan fora de lloc, que m’he desconnectat als cincs minuts tot esperant que la cosa millorés amb les sonates de Domenico Scarlatti. No era gens difícil millorar-ho però tot i així la sensació de desconcert es va mantenir durant tota la primera part, ja que en les sonates més lentes els hi faltava una certa ànima i en les més ràpida, l’abús del pedal i la pulsació excessivament enèrgica produïa un so barrejat i unes agilitats poc netes i en molts moments poc audibles. Massa present i recent el festival Sokolov com per acceptar com aquell qui no vol la cosa, les anunciades excel·lències de Tharaud que per a mi no han assolit els expectatives dipositades, ni he acabat d’entendre aquest retrat d’artista que l’Auditori li ha dedicat, bé, si que l’he entès, però diguem que m’estimo més no entendre’l. 

COR VIVALDI: EL CONCERT DE LA CREU SANT JORDI

La Creu Sant Jordi és d’aquells guardons que ha anat a parar a tantes persones, que l’han acabat vulgaritzant en excés. Hi va haver una temporada, fa uns quants anys, que es repartia a cabassos i és clar aquesta “massificació” l’acabà desvirtuant, i deixeu-me dir que tampoc crec que tots els que la poden lluir a la solapa en siguin del tot mereixedors.

Feia temps que no seguia la pista de cap Creu Sant Jordi, fins i tot creia qua ja no es donava, però ves per on, quan vaig rebre la notificació del mestre Òscar Boada que enguany la Generalitat l’atorgava, entre d’altres al Cor Vivaldi Petits Cantors de Catalunya, és a dir, el Vivaldi (ja han assolit aquell grau que amb l’article i el nom principal n’hi ha prou per tal de que tothom sàpiga de qui parlem), vaig exclamar: “Per fi torna el prestigi a la Creu Sant Jordi”.

Molts pensareu que és una botada d’aquelles que de tant en tant m’agrada dir per agitar una mica el pati per provocar, però no n’estic del tot segur, no era, o al menys aquesta no era la intenció, i si en canvi constatar que potser aquesta és d’aquelles que honora a qui la dóna (per allò de que finalment s’ha fet justícia institucional) i situa en el just lloc on ha de ser,  a qui la rep. No és que abans de atorgar-li no hi fos al seu lloc, però per a tots aquells que no viuen el món musical com el visc jo, possiblement el Cor Vivaldi sigui com a molt, “un cor de canalla que diuen que ho fan molt bé”, i per a molts d’altres ni tan sols això, per tant si la Creu serveix per fer-los visibles (molt millor audibles) a moltes persones que no sabien de la seva existència, tan sols per això ja està ben donada, però no tan sols per això, al darrera del reconeixement hi ha un treball tan apassionat com rigorós, tan dur com excels, tan meravellós com estricte.

Per tots els que els admirem i gaudim tant amb ells, és un enorme privilegi ser feliços testimonis d’aquest reconeixement a una tasca que l’any vinent complirà el 25 anys de la seva creació i que lluny de l’auto-complaença insisteix amb nous estímuls en la perdurabilitat d’un projecte en constant evolució. 

LA NORMA DE MARIELLA DEVIA

Mariella Devia, Norma a Bologna

La Norma de Mariella Devia ha estat una de les cites operístiques d’aquesta temporada,   amb les entrades exhaurides de feia mesos, uns preus astronòmics a la revenda i la seva legió de seguidors, admiradors i els infatigables defensors de les essències belcantistes, excitats davant del debut de la veterana soprano (12/04/1948) en un rol tan emblemàtic per a una soprano dedicada amb cos i ànima al repertori del belcanto italià, com és Norma de Bellini.

La cita va tenir lloc al Teatro Comunale de Bologna el passat mes d’abril i avui us porto la gravació de la representació del dia 13 d’abril de 2013 que es la que ha retransmès la RAI, que beneficia bastant a la fins ara disponible, de procedència “desconeguda”.

Caldrà puntualitzar, com ja hem dit moltes vegades, que per valorar en la seva total dimensió una interpretació, cal estar present al teatre o a la sala de concerts, i que moltes vegades i per segons quin tipus de veu (la de Devia entre elles), les transmissions radiofòniques no fan justícia a la interpretació, però compte!, tampoc amaguen res i acabem escoltant allò que va succeir amb moltes de les virtuts i això si, tots els defectes o les carències, ja que per a mi Devia les té notables i per tant, malgrat la lliçó belcantista que és habitual en ella, la seva Norma em sembla insuficient i massa tardana.

SUNDAY IN THE PARK WITH GEORGE AL CHÂTELET DE PARIS 2013 (vídeo)

Julian Ovenden a Sunday in the Park with George al Teatre Chatelet de Paris

El Teatre Châtelet de Paris va oferir del 15 al 25 d’abril el musical de Stephen Sondheim (musica i cançons) i James Lapine (llibret), Sunday in the park with George, el musical inspirat en la creació artista del pintor francès adscrit al puntillisme impressionista. George Seurat i més concretament en una de les seves obres mestres, Tarda de diumenge en l’illa de la Gran Jatte.

El Châtelet sembla que s’hagi proposat presentar tota la producció del compositor novaiorquès, i després de les produccions de A little night Music i Sweeney Todd, ara li ha tocat el torn a aquesta obra estrenada el mes de juliol de 1983 al Playwrights Horizons (Off Broadway) amb Mandy Patinkin i Bernadette Peters, i definitivament a Broadway el 2 de maig de 1984 al Booth Theatre amb la mateixa parella protagonista i sota la direcció del mateix llibretista James Lapine.

Sondheim després del fracàs de Merrily We Roll Along (1981), que es va mantenir en cartell durant 16 tristíssimes representacions, va decidir deixar de composar música i dedicar-se a escriure, però James Lapine va engrescar-lo altre cop proposant-li com a tema de partença el meravellós quadre de Seurat, tot fent-li notar que a la pintura tan sols hi mancava el propi pintor, i amb aquesta lleu pinzellada (mai millor dit) n’hi va haver prou per tal de que tots dos elaboressin un  sofisticat, erudit, minoritari i per què no dir-ho, pretensiós musical, que ha assolit la categoria d’obra mestra, multi premiat (Pulitzer Prize for Drama, dos Tony Awards, Drama Desk Awards, el Olivier Award (1991) i repetir al 2007 en la reposició.