EL WINTERREISE DE GERALD FINLEY I JULIUS DRAKE

CDA68034

Avui us porto el Winterreise de Schubert que el baríton Gerald Finley i el pianista Julius Drake  van gravar durant el mes de febrer de 2013 per el segell discogràfic Hyperíon. El CD va sortir a la venda en el mes de març de 2014 quasi coincidint amb el de Jonas Kaufmann, que en aquell moment ho va eclipsar tot i que sabeu que m’agrada moltíssim, fet que no treu que el Winterrerise no admeti versions tan distants entre si, com la del baríton canadenc, el tenor alemany o la “definitiva de MatthiasGoerne” o la referencial de DFD. Per sort la catedral del lied disposa de versions extraordinàries i aquesta de Finley i Drake també m’ho sembla.

Allunyat del dramatisme i les sonoritats fosques, Gerald Finley ofereix una versió més lírica, mai tensa en la interpretació ni en els aspectes vocals d’una tessitura generosa, molt lírica en la zona aguda de la veu, però molt sonora i suficient en el descens a les zones més fosques i interioritzades del registre vocal i sensorial. Continua llegint

LA IMMENSITAT ARTÍSTICA I MORAL DE JORDI SAVALL, UN CLAM PER L’EDUCACIÓ I LA CULTURA

Jordi_SAVALL__PHOTO_1_____David_Ignaszewski

Us deixo la carta que Jordi Savall ha dirigit al Ministre José Ignacio Wert i als membres del Jurat que li van atorgar el Premio nacional de Música 2014, premi que com tots sabreu a hores d’ara, ha declinat.

La subtilesa, la sapiència i l’extraordinària duresa de l’educadíssim escrit són prou evidents, no cal afegir-hi res i si fer-ne el màxim de difusió possible.

Aquí la teniu, copiada del mur del Facebook del mateix mestre Savall Continua llegint

IL TROVATORE A CHICAGO (Wagner, Lee, Blythe, Kelsey, Silvestrelli): NO ANEM BÉ!

Yonghoon Lee_Stephanie Blythe_TROVATORE_Robert_Kusel

Yonghoon Lee (Maneico) i Stephanie Blythe (Azucena) a Il Trovatore a la Lyric Opera de Chicago _Robert_Kusel

No acostumo a fer apunts com els d’avui, però sembla que amb Il Trovatore tothom si veu en cor i el seguit de despropòsits que aquesta representació del dia 27 d’octubre a la Civic Opera House, Ardis Krainik Theater de Chicago m’ha deixat entre preocupat i esverat, ja que alguns dels noms arreplegats semblaven tenir alguna possibilitat de ser la gran esperança del propers anys, vosaltres mateixos, el germans Marx no ho haguessin pogut proposar més hilarant.

Tot m’ha semblat horrorós, el cant, les diccions, les veus dels rols secundaris, la manera de cantar o millor seria dir, maltractar Verdi, l’èmfasi en obrir les vocals, en emetre sons inintel·ligibles i la tendència a transformar el cant verdià en un verisme descarnat i mal entès. Continua llegint

EL VÍDEO DE LE NOZZE DI FIGARO AL MET

Avui us deixo la possibilitat de revisar o visionar per primera vegada per a tots aquells que no varen poder veure la transmissió, de la representació de Le Nozze di Figaro que va tenir lloc en el Metropolitan Opera House de Nova York el passat 18 d’octubre.

La representació dirigida per l’aclamat James Levine va motivar un apunt a IFL, aquest: Continua llegint

LICEU 2014/2015: LA TRAVIATA (1) Ciofi, Castronovo, Stoyanov;McVicar, Pidó

Si hagués de jutjar la funció de diumenge tarda per els minsos aplaudiments rebuts durant la representació diria que aquesta Traviata va ser discretíssima, que és en realitat el que jo crec que va ser, però en canvi, si hagués de jutjat per els aplaudiments del final de la representació hauria de dir, i no ho vull fer perquè no va ser així, que va ser una representació memorable.

La Traviata necessita una gran actriu, una soprano que sigui capaç de transmetre emocions, estats d’ànim i sentiments, que sàpiga dir i doni sentit a la complexitat anímica i psicològica d’un personatge tan ric com el de Violetta Valery, un rol veritablement de carn i ossos que Verdi va musicà amb mestrívola inspiració. Però Violetta Valery també ha de ser una gran soprano amb una gran veu, i si no és gran (no de volum) com a mínim ha de ser suficient per omplir vocalment tot el que Verdi demana, que no és ni poc, ni fàcil, per això aquest és un dels rols paradigmàtics de l’òpera que totes les grans sopranos volen fer en un moment de la seva vida i les que no ho són volen probar de fer-lo per veure si ho acaben sent. Violetta en contra del que diuen molts necessita d’una soprano, no de tres, però aqueata ha de ser capaç aç de fer els tres actes amb plenitud vocal i convenciment dramàtic i escènic. Continua llegint

OBC: RAMEAU-XOSTAKÒVITX-SIBELIUS amb Wang, Farrés i Víctor Pablo Pérez

PROGRAMA_OBC_4

Interessant programa, excel·lents solistes, director sòlid i expert al capdavant d’una orquestra en plena forma, tot això i una mica més ha estat el resum de la meva inauguració de la temporada 2014/2015 de l’OBC.

Per motius diversos que no venen al cas no vaig poder assistir a cap dels tres primers programes que l’OBC ha programat en la darrera temporada del mestre Pablo González com a titular, ahir el director va ser el burgalès Víctor Pablo Pérez, que sempre que el veig dirigir m’agrada perquè sempre ofereix coses, mai és rutinari, sempre és creatiu i les seves direccions tenen caràcter i personalitat.

El programa va començar amb una obra d’un període poc sovintejat per l’OBC, el barroc, i amb poc més d’una vintena de músics van interpretar una selecció  de les suites número 1 i 2 de l’òpera Hyppolite et Aricie de Jean-Philippe Rameu segons la revisió feta per Vincent D’Indy. D’aquesta manera minsa però manera al cap i a la fi, l’OBC commemorava el 250è aniversari de la mort del compositor francès. Continua llegint

LICEU: CONCERT BEETHOVEN

 

Liceu-Beethoven

Ahir, en una setmana que encara no ha acabat, de intensíssima activitat musical vaig anar al Liceu per assistir al primer concert de la temporada simfònica de l’Orquestra del teatre, que sota la direcció del seu titular, el mestre Josep Pons, van fer un programa íntegrament dedicat a Ludwig van Beethoven, amb la participació del pianista Josep Colom per interpretar la segona obra del programa, el concert número 5 pera piano i orquestra, conegut com Emperador, la primera va ser l’obertura Coriolà , op 62 i a la segona part la setena simfonia.

Des de que el mestre Pons va ser designat director musical del teatre, va incorporar una mini temporada simfònica, fins ara fora del teatre i aquesta temporada 2014/2015 en el seu habitat natural, a casa seva. Els concerts simfònics eren una part d’un ambiciós projecte que de moment i per els motius prou coneguts, no s’han dut a terme, ara han anunciat que s’obrirà un procés de contractació per ampliar-la, d’entrada amb 14 nous músics, quelcom que em sembla fonamental vist i sobretot escoltat el concert d’ahir. Continua llegint

LICEU 2014/2015: LA TRAVIATA (2) Mosuc, Capalbo, Òdena;McVicar, Pidó

Ahir vaig veure la primera representació de La Traviata, el segon títol de la temporada 2014/2015 que des del dia 14 d’octubre es representa al Gran Teatre del Liceu, amb dos repartiments diferents. Avui us parlaré de l’anomenat segon repartiment, o si us estimeu més el repartiment alternatiu a la de la primera funció, és a dir, Elena Mosuc, Leonardo Capalbo i Àngel Òdena, ja que la resta dels integrants del repartiment són compartits en totes les 11 representacions d’aquest mes d’octubre.

Aquesta Traviata té els fonaments correctes, ja que tant la direcció musical com l’escènica funcionen i això sempre és la base de l’èxit, tot i que a òperes tan populars com aquesta, les figures vocals i escèniques són molt importants i necessàries per obtenir el màxim d’una producció que funciona molt bé. Continua llegint

CONCERT INAUGURAL IBERCAMERA 2014/2015: Orquestra Simfònica de Ràdio Suècia, Paul Lewis i Daniel Harding

Ibercamera1-page-001Inaugurar la 31a temporada de IberCamera amb un concert de la categoria del que va tenir lloc ahir a L’Auditori de Barcelona té dues vessants: la primera constatar una vegada més que el cicle IberCamera ha assolit un nivell d’excel·lència extraordinari i un prestigi consolidat, lluny potser dels noms més mediàtics però al costat dels noms més integres, i l’altre aspecte no exempt d’interès per a tots els amants de la música, és que s’han posat una auto-exigència al damunt que farà bastant difícil que la temporada que tot just comença es pugui mantenir amb aquesta rutilant i aclaparadora qualitat assolida ahir. Tant de bo siguin capaços!.

Ens visitava per primera vegada l’Orquestra Simfònica de Ràdio Suècia amb el seu prestigiós i jove director, l’anglès Daniel Harding, que va escollir dues obres que posen a prova la categoria d’una orquestra, encara que aquesta no necessiti demostrar res, ja que la seva fama i el seu historial estan prou avalades. A la primera part es va interpretar el concert per a piano i orquestra número 3 de Ludwig van Beethoven, és a dir. el classicisme en l’estat més pur, comptant amb el pianista anglès Paul Lewis, que ja ha vingut moltes vegades a Barcelona i ha participat en totes les temporades de concerts que s’organitzen a la nostra ciutat, ahir de totes les vegades que l’he vist, és la que més m’ha agradat. Continua llegint

MOZART-BEETHOVEN-WEBER: Rial, Crebassa, Hulett, Weisser, Insula, Accentus, Equilbey

Laurence Equilbey

Laurence Equilbey

Avui us proposo un concert que ens porta a la Cité de la Musique de París on escoltarem a la Insula Orchestra, el fantàstic Accentus Choeur i a Núria Rial, Marianne Crebassa, Benjamion Hulett i Johannes Wisser sota la direcció de Laurence Equilbey per oferir una obra tan coneguda i estimada com la Missa de la Coronació de Wolfgang Amadeus Mozart, al costat de dues obres molt poc conegudes, Koenig Stephan de Ludwig van Beethoven i una selecció de Kampf und Sieg (Batalla i Victòria) de  Carl-Maria Von Weber.

La Missa de la Coronació va ser escrita per a la Pasqua de 1791 però el sobrenom li ve posteriorment al ser utilitzada per a la coronació de l’emperador Leopold II a Viena, l’any 1791 o la de Francesc I al 1792

és una missa grandiosa per el valor musical, però breu ja que els seus sis números: kyrie, glòria, credo, sanctus, benedictus i agnus dei no arriba  a la mitja hora d’excel·lent i inspiradíssima música. Continua llegint

LA ONP AL CINEMA: TOSCA (Serafin-Álvarez-Tézier;Audi,Oren)

L’Opéra de París ha presentat una nova producció de Tosca que es va retransmetre dijous passat mitjançant la projecció en els cinemes i que avui us vull comentar, alhora que compartir amb tots vosaltres.

A París com l’any passat el Liceu, compten amb tres repartiments diferents i només hi ha una coincidència entre ambdós teatres, ja que la Tosca principal de l’ONP va ser la del segon repartiment liceista, l’austríaca Martina Serafin, que al Liceu van acompanyar tan malament com van saber, amb Ferrero i Hendricks, mentre que a París té a Marcelo Álvarez i Ludovic Tézier com a companys de tragèdia, a anys lluny que els que li van tocar a Barcelona.

Per construir per enèsima vegada la genial òpera pucciniana a l’ONP ha comptat amb Daniel Oren a la direcció musical (un habitual de la casa) i amb Pierre Audi, el director artístic de l’òpera holandesa. Una parella gens notable, però efectiva, si bé crec que es pot esperar quelcom més del primer teatre operístic de França. Continua llegint

PALAU 100: Leonidas Kavakos i Yuja Wang interpreten les 3 sonates de Brahms

kavakos_wang

Leonidas Kavakos i Yuja Wang. Fotografia: © Nicolas Brodard

Escoltar les sonates per a violí i piano de Johannes Brahms és un plaer,  escoltar-les totes tres en un mateix concert és un àpat per a privilegiats i si els intèrprets són el violinista grec Leonidas Kavakos i la pianista xinesa Yuja Wang, aleshores l’àpat esdevé d’alta cuina, de xefs amb un munt d’estels d’aquella guia dels neumàtics.

Jo ahir necessitava un bany de música com el que vaig rebre, el concert em va fer  bé. En primer lloc perquè Brahms et submergeix ràpidament en les profunditats emotives i denses del romanticisme mesurat, però intens que t’aïlla fins i tot del més immediat. Ahir jo era més sensible al que m’oferien i tot em molestava: el grinyolar d’una cadira, els estossecs exagerats a les pauses entre moviments, els intents d’aplaudiment dels que entren al concert per fotografiar l’espectacular sala (curiós que siguin tan “sensibles” a Domèmech i Montaner i alhora tan maldestres amb la música i els seus intèrprets. Tot em feia nosa, ahir fins i tot em molestava que la música s’interrompés amb els lògics i merescuts aplaudiments dedicats als genials músics en acabar cadascuna de les sonates. Continua llegint

PAPPANO I DAMRAU: COMMEMORACIÓ 150è ANIVERSARI DE LA MORT DE MEYERBEER

Amb el títol de Meyerbeer e il suo tempo el dia 6 d’octubre va tenir lloc el el Auditori del Parco della Musica de Roma, seu de la prestigiosa Accademia Nazionale di Santa Cecilia, un concert per commemorar el 150è aniversari d ela mort de Giacomo Meyerbeer, ocorreguda a Paris el 2 de maig de 1864.

Antonio Pappano va configurar un programa integrat per obres del compositor alemany, però el va envoltar de tres compositors que van influenciar-lo i amb qui va compartir moments cabdals de la seva trajectòria artística i creativa, el cabdal Gioacchino Rossini en la seva descoberta italiana, l’amic Hector Berlioz amb qui no hi podien haver més diferències estètiques, malgrat que Berlioz en moltes de les seves òperes seguís fil per randa l’estructura de La Grand Opera meyerbeeriana i Richard Wagner, inicialment amic i finançat per Meyerbeer i posteriorment distanciats de manera definitiva i lamentable. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: LE NOZZE DI FIGARO

Quan James Levine es posa al davant de l’orquestra del MET, aquesta que normalment és una formació excel·lent arriba a cotes de  memorable. La importància del director musical es demostra en ocasions com les d’ahir, quan el titular es posa al davant d’un equip vocal més aviat anodí, aconseguint que una obra mestra com Le Nozze di Figaro, llarga i plena d’àries d’exigència màxima, no es fes mai feixuga, ni en el quart acte que és el més fluix malgrat comptar amb una de les àries més excelses escrites mai per l’excels Mozart, “Deh vieni non tardar”.

Levine dirigeix amb una força i una jovialitat sorprenents, amb un sentit teatral, dramàtic i de control del discurs narratiu en els imprescindibles recitatius, que mai decau i que és un dels secrets o les claus per construir una unitat més enllà de les importants i referencials àries. La cura en crear en cada moment el clima propici i l’acompanyament idoni, així com el magisteri en el tractament del so orquestral, fa que actualment les seves direccions esdevinguin el clamor que el seu públic li dedica ja abans de començar. Continua llegint

EL VÍDEO DEL MACBETH AL MET: (Lucic,Netrebko,Pape,Calleja;Noble,Luisi)

Just una setmana després ja el teniu a disposició per a tornar a ser gaudit, analitzat, criticat, admirat o el que us sembli convenient fer amb ell.

A l’apunt de diumenge passat i en els posteriors comentaris ja ha queda dit quasi tot, però sobretot per a tots els que no vareu tenir l’oportunitat de veure aquesta representació, ara la podreu valorar sense tenir que refiar-se del que hem dit tos nosaltres, i per a tots els que ja l’hem vist, no estarà malament repassar-la per veure si tot allò que varem defensar amb tanta vehemència continua sent vàlid després d’una segona visió. Continua llegint

LICEU: FARNACE DE VIVALDI (Le Concert des Nations – Jordi Savall)

Farnace_161014

 

El que havia de ser la versió en forma de concert de l’òpera Farnace d’Antonio Vivaldi ha acabat sent una àmplia selecció, quelcom que potser s’hagués hagut d’explicar, ja que en realitat sembla com si no confiessin (els responsables dels talls, que no sé qui són) en que el públic del Liceu no fos capaç d’escoltar una òpera com aquesta en la seva versió íntegra, és clar que aquesta segons la versió del mestre Savall, conté 8 números de Francesco Corselli, 6 corresponents a un pròleg amb obertura, (tres temps), una marxa  i un recitatiu i ària  de Berenice, una ària de Farnace a l’inici de l’acte segon i una marxa a l’inici del tercer, en total uns 24 minuts de les quasi 3 hores, és a dir, 2 hores i mitja de música vivaldiana que al Liceu ha quedat en 95 minuts, amb els aplaudiments finals i el bis.

La versió escoltada al Liceu en forma de concert conservava del primer acte, l’obertura i les escenes 1,2,3,5,9,12,13i 14, del segon les escenes 1,5,8,9 i 11, i de l’acte tercer, les escenes 1,2,5,8 i la última. Diu el mateix Jordi Savall en el fulletó de sala: Continua llegint

IDOMENEO A VIENA (Schade-Gritskova-Bengtsson-Reiss-Kolgatin;Eschenbach)

Ahir no vaig tenir ni el dia ni l’ànim per fer l’apunt destinat a Il Farnace (Vivaldi) que avui escoltarem (en part, ja que sembla que es tracta d’una àmplia selecció) al Liceu, espero que en Joan m’ho sabrà perdonar, però com que una de les meves màximes és publicar cada dia alguna cosa, tenia aquest Idomeneo pendent d’escoltar i m’ha semblat oportú portar-lo a IFL encara que no acostumo a deixar coses que ni tan sols hagi escoltat una mica. Sé que m’ho sabreu perdonar. Continua llegint

PALAU 100: BUDAPEST FESTIVAL ORCHESTRA – IVÁN FISCHER

Ahir el Palau es va vestir de post-romanticisme amb la visita de la Budapest Festival Orchestra sota la direcció d’un dels seus fundadors Iván Fischer, per interpretar les quatre darreres cançons de Richard Strauss i les cançons d’un camarada errant de Gustav Mahler a la primera part, i la quarta simfonia de Mahler a la segona, per tant totes les obres amb intervenció de la veu humana.

Per a cantar els lieder de Strauss i el darrer moviment mahlerià estava anunciada Cristine Schäfer, però ja fa uns quants dies que ens van dir que no vindria i en el seu lloc ho faria la soprano sueca Miah Persson, mentre que per cantar els Lieder eines fahrenden Gesellen l’encarregat era el previst des del primer moment, el baríton grec Tassis Christoyannis. Continua llegint

EL VÍDEO DE GUILLAUME TELL ROF 2013: (Alaimo,Flórez,Rebeka,Alberghini,Orfila;Mariotti,Vick)

Avui us porto el vídeo de la producció del ROF 2013 del Guillaume Tell de Rossini, per tant la versió original francesa, i que en la versió àudio ja va ser motiu d’un apunt l’estiu passat.

La important, impactant i discutible producció de Graham Vick afegeix interès a la part musical i vocal, que és sota el meu punt de vista millorable, sobretot perquè no acaba d’encertar amb la justa vocalitat dels rols, ja sigui l’Arnold de Juan Diego Flórez, excel·lent de línia, elegància i estil com escàs de gruix i cos vocal, cosa que l’obliga a obrir en excés la veu a la zona de pas i en emetre els aguts, alguns dels quals no surten amb la bellesa d’anys enrere quan encara no havia fet front a aquests rols més impropis, com la Mathilde de Marina Rebeka per motius similars si bé la soprano letona no assoleix les excel·lències canores del tenor peruà i té un timbre i uns aguts feridors. Pel que fa al nodrit grup de veus greus compleixen bé, començant per Nicola Alaimo que si vocalment no crec que se li pugui recriminar res, si que trobo a faltar la grandesa que tot heroi se suposa que ha de tenir. Òptims Simón Orfila Simone Alberghini, mentre que a Luca Tittoto li manca més cos, rotunditat i maldat vocal per ser un temible Gesler. La resta, que també compleixen sense destacar amb notorietat, ni tan sols Celso Albelo, a qui el pescador Rodi li hauria d’anar d’allò més bé per fer mèrits per un possible futur Arnold, si bé al costat de l’elegància del cant de Flòrez, Albelo ho ha de treballar intensament, tot i tenir una veu potser més idònia que no pas Flórez.

L’edició del vídeo emesa per l’ORF austríaca i destinada a la comercialització, no pertany a un dia concret, per tant està degudament “corregida” i la presa de so molt millorada respecta a la transmissió de la RAI, que com tothom sap acostumen a ser d’una qualitat pèssima.

L’orquestra sona amb un cos, equilibri i conjunció molt diferent a l’escoltada per ràdio, i fins i tot les veus semblen més amples, quelcom que no deixa de ser, deixeu-m’ho dir, curiós o sospitós.

Pel que fa al treball escènic de Graham Vick cal dir que és complex, seriós i contundent. Crec que és molt discutible que relegui la natura a un pla residual, sent com és un element molt present en l’obra original. Vick envolta l’acció de violència, també explícita i utilitza les dues grans escenes de ballet, originalment “divertissements” decoratius i de relax dramàtic, per integrar-los a la trama. El treball i la concepció són d’una potència innegables, així com el disseny dels personatges i situacions, el treball amb el cor, els figurinistes i el cos de ball és notable. L’ambientació de lluita obrera a principis del segle XX ens situa més en la primera part del Novecento de Bertolucci que del Tell de Schiller, és una opció prou vàlida i segurament més assumible per a un públic actual, però en tot això ja hi estem tan avesats que ja no grinyola ni paga la pena dedicar-hi gaires estona.

Aquí el teniu

Gioachino Rossini
GUILLAUME TELL
Opéra en quatre actes di Étienne de Jouy e Hippolyte Bis

Guillaume Tell NICOLA ALAIMO
Arnold Melchtal JUAN DIEGO FLÓREZ
Walter Furst SIMON ORFILA
Melchtal SIMONE ALBERGHINI
Jemmy AMANDA FORSYTHE
Gesler LUCA TITTOTO
Rodolphe ALESSANDRO LUCIANO
Ruodi, Pêcheur CELSO ALBELO
Leuthold / Un Chasseur WOJTEK GIERLACH
Mathilde MARINA REBEKA
Hedwige VERONICA SIMEONI

ORCHESTRA E CORO DEL TEATRO COMUNALE DI BOLOGNA
Maestro del Coro ANDREA FAIDUTTI
Direttore MICHELE MARIOTTI
Regia GRAHAM VICK
Scene e costumi PAUL BROWN
Coreografie RON HOWELL
Progetto luci GIUSEPPE DI IORIO

Adriatic Arena, agost 2013

ENLLAÇ Vídeo (2 arxius que no cal ajuntar)

https://mega.co.nz/#F!31VAyJwa!nGwLR_LsCpcCchYQ3A_K3A

Espero que gaudiu d’una de les òperes que més estimo.

Demà us parlaré del concert del Palau 100, Strauss i Mahler.

PREPARANT LA TRAVIATA

Demà s’estrena la producció que David McVicar ha fet per La Traviata de Giuseppe Verdi en coproducció amb el Teatro Real, la Scottish Opera (Glasgow) i la Welsh National Opera (Cardiff). Són 19 representacions, que aviat és dit, repartides en 11 funcions durant aquest mes d’octubre i 8 més al juliol de l’any vinent, amb quatre repartiments diferents.

La Traviata és una d’aquelles òperes populars que tothom coneix, si més no l’inefable Brindis que ha servit per a tot, però que suposa un gir important en la producció i evolució creativa verdiana,  i també en certa manera, el preludi del que acabaria sent el verisme. És la darrera òpera belcantista i/o la primera en iniciar el període més realista que ocuparà tot l’opus verdiana a la segona meitat del  segle XIX.

Verdi atret per el relat realista, contemporani i colpidor d’Alexandre Dumas fill, relatiu a la trista dissort d’una de les meuques de luxe més celebrades del Paris de la meitat del segle XIX, decideix que aquell serà l’argument provocador destinat al nou encàrrec operístic per a La Fenice veneciana després de l’èxit obtingut amb el Rigoletto en el mateix teatre, si bé abans encara estrenaria per a Roma Il Trovatore, formant amb totes tres el que s’ha anomenat com la trilogia popular a cavall entre la tradició operística del passat belcantista i el futur que ell mateix s’encarregaria d’encarrilar sense fer gran soroll ni trencadissa. Continua llegint