LA ONP AL CINEMA: TOSCA (Serafin-Álvarez-Tézier;Audi,Oren)

L’Opéra de París ha presentat una nova producció de Tosca que es va retransmetre dijous passat mitjançant la projecció en els cinemes i que avui us vull comentar, alhora que compartir amb tots vosaltres.

A París com l’any passat el Liceu, compten amb tres repartiments diferents i només hi ha una coincidència entre ambdós teatres, ja que la Tosca principal de l’ONP va ser la del segon repartiment liceista, l’austríaca Martina Serafin, que al Liceu van acompanyar tan malament com van saber, amb Ferrero i Hendricks, mentre que a París té a Marcelo Álvarez i Ludovic Tézier com a companys de tragèdia, a anys lluny que els que li van tocar a Barcelona.

Per construir per enèsima vegada la genial òpera pucciniana a l’ONP ha comptat amb Daniel Oren a la direcció musical (un habitual de la casa) i amb Pierre Audi, el director artístic de l’òpera holandesa. Una parella gens notable, però efectiva, si bé crec que es pot esperar quelcom més del primer teatre operístic de França. Continua llegint

PALAU 100: Leonidas Kavakos i Yuja Wang interpreten les 3 sonates de Brahms

kavakos_wang

Leonidas Kavakos i Yuja Wang. Fotografia: © Nicolas Brodard

Escoltar les sonates per a violí i piano de Johannes Brahms és un plaer,  escoltar-les totes tres en un mateix concert és un àpat per a privilegiats i si els intèrprets són el violinista grec Leonidas Kavakos i la pianista xinesa Yuja Wang, aleshores l’àpat esdevé d’alta cuina, de xefs amb un munt d’estels d’aquella guia dels neumàtics.

Jo ahir necessitava un bany de música com el que vaig rebre, el concert em va fer  bé. En primer lloc perquè Brahms et submergeix ràpidament en les profunditats emotives i denses del romanticisme mesurat, però intens que t’aïlla fins i tot del més immediat. Ahir jo era més sensible al que m’oferien i tot em molestava: el grinyolar d’una cadira, els estossecs exagerats a les pauses entre moviments, els intents d’aplaudiment dels que entren al concert per fotografiar l’espectacular sala (curiós que siguin tan “sensibles” a Domèmech i Montaner i alhora tan maldestres amb la música i els seus intèrprets. Tot em feia nosa, ahir fins i tot em molestava que la música s’interrompés amb els lògics i merescuts aplaudiments dedicats als genials músics en acabar cadascuna de les sonates. Continua llegint

PAPPANO I DAMRAU: COMMEMORACIÓ 150è ANIVERSARI DE LA MORT DE MEYERBEER

Amb el títol de Meyerbeer e il suo tempo el dia 6 d’octubre va tenir lloc el el Auditori del Parco della Musica de Roma, seu de la prestigiosa Accademia Nazionale di Santa Cecilia, un concert per commemorar el 150è aniversari d ela mort de Giacomo Meyerbeer, ocorreguda a Paris el 2 de maig de 1864.

Antonio Pappano va configurar un programa integrat per obres del compositor alemany, però el va envoltar de tres compositors que van influenciar-lo i amb qui va compartir moments cabdals de la seva trajectòria artística i creativa, el cabdal Gioacchino Rossini en la seva descoberta italiana, l’amic Hector Berlioz amb qui no hi podien haver més diferències estètiques, malgrat que Berlioz en moltes de les seves òperes seguís fil per randa l’estructura de La Grand Opera meyerbeeriana i Richard Wagner, inicialment amic i finançat per Meyerbeer i posteriorment distanciats de manera definitiva i lamentable. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: LE NOZZE DI FIGARO

Quan James Levine es posa al davant de l’orquestra del MET, aquesta que normalment és una formació excel·lent arriba a cotes de  memorable. La importància del director musical es demostra en ocasions com les d’ahir, quan el titular es posa al davant d’un equip vocal més aviat anodí, aconseguint que una obra mestra com Le Nozze di Figaro, llarga i plena d’àries d’exigència màxima, no es fes mai feixuga, ni en el quart acte que és el més fluix malgrat comptar amb una de les àries més excelses escrites mai per l’excels Mozart, “Deh vieni non tardar”.

Levine dirigeix amb una força i una jovialitat sorprenents, amb un sentit teatral, dramàtic i de control del discurs narratiu en els imprescindibles recitatius, que mai decau i que és un dels secrets o les claus per construir una unitat més enllà de les importants i referencials àries. La cura en crear en cada moment el clima propici i l’acompanyament idoni, així com el magisteri en el tractament del so orquestral, fa que actualment les seves direccions esdevinguin el clamor que el seu públic li dedica ja abans de començar. Continua llegint

EL VÍDEO DEL MACBETH AL MET: (Lucic,Netrebko,Pape,Calleja;Noble,Luisi)

Just una setmana després ja el teniu a disposició per a tornar a ser gaudit, analitzat, criticat, admirat o el que us sembli convenient fer amb ell.

A l’apunt de diumenge passat i en els posteriors comentaris ja ha queda dit quasi tot, però sobretot per a tots els que no vareu tenir l’oportunitat de veure aquesta representació, ara la podreu valorar sense tenir que refiar-se del que hem dit tos nosaltres, i per a tots els que ja l’hem vist, no estarà malament repassar-la per veure si tot allò que varem defensar amb tanta vehemència continua sent vàlid després d’una segona visió. Continua llegint

LICEU: FARNACE DE VIVALDI (Le Concert des Nations – Jordi Savall)

Farnace_161014

 

El que havia de ser la versió en forma de concert de l’òpera Farnace d’Antonio Vivaldi ha acabat sent una àmplia selecció, quelcom que potser s’hagués hagut d’explicar, ja que en realitat sembla com si no confiessin (els responsables dels talls, que no sé qui són) en que el públic del Liceu no fos capaç d’escoltar una òpera com aquesta en la seva versió íntegra, és clar que aquesta segons la versió del mestre Savall, conté 8 números de Francesco Corselli, 6 corresponents a un pròleg amb obertura, (tres temps), una marxa  i un recitatiu i ària  de Berenice, una ària de Farnace a l’inici de l’acte segon i una marxa a l’inici del tercer, en total uns 24 minuts de les quasi 3 hores, és a dir, 2 hores i mitja de música vivaldiana que al Liceu ha quedat en 95 minuts, amb els aplaudiments finals i el bis.

La versió escoltada al Liceu en forma de concert conservava del primer acte, l’obertura i les escenes 1,2,3,5,9,12,13i 14, del segon les escenes 1,5,8,9 i 11, i de l’acte tercer, les escenes 1,2,5,8 i la última. Diu el mateix Jordi Savall en el fulletó de sala: Continua llegint

IDOMENEO A VIENA (Schade-Gritskova-Bengtsson-Reiss-Kolgatin;Eschenbach)

Ahir no vaig tenir ni el dia ni l’ànim per fer l’apunt destinat a Il Farnace (Vivaldi) que avui escoltarem (en part, ja que sembla que es tracta d’una àmplia selecció) al Liceu, espero que en Joan m’ho sabrà perdonar, però com que una de les meves màximes és publicar cada dia alguna cosa, tenia aquest Idomeneo pendent d’escoltar i m’ha semblat oportú portar-lo a IFL encara que no acostumo a deixar coses que ni tan sols hagi escoltat una mica. Sé que m’ho sabreu perdonar. Continua llegint

PALAU 100: BUDAPEST FESTIVAL ORCHESTRA – IVÁN FISCHER

Ahir el Palau es va vestir de post-romanticisme amb la visita de la Budapest Festival Orchestra sota la direcció d’un dels seus fundadors Iván Fischer, per interpretar les quatre darreres cançons de Richard Strauss i les cançons d’un camarada errant de Gustav Mahler a la primera part, i la quarta simfonia de Mahler a la segona, per tant totes les obres amb intervenció de la veu humana.

Per a cantar els lieder de Strauss i el darrer moviment mahlerià estava anunciada Cristine Schäfer, però ja fa uns quants dies que ens van dir que no vindria i en el seu lloc ho faria la soprano sueca Miah Persson, mentre que per cantar els Lieder eines fahrenden Gesellen l’encarregat era el previst des del primer moment, el baríton grec Tassis Christoyannis. Continua llegint

EL VÍDEO DE GUILLAUME TELL ROF 2013: (Alaimo,Flórez,Rebeka,Alberghini,Orfila;Mariotti,Vick)

Avui us porto el vídeo de la producció del ROF 2013 del Guillaume Tell de Rossini, per tant la versió original francesa, i que en la versió àudio ja va ser motiu d’un apunt l’estiu passat.

La important, impactant i discutible producció de Graham Vick afegeix interès a la part musical i vocal, que és sota el meu punt de vista millorable, sobretot perquè no acaba d’encertar amb la justa vocalitat dels rols, ja sigui l’Arnold de Juan Diego Flórez, excel·lent de línia, elegància i estil com escàs de gruix i cos vocal, cosa que l’obliga a obrir en excés la veu a la zona de pas i en emetre els aguts, alguns dels quals no surten amb la bellesa d’anys enrere quan encara no havia fet front a aquests rols més impropis, com la Mathilde de Marina Rebeka per motius similars si bé la soprano letona no assoleix les excel·lències canores del tenor peruà i té un timbre i uns aguts feridors. Pel que fa al nodrit grup de veus greus compleixen bé, començant per Nicola Alaimo que si vocalment no crec que se li pugui recriminar res, si que trobo a faltar la grandesa que tot heroi se suposa que ha de tenir. Òptims Simón Orfila Simone Alberghini, mentre que a Luca Tittoto li manca més cos, rotunditat i maldat vocal per ser un temible Gesler. La resta, que també compleixen sense destacar amb notorietat, ni tan sols Celso Albelo, a qui el pescador Rodi li hauria d’anar d’allò més bé per fer mèrits per un possible futur Arnold, si bé al costat de l’elegància del cant de Flòrez, Albelo ho ha de treballar intensament, tot i tenir una veu potser més idònia que no pas Flórez.

L’edició del vídeo emesa per l’ORF austríaca i destinada a la comercialització, no pertany a un dia concret, per tant està degudament “corregida” i la presa de so molt millorada respecta a la transmissió de la RAI, que com tothom sap acostumen a ser d’una qualitat pèssima.

L’orquestra sona amb un cos, equilibri i conjunció molt diferent a l’escoltada per ràdio, i fins i tot les veus semblen més amples, quelcom que no deixa de ser, deixeu-m’ho dir, curiós o sospitós.

Pel que fa al treball escènic de Graham Vick cal dir que és complex, seriós i contundent. Crec que és molt discutible que relegui la natura a un pla residual, sent com és un element molt present en l’obra original. Vick envolta l’acció de violència, també explícita i utilitza les dues grans escenes de ballet, originalment “divertissements” decoratius i de relax dramàtic, per integrar-los a la trama. El treball i la concepció són d’una potència innegables, així com el disseny dels personatges i situacions, el treball amb el cor, els figurinistes i el cos de ball és notable. L’ambientació de lluita obrera a principis del segle XX ens situa més en la primera part del Novecento de Bertolucci que del Tell de Schiller, és una opció prou vàlida i segurament més assumible per a un públic actual, però en tot això ja hi estem tan avesats que ja no grinyola ni paga la pena dedicar-hi gaires estona.

Aquí el teniu

Gioachino Rossini
GUILLAUME TELL
Opéra en quatre actes di Étienne de Jouy e Hippolyte Bis

Guillaume Tell NICOLA ALAIMO
Arnold Melchtal JUAN DIEGO FLÓREZ
Walter Furst SIMON ORFILA
Melchtal SIMONE ALBERGHINI
Jemmy AMANDA FORSYTHE
Gesler LUCA TITTOTO
Rodolphe ALESSANDRO LUCIANO
Ruodi, Pêcheur CELSO ALBELO
Leuthold / Un Chasseur WOJTEK GIERLACH
Mathilde MARINA REBEKA
Hedwige VERONICA SIMEONI

ORCHESTRA E CORO DEL TEATRO COMUNALE DI BOLOGNA
Maestro del Coro ANDREA FAIDUTTI
Direttore MICHELE MARIOTTI
Regia GRAHAM VICK
Scene e costumi PAUL BROWN
Coreografie RON HOWELL
Progetto luci GIUSEPPE DI IORIO

Adriatic Arena, agost 2013

ENLLAÇ Vídeo (2 arxius que no cal ajuntar)

https://mega.co.nz/#F!31VAyJwa!nGwLR_LsCpcCchYQ3A_K3A

Espero que gaudiu d’una de les òperes que més estimo.

Demà us parlaré del concert del Palau 100, Strauss i Mahler.

PREPARANT LA TRAVIATA

Demà s’estrena la producció que David McVicar ha fet per La Traviata de Giuseppe Verdi en coproducció amb el Teatro Real, la Scottish Opera (Glasgow) i la Welsh National Opera (Cardiff). Són 19 representacions, que aviat és dit, repartides en 11 funcions durant aquest mes d’octubre i 8 més al juliol de l’any vinent, amb quatre repartiments diferents.

La Traviata és una d’aquelles òperes populars que tothom coneix, si més no l’inefable Brindis que ha servit per a tot, però que suposa un gir important en la producció i evolució creativa verdiana,  i també en certa manera, el preludi del que acabaria sent el verisme. És la darrera òpera belcantista i/o la primera en iniciar el període més realista que ocuparà tot l’opus verdiana a la segona meitat del  segle XIX.

Verdi atret per el relat realista, contemporani i colpidor d’Alexandre Dumas fill, relatiu a la trista dissort d’una de les meuques de luxe més celebrades del Paris de la meitat del segle XIX, decideix que aquell serà l’argument provocador destinat al nou encàrrec operístic per a La Fenice veneciana després de l’èxit obtingut amb el Rigoletto en el mateix teatre, si bé abans encara estrenaria per a Roma Il Trovatore, formant amb totes tres el que s’ha anomenat com la trilogia popular a cavall entre la tradició operística del passat belcantista i el futur que ell mateix s’encarregaria d’encarrilar sense fer gran soroll ni trencadissa. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: MACBETH

El MET de Nova York, superat un estiu tens i reivindicatiu de lluita entre el col·lectiu de treballadors i la direcció del teatre que va arribar a amenaçar en fer un locaut, finalment ha pogut presentar la nova producció de Macbeth de Verdi, òpera que ha servit per inaugurar la temporada alhora que brindar l’oportunitat de que Anna Netrebko cantés la seva segona Lady, sense cap mena de dubte el motiu principal d’interès malgrat que la resta del cast és realment important.

Macbeth és una de les millors òperes de Verdi, i és que està més que demostrat que quan s’apropava a Shakespeare  les seves òperes esdevenien magistrals (llàstima d’aquell Lear desitjat i mai composat). Aquesta òpera necessita de dos cantants excepcionals,  baríton i soprano, i dos bones veus, baix i tenor, i és clar, d’un equip de direcció a l’alçada. Continua llegint

VIENA 2014: DON CARLO (Alagna, Prestia, Petean, Anger, Pieczonka, Maximova; Altinoglu, Abbado) vídeo

Abans de fer l’apunt preparatori de La Traviata que dimarts comença a representar-se al Liceu i de parlar-vos del Macbeth al MET que espero veure aquesta tarda/nit, vull iniciar aquest cap de setmana verdià amb el Don Carlo que s’està representat aquest dies (fins el 1 de març) a la Staatsoper de Viena. Unes representacions que s’han iniciat convulses, afegint al terratrèmol institucional que sacseja la venerada institució, ençà la imprevista dimissió del seu director musical Welser-Möst (estava previst que dirigís la producció) anunciada tot just iniciar-se la temporada els primers dies del mes de setembre. El cast d’aquest Don Carlo sembla ser que l’ha afectat un virus que va fer trontollar les primeres representacions, entre ells el tenor Alagna, que va haver d’abandonar la representació abans d’acabar  i malauradament la Staatsoper, com actualment succeeix en la majoria de teatres, no tenia allò que abans s’anomenava cover i la representació es va haver d’acabar després de “Tu che la vanità”.  No sé fins quin punt el públic hauria d’exigir el retorn de part de la localitat, ja que no se’ls va oferir allò que van comprar.

Dels dos casts previstos, ambdós amb noms atractius, la televisió va emetre aquest:   Continua llegint

JONAS KAUFMANN el 10 d’octubre que no serà

palau-de-la-musica

La Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana lamenta anunciar que el tenor Jonas Kaufmann, que tenia previst actuar el proper 10 d’octubre a les 20.30 h al Palau de la Música Catalana al costat del pianista Helmut Deutsch, ha cancel·lat la seva actuació per malaltia, segons que acaba d’informar la seva agència. La Fundació OC-PMC està treballant per trobar una nova data per a aquest concert.

Amb aquesta nota al web del Palau, el passat 6 d’octubre ens queia la gerra d’aigua freda que les darreres cancel·lacions del tenor alemany ja feien presagiar que no seríem tan afortunats com la darrera vegada al Liceu.

Per segona vegada, el 10 del 10 (octubre) ha estat una data fatídica per el tenor i Bsrcelona, va cancel·lar el 10 del 10 del 10 al Liceu i ara el 10 del 10 del 14 és el Palau el que ha de notificar al seu públic (no quedava ni una entrada) el que acabeu de llegir.

Jo he intentat trobar el programa íntegra, però m’he quedat sense cap versió de Zwölf Gedichte, op. 35 de Robert Schumann cantats per Kaufmann, per tant començaré amb el Dichterliebe que ja us vaig deixar en l seu moment, per seguir amb els Wesendonck, en un youtube de la gravació comercial, i acabar amb els tres sonets de Petrarca de Liszt.

No he gosat posar cap propina, això ja anirà a gust del consumidor Continua llegint

LIFE VICTORIA 2014: NANCY FABIOLA HERRERA i RUBÉN FERNÁNDEZ AGUIRRE

Ahir vaig assistir al tercer concert del LIFE VICTORIA 2014, que va reunir a Nancy Fabiola Herrera acompanyada de Rubén Fernàndez Aguirre i a la jove parella de de la LIFE NEW GENERATION formada per el baríton Jordi Sabata i el pianista Quim Cornudella.

El LIFE VICTORIA 2014 estrenava seu. Després de l’experiència a la  gèlida i magnífica Capella de Santa Àgata de l’edició de l’any passat, aquest any s’han traslladat, sembla que afany de fer-hi arrels, al impressionant recinte modernista de Sant Pau, alternant el Pabelló de Sant Rafel per el concert inaugural i el de cloenda, amb el Saló Lluís Domènech i Montaner per els concerts 2 i 3. El concert número 4 es celebrarà el divendres 10 d’octubre a l’ESMUC.

El recinte modernista és un marc luxós, això no li treu ningú, magnífic i bellíssim, però no va ser projectat per fer-hi concerts i això caldria que en les properes edicions ho tinguessin en compte, ho bé  buscant un auditori amb condicions que afavoreixi el lied o buscant solucions acústiques per apaivagar les deficiències del recinte, bàsicament  l’excés de ressonància i la reverberació que al menys a la sala Lluís Domènech i Montaner es produeix. L’acústica poc idònia afecta sobretot a la veu, i si el cantant té un generós volum, com és el cas de la mezzosoprano canària Nancy Fabiolka Herrera, encara més, ja que la veu rebota per les arcades dels sostres altíssims, contra els murs de ceràmiques i totxanes o contra els vidres dels magnífics finestrals. Cap d’aquests materials, ni tan sols les estructures arquitectòniques, van estar pensades per la música, ves per materials i en certa mesura les formes es repeteix i constitueix un dels grans handicaps del Palau de la Música dissenyat pel mateix arquitecte, si bé aquella sala teòricament si que hauria de garantir el que tots sabem que no garanteix. Continua llegint

Roger Guasch: TOSCA vs KITEGE

Roger Guasch, fotografia Danny Caminal/El Periodico

Roger Guasch, fotografia Danny Caminal/El Periodico

Ahir El Periódico va publicar una entrevista de Marta Cervera a Roger Guasch, director general del Gran Teatre del Liceu on intenta explicar de manera ben planera la situació actual del teatre.

No hi ha dubte que el Sr Guasch, el gestor Guasch és un perfil que ens convenia. Entendre el Liceu com una empresa, amb estructures i mentalitats modernes, optimitzant els recursos i les rendibilitats, era quelcom urgent. La línia sembla la bona i no tinc cap dubte que a mig termini el Liceu haurà sortit d’aquesta UCI on ara ens trobem, segons paraules textuals:

Hem fet una operació a cor obert, la més forta. Som a l’uci camí de planta. S’ha de mantenir la vigilància intensiva perquè acabem de sortir del quiròfan. Calculo que encara ens estarem a l’uci un any més treballant amb la mateixa intensitat, seguint amb els canvis i altres coses que hem de posar en marxa.” Continua llegint

JOYCE DIDONATO PRESENTA STELLA DI NAPOLI AL GOWANUS BALLROOM DE NY (vídeo)

 

 

El nou disc de Joyce DiDonato aparegut el passat 1 de setembre s’anomena Stella di Napoli, i és un recull d’àries del període d’or del belcanto, amb els autors habituals: Rossini, Bellini i Donizetti, però també de Carafa, Mercadante, Pacini i Valentini, quelcom que atorga al treball discogràfic un interès afegit al que ja té en ser la mezzosoprano americana, artífex del recull.

Ja en parlaré amb més deteniment quan m’hagi escoltat el disc editat per Erato, però avui el document que us porto té un interès afegit i curiós, ja que es tracta de la presentació que va fer DiDonato el passat 3 d’octubre en el Gowanus Ballroom de Brooklyn (Nova York), una sala alternativa per a creadors i artistes multidisciplinars, que trenca motllos pel que fa a concerts de promoció discogràfica, una mica com aquell concert també promocional de Diana Damrau en un cabaret novaiorquès que us vaig deixar a IFL. Continua llegint

L’EDICIÓ CRÍTICA DE DINORAH DE MEYERBEER (Ciofi, Dupuis, Talbot;Mazzola)

 

La ciutat de Berlín vol fer justícia a un dels seus fills il·lustres, Jacob Liebmann Beer, conegut com a Giacomo Meyerbeer, massa sovint maltractat i oblidat, sent com va sé una de les figures cabdals de l’òpera en el segle XIX.

Amb aquesta Dinorah que avui protagonitza l’apunt a IFL, la Deutsche Oper vol recuperar el llegat operístic del compositor que va entusiasmar al públic de tots els els teatres europeus i de l’òpera parisenca en particular on ell va ser el gran exponent de la Grand Opera.

Meyerbeer va néixer a Berlín el 5 de setembre de 1791 i va ser el primer fill dels quatre que va tenir l’acabalat matrimoni format per Giacobbe Herz Beer i Amalia Wulff. L’explicació de com va passar de Beer a Meyerbeer es deu a la condició que li va posar el seu avi matern Liebmann Meyer Wulff per heretar l’important fortuna que li va deixar. Continua llegint

TNC: PER COMENÇAR, SARSUELA!

Sarsuela poster

 

TAXI… AL TNC! va ser la gratíssima sorpresa amb la que Xavier Albertí va inaugurar la seva direcció del primer equipament cultural de Catalunya la temporada 2013/2014. Si l’any passat el leitmotiv era el teatre musical i la revista dels anys daurats del Paral·lel barceloní, la inauguració de la temporada 2014/2015, seguint el mateix model emprat l’any passat, Xavier Albertí ha anat a buscar els arxius musicals catalans per desenterrar un gènere tan popular com actualment oblidat i fins i tot injuriat, la sarsuela.

El factor sorpresa de l’any passat potser ha jugat en la contra de Per Començar Sarsuela!, i no perquè la proposta d’aquest any no sigui bona, perquè ho és i molt, sinó perquè aquell esclat d’originalitat i talent no s’ha produït enguany amb la mateixa intensitat.  Continua llegint

MATTHIAS GOERNE UN REGAL D’ANIVERSARI

La vida ens regala, molt de tant en tant. petits moments de felicitat absoluta. En mig de la mediocritat i la vulgaritat que ens envolta algunes vegades, molt poques, ens passen coses o som testimonis de coses veritablement excepcionals.

Fa dies vaig rebre un e-mail invitant-me a l’acte que va tenir lloc ahir a l’Auditori Axa de l’Illa Diagonal organitzat per l’Associació Franz Schubert i que tenia com a finalitat un regal, un regal fonamentat en una amistat i en l’art en majúscules. No m’ho vaig pensar ni un segon, jo volia assistir al regal que el baríton Matthias Goerne va voler fer al doctor Jordi Roch. Continua llegint

IL BARBIERE DI SIVIGLIA A PARIS (Jenis-Barbera-Deshayes-Lepore-Anastassov;Montanaro-Michieletto)

Avui us porto Il Barbiere di Siviglia de l’Opera National de Paris, que curiosament ha començat la temporada amb aquest popular títol alternant-lo amb La Traviata, exactament com succeeix en el Liceu.

La proposta parisenca és radicalment diferent a la que acabem de veure a la temporada barcelonina, si bé pel que fa al repartiment no ofereix una millora radical del que hem vist, escoltat i patit a Barcelona, tot i que no vull fer gaire incidència en la representació parisenc ja que no l’he pogut veure del tot i m’estimo més no donar una opinió fins haver-ho fet. Continua llegint