EL CONCURS DEL MES D’AGOST DE 2014: A LA RECERCA D’UNA SENYORA (4)

Foto_Pista setmana 4

Ens queda només una setmana i ara ja hauríeu de començar a lligar caps, de no ser així ho comenceu a tenir complicat.

Fent un resum de tot allò que hauríeu d’haver lligat tenim fins ara: tres pistes sonores, tres fotografies que encapçalen els apunts, dues dates sense any, una endevinalla i una asseveració que hauria d’ajudar.

Aquestes 9 dades més les tres que us ofereixo avui, això sí, convenientment entrellaçades ens poden portar a diferents llocs, n’estic segur, però també ho estic que a una senyora, la SENYORA. Continua llegint

SALZBURG 2014: DER ROSENKAVALIER (Welser-Möst, Kupfer) vídeo

És curiós com hi ha òperes, molt poques, en les quals els directors d’escena no s’atreveixen a capgirar-les, transgredir-les o fins i tot ultratjar-les com si succeeix en la immensa majoria del repertori. Un d’aquests títols “respectats” és Der Rosenkavalier, que malgrat la producció de Richard Jones per el Festival de Glyndebourne d’aquest any i que us vaig deixar a l’apunt del 11 de juny dedicat a l’aniversari de Richard Strauss, que seria l’excepció que confirma la regla i  que no acaba de reeixir en aquest intent renovador d’una òpera que malgrat tenir un missatge universal està perfectament delimitada en un món que ja s’ha perdut i que segons la meva opinió no té translació possible en la contemporaneïtat que vol presentar-nos Jones.

Kupfer, com ja han fet altres abans que ell, trasllada l’òpera a l’època de la seva creació, és a dir la Viena del primer quart del segle XX, en aquell món que tan magistralment retrata Stefan Zweig a les seves imprescindibles memòries “El món d’ahir, memòries d’un europeu” i que jo us recomano llegir en la meravellosa traducció castellana de J. Fontcuberta i A. Orzeszek per a l’editorial Acantilado, i que el genial director  berlinès sap retratar (mai millor dit) en aquesta producció fascinant, de bellesa plàstica colpidora, no exempta de distanciament i platejada (un altre cop d’ull) fredor d’un passat irrecuperable, bell, cult i elegant. Continua llegint

ARGERICH I BARENBOIM DUO PIANÍSTIC EN EL TEATRO COLÓN (vídeo)

Barenboim Argerich

Entre el 3 i el 12 d’agost en el mític Teatro Colón de Buenos Aires van tenir lloc 4 programes en 7 concerts que de ben segur romandran a la memòria dels privilegiats assistents. Martha Argerich i Daniel Barenboim varen ser l’eix central d’uns concerts on es van repartir i compartir el protagonisme en un intens programa que va incloure les següents obres, formacions i solistes:

3 d’agost

Orquesta West-Eastern Divan

Director
Daniel Barenboim
Solista
Martha Argerich, piano

Ludwig van Beethoven: Concert per piano i orquestra núm. 1 en Do mayor, Op15
Maurice Ravel: Rapsodia española / Alborada del gracioso / Pavana para una infanta difunta / Bolero

4,6,10 i 12 d’agost

Orquesta West-Eastern Divan ( WEDO )
Peter Seiffert (tenor), Waltraud Meier (soprano), Ekaterina Gubanova (mezzosoprano) i René Pape (baix)

Richard Wagner
Tristan und Isolde
Preludi acte 1er
Segon acte
Liebestod
(versió concert)

5 d’agost

Marta Argerich
Daniel Barenboim

Wolfgang Amadeus Mozart: Sonata en Re major per a dos pianos, K. 448
Franz Schubert: Variacions en La bemol major sobre un tema original per a piano a quatre mans, D. 813
Igor Stravinski: La consagració de la primavera (Versió per a piano a quatre mans).

9 d’agost

Marta Argerich
Daniel Barenboim
Les Luthiers

Igor Stravinsky: La historia del soldat
Camille Saint-Saëns: El carnaval dels animals Continua llegint

EL VÍDEO DE ARMIDA AL ROF 2014 (Rizzi-Ronconi)

Avui us porto el vídeo de la segona representació de l’òpera Armida de Gioachino Rossini, que ja va ser motiu d’un apunt, en motiu de la retransmissió de la inauguració del ROF 2014.

El vídeo és d’una altre representació i la impressió vocal no canvia gaire de la ja exposada en l’apunt del dia 11 d’agost. La soprano Carmen Romeu s’entrega en plenitud per poder reeixir en un rol que la sobrepassa, i ella malauradament no disposa de l’autoritat vocal i la suficiència tècnica per resoldre totes les dificultats que aquest terrorífic rol atresora, ni tampoc disposa avui per avui de la personalitat suficient per imposar-se per sobre de les limitacions vocals per tal de fer convincent allò que vocalment és impossible. Només amb bona voluntat és impossible reeixir. Continua llegint

EL VÍDEO DE TANNHÄUSER A BAYREUTH 2014 (Kober-Baumgarten)

Tannhäuser Bayreuth_2

Encara no ho havíem vist tot en aquest estiu letal en tants aspectes, també l’operístic, i avui us proposo una d’aquelles produccions fetes només per enutjar i crispar a tots els que creiem que l’òpera és quelcom més que el vehicle idoni per alimentar l’ego del regisseurs o la teràpia idònia per alleugerir els seus traumes més recòndits.

No sé el que pretén Sebastian Baumgarten, jo no he estat capaç de descobrir-jo. M’ha semblat que ens vol explicar una història que no he sabut identificar amb el que ens vol explicar Wagner, ni tan sols si porto la fastigosa trama de la planta de Biogas que elabora el seu producte final amb excrements humans. La meva limitada formació no em permet trobar un paral·lelisme, ni tan sols metafòric entre l’obsessiva  fàbrica i Wartburg, entre el Venusberg i aquella gàbia emergent de les entranyes del mateix Wartburg, dels conflictes dels treballadors, d eles projeccions amb missatges que el meu nul coneixement de l’alemany no em permeten associar a res del que passa o hauria de passar, però el pitjor és, segons diuen,  que ni els erudits en la llengua de Goethe tampoc li troben cap sentit. Continua llegint

SALZBURG 2014: EL VÍDEO DE IL TROVATORE

Abans d’ahir vaig resistir amb paciència i resignació l’espectacle vergonyant de la producció que el Festival de Salzburg ha presentat aquest any de Il Trovatore i que ja va ser motiu d’un apunt a IFL, el dia 11 d’agost.

No afegiré res del que ja vaig dir a l’entorn de la direcció musical i sobretot de les veus, ja que després de veure aquest bunyol, res ha canviat, ens mantenim entre la discreció, els cops de geni vocal enlluernadors de Anna Netrebko i la incomprensió absoluta davant de la persistència de Plácido Domingo sobre l’escenari oferint una decrepitud absoluta, que res té a veure ja amb l’òpera, el cant i la música.

Quedava la part escènica deguda al director letó Alvis Hermanis, que a jutjar per les fotografies que ofereix el web del propi festival. em produïen perplexitat i curiositat al mateix temps. Tot i així aquest director em va deixar una profunda empremta en la producció de fa dos anys en el mateix Festival de Salzburg de l’imponent muntatge de Die Soldaten, i posteriorment va reafirmar el seu talent en una impactant producció de Jenufa per a La Monnaie de Brussel·les. De ambdues produccions us vaig deixar els corresponents vídeos a IFL: Continua llegint

RECICLANT: LA FORZA DEL DESTINO i LINDA DI CHAMOUNIX

reciclatge-pictograma

Avui ja em perdonareu que m’hagi despistat una mica, l’estiu ja les té aquestes coses.

Atenent una sol·licitud de renovació d’enllaços, poso a disposició una altra vegada el vídeo de La Forza del destino que va tenir lloc a Munich el desembre de l’any passa (2013)  amb el següent repartiment: Continua llegint

GLYNDEBOURNE 2014: LA TRAVIATA o A STAR IS BORN! (vídeo)

Quan tot l’estiu musical del 2014 semblava condemnat a la mediocritat i a la desesperança que provoca veure com l’òpera esdevé un seguit de representacions sense sentit, amb una manca absoluta de rigor vocal, musical i dramàtic, sorgeix inesperadament el miracle, i això ha succeït a Glyndebourne i en una òpera de Giuseppe Verdi, La Traviata.

Què ha succeït perquè de cop i volta el meu progressiu pessimisme estiuenc hagi girat com un mitjó?, senzillament acabo de descobrir a Venera Gimadieva, una soprano russa de la companyia del Bolxoi, una jove soprano lírica que òbviament ens remet a la Netrebko del Festival de Salzburg del 2005, però que sense tenir la gosadia vocal de la jove Netrebko, la supera amb rigor i disciplina vocal i musical, amb el tractament dramàtic de la línia de cant i la utilització justa dels recursos. Continua llegint

PESARO 2014: IL BARBIERE DI SIVIGLIA

*

Deia un locutor de la RAI que Il Barbiere di Siviglia a Pesaro és com el Parsifal a Bayreuth, accepto el repte, però aquesta acceptació ha de portar garantida uns mínims de qualitat que el dia 11 d’agost no es van cobrir en la representació semi-escenificada que va tenir lloc en el preciós i acollidor Teatro Rossini de Pesaro.

En primer lloc la retransmissió de la RAI és d’una vulgaritat sonora insultant, que ens tramet a les transmissions radiofòniques de fa 40 anys. amb micròfons mal col·locats, brogit constant, ja fos produït per l’escena, ja fos produït per un senyal inadequat que xuclava  el so ambient produint un brunzit molest que en els moments de silenci s’accentuava de manera exagerada, total, “Un vero disastro” que mereix la queixa (que vaig fer) a l’emissora italiana. Els enginyers de so de les emissores alemanyes haurien d’impartir algun màster de com cal fer les preses de so dels concerts. Tot i així la segona gravació que he aconseguit de la transmissió, està “millorada” respecte al que vaig escoltar.  Continua llegint

PESARO 2014: ARMIDA

Abans d’ahir, 10 d’agost es va inaugurar la 35  edició del Festival Rossini de Pesaro, una edició que sobre el paper és d’absolutes rebaixes, a anys llum d’aquelles edicions dels anys 80 i 90 del segle passat que van enlluernar el món operístic amb la redescoberta d’òperes llargament oblidades i amb uns repartiments  de cantants aleshores desconeguts que han suposat un abans i un desprès del cant rossinià, parlo entre d’altres de Ramey, Cuberli, Merrith, Blake, Valentini Terrani, Luciana Serra, Dupuy, Ricciarelli, Rafanti, Dalmau González, Gasdia, Raimondi, Horne, Anderson, Matteuzzi, Ford, Kunde, Devia, Pertusi… fins arribar a la nova fornada amb Flórez, DiDonato, Barcellona, Ganassi, Aldrich, Siragusa, Spyers, Pratt…que ha suposat un bri d’esperança als esplendors inicials que irremeiablement es van anar apagant.

Darrerament el ROF (Rossini Opera Festival) s’ha vist colpejat, com tot el món líric italià, per una crisi tan forta com la que patim aquí i això es nota en les darreres edicions, sobretot aquelles que Juan Diego Flórez no els visita, i en la que el Festival ha de fer jocs malabars per sortir cada vegada més d’un anonimat mediocre que per el que porto escoltat aquest any (abans d’ahir aquesta Armida i ahir un pèssim Il barbiere di Siviglia), sembla que hagi tocat fons a l’espera del que succeeixi avui amb Aureliano in Palmira, que curiosament és la primera vegada que es representa en el Festival i per la que han reunit un equip esperançador i més atractiu de les tres produccions proposades, amb Mychel Spyers com Aureliano, Jessica Pratt com a Zenobia i la mezzosoprano Lena Belkina per la part d’Arsace, l’únic rol que Rossini va escriure per a un veritable castrat (Giovanni Battista Velluti). Continua llegint

SALZBURG 2014: IL TROVATORE (Meli-Netrebko-Lemieux-Domingo-Zanellato;Gatti)

Si teniu a la memòria aquell Trovatore que Karajan va dirigir en el mateix Festival de Salzburg l’any 1962 amb Corelli, Price, Simionato, Bastianini i Zaccaria, i a més a més de tenir-lo present és un dels vostres referents quan es parla d’aquesta òpera, com és el meu cas, quasi m’atreviria a assegurar que aquest Il Trovatore que es va representar abans d’ahir en el luxós, elitista i glamurós festival austríac, no us agradarà gens.

No crec que el problema només sigui degut a la comparació lacerant entre uns cantants i els altres, ja que no sóc dels que sistemàticament cregui que tot el que fa referència al passat sigui millor que el que tenim avui en dia, però és que el Festival de Salzburg s’ha estimat apostar per la soprano del moment, és a dir Netrebko, cosa que trobo lògica, i envoltar-la de cantants poc adients, amb l’afegitó indigne de buscar en el nom de Plácido Domingo, un atractiu incomprensible de taquilla, per sobre del seu estat vocal  i de la dubtosa idoneïtat de considerar-lo un baríton verdià.

El resultat també es preveia, com l’Otello de Orange que us vaig portar ahir, un fracàs i la previsió s’ha certificat amb l’escoltada de la transmissió radiofònica de la primera de les sis representacions previstes (sembla ser que també es retransmetrà per TV), que us porto avui a IFL.

Puc comprendre la devoció que molts encara senten per Plácido Domingo, una de les figures més importants que ha donat la història de l’òpera, però després d’escoltar-lo en aquest Conte di Luna, crec que ha traspassat aquella línia que creiem que ell no passaria, i és la del ridícul, un ridícul vergonyós que clama a crits la seva retirada. Jo creia sincerament que Domingo s’hagués retirat molt abans com a cantant, dedicant.se els seus darrers anys a fer de director musical, d’escena o donant classes magistrals, però no cantant i menys de baríton.

La immensa llàstima que fa escoltar-lo lluitant contra la seva pròpia història és un patiment que ens hauria d’estalviar. El mite Domingo no se’n veurà ressentit, però Salzburg o qualsevol altre teatre no es pot permetre seguir enganyant al insigne cantant i molt menys al públic, o dit a la inversa, el senyor Domingo no pot continuar enganyant als teatres i al públic. No crec que hi hagi ningú que encara que sigui un incondicional fan del cantant, el vulgui veure discapacitat d’aquesta manera. Lamentablement ara ja no podem demanar encaridament a Plácido Domingo que es retiri abans de fer el ridícul.

Escoltem “Tutto è deserto…Il balen del suo sorriso…Per me ora fatale”

Anna Netrebko no hi ha dubte que és la veu de soprano més interessant i important de l’actualitat, les seves possibilitats són extenses, potser no tant com ella pretén, però si que abracen un amplíssim repertori que la pot dur fins als rols de dificultat contrastada, com el de Anna Bollena (Donizetti) o el de la Lady Macbeth de Verdi, amb resultats no ben bé iguals, però sempre amb una notòria voluntat de superació a la recerca sempre perillosa de esdevenir la soprano absoluta, empeny que sabem que ha portat a més d’una pel pedregar .

Sempre vaig creure que la Leonora de Il Trovatore havia de ser un del rols adients en aquesta evolució tan sorprenent d’una veu sumptuosa com poques i que quan s’aplica una mica de rigor i estudi, és capaç de deixar bocabadat a tothom, detractors inclosos. La primera escoltada d’aquesta Leonora em demostra que no anava errat, si bé cada vegada es fa més difícil saber en quin idioma canta, possiblement degut a que a part del seu habitual descuit en la dicció, Netrebko sembla que vulgui emetre la veu més fosca per semblar més dramàtica del que és , i això li resta espontaneïtat al cant, alhora que la priva de la lleugeresa que la veu ha de mostrar en els passatges més farcits de coloratura, sense deixar de perdre la consistència. Hi ha en aquesta Leonora de Netrebko alguna cosa que no m’acaba de satisfer del tot, no sé si és culpa seva o del ambient que es respirava la nit de l’estrena, amb una direcció del mestre Gatti, personalíssima, quelcom que no em desagrada en absolut.

Netrebko distribueix bé els seus recursos vocals, tècnics i expressius en tota la partitura, oferint una ampli ventall de bellíssims moments que en cap cas, i us ho dic amb la ma al cor, m’han emocionat el més mínim. No sé de qui és la culpa, potser de la suma de molts factors que van envoltar una representació molt millorable, i no per culpa seva, però estic segur que si ella hagués estat més ben envoltada tot plegat hagués estat més satisfactori i ella memorable.

No cal dir que ella és l’únic realment  notable d’aquest repartiment. Aquí tota l’escena de la torre: “Vanne, lasciami…D’amor sull’ali rosee…quel suon, quelli preci solenni…Tu vedrai que amore in terra”

Fa molts anys en Fede em va dir que Francesco Meli cantaria Manrico i això m’ho va dir quan el varem veure cantant el rol de Torvaldo a l’òpera de Rossini Torvaldo e Dorliska, una raresa dirigida en aquella edició per Víctor Pablo Pérez. La primera vegada que el varem veure va ser al ROF de Pesaro cantant el dificilíssim rol de Contareno de la bellíssima òpera de Rossini, Bianca e Falliero a l’any  2005.  Quan ell em va dir això del Manrico,  jo vaig dir-li amb tot el respecte, que no estava bé del cap, però vet-ho-aquí que tenia raó i ho fa no a un teatre de províncies italià sinó al Festival de Salzburg i en una de les produccions més esperades de l’any. En Fede tenia visió de futur, cosa que no treu que si en aquell moment em semblava una barbaritat, a hores d’ara i passats 9 anys, m’ho continuí semblant. Meli era un tenor líric lleuger esdevingut, ara esdevingut  Manrico per la mateixa llei que Inva Mula és Desdemona, Alagna és Otello, la mateixa Netrebko és Lady Macbeth, Hampson és Rigoletto, Vogt és Siegmund o Flórez és Arnold, entre tants i tants exemples de vocalitats equivocades en rols que els sobrepassen, això sí, resolts de manera dispar  en funció dels mitjans i la tècnica que cada un d’aquests “il·lustres o endreçats” cantants de l’actualitat, tinguin.

Meli és un cantant amb un cert gust en el fraseig que fa bé en tenir a Bergonzi com a referent. El seus mitjans són interessants, però res de l’altre dijous. Semblava que el seu repertori hagués de ser el belcastisme, després d’haver passat per el repertori rossinià, per el qual li mancava la lleugeresa per esdevenir un referent de contraltino, i la consistència en la zona greu per ser un baritenor. El que més sorprèn és que hagi saltat els Donizetti que semblaven preceptius (encara canta Nemorino), que va cantar sense gaire fortuna, per passar directament a les òperes verdianes i no limitar-se  aquelles que podríem creure que s’adapten més a la seva vocalitat més lírica, sinó als grans rols de líric ample i heroic, ja sigui aquest Manrico, com el Riccardo de Un ballo in maschera o Ernani, que alterna amb el Gabriele Adorno, el Jacobo Foscari, el Duc de Mantua o l’Afredo de la Traviata. Altres contrasts sorprenents en la seva llista de rols el porten al Don José de Carmen i al Rinuccio del Gianni Schicchi puccinià. El cas és que ara, ni en un repertori, ni en l’altre m’acaba de satisfer malgrat ser un cantant pulcre, gens maldestra, a anys llum d’altres col·legues que destrossen tot allò que toquen, però diguem-ho clar, en tota la història de Salzburg mai s’havia   vist un Manrico amb tan poca substància vocal.

Us deixo la seva escena més esperada amb “Amor…sublime amore….Ah! si, ben mio..Di quella pira”. Cal dir que aquest intent de complaure a “tothom” amb un final de la “Pira” amb agut i sense, és tan peculiar com poc satisfactori.

La contralt canadenca Marie-Nicole Lemieux s’ha vestit d’Azucena no sent el repertori verdià, al menys fins ara, el que l’ha dut a la fama. Lemieux és una notabilíssima cantant que ha fonamentat la seva carrera en el repertori barroc, tot i que cada vegada ha eixamplat més el seu repertori, incorporant a Rossini i darrerament Verdi (Ulrica, Quickly, Rèquiem, Azucena), així com Dalila o la Zia Principessa de Suor Angèlica. És una excel·lent cantant, molt musical i expressiva, amb una agilitat notable, quelcom que sens dubte té molt a veure amb l’excel·lent carrera feta en el repertori barroc, però el salt a Azucena és molt gran, i el resultat no és reeixit, perquè la veu no s’acaba d’adaptar bé al que les característiques dramàtiques i vocals exigeixen en aquest rol. La veu que sempre era homogènia, aquí canvia de color i en l’intent de fer les notes més agudes, fins i tot el sobreagut no escrit per Verdi en el duo amb Manrico del segon acte, la veu s’escanya i perd color i bellesa. Li manca la força de les grans intèrprets del rol, mezzosopranos dramàtiques amb un registre greu molt consistent que les apropa a les contralts, però no n’hi ha prou amb el registre, manca la força i consistència dramàtica que la cantant no posseeix. Com va succeir anys enrere amb els fallits intents de Marilyn Horne de cantar les heroïnes verdianes mezzosopranils (Amneris, Eboli i també Azucena, que va gravar amb Sutherland i Pavarotti), a la cantant quebequesa li trobem a faltar pes vocal i convicció dramàtica en aquelles frases genuïnament verdianes que en la seva veu queden empetitides.

Completava el quintet solista, el baix italià Riccardo Zanellato com a Ferrando, que el millor que podem dir, després d’haver escoltat als seus companys, és que va respondre bé, sense especials estridències i sense deixar memorable record.

M’agrada Daniele Gatti, l’orquestra sota les seves mans sona càlida i embolcalla els climes obscurs d’aquesta òpera, si bé és veritat que sembla que no hi hagi gaire entesa amb els cantants,  no cal dir amb Domingo, al que li costa seguir qualsevol ritme, però també amb Netrebko i amb Meli, hi ha dubtes i manca d’entesa. Una petita part del públic l’intenten protestar al començament de la segona part, però la resposta de la gran majoria, amb bravos, deixen en anècdota aquesta reacció adversa.

No cal dir que la Filharmònica de Viena sona meravellosa i el Cor també.

Giuseppe Verdi
IL TROVATORE
Llibret de Salvatore Cammarano

Il Conte di Luna: Plácido Domingo
Leonora: Anna Netrebko
Azucena: Marie-Nicole Lemieux
Manrico: Francesco Meli
Ferrando: Riccardo Zanellato
Ines: Diana Haller
Ruiz: Gérard Schneider
Un vecchio Zingaro: Raimundas Juzuitis

Konzertvereinigung Wiener Staatsopernchor
Director del cor: Ernst Raffelsberger
Wiener Philharmoniker
Director musical: Daniele Gatti

Großes Festsspielhaus, Salzburg, 9 d’agost de 2014

ENLLAÇ àudio (mp3) dos enllaços directes

https://mega.co.nz/#F!2J10AJrL!n6JB-6G1qA3hLW–MpI5bQ

hires-04_Il_Trovatore_Domingo_c_SF_Forster

Quan tinguem el vídeo a disposició ja parlarem d’aquest museu on els quadres prenen vida i on el Conte di Luna és també el vigilant. On he vist abans això de que en un museu per la nit passen coses…Potser Night at the Museum?

De ben segur la proposta dóna per a molt, llàstima que de Il Trovatore jo desitgi tota un altre mena d’estímuls que en aquesta ocasió, cas Domingo a banda, no he pogut trobar.

Quan començava l’apunt anomenant els gloriosos intèrprets de l’edició del 1962 no m’oblido d’altres repartiments que m’han fet gaudir tantíssim d’una òpera que sense veus és com un nyap. Recordar ara les Leonora de Caballé, Arroyo, Callas, Tebaldi…els Manrico de Bergonzi, Tucker, Pavarotti o el mateix Domingo, les Azucena de Cossoto, Barbieri, Obraztsova o Zajick, i els Conte di Luna, de Bastianini, Cappuccilli, Milnes, Merrill…

L’intent de fer un Trovatore avui en dia és possible, però a Salzburg no han reeixit.

ORANGE 2014: OTELLO (Roberto Alagna, Inva Mula, Seng-Hyoun Ko;Duffaut-Myung Whun Chung) vídeo

 

No ha estat cap sorpresa, d’antuvi era fàcil preveure que l’ambició de Roberto Alagna per esdevenir Otello es quedaria en un un discret “otelet” si volem ser condescendents, o si cal fer justícia al que va succeir aquest cap de setmana passat a Orange, més valdria dir que l’intent del tenor francès per esdevenir el moro verdià es va saldar en un fracàs del tenor que insisteix en assolir una vocalitat heroica que els déus es resisteixen a atorgar-li.

Si l’any passat en el mateix escenari es va estavellar amb un molt més assequible Calaf de la Turandor pucciniana, aquest any el repte era molt més impossible i per tant previsible el seu fracàs, i els que sempre ens hem estimat a Alagna haguéssim volgut que el tenor hagués ampliat repertori però cercant nous rols de tenor líric, qui sap se el Jean d’Herioade o el Roland d’Esclarmonde, ambdós rols massenetians o el Julien de Louise de Charpentier o potser el Sigurd de Reyer, mentre que veiem una vegada més com de mica en mica va sepultant la brillantíssima carrera a la recerca de reptes impossibles, amb una ànsia d’abraçar més repertori en terrenys que no li són propis i que només fan que constatar la incapacitat física i el risc que assumeix de malmetre una veu cada vegada més limitada en el registre agut, opaca, oberta i fins i tot cabruna, en el intent de falsejar i forçar-ne la emissió per tal d’agafar tonalitats fosques i dramàtiques que li són alienes, i així enganyar a un públic que tant li fa el que canti el seu ídol i com ho canti, els bravos a Orange els té garantits. És obvi que aquest Otello no es pot presentar en cap teatre fora de França on segurament li perdonaran la vida per ser el seu tenor, però això en realitat poc l’importa a Alagna, ja que ja pot exhibir un títol més, o més ben dit, el títol que tot tenor anhela, encara que sigui aconseguit en la pitjor actuació que jo li recordi des de fa molt temps. Continua llegint

VERBIER 2014: RECITAL DE DANIIL TRIFONOV (vídeo)

 

trifonov

El pianista rus Daniil Trifonov ha esdevingut en un tres i no res el gran pianista del futur. Té 23 anys ( Nizhniy Novgorod 5 de març de 1991) i el 2010 va guanyar el 3 premi del Concurs Chopin de Varsòvia,  un any més tard el primer premi del Concurs Arthur Rubinstein de Tel Aviv i poc després el primer premi, medalla d’or i el gran premi del prestigiós Concurs Txaikovski de Moscou.

Ja ha enregistrat per la Decca, la Deutsche Grammphon i el segell Marrinski. Ha debutat al Carnegie Hall de Nova York  i aquest celebrat debut va ser enregistrat i publicat per la DG.

Aquest estiu ha actuat als festivals de Verbier, al de La Roque d’Anthéron, Rheingau Musik Festival o al Międzynarodowy Festiwal Chopinowski w Dusznikach Zdroju i el 29 de gener de 2015 interpretarà el segon concert per a piano i orquestra de Chopin a l’Auditori de Barcelona, acompanyat per la Philharmonia Orchestra de Londres, sota la direcció de Clemens Schuldt en el marc de la temporada de Ibercàmera, afegint-se a aquest joiell de pianistes estel·lars que ens visitaran durant els propers mesos a Barcelona, repartits entre tots els cicles musicals. Continua llegint

ADÉU AMIC TRISTANY

estela-mar

M’entristeix profundament dedicar un apunt a un amic que ja no tornaré a veure, a un amic que era un fidel seguidor del blog des de fa molts anys, que escrivia comentaris de tant en tant, a vegades amb molta assiduïtat i a vegades es passava llargues temporades en silenci, però ell em deia que sempre hi era.

La primera vegada que em va escriure va ser un e-mail molt afectuós donant-me algun consell i corregint-me alguna errada ortogràfica d’aquelles que no tenen perdó diví. Era, i com em costa parlar en passat, una persona molt afable, tot bondat i sensibilitat. No ens vèiem gaire sovint, quan venia a Barcelona per anar al Liceu preníem un cafè i la fèiem petar una estona. M’escrivia sovint per explicar-me coses, quasi sempre al voltant de la música. La darrera vegada fa menys d’un mes quan va tornar exultant del Festival d’Aix-en-Provence… Continua llegint

PROMS 2014: JOSEP PONS DIRIGEIX MOZART I RAVEL (vídeo)

Ingrid Fliter i Josep Pons amb la BBC Symphony Orchestra als PROMS 2014, 28 de juliol de 2014. Fotografia Facebook BBC PROMS

Ingrid Fliter i Josep Pons amb la BBC Symphony Orchestra als PROMS 2014, 28 de juliol de 2014. Fotografia Facebook BBC PROMS

Josep Pons, el director musical del Gran Teatre del Liceu ha tornat als PROMS desprès del seu debut en l’edició de l’any passat amb un programa integrat per obres de Brahms, Seither i Stravinsky, ara amb el concert per a piano i orquestra número 23 de Mozart, comptant a la part solista amb la pianista argentina Ingrid Fliter (Buenos Aires 23 de setembre de 1973) i la versió íntegra del ballet de Maurice Ravel, Daphnis et Chloe.

El programa també comptava amb l’estrena absoluta de Gaia Theory, una obra del compositor Jonathan Dove, que la BBC no va incloure en la transmissió.

Tant Mozart com Ravel són dos compositors ben propers al mestre Pons i el resultat al capdavant de la BBC Symphony Orchestra and Chorus és esplèndid. Continua llegint

L’ÀUDIO DEL CONCERT DE JONAS KAUFMANN A PERALADA 03/08/2014

Ahir em va arribar una de les centenars de gravacions que utilitzant càmeres fotogràfiques, de vídeo, telèfons i tablets de tota mena, de ben segur es van efectuar diumenge passat durant el concert que el tenor Jonas Kaufmann va celebrar  en el marc del  Festival del Castell de Peralada, acompanyat per l’Orquestra de Cadaqués sota la direcció de Jochen Rieder. Com que les condicions de la gravació són prou dignes i encara no hi ha data per la transmissió que Catalunya Música té previst oferir-nos, he cregut si més no interessant, deixar-vos solament la part vocal. A part de tallar les parts orquestrals he estalviat els aplaudiments i amb ells totes les mostres d’èxtasi diverses que s’escolten al voltant de “l’angelet” benefactor que va efectuar el “delicte”, tot i així si pareu molta atenció, escoltareu alguna motocicleta que passava per allà, alguna cigonya vull creure que kaufmanniana que aplaudia si bé podria ser una boicotejant seguidora d’algun altre tenor,  així com algun que altre esglai de satisfaccions diverses. Aquí ho teniu, peça a peça Continua llegint

SALZBURG 2014: DON GIOVANNI (Bechtolf-Eschenbach) vídeo

Avui us proposo el vídeo de la nova producció per el Don Giovanni de Mozart que s’ha estrenat al Festival de Salzburg, deguda a Christoph Eschenbach en la vessant musical i a  Sven-Eric Bechtolf en l’escènica, i sota el meu punt de vista, ambdues poc reeixides.

Christoph Eschenbach fa un Mozart a l’antiga, romàntic i mancat de la transparència mozartiana a la que ens hem acostumat des de que directors com Harnoncourt  han omplert de llum partitures que com és aquest cas, acaben pesant com una llosa, ja sigui per els temps a vegades excessivament lents, per el color fosc i el gruix de les sonoritats d’una Filharmònica de Viena  massa opulenta. Continua llegint

FESTIVAL DE PERALADA 2014: JONAS KAUFMANN

Kaufmann Peralada 2014 001Quan dijous passat varem saber que Jonas Kaufmann havia  suspès la participació en una e les funcions de La forza del destino que es representava a Munich, tos varem témer que el concert de l’estiu, el que es va feliçment celebrar ahir diumenge en el marc del Festival del Castell de Peralada, es suspendria, però sortosament quan varem veure que el mateix Festival va penjar en el mur de la seva pàgina a Facebook una fotografia del tenor, somrient i abraçat a Oriol Aguilà, director del festival empordanès, tots varem respirar alleujats.

Fa dos anys, quan Jonas Kaufmann va  cantar per primera vegada a Peralada, va deixar a tot el públic entusiasmat i amb ganes de més, va ser un concert magnífic i generós que va crear una febre local al voltant del tenor del moment i que posteriorment es va veure incrementada aquesta temporada passada en el Gran Teatre del Liceu. en una de les  múltiples facetes artístiques on el tenor bavarès excel·leix, signant un liederabend que molts trigarem a oblidar amb un Winterreise excepcional que va deixar indignament descontents als que creien que amb la catedral de les obres liederístiques no n’hi havia prou i exigien propines  per satisfer la seva “kaufmanitis”. Sortosament i en contra del que alguns pensen, Jonas Kaufmann és molt més que el tenor de moda, i per sobre de qualsevol altre aspecte, fins i tot els tan poderosos del  mercantilisme més maldestre i el màrqueting més agressiu, al darrere del tenor  hi ha un artista excepcional.

Amb aquests antecedents no és d’estranyar que la segona visita a Peralada suscites molta més expectació que la de fa dos anys, i el recinte de l’Auditori presentés un aspecte immillorable amb l’assistència del President de la Generalitat i el Conseller de Cultura (rar veure’l a concerts fins al final), entre d’altres autoritats, inclosos.  Tant de bo les vistes de Kaufmann a Peralada es converteixin en un clàssic de l’estiu i si un any pot ser amb representació operística inclosa, millor que millor. Continua llegint