 | ximo a L’assaig de Death in… |
 | amfortas a L’assaig de Death in… |
| ximo a No, No, Nanette: Un musical… |
| ximo a HA MORT LEYLA GENCER |
| ximo a i amb Brahms segueix la t… |
| ximo a CAMELOT AL LINCOLN CENTER |
 | Tosca a CAMELOT AL LINCOLN CENTER |
 | Pocho a CAMELOT AL LINCOLN CENTER |
 | Roberto a CAMELOT AL LINCOLN CENTER |
 | bocachete a i amb Brahms segueix la t… |
 | joanpau a HA MORT LEYLA GENCER |
 | colbran a HA MORT LEYLA GENCER |
 | Isolda a HA MORT LEYLA GENCER |
 | Titus a HA MORT LEYLA GENCER |
 | Miracle a HA MORT LEYLA GENCER |
Avui hem anat al assaig general de Death in Venice, l’òpera de Benjamin Britten que dimecres vinent s’estrena al Liceu i al Estat Espanyol.
Estrena absolutament necessària amb la qual el Liceu,
La New York Philharmonic Orchestra des de que va muntar la mítica versió semiescificada del Follies de Sondheim a l’any 1985, ha anat programant diferents musicals sempre sota la direcció del imprescindible Paul Gemignani, Sweeney Todd, Candide, My Fair Lady i ara ha tocat Camelot.
Des de el dia 7 fins al 10 de maig s’han fet 4 concerts semi escenificats d’aquest imprescindible musical amb lletres i llibret de Alan Jay Lerner i música de Frederick Loewe, amb el següent repartiment:
DESCANSI EN PAU
LEYLA GENCER Estambul, 10 d’octubre de 1928 - Milà, 10 de maig de 2008
Ha mort la soprano que ho va cantar tot i bé. Sempre a l’ombra de Maria Callas ha fet una carrera llarguíssima i plena de interpretacions memorables.
En aquesta improvisada crònica a l’espera d’un post com cal
Hom podia pensar que després del èxtasi col·lectiu en que ens va deixar Eiji Oue la setmana passada, després de l’experiència de la 3ª simfonia de Mahler, el programa d’aquesta setmana podia esdevenir una baixada, un desencís, fins hi tot algú va deixar escrit a In Fernem Land, el dubte de que Oue no fos un director del mateix nivell, més enllà del repertori post romàntic, del que ens ha deixat aquest any notabilíssimes proves de la seva excel·lència. (més…)
No, no Nanette, el musical de Vincent Youmans i Irving Caesar, Otto Harbach, amb llibret de Otto Harbach i Frank Mandel, és un cas curiós de musical que va obtenir més èxit en una reposició que en la pròpia estrena.
Es va estrenar al 11 de març de 1925 al Palace Theatre de Londres i va estar en cartellera 665 representacions. El 25 de setembre del mateix any es va estrenar a Broadway i va romandre 321 representacions. (més…)
Per acabar definitivament el tema d’aquest concert que ha donat per a tres posts, avui us deixo tal i com us vaig prometre la simfonia complerta, tal i com es va interpretar el diumenge 4 de maig de 2008 a l’Auditori. És la gravació del dia que hi vaig anar jo.
Haig d’agrair a la Mariona que diumenge va gravar el concert i després que l’edités per tal de que jo podés tenir-lo a disposició avui, és a dir, el tinguéssiu a disposició vosaltres.
Gaudiu-lo, val la pena, malgrat que les retransmissions mai podran trametre l’emoció dels silencis, del gest i d’aquella comunió única que es viu a la sala, quan Oue dirigeix.
Diumenge passat em vaig commoure una vegada més amb la simbiosi formada per Eiji Oue dirigint la 3ª simfonia de Gustav Mahler i ja en vaig deixar constància en el post del dilluns.
Us vaig prometre els enllaços del concert, però de moment no he pogut obtenir-lo sencer. (més…)
La Opera de Los Angeles (LAOPERA) que dirigeix Plácido Domingo, va muntar el mes de març de 2007 una nova producció en anglès, per això “Rise and Fall of The City of Mahagonny“, de la magistral òpera de Kurt Weill i Bertolt Brecht, que fa quinze dies vaig veure a la Komische Oper de Berlín en una versió radicalment diferent a la que ara ens ocupa.
S’acaba d’editar un DVD d’aquelles representacions dirigides per James Conlon, director musical de la casa i John Doyle en la part escènica.
Es van escollir, per cobrir les parts femenines, a dos actrius del millor Broadway actual, l’espectacular Audra McDonald i la diva Patti LuPone
Definitivament si haig de donar el reclinatori de la temporada a algú és a Eiji Oue.
El que arriba a fer-nos sentir el director titular de l’OBC en cadascun dels concerts que dirigeix es extraordinari.
L’OBC quan està a sota les seves miraculoses mans es transforma i malgrat no ser encara l’orquestra que tots desitgem, amb aquell so propi que tan sols les privilegiades, les millors orquestres solen lluir, assoleix altíssims nivells de veritable creació, moments inoblidables de vivències i emocions. És clar que amb la 3ª de Mahler, la cosa sembla que és més fàcil, oi?, doncs no.
Sigmund Romberg, el music jueu, d’origen hongarès i nacionalitzat nord-americà, autor d’operetes tan conegudes com The Desert song (1924) o The Student Prince (1925), va estrenar al Imperial Theatre de Broadway a l’any 1928 l’opereta The New Moon, amb lletres de Oscar Hammerstein II.
Un del hits més destacables va ser “Softly As In A Morning Sunrise“, que en aquest diumenge del mes de maig us dedico per a tots vosaltres. (més…)
Enrere hem deixat el fred viatge schubertià per endinsar-nos en l’esclat de la llum primaveral.
El mes de maig, potser per qui hi vaig néixer, és el meu mes. La llum de les tardes que es resisteix a allitar-se, m’omple del optimisme que no m’agradaria mai deixar de transmetre.
Penso que el premi a Parsifalito agradarà a més infernemlandaires, però ja que d’alguna manera “everybody” van encertar la ciutat, crec que ell no tindrà cap inconvenient en compartir-lo, tot i que a ell està dedicat especialment.
M’hagués agradat sorprendre’l amb alguna cosa de la Baltsa, de la que tots dos en som especials admiradors, però jo crec que no el puc sorprendre en res. (més…)
TOTS, tots (Parsifalito, maac, joanpau, Patricia, Bocachete, Mei, Golaud, Alina, Assur, Glòria M., Papagena, Josep i Dandini) heu dit València que és el que s’havia d’encertar.
Felicitats a tots, ara bé el guanyad@r del concurs era aquell que en cas d’empat, mai hagués imaginat que tothom encertés, a part de la ciutat havia de donar les pistes correctes per arribar a València:
El resultat és: (més…)
Algú pot dir que Le Chanteur de Mexico, a part de la quantitat de tenors d’aquest país que fan furor pels escenaris d’òpera del món, és Luis Mariano, el cantant espanyol que va estrenar aquesta comèdia musical de Francis Lopez a l’any 1951 i que el va llançar a la fama, però avui el veritable chanteur de Mexico és el tenor andalús Ismael Jordi, que ha trasbalsat al públic francès interpretant aquesta obra, en la reposició que es va fer en el Théâtre Châtelet de Paris, el mateix teatre on es va estrenar, al costat d’una hilarant i sorprenent Rossy de Palma, sota una inspirada direcció escènica d’Emilio Sagi, que actualitzant el infumable argument, aconsegueixen fer passar una estona memorable. (més…)
Nina Stemme i Stephen Gould, Siegfried Staatsoper de Viena 27/04/2008
Si el 26 d’abril a Viena podien escoltar a la estupenda i magnifica Krassmira Stoyanova en La Traviata, l’endemà, és a dir abans d’ahir, 27 d’abril, la Staatsoper de Viena es vestia de gala per rebre a Nina Stemme en la Brünnhilde del Siegfried.
Krassimira Stoyanova com a Desdemona al Liceu, foto Bofill
Abans d’ahir, dissabte 26 d’abril la cantant búlgara Krassimira Stoyanova, va cantar a la Staatsoper de Viena, la Violeta Valery de La Traviata de Verdi, dirigida per Renato Palumbo i acompanyada per Piotr Beczala com Alfredo i Zeljko Lucic com a Germont.
Krassimira Stoyanova ens va impactar molt en la Desdemona del Otello de la temporada 2005-2006 al costat de José Cura i Lado Atanelli.
Aquest any torna al Liceu amb la tan esperada Luisa Miller, que significa el seu debut en el rol i si el Liceu resol (més…)
A quatre dies per acabar el mes d’abril us proposo el repte mensual d’endevinar alguna cosa.
Aquest cop es tracta de dir el nom d’una ciutat.
Hi ha cantants que tenen un carisma especial, no pas una gran veu, ni una presència impactant i malgrat la inicial insignificança poden arribar al moll del os, per la intensitat interpretativa, la senzillesa i la sinceritat.
Potser hi han altres cantants que eclipsarien a primera escoltada i visió a Liz Callaway, però no hi ha cap dubte que
Mentre passejava pels voltants de la Unter den Linden, sota els til·lers, que és la traducció del nom d’aquesta fantàstica avinguda que va des de el Dom fins la famosa porta de Brandemburgo, en el cor del que fins l’any 1989 va ser la zona oriental i la que millor conserva l’aire del que va ser aquesta ciutat en els moments de màxim esplendor, no podia evitar pensar com era aquella ciutat abans que les bombes aliades la destruïssin de manera absolutament irracional.
En prou feines tornat de la culturalitat en majúscules de Berlín i em trobo un cop més amb l’expressió excelsa de la Catalunya més gran.
La veritable Diada del nostre País va ser ahir, 23 d’abril.
No he pogut gaudir-la gaire, però si que amb una petita estona que he sortit a la Rambla del meu barri a buscar corre-cuita la Rosa i el llibre, he tornat a emocionar-me com
