OBC: Lamote de Grignon, Nielsen i Strauss amb Gullberg Jensen i Pahud

PROGRAMA_OCB_X_WEB-page-001

El darrer concert de l’any 2014 de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya va comptar en les dues úniques sessions de dissabte tarda i la matinal de diumenge amb el director noruec Eivind Gullberg Jensen i l’eminient flautista Emmanuel Pahud, solista de la Berliner Philharmoniker, per oferir-nos un interessant programa post romàntic amb la primera audi´ció de l’obra de Ricard Lamote de Grignon, “Preludis de l’amic absent, el concert per flauta i orquestra i la suite Aladdin, ambdues obres de Carl Nielsen, i per acabar oficialment el programa la suite de El cavaller de la rosa de Richard Strauss. Com que les festes de Nadal són a tocar, l’OBC ha finalitzat el programa amb una postal nadalenca entranyable, amb dues i mitja nadales populars orquestrades per Albert Guinovart.

Dos comentaris previs abans de parlar-vos del concert: Continua llegint

LICEU, CONCERT DE NADAL: ELS PASTORETS DE GUINOVART I GALCERAN PEL COR VIVALDI

Els Pastorets de Folch i Torres és un clàssic de Nadal a Catalunya, i Els Pastorets, cantata de Nadal amb música d’Albert Guinovart i text de Jordi Galceran basats en el text de la popular obra teatral són, des de la seva estrena l’any 2006,  un clàssic del Cor Vivaldi que l’ha programat en múltiples ocasions i l’ha fins i tot enregistrat. L’any passat la van tornar a programar per aquestes mateixes dates en el cicle que el Cor fa a l’Auditori Axa i en vaig fer aquest apunt: Continua llegint

PREPARANT MARIA STUARDA

Stuarda_2

Quan Donizetti va escriure Maria Stuarda estava immers en una sorprenent activitat creativa, revisant òperes com Fausta per a Venècia,  Rosmonda d’Inghilterra per a Florència o Otto mesi un due ore, alhora que enllestia la versió francesa de Marino Faliero per a París, ja preparava Gemma di Vergy per la Scala o l’estrena de Parisina a Nàpols, precisament per aquesta famosa ciutat i teatre  era aquesta Maria Stuarda, després dels èxits grandiosos obtinguts en aquell teatre amb Lucrezia Borgia i Torquato Tasso.

Com haureu pogut comprovar la majoria dels títols esmentats en l’inici de l’apunt, tret de Lucrezia Borgia, són rareses que quasi mai es representen i que bé mereixen una nova oportunitat, les altres esdevenen rareses, com de ben segur ho seria Maria Struarda si no s’hagués topat a mitjans dels anys 60 de segle passat amb Leyla Gencer (1967) que la va reposar després d’alguns intens a Bèrgam (1958), Cargenie Hall de Nova York (1964) i Londres (1966), i immediatament després amb Montserrat Caballé que la va pujar als altars en una de les seves màximes creacions belcantistes i coneixent l’especial magisteri de la soprano catalana en aquest repertori, és dir molt. Continua llegint

PALAU 100: WEIHNACHTS-ORATORIUM (Les Talens Lyriques-Christophe Rousset)

Hi ha dies que em fa mandra fer l’apunt i avui n’és un.

Bach pot ser auster, però mai pla, és luterà però això no vol dir que no pugui ser vital i energètic, a Bach se’l pot tractar i estimar de  moltes maneres, però fer-lo avorrit em sembla imperdonable i ahir em vaig avorrir molt amb quatre (1,2,3 i 6) de les sis cantates que Les Talens Lyriques i Christophe Rousset ens van oferir en el cicle de Palau 100 d’enguany.

Em venia molt de gust aquest concert i després del concert d’abans d’ahir encara més. Suposava (mal fet) que Bach seria capaç de tornar el seny al públic del Palau (gran part del públic era el mateix) després de les mostres desbocades de mal gust i manca de criteri, disciplina i rigor que va mostrar en alguns moments del concert de la diva russa i acompanyant, acceptant com a molt bo el que era un insult per a la dignitat, si més no estètica. El canvi d’escenari d’un dia per a l’altre era brutal i necessari, però el que no havia previst va ser que la versió que ens oferiria el prestigiós director francès al capdavant de la seva formació referencial seria tan plana, tan igual i tan monòtona. Continua llegint

PALAU 100: CONCERT ANNA NETREBKO

L’esperat concert que Anna Netrebko havia d’haver ofert el 21 de maig, va tenir lloc finalment ahir amb els canvis que ja coneixíem, bastant considerables respecte a allò que inicialment ens oferia la soprano russa, però amb el públic absolutament rendit d’antuvi, públic que va esgotar l’aforament del Palau, i el Palau ja l’ha lligada per tornar el proper mes de juliol en el que suposo que serà el concert inaugural de la temporada 2015/2016 de Palau 100.

Poques vegades un concert operístic m’acaba satisfent per els motius tantes vegades argumentats, però si el format és com el d’ahir i els ingredients només es fonamenten amb  i exclusivament la inspiració de la diva de torn, és fàcil que no m’emocioni gens ni mica, i és que: Continua llegint

JUAN DIEGO FLÓREZ A MUNICH: ÀRIES D’ÒPERA FRANCESA

Juan Diego Flórez2

Abans d’ahir va tenir lloc a Munich un concert amb Juan Diego Flórez com a protagonista d’un programa dedicat a l’òpera francesa i en el qual el tenor peruà va incorporar àries de Werther el seu nou rol.

El programa és preciós i tret de la darrera de les propines enregistrades per la ràdio bavaresa, Flórez es va mantenir fidel a l’esperit francès de tot el concert, ja que després de La belle Hélène i  l’ària de Gaston de Jerusalemne de Verdi, que com sabeu és la versió francesa de I Lombardi, no va poder estalviar-se l’inefable recurrència a Rigoletto amb la poc original “la donna è mobile”. Li perdono, òbviament. Continua llegint

L’ELISIR D’AMORE A LA ROH (Grigolo-Crowe-Terfel-Molnar; Pelly-Rustioni) vídeo

Avui us porto la representació de la popular òpera de Gaetano Donizetti, L’elisir d’amore, que va tenir lloc el passat 26 de novembre a la Royal Opera House, Covent Garden, de Londres.

Ni és l’òpera que més m’agrada, ni tan sols de Donizetti, ni el repartiment em sembla especial motivant. A la ROH de Londres no crec que passi a la historia però tenir a Bryn Terfel fent de Dulcamara, passant-s’ho molt bé (si més no ho sembla), és suficientment atractiu per a molts com per deixar-vos el vídeo a disposició. Continua llegint

RENÉ JACOBS I EL WEIHNACHTSORATIRIUM BWV 248 DE J.S.BACH

A tres dies del nostre particular Oratori de Nadal al Palau de la Música amb Christophe Rousset dirigint el seus Talens Lyriques i el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana (quatre de les sis cantates), us porto l’oratori íntegra de la mà de René Jacobs dirigint la Barokorkest B’Rock i l’excel·lent RIAS Kammerchor.

El concert va tenir lloc el dissabte passat dia 13 al Concertgebouw d’Àmsterdam i ens ofereix una versió magnífica d’aquestes sis cantates destinades a les sis festivats que van des del dia de Nadal fins al dia de Reis. Continua llegint

EL MET AL CINEMA 2014: DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG

Crec que no exagero si us dic que per a mi una producció de Die Meistersinger von Nürnberg és una de les coses més complexes i difícils de dur a terme. La complexitat musical i la resistència vocal que han de demostrar els cantants protagonistes durant les quasi cinc hores de durada, sobrepassa en molt la de la immensa majoria d’òperes del gran repertori, i deu ser per tot això que assistir a una representació d’aquest títol wagnerià és quelcom especialment joiós i si el resultat acaba sent tan brillant com el d’ahir al MET, la satisfacció esdevé plenitud. Continua llegint

MONTSERRAT CABALLÉ LA STUARDA MÉS TRIADA.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La tria era apassionant, no us dic que fossin 12 versions de  “Oh nube! Che lieve per l’aria…Nella pace del mesto riposo” a la mateixa alçada i del mateix nivell, però en totes 12 vaig trobar motius suficients per ser considerades i encara que alguna de les versions l’hagués canviat per alguna altra cantant, també vaig creure que hi tenien que ser i estava segur que serien molt votades, com ha succeït.

Ha guanyat Montserrat Caballé, la tria número 9, sempre va anar frec a frec amb la versió 3 però ahir es va distanciar una mica i es va consolidar, no us negaré que en a mi em va fer feliç, malgrat que la versió 3 per a mi és meravellosa. Continua llegint

TEATRE GOYA: PRENDRE PARTIT de RONALD HARWOOD

dossier_12_pag_pag_a_pag-page-001

Prendre partir és una obra teatral de Ronald Harwood estrenada a Londres l’any 1995 i un any més tard a Broadway dirigides en ambdues ocasions per Harold Pinter, l’any 2001 István Szabó la va dirigir al cinema, comptant amb Harvey Keitel i Stellan Skarsgärd en els dos rols principals.

Que l’obra giri en el procés de desnazificació en el que Wilhelm Furtwängler es va haver l’any 1946 a Berlín afegeix  per  atots els assidus lectors del blog un plus d’interès, és clar que la figura del grandiós director i la seva participació artística a l’Alemanya nazi, és un pretext, un boníssim pretext per portar sobre l’escenari un debat intens, emocionant i compromès. Continua llegint

GUILLAUME TELL A BOLOGNA (Álvarez, Spyres, Auyanet, Orfila, Alberghini; Mariotti)

Si fa uns quants anys m’haguessin dit que podria veure Guillaume Tell en francès i amb tres o quatre repartiments diferents, després de tanta sequera referent a aquest títol per a mi imprescindible, no m’ho hagués cregut i vet-ho-aqu-i que en qüestió de poc temps, si feu una ullada a l’activitat operística dels darrers mesos podem apreciar produccions diferents d’aquesta òpera amb: Flórez, Osborn, Hymel i ara Spyers cantant “l’impossible” rol d’Arnold, a Rebeka, MeadeByström i ara Auyanet fent front a l’exigent rol de Mathilde, i per el rol protagonista hem vist el nom de Pertusi, Finley, Jenis, Alaimo i ara amb gran goig s’afegeix a la llista Carlos Álvarez en una interpretació més que notable, un gran Tell. Continua llegint

ANNA BOLENA A CHICAGO (Radvanovsky-Barton-Hymel-Relyea-O’Connor; Summers)

El proper mes de febrer el Liceu acollirà un dels cims belcantites amb la programació de Norma de Bellini i com a protagonista tindrem a la soprano Sondra Radvanovsky que ja ens ha cantat Aida i Tosca, deixant una petjada important entre el públic. Però Verdi i Puccini tenen un estil propi bastant allunyat del belcanto bellinià, sovint maltractat amb interpretacions vorejant el verisme més descarnat.

M’ha semblat interessant portar-vos una interpretació molt recent de Sondra Radvanovsky en aquest repertori, en aquesta ocasió en una òpera de Donizetti, encara molt arrelada al belcantisme de Rossini, de qui s’enmiralla com ho va fer Bellini per la seva Norma en els grans duos de soprano i contralt de Semiramide, però també en l’obertura molt rossiniana, parlo és clar de la primera òpera Tudor del compositor de Bergamo, Anna Bolena. Continua llegint

FIDELIO A LA SCALA: (Kampe, Vogt, Struckman, Youn, Erdmann, Hoffmann; Warner, Barenboim) vídeo

Feia uns quants anys que ens havíem acostumat a assistir a la famosa “prima de la Scala” mitjançant les projeccions cinematogràfiques, com des de feia molts més anys encara ho havíem fet escoltat les transmissions radiofòniques, però aquest any ens han deixat sense la possibilitat d’anar al cinema i seguir el ritual si voleu descafeïnat, però ritual al cap i a la fi, d’entrar en una sala i compartir amb un públic interessat i respectuós l’experiència d’assistir a una cita tan tradicional i exclusiva com és la inauguració del teatre milanès, quelcom només a l’abast de les “celebrities” o aquells que tinguin molts diners avorrits.

El cinema, i ho hem dit moltes vegades, no podrà mai suplir l’experiència d’anar al teatre on l’emissió, projecció, equilibri i balanç és el real i no una filtració que adultera una de les essències del gènere, això sí, amb una visió subjecta als capricis del realitzador però que ens oferirà uns aspectes escènics i teatrals, amb primers plans i una qualitat del detall teatral, que cap espectador del teatre podrà gaudir, per tant amb al·licients que han acabat fent d’aquest substitutiu per el qual molt pocs apostaven fa  pocs anys, una cita obligada. Assistir a l’estrena des de casa, tot i disposar d’un bon televisor i equip de so, ja no parlo de la pantalla de l’ordinador, tablets i encara molt menys  telèfons, és una adulteració còmode però que converteix l’experiència en quelcom quotidià i quasi vulgar que pot ser interromput per una trucada telefònica o a la porta de qualsevol poca solta que no sap que som a l’òpera. Hi ha coses que per ser gaudides necessiten d’un embolcall adient, i les sales de cinema amb grans pantalles i equips de so de qualitat, encara l’ofereixen. Continua llegint

BILLY ELLIOT LIVE

billy elliot

L’any 2000 el director anglès Stephen Daldry dirigia Billy Elliot, la història d’un nen d’onze anys fill i germà de miners i orfe de mare, en un poble miner del nord de Anglaterra i en el context de les grans vagues de miners de 1984/85. que lluita per fer el seu somni fet realitat en descobrir en la dansa la seva alliberació artística i humana, en mig de l’hostilitat social i també la familiar que no pot acceptar-ho.

La pel·lícula va obtenir un èxit de crítica i públic grandiós, tant que posteriorment i seguint la cronologia inversa al que acostuma a passar, un escriptor, Melvin Burgess, va escriure’n una novel·la, i cinc anys més tard de l’estrena de la pel·lícula es va estrenar al West End de Londres, la versió musical, amb música de Elton John i llibret i cançons del mateix guionista de la pel·lícula, Lee Hall. Continua llegint

LUISA MILLER (Ciofi, Alaimo, Kunde, Montanaro, Melis, Szabo;Zanetti) vídeo

Em costa ser entusiasta davant de la Luisa Miller que avui us porto a IFL tot i que tothom s’ha posat d’acord en lloar als dos debutants en els rols, Patrizia Ciofi com a Luisa i Gregory Kunde com a Rodolfo. Comprenc l’entusiasme però no l’acabo de compartir. Continua llegint

TRIANT UNA STUARDA

François_Clouet_-_Mary,_Queen_of_Scots_(1542-87)

El dia 19 s’inicien en el Gran Teatre del Liceu les representacions de Maria Stuarda, la bellíssima òpera de Gaetano Donizetti.

Jo us proposaré una tria exhaustiva, ja que en aquesta ocasió són 12 les versions que haureu d’escoltar de la cavatina (ària i cabaletta) d’entrada de la protagonista “Oh nube! Che lieve per l’aria…Nella pace del mesto riposo”, i per aquest motiu en aquesta tria podreu escollir-ne 4, les quatre que més us hagin agradat.

Són 12 versions magnífiques, aquí les teniu Continua llegint

RECICLANT: Anna Bolena, Les vêpres siciliennes, Les Troyens i Rusalka

Aquest és el darrer apunt de reciclatge del 2014 i he intentat que fos ben variat amb òperes de Donizetti, Verdi (en francès), BerliozDvorák, en quatre produccions magnífiques amb noms tan rutilants  com:

NetrebkoGubanovaAbdrazakovHaroutounian, Hymel, Volle, Schrott, Voigt, Graham, Youn, Papatanasiu, Cernoch, White, Persson i Morloc, amb direccions de Armiliato, Pappano, Luisi i Fischer, i produccions tan dispars com atractives de McVicar, Herheim (2) i Zambello.

Estic parlant, és clar, de l’Anna Bolena i Les Troyens al MET, Les vêpres siciliennes a la ROH i la polèmica i apassionant Rusalka de La Monnaie.

Estic segur que faré feliç als que em vareu demanar el reciclatge d’aquest títols i segurament a altres que aprofitareu l’avinentesa.

Aquí teniu els nou enllaços i també la possibilitat de tornar a repassar els apunts que acompanyaven els arxius. Continua llegint

DIANA DAMRAU CANTA LES PECHEURS DE PERLES A VIENA

Tornen Les pêcheurs de perles a IFL, ara arran d’una producció efectuada al Theater an der Wien de la capital austríaca, sota la direcció musical de Jean-Christophe Spinosi, allunyat del seu repertori habitual. i amb un repartiment encapçalat per la deliciosa Diana Damrau en el rol de Leila, al costat del tenor rus  Dmitry Korchak, del baríton nord-americà Nathan Gunn (proper Danilo a la Viuda alege al MET) i del baix francès Nicolas Testé, tots tres més que correctes però per sota de la soprano alemanya, que un cop més convenç per la intensitat i la dolçor del seu cant. Continua llegint

SIMON BOCCANEGRA (Piazzola, Prestia, Agresta, Meli, Kim;De Rosa, Chung) vídeo

Avui us porto una notable representació verdiana d’una de les òperes que més estimo, Simon Boccanegra, i el més rellevant és que el repartiment és quasi íntegrament italià i que el rol protagonista està cantat per un baríton de veritat, un baríton jove que ho fa molt bé i que té una línia potser més belcantista que verdiana, però que fraseja, que té cura del sentit dramàtic del cant i que la seva emissió és homogènia i veritablement baritonal sense emmascarar colors i timbres, memoritzeu el seu nom perquè no trigarà a ser un imprescindible, Simone Piazzola. Continua llegint