LES TROYENS (5): De quels revers

Malgrat que Les Troyens té una llarga llista de protagonistes, pel que fa als que tenen moments de rellevància vocal, s’estan esgotant, alguns pensareu o direu, ja era hora!, però a d’altres estic segur que us sabrà greu.

Avui us presento a Narbal, el ministre conseller de la reina Didon.

Narbal ha de ser interpretat per un baix de nobles accents i veu profunda. Com és habitual en el repartiment vocal de la majoria de les òperes, els rols de baix s’assignen als reis, ministres, homes d’estat, pares més aviat dolents (els bons se’ls emporten els barítons) o directament els malèfics.

En aquest cas Narbal és un ministre conseller de la reina que toca una mica més de peus a terra que ella, enamorada perduda d’Enée, sense voler veure la realitat inexorable que li diu que l’heroi Troià està predestinat a marxar a Itàlia i abandonar-la.

En l’escena que inicia l’acte quart, després d’un fantàstic preludi orquestral  que ens descriu la cacera organitzada per distreure al poc actiu,  amb les armes de metall, Enée (aquesta versió és molt meva però prou probable ) i que Berlioz anomena “Chasse royale et orage”, Narbal i Anna, la germana confident de la reina, mantenen un diàleg, on el ministre mostre la seva preocupació per l’enamorament de Didon i el previsible e immediat abandonament. Anna, molt més idíl·lica, fa costat a la germana creient que l’amor prevaldrà sobre els designis dels oracles.

LA FONOFERNEMLANDTECA DE LA LUVI

El 16 de juny del 2008, el dia abans del concert del cinquantè aniversari del debut de Josep Carreras al Liceu, vaig rebre el comentari que us adjunto, en el post El meu tenor: JOSEP CARRERAS.

Aunque soy italiana puedo entender un poco de català. Muchos cumplidos por lo que escribiste: me ha despertado muchas emociones leer estas palabras que llegan tan directas, como la voz de la persona que celebran, al corazòn de quien conoce a Josep, el hombre y el artista.
Soy muy joven pero puedo darme cuenta de quien es un talento extraordinario. El que me encanta màs es Josep Carreras. Escuché en directo el recital del 17 de Junio en el Liceu y lo vi después transmitido por TV3…Fui a su concierto cerca de Milà por la primera vez la semana pasada y todavia no me doy cuenta de que cumplì mi sueño.

Gracias por tu sensibilidad y gracias a nuestro Josep.

Ludovica

Em va sorprendre que una persona tan jove, precisament quan Carreras havia aparcat la l’activitat operística, en el penúltim capítol de la vida artística del meu tenor, demostrés aquest entusiasme.

La Luvi ens ha deixat suficients comentaris al blog, argumentant el seu carrerisme, a mi, em continua emocionant, em sembla un miracle milanès.

Us deixo la seva tria:

LA DOLCE FIAMMA DE PHILIPPE JAROUSSKY

Acaba de sortir el mercat el nou disc de Philippe Jaroussky, aquest contratenor que aixeca les passions més desenfrenades i els més encesos rebuigs.

Com el darrer disc de Cecilia Bartoli, aquest està dedicat a les àries, aquestes prohibides, per a castrat, amb la particularitat que totes elles són del fill del pare de la música, és a dir de Johann Christian Bach (1735-1782).

Les àries que interpreta el contratenor francès van ser escrites per a Carestini, un dels cantants més afamats del seu temps i provenen de 6 de les seves òperes, obres estrenades a Milà, Manheim i Londres.

Johann Christian Bach va viure sota la influència musical de Mozart, com ell nen prodigi. Les seves obres, certament denoten l’influència del músic salzburguès, però és d’agrair que es portin al disc per conèixer-les i gaudir d’aquesta música tan vitalista, tan plena d’ornamentacions virtuosístiques i encara a la frontera entre l’esplendorós barroc i la serenitat del classicisme, denotant en qualsevol cas les característiques virtuosístiques a qui anaven destinades.

OBC: LA CREACIÓ

Matinal de diumenge a l’Auditori per gaudir un cop més d’aquesta meravellosa Creació de Haydn, que mai em cansaré d’escoltar, ni mai em deixarà de sorprendre.

Per l’ocasió, una lògicament reduïda OBC sota la fínissima i acadèmica, potser en excés, direcció de Víctor Pablo Pérez, amb el Cor de Cambra del Palau de la Música i amb Ruth Ziesak substituint a la prèviament anunciada i esperada Alexandrina Pendatchanska, Steve Davislim i José Antonio López, han estat els protagonistes d’una excel·lent versió del oratori de Haydn.

Començaré per l’OBC sota la direcció de Víctor Pablo Pérez.

LES TROYENS (4): Inutiles regrets!

Vol de Enees a Troia de Federico Barocci (1598)

Avui el torn és per Enée, l’heroi troià, fill de Venus i Anquises (rei de Dardània) i absolut protagonista masculí de l’òpera d’Hector Berlioz, Les Troyens, que degut a l’estrena al Estat Espanyol, ara fa una setmana a Les Arts de València, ha motivat aquest seguit d’entrades sobre els seus personatges.

És un rol difícil, quasi impossible, que molt poques vegades es canta com cal. Sempre ha de ser un heroi i el cant així ens ho ha de demostrar, amb la força i projecció suficient per traspassar la densa orquestració dels passatges concertants, però també és un rol líric, que sobretot en l’acte 4, al jardí de Didon, ha de fer front a un duet de delicadíssims accents poètics.

A part dels molts passatges de gran compromís, com la temible entrada al acte primer “Du peuple et des soldats”, l’Enée ha de cantar al final de l’òpera, després de quasi cinc hores, l’ària “Ah! quand viendra l’instant des suprêmes adieux“, que va precedida del recitatiu que dona títol al post d’avui i per el qual és més conegut el fragment, “Inutiles regrets“. En aquesta densa ària, Enée lluita entre l’amor de Didon i el destí que els deus li han assignat i que representa l’abandonament de la estimada reina de Cartago, inútil dilema doncs sap que els designis dels deus són inexorables.

LICEU: MAGDALENA KOZENÁ CANTA VIVALDI

Un concert preciós.

Ahir divendres varem començar el cap de setmana de la millor manera, amb un concert magnífic, d’aquells que et deixen absolutament satisfet.

Quan escolto la música de Vivaldi em poso content. Tant li fa que siguin àries dramàtiques o concerts, tot és començar a escoltar-lo i tot jo experimento una agradable sensació de benestar. La seva música m’evoca imatges plaents de l’ample planura del Veneto inundada d’una sensorial lluminositat.

Com us podreu imaginar, tot un concert dedicat al prete roso, alternant àries d’òpera, simfonies i concerts ja és prou atractiu, però si els intèrprets tenen la categoria de Magdalena Kozenà i l’Orquestra Barroca de Venècia, sota la direcció d’Andrea Marcon, aleshores ens trobem davant un esdeveniment musical de primera magnitud.

Els setze musics de l’orquestra veneciana s’ho passen bé fent música, es nota en la manera de tocar, com si tots fossin solistes, amb una complicitat entre ells contagiosa, que sense que te’n adonis et fan partícip de les seves interpretacions.

Andrea Marcon sap extreure un so preciós i unes precises interpretacions d’aquesta magnífica orquestra, on

Les Troyens (3): Je vais mourir…Adieu, fiére cité

La mort de Didon - Andrea Sacchi (1559-1661)

Avui, en aquesta gal·leria de personatges extrets de Les Troyens d’Hector Berlioz, us presento a Didon, la reina de Cartago, cabdal protagonista de la segona part i per a la que Berlioz va escriure pàgines de bellíssima intensitat, com l’ària del 5è acte “Je vais mourir…Adieu fiére cité”.

Didon un cop abandonada per Enée, reuneix tots els records del seu estimat en un pira  i abans de clavar-se l’espasa d’Enée, s’acomiada de la ciutat i els seus súbdits, en un moment d’extrema intensitat i dolor, tot anunciant en un final amenaçador, que aquest ultratge serà venjat per Annibal, en un pronòstic sense precedents.

Hi ha detractors de Berlioz i de Les Troyens en particular, que titllen l’òpera de grandiloqüent, dispersa o avorrida, però davant del acte 5è i la segona escena en particular, tothom està d’acord en considerar-la un veritable monument operístic, un moment d’aquells que amb una Didon de categoria, tothom s’estremeix.

Avui us presentaré 5 Didon que crec que aconseguiran estremir-vos.

LES TROYENS (2): Ô blonde Cérès

Hector Berlioz (1851). Litografia

Seguint la sèrie interrompuda per la fallida del antic ordinador, avui us proposo un dels moments més encisadors d’aquesta magna partitura.

Si el primer capítol el vaig dedicar a un dels personatges cabdals, el segon el dedico a un personatge anecdòtic en el esdevenir dramàtic dels fets que es narren, però absolutament essencial, pel que respecte a la música escrita per Berlioz.

Es trobem a la segona part de la història, quan Enée i els seus troians desembarquen a Cartago.

Durant l’acte 4at ens trobem als jardins de la Reina Didon, on ella, diguem que per preparar l’ambient ideal per cantar un dels duos més bells que mai s’hagin escrit, fa cantar al poeta Iopas, “Sur un mode simple et doux” un poema camperol.

Iopas obeint a la reina canta:

LA FONOFERNEMLANDTECA DE LA ROSINA

Disseny de vestuari per la Rosina del Barbiere al Théâtre Italien de Paris, al entorn de 1875

És curiós, per primera vegada repetim interpret i compositor en aquesta estimulant recopilació i també els repetim en la tria, doncs si el Josep ens oferia a Maria Callas cantant Bellini, la Rosina també.

Deixo que sigui ella la que us ho expliqui:

KRÓL ROGER, L’ESTRENA DEL LICEU.

Un dilluns i el gelid torn H, han estat els escollits per estrenar Król Roger, l’òpera de Karol Szymanowski al Liceu i al Estat Espanyol.

Per l’ocasió, la Direcció artística del teatre va encomanar la direcció musical a Josep Pons, tota una sòlida garantia, i per la part escènica el Liceu ha fet coalició amb el Festival de Bregenz i varen encarregar la producció a David Pountney.

L’estrena d’aquesta brillant proposta, va tenir lloc en el Festival d’aquesta ciutat austríaca el passat 23 de juliol i aquest blog va dedicar-li al esdeveniment, un post amb el els enllaços per baixar-vos el vídeo de la televisió austríaca (l’enllaç el tornareu a trobar al final d’aquest post).

Finalment s’ha estrenat l’òpera al Liceu i us haig de dir que és un espectacle ineludible.

LES TROYENS A LES ARTS o La Fura ens distreu

Veure Les Troyens era una de les grans assignatures pendents, operísticament parlant, que tenia.

Abans d’ahir, vaig assistir a la inauguració de la temporada 2009-2010 de Les Arts i aquesta assignatura va quedar saldada.

Les Arts un cop més ha demostrat moltes coses i encara que no totes positives, si que malgrat ser un teatre molt jove, ja és capaç de centrar el interès dels melòmans de mig món, amb propostes artístiques arriscades, valentes i de gran ambició, que poden compatir amb qualsevol de les grans cases operístiques internacionals.

Desconec si aquestes funcions representen l’estrena al Estat Espanyol d’aquest títol cabdal de l’òpera francesa i universal. En l’animat sopar quasi esmorzar, que varem fer tota una colla de Infernemlandaires a la sortida, no en varem treure l’entrellat i tampoc ho menciona el programa de ma (gratuït), però en qualsevol cas com si ho fos, doncs de no ser-ho, feia molts anys que aquesta òpera no s’havia fet i per tots els presents era la primera oportunitat, si no havíem estat privilegiats d’haver-la vist als teatres internacionals que s’han atrevit a programar-la.

Helga Schmidt, l’Intendent i Directora artística del teatre, ha tornat a demostrar que està ben situada (no és tan sols una qüestió econòmica), doncs portar a Guerguiev, sense les seves forces “santpetersburguesses”, està al abast de molt pocs teatres internacionals, i un d’ells ja és Les Arts. També ha demostrat que és capaç de reunir un cast d’extraordinària solvència vocal i això tampoc és gaire senzill, per fer aquesta òpera que necessita 20 solistes vocals, més un cos de dansa i un aparell escenogràfic molt considerable.

No és d’estranyar que qualsevol de les grans batutes internacionals vulgui dirigir una orquestra com la de la Comunitat Valenciana. És i ja ho he dit amb aquesta quatre vegades (sempre que l’he escoltada), la millor orquestra d’Espanya i una orquestra de primer nivell mundial, amb una corda (sobretot) d’una calidesa envejable i una fusta,metall i percussió digne de les millors orquestres centreeuropees.

Si d’això no en tenia cap dubte, ara hi afegiré el cor. Si bé en el Parsifal de l’any passat em va agradar (en les altres dues funcions vistes a València el cor, o tenia poca rellevància, com en el Götterdämmerung o no en tenia com al Siegfried), no vaig trobar que fos tan excepcional com l’orquestra, ahir si. Caram quina actuació!.

Amb aquesta consistent i imprescindible base, es pot oferir amb garanties suficients una representació sencera de Les Troyens i amb aquesta convicció i il·lusió, malgrat mil i un entrebancs extra musicals, vaig finalment estrenar-me a la gran òpera de Berlioz.

JA SÓC AQUÍ

Hola Infernemlandaires, ja sóc aquí, amb un nou ordinador, incompatible amb molts dels programets que tenia abans i amb els dubtes existencials que Mr. Gates em provoca amb cada nova aparició d’un sistema operatiu.

Ara resulta que la impressora /scaner, no és compatible amb windows 7. Una impressora de la mateixa marca que el portàtil, no penseu que estic demanant peres al om, no.

Si hi ha algú que em pugui assessorar amb la incompatibilitat de programes i eines amb els sistemes operatius i com resoldre-les, li estaria molt agraït .

Pel que fa al blog, potser l’assiduïtat, d’entrada, no serà tan regular com ho era fins ara, al menys fins que no trobi totes les eines necessàries per poder fer els posts com m’agrada, amb enllaços i fragments de les músiques que normalment us proposo.

Una mica de

KPUT?, Anything goes!

Tot en aquesta vida té una data de caducitat i el meu ordinador també. Ha decidit després de moltes hores de feina, deixar-me penjat, bé el que s’ha penjat és ell i crec que m’ha demanat la jubilació.

Em sap greu, al ordinador també li he acabat agafant estima (al meu ordinador vull dir) i ves per on, ara hauré de començar a pensar com m’ho haig de fer per passar-me programes, els arxius per sort els tinc en un disc dur extern, a un de nou que haurà de ocupar el seu lloc.

Amb tot això, no us estranyeu si durant uns dies veieu que el blog no s’actualitza. Em sap greu, doncs tenia ganes de continuar la sèrie de Les Troyens i el dimecres volia ser puntual amb la cita de la Rosina a la Fonofernemlandteca, que possiblement s’haurà d’ajornar.

Prometo tornar el més aviat possible

LES TROYENS (I): Malhereux roi

Avui vull començar una petita serie de posts dedicats a Les Troyens, a una setmana de la inauguració de la temporada de Les Arts, amb aquest títol cabdal de la historia de l’òpera.

Les Troyens és una òpera colossal, imponent, de dimensions gegantines i suposa un repte per a qualsevol teatre que decideixi programar-la.

No és tan sols un repte pel teatre, és també un repte pel públic, doncs la música de Berlioz requereix quelcom més que seure i gaudir de l’espectacle.

Com succeeix en totes les obres cabdals de la música, per abordar Les Troyens cal una predisposició i sobretot haver escoltat molta música, que ens permetrà valorar amb tota la intensitat, vàlua i detall, la importància d’un músic avançat en el seu temps i encara hores d’ara força incomprès pel gran públic, que troba les seves obres poc digeribles, amb una música amb imprevistos girs melòdics, una instrumentació grandiloqüent i feixuga .

Amb Les Troyens, Hector Berlioz (1803-1869) va superar totes les seves obres anteriors, assolint el veritable concepte del drama musical, que Wagner enaltiria i el feria seu, però que amb el compositor francès i aquesta òpera, veiem que ja estava inventat.

KEIN ANDRES PER JONAS KAUFMANN

Jonas Kaufmann, aquesta setmana el protagonista del blog, va cantar l’any 2004 al Festival d’Edimburg, el rol de Flamand de l’última òpera de Richard Strauss, Capriccio.

En aquesta òpera hi ha el famós sonet del poeta ‘Olivier “Kein Andres, das mir so im Herzen loht“, quelcom similar a “Jo no podria estimar a ningú que no fos vosté” i que el músic Flamand musica amb una inspirada melodia molt straussiana (és clar).

Sempre ens ve a la memòria el difícil i famós “Di rigori armato” del Rosenkavalier i molt poques vegades, recordem aquesta petita perla, que en l’òpera comença recitant el poeta, posteriorment la canta el músic i finalment, abans de la gloriosa escena final, és la comtessa Madeleine, la que ens embolcalla amb aquest magnífic motet.

JONAS KAUFMANN canta DIE SCHÖNE MÜLLERIN

Us ho vaig anunciar i el dia escollit és avui.

L’Emilio em va regalar el CD de Die Schöne Müllerin (La bella molinera) que acaba de sortir al mercat, interpretat per Jonas Kaufmann en la part vocal i Helmut Deutsch al piano i on el tenor alemany ja no em sorprèn, més aviat em confirma la versatilitat del seu art, en un terreny que és l’autèntica revàlida per a tot cantant operístic que decideix arriscar, endinsant-se  en el difícil i compromès món del lied.

LA FONOFERNEMLANDTECA DE LA GLÒRIA

Vincent van Gogh Le Café de nuit place Lamartine à Arles (1888)

Si fa dues setmanes us presentava una de les parts d’un bon Cafè de Nit, avui completem aquesta plaent degustació amb la tria que ha fet la Glòria, no dic el sucre del cafè, doncs si és bo, a mi m’agrada sense.

Em va sorprendre que la tria no fos “florida”, sabent com pràcticament sap tothom que ella entre molts dels cantants de l’actualitat que li agraden, té una especial predilecció per en Juan Diedo Flórez i no dic res, després de la seva visita a la ROH per veure el Barbieri i les fotos de després… però la Glòria em va treure de dubtes amb aquesta explicació:

LICEU: 26 d’octubre entrega de les medalles d’or

El proper 26 d’octubre, a les set de la tarda, tindrà lloc l’entrega de les 10 medalles d’or que la Direcció del Liceu ha restablert, després de molts anys de no atorgar-se, en motiu del desè aniversari de la reconstrucció del teatre.

L’acte es celebrarà al Saló del Miralls i l’assistència serà per invitació.

Com ja us vaig informar en el seu dia, les 10 medalles han recaigut en les següents celebritats:

NO HO ENTENC I PENSO QUE NO SÓC L’ÚNIC.

Félix Millet (19 d'octubre de 2009) entrada al Jutjat

No entenc que Félix Millet i Jordi Montull dormin a casa seva, després d’haver anat a declarar davant del Jutge i sense cap tipus de fiança.
Aquí no hi ha presumpció d’innocència, doncs els mateixos imputats es varen declarar culpables d’una part del delicte i reconeixien, amb un cinisme sense límits, haver-se apropiat de diners que no eren seus.
Per molt menys, segurament altres, sense l’impacte mediàtic d’aquest parell, avui haguessin dormit a Can Brians.

El Jutge no ho ha estimat així i deu tenir més bon criteri que el meu i el de molta gent, que encara no s’han recuperat de permanent reguitzell de delictes que un dia rere un altre, ens han anat sorprenent en una espiral sense límits.
Sembla ser que entre Millet i Montull, s’han anat acusant mútuament dels delictes atribuïts a l’altre, en una comèdia tan dolenta, que ni el mateix Belbel hagués contractat per la mediocritat de les actuals temporades del TNC.

EL DON CARLO DE JONAS KAUFMANN

L’any passat el ROH, el teatre d’òpera més envejable de l’actualitat, va estrenar una producció del Don Carlo de Giuseppe Verdi. In Fernem Land se’n va fer esment d’aquelles representacions tan esperades (Don Carlo a Londres: torna la passió), amb el protagonisme de Rolando Villazón encapçalant un cast que ara ha tingut variacions.

La importància i el poder del ROH com una de les principals cases operístiques del món es demostra amb l’alternança dels tenors protagonistes, ambdós de primeríssm nivell. Aquest any és Kaufmann, tal i com ens va recordar la Hariclea en un comentari recent en el post del celebrat concert de Düsseldorf  i és clar, porto la reposició al blog, doncs a part del tenor alemany, el Posa és Simon Keenlyside, que en la gravació que us vaig deixar del 2008, va ser substituït per Dimitris Tiliakos. Repeteixen la Poplavskaia i Furlanetto. La Eboli ara és la mediocre, amb mitjans, Marianne Cornetti i el gran Inquisidor John Tomlison.

Que un any sigui Villazón i l’altre Kaufmann, diu molt de la ROH Covent Garden. En altres teatres hauria tocat algun Farina o Fracaro, però renoi, a Londres no s’estan de res. Bé de res, de res, tampoc, doncs si en l’edició del 2008 la Eboli va ser la millorable Ganassi, que en la versió francesa signa una magnífica Eboli, com varen poder gaudir al Liceu, en la versió italiana el rol li costa més. La substituta és una cantant digne per un altre teatre, tot i que ja sé que aquesta senyora canta a tots els teatres d’òpera del món i la veritat és que no ho acabo d’entendre, a no ser que la manca de veritables mezzos de categoria per fer aquests rols, obligui als teatres a buscar solucions dignes i prou. Aquest és el cas Marianne Cornetti és una discretament digne Eboli.