UNA CERTA NORMALITAT

Si, una certa normalitat doncs avui puc editar un post.

Una certa normalitat perquè aquest matí he anat a un concert a l’Auditori.

Una certa normalitat també, doncs he tornat a veure i fruir a Franz Paul Decker, massa absent de la seva estimada Barcelona.

Finalment, una certa normalitat, doncs després de no sé quants mesos d’inactivitat, el blog OBCmusics, ha tornat a editar un post, aprofitant el retorn del estimat mestre Decker a l’Auditori. No és gran cosa, però com deia Galileu “eppur si muove”.

El retorn de Fanz Paul Decker, el veritable artífex de la transformació de l’OCB a l’OBC, impulsant-la i renovant-la (d’aquí l’antipatia que es va guanyar amb alguns músics de l’antiga formació que no volien un canvi, doncs eren incapaços d’estar a l’alçada del que se’ls exigia), ha estat un motiu de joia per a molts i això ha fet que la sala Pau Casals (la gran) de l’Auditori, presentés una bona entrada, tenint en compte que el concert era de la Banda Municipal de Barcelona i no de l’OBC. M’hagués agradat tota la segona graderia plena i els laterals del amfiteatre també, però cal tocar de peus a terra. El públic de la Banda és força diferent al de l’orquestra, malgrat que avui ens hem trobat moltes cares conegudes i també es veien a molts músics de l’OBC entre el públic.

TERCERA NIT DE VETLLA

Nit de vetlla.
Feixuga, inquieta, llarga…

Amb la tercera vetlla acabo.

Ja ens tornarem a trobar quan les circumstàncies m’ho permetin.

Moltes gràcies a tothom per les mostres d’estima, s’agreixen i reconforten molt.

Estic cansat, tinc son, estic trist i tot el que us voldria dir no hi cap al blog.

Tant de bo ens trobem ben aviat.

SEGONA NIT DE VETLLA

Mentre el Saló dels Miralls era testimoni de:

• Les guspires que saltaven entre la Ministra i el Conseller de les cultures espanyoles i catalanes per mor del afer Centelles.
• La “viudetat” de la Reina Sofia que va haver de venir sola, doncs una indisposició sobtada i oportuna del monarca espanyol va evitar-li el “coñazo” de l’òpera, però si que el permetia recollir el primer premi de la Fundació FAES (el dissenyador supera en molt, el al·lucinant núvol de la Fundació Tàpias)

I a l’escenari del Liceu, sembla ser que pel que em deia la puntual crònica televisiva (diferida) del Colbran via telèfon, corroborada per la Mei al seu blog i algunes trucades solidàries d’amics interessant-se pels esdeveniments i que ahir varen assitir-hi, respecte a la fredor d’una representació que hauria de ser tot foc, jo em disposava a començar la segona vetlla.

PRIMERA NIT DE VETLLA

Ja vaig dir en un altre ocasió similar, que una vetlla nocturna en un hospital, dona peu a múltiples reflexions i a un inevitable neguit.

Un treball mai prou valorat d’uns professionals que han de vetllar per tal de que el món de cadascuna de les habitacions, aparentment en silenci i tranquil·les, em va fer veure alhora, als malalts com ninotets, sense possibilitat d’escapatòria, supeditats als designis, de les medicacions o tractaments, i la major part d’ells acceptant que davant la malaltia s’han de deixar fer. Tant li fa l’arrogància, distinció, riquesa, bondat, intel·ligència, bellesa,  poder, honorabilitat, fama i tants altres fets característics i tan preuats en la nostra estimada quotidianitat.

L’hospital serà més o menys prestigiós, l’estada costarà més o menys, però el fet ineludible de la malaltia i el seu tractament, que ens fa romandre als dictats del cos medic i d’infermeria, ens iguala i minimitza, esdevenint ninotets indefensos i exposats al “caprici” de la ciència.

Escolto una veu

LA FONOFERNEMLANDTECA DEL AMFORTAS

La ferida d'Amfortas (Parsifal, Hans-Jürgen Syberberg, 1982)

Ja ho sé, avui és dimarts i no toca, però he decidit que si, que toca, doncs tinc més fonos que dimecres té el mes de desembre i si vull complir amb el meu propòsit abans d’acabar l’any, hauré de publicar aproximadament tres fonos cada dues setmanes.

Suposo que no serà un problema, doncs estic molt content de la resposta que ha tingut aquesta iniciativa, ja sigui per les propostes rebudes, com per les visites i comentaris, que han rebut tots els posts.

A part, m’anirà bé, doncs estic en un cert moment d’incertesa, que ara no ve al cas publicitar i segurament no podré publicar cada dia, ni contestar-vos i correspondre als vostres gentils comentaris.

A l’Amfortas no cal presentar-lo gaire, és un col·laborador de luxe, que amb les seves cròniques de la corresponsalia més enllà del In Fernem Land, ens ha provocat l’admiració i enveja, per ser un privilegiat espectador d’espectacles d’arreu i explicar-nos-ho amb senzillesa, sense fer-ne mai ostentació, com si veure tot el que veu, fos la cosa més normal del món. Altres en el seu lloc, en ferien una secció egocentrista, de insuportable i pedant lectura.

També vull aprofitar l’avinentesa, per agrair al amic i no al corresponsal, que des de el primer dia que ens varem conèixer, va demostrar-me una estima, una proximitat i una bonhomia fora del normal. Ell, juntament amb la meva estimada Pilar, ho han fet extensiu a una família de reclinatori (això, a Déu poso per testimoni que ho dic de tot cor)

Us deixo amb la seva proposta, que com us vaig avançar m’agrada molt, doncs ens porta una òpera cabdal, per un artista cabdal en un fragment fascinant.

DISCULPES ACCEPTADES, un altre motiu per canviar el post previst

Auditori de Barcelona

Encara sota l’eufòria musical viscuda aquest cap de setmana a l’Auditori, haig de canviar el post previst, per acceptar públicament les disculpes que Javier Pérez Senz ens ha donat per Rádio Clásica de RNE, en acabar la retransmissió en diferit del concert matinal del diumenge.

No vull insistir en el tema iniciat en el post de dilluns passat, arran del concert de l’OBC sota la direcció del mestre Oue. Us deixo les paraules que el periodista ha dit

JOYCE DiDONATO: Colbran the Muse

A toda nueva grabación sobre canto rossiniano le doy la bienvenida. Estoy enamorado de este tipo de música y de esta modalidad de canto, para mí el más sublime. Vaya por delante mi agradecimiento a Joyce DiDonato por escoger los temas que ha seleccionado y que corresponden a 6 roles estrenados por Isabel Colbran, la gran prima donna madrileña que primero en Madrid, luego en París, en toda Italia, pero especialmente en Nápoles (el San Carlo era el principal teatro de Italia, muy por encima de La Scala) y finalmente en Viena y Londres, reinó como diva absoluta entre 1799 y 1824, aunque su declive comenzó a patentizarse a partir de 1815, precisamente cuando Gioachino Rossini (que a partir de 1822 se convertiría en su esposo) comenzó a componer para ella, teniendo en cuenta sus limitaciones y su estado vocal que se fue deteriorando más y más con el paso de los años.

Este nuevo disco contiene, en el libretto que lo acompaña, un hermoso prefacio a cargo de Joyce DiDonato y un interesantísimo comentario -que nadie que adquiera esta grabación debe obviar- a cargo de Philip Gossett, una de las más destacadas eminencias mundiales de la actualidad sobre temas rossinianos, si no la más venerada, donde se aclaran muchos conceptos sobre las características de la voz y la importancia de Isabel (Isabella) Colbran en la historia de la ópera y en relación con el Rossini serio (compuso 26 óperas serias, sobre un total de 39, más 5 “pasticci” aceptados y otros que nunca reconoció).

Vaya por delante

OBC: La passió romàntica

En realitat amics, no sé pas com encarar el post d’avui per no semblar més hooligan que la setmana passada, però és que jo mateix tinc la sensació de ser-ho, si he de jutjar-me pel que m’ha passat en el concert de l’OBC d’ahir divendres.

El programa d’aquest cap de setmana és preciós i molt popular, això ha fet que l’Auditori presentés un aspecte que feia goig, sense estar ple de gom a gom, però amb pocs buits. Segurament dissabte i diumenge s’omplirà del tot, malgrat que l’elevat preu de les localitats més econòmiques, no inviten en temps de crisi, a fer-ho. Aprofito per denunciar un cop més que 36€ per una butaca sense visió de les llotges laterals de tercer pis és abusiu. És clar que la majoria de vegades són buides. Us imagineu quin goig feria l’Auditori, amb aquestes localitats plenes de gent que no pot pagar aquest preus, però que els hi agrada molt la música?

UNA MICA DE TROVATORE

Si hi ha alguna òpera primària i fenomenal alhora, aquesta és Il Trovatore, la propera òpera que la setmana vinent arribarà al Liceu, amb unes previsions excel·lents, si hem de fer cas al que diuen les ràdios macutos arribades de totes bandes.

Il Trovatore, amb tota la vulgaritat de les melodies populars que vulgueu i un argument impossible, paradigma dels desgavells operístics més tòpics, és una òpera que m’entusiasme. Em sento viu, vital i exaltat, quan els tenebrosos cops de timbal inicials em portaran mitjançant un compàs de 3/4 quasi infinit, per les desgracies d’uns personatges encartonats, però que estan fets a cop de passió exaltada.

De les tres òperes que formen la famosa trilogia popular, Il Trovatore és la meva predilecta. Ja ho sé que segurament no commou com La Traviata, tan malalta i maltractada ella, ni hi ha un personatge tan humanament tràgic com el Rigoletto, però a Il Trovatore no hi han bledes assolellades com la Gilda o tenorinos que no saben defensar el seu amor davant un pare intransigent. A Il Trovatore tots els personatges son capaços de portar els seus propòsits fins al límit i a Verdi això li va inspirar una música que surt de les entranyes sense passar pel cap i de tant en tant, una mica de testosterona musical de qualitat, com ho és la música escrita per aquesta òpera, penso que és terapèutica i anti estresant.

EL ROSSINI OPERA FESTIVAL DEL 2010

A la web del ROF ja han anunciat els repartiments de les 3 òperes que integraran la XXXI edició del Festival dedicat a la més il·lustra de les personalitats artístiques nascudes a Pesaro, amb permís de Renata Tebaldi.

El Festival s’inaugurarà el 9 d’agost amb una nova producció de l’òpera Sigismondo, en coproducció amb el Teatro Comunale de Bologna i amb les direccions de Michele Mariotti en la part musical i la reggia de Damiano Michieletto, en la tercera col·laboració amb el ROF, després de la desconcertant La Gazza Ladra i la reeixida La scala di seta de l’any passat, que s’acaba de veure a València.

El protagonisme vocal recaurà en

LA FONOFERNEMLANDTECA D’EN JAUMEM

La Reina de la Nit (1815 Gouache, 463 x 616 mm Staatliche Museen, Berlin)

Ja fa molt de temps, que en JaumeM va aparèixer  per In Fernem Land, sempre entusiasta i participatiu, tot i tenint els problemes de connexió amb l’ADSL, que no el permeten gaudir com voldria de les possibilitats de la blogosfera.

La seva tria em satisfà com totes, no cal dir-ho, però hi afegeix un plus de novetat que ja li convenia a la Fono, doncs no us amagaré el meu neguit intern, que no manifestaré mai en públic, doncs són les vostres tries, per si apareixerà o no determinat músic o artista, deixant de banda que tots us heu centrat amb l’òpera (que és l’eix principal del blog), però no era pas condició “sine quanum”.

Que avui ens visiti Mozart, m’omple de goig i alleuge part del neguit, us deixo doncs amb la proposta d’en JaumeM.

LES MEVES DISCAPACITATS

La setmana passada vaig donar la benvinguda a In Fernem Land a l’Euterpe.

Cada nova persona que s’incorpora al blog, m’afalaga, m’agrada, és normal oi?. Trobo que deixar un comentari en un lloc desconegut, no deixa de ser una proesa. No saps si seràs ben rebut, si et contestaran o si de fer-ho, tindràs la sensació que has entrat a un club privat on la teva presència és ignorada.

De tots aquests casos descrits me’n he sentit protagonista alguna vegada, per tant, per això poso tant èmfasi i m’agrada tant donar la benvinguda als primers visitadors que comenten, desitjant que hi tornin, tot sabent que hi ha persones que entren per comentar una cosa en concret i després veient de que va el blog, no hi tornen mai més.

Doncs bé, l’Euterpe va entrar a un post del abril del 2008 i hi va fer un comentari. El post era el del Pelleas et Melisande que hores d’ara encara no he oblidat, a la UDL berlinesa, amb Rattle dirigint la Staastkapelle i la seva senyora, la Kozená cantant una Melisande de somni.

En aquelles representacions hi participava un noi del prestigiós  cor de Tölz, que cantava el rol de Yniold, aquest noi, Andreas Mörwald, per sorpresa meva, ja va ser motiu de protagonisme en els comentaris d’aquell post, però que ara ho tornés a ser,  després d’un any i mig, em va semblar curiós i sorprenent.

Sembla ser que Andreas Mörwald,

LA NOVENA DE BRUCKNER segons EIJI OUE

Ahir diumenge l’Auditori de Barcelona no presentava un aspecte radiant. Segurament Anton Bruckner espenta a molts melòmans que s’han estimat més quedar-se a casa o fer qualsevol altre activitat. S’han equivocat, doncs han perdut l’oportunitat d’escoltar una magnífica interpretació de la darrera simfonia d’aquest temut compositor i una vegada més, de veure com el encara Director titular, ens ha regalat una versió, que estic segur que recordarem i no m’agradaria pronosticar que enyorarem.

El concert s’ha iniciat amb una estrena, la tradicional quota autòctona, aquest cop de Carles Guinovart.

TORNA A BARCELONA FRANZ PAUL DECKER

Franz Paul Decker, el veritable artífex de la transformació de la desvalguda Orquestra Ciutat de Barcelona a l’OBC, quan a l’any 1986 va assumir la direcció musical de la primera, tornarà a dirigir a Barcelona, a l’Auditori per més senyes, el proper 6 de desembre i en un únic concert amb la Banda Municipal de Barcelona. El programa que estarà integrat per les següents obres:

MENDELSSOHN: La gruta de Fingal op. 26 (Les Hèbrides)
MENDELSSOHN: Concert per a violí
HINDEMITH: Mathis der Maler (Simfonia)
STRAUSS: Dansa de Salomé

Actuant com a solista la violinista Katia Novell.

El concert es celebrarà a la sala 1 Pau Casals, a les onze del matí.

Fins aquí la noticia que ens hauria de congratular, doncs qualsevol visita del mestre Decker a Barcelona, ha de ser rebuda amb l’entusiasme i la gratitud que mereix el director alemany, però deixeu-me fer algunes reflexions al respecte.

I HAVE BUT ONE HEART

Al Martino (Johnny Fontana) a The Godfather (F.F.Coppola -1972)

Avui ens posarem romàntics tot escoltant a Al Martino cantant I have but one heart, extret de la banda sonora de The Godfather (la primera) i us presentaré uns quants amors que tenen cabuda al meu cor.

Que ningú es faci il·lusions, doncs son amors ocasionats pel seu cant, la seva veu i el seu art- Amors que poden ser, que han de ser compartits, sense crear tensions, gelosies i altres maldecaps. Està ple de tòpics, però és que o ells/elles són molt bons o jo sóc molt vulgar.

En 2′56″ havia d’encabir a molta gent, una escudella barrejada feta més amb el cor que no pas amb el cap. No hi han cabut tots, com era d’esperar, però els que hi són, de ben segur els porto al cor.

La cançó, una petita joia, va ser editada l’any 1945, amb música de Johnny Farrow, i lletra de Marty Symes. La música és una adaptació d’una napolitana amb música de Salvatore Gambardella “O mareniarello“, escrita l’any 1893.

LES ÒPERES DE RAKHMÀNINOV: EL CAVALLER AVAR (i 3)

Sergei Rakhmàninov. Foto colorejada de Sergei Mishkin

La tercera i darrera òpera de Sergei Rakhmàninov és El cavaller avar (Skupoi Ritsar), basada en un relat d’Alexander Pushkin i composta quasi paral·lelament amb la Francesca de Rimini, es va estrenar juntament amb aquella, al Teatre Bolsxoi de Moscou el 11 (depenent del calendari rus, també podeu llegir el 24) de gener de 1906, dirigida pel mateix compositor, aleshores director musical del Teatre.

És la més russa de les tres i la a priori té una història més dramàtica que desenvolupar, però com succeeix amb les altres dues, un fluix llibret minva les possibilitats teatrals que en canvi, si li ofereix la magnífica música escrita per Rakhmàninov.

Els perfils dels personatges són molt interessants, però mai acaba d’esclatar el conflicte necessari per enxampar al espectador.

59 RAONS PER CANVIAR EL POST PREVIST

una mostre de la raó núm.2

Avui tocava parlar de la tercera òpera de Rakhmàninov i ben pensat pot esperar, doncs tinc 59 raons per fer aquest post, tan críptic com vulgueu, però em ve de gust, m’ho permeteu, oi?.

Les 59 de les milers possibles:

LA FONOFERNEMLANDTECA DE LA ISOLDA

"The Parting of Sir Tristram and la Belle Isault" (Louis Rhead (1858-1926)

Fa molts anys que conec a la Isolda, quasi tants com anys que fa que vaig al Liceu.

Hem compartit moltes estones inoblidables, musicals, al voltant d’una taula o fent milers de quilometres amb cotxe i també hem discutit, quasi sempre d’òpera, aferrissadament, com si ens hi anés la vida.

Em fa especial il·lussió el post d’avui, doncs la tria, malgrat que repetim òpera (però quina òpera!), és sublim i el relat que l’acompanya, a part de ser original, l’he trobat hilarant.

Això doncs, us deixo amb la Isolda i que sigui ella mateixa la que us ho expliqui:

LES ÒPERES DE RAKHMÀNINOV: FRANCESCA DA RIMINI

Alexandre Cabanel (Montpellier 28 de septiembre de 1823 - París 23 de enero de 1889) Mort de Francesca de Rimini et Paolo Malatesta.

Abans que Rakhmàninov, va ser Ambroise Thomas qui va composar una òpera dels amors tràgics i maleïts de Paolo i Francesca, descrits en el cant V del Inferno de Dante. si bé el títol, respectant l’idioma de l’obra va ser Françoise de Rimini, estrenada a l’Òpera de Paris el 14 d’abril de 1882. Després de la versió del compositor rus, va ser Riccardo Zandonai qui va musicar la versió més “coneguda”, estrenada al Teatro Regio di Torino el 19 de febrer de 1914.

La versió de Rakhmàninov, en dos escenes (ja qui en diu actes), un pròleg i un epíleg, es va estrenar l’11 de gener de 1906 al Teatre Bolxoi de Moscou, dirigida pel propi compositor, director estable del teatre en el període 1904-1906 i compartint protagonisme amb l’òpera que us presentaré aviat, El cavaller avar.

LES ÒPERES DE RAKHMÀNINOV: ALEKO

Quan encara era alumne del Conservatori de Moscou i com a prova per l’examen final de la diplomatura, Sergei Rakhmàninov va rebre l’encàrrec de musicar el llibret que Nemirovitx-Danxenko havia escrit, basant-se en el poema de Pushkin, Els Gitanos.

Rakhmàninov va escriure l’òpera en un acte, en tres setmanes,molt abans dels tres mesos que li havien concedit per enllestir el treball.

El resultat va commocionar als membres del tribunal d’avaluació, concedint-li al jove compositor i pianista de divuit anys, la medalla d’or del Institut.

A instàncies de Txaikovski, l’editor Karl Gutheil va comprar el drets de publicació de l’obra per 500 rubles.

L’òpera és breu , en prou feines arriba  a l’hora de durada i conté en la seva passional partitura, reconegudes perles musicals, com la famosa cavatina d’Aleko i les dues danses gitanes, que varen ser el primer que va escriure el músic.