COR DE CAMBRA DEL PALAU DE LA MÚSICA CATALANA: Retallades a la vista

Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana

Tot sembla indicar que les retallades també han arribat al Palau de la Música Catalana, i com ja s’intuïa amb la marxa del mestre Jordi Casas Bayer, el primer a rebre ha estat el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, cor professional que sense les aportacions de la Generalitat veu com se’ls ofereix un nou model de funcionament, que segons el meu punt de vista el condemna a la desaparició.

Si la informació que m’han fet arribar és correcta, la proposta que s’està estudiant contempla el funcionament per produccions, una reducció del sou d’un 25% i una reducció del 35% de l’activitat. A més a més i per tal de que el projecte sigui viable, és demana que un mínim de 16 integrants s’adiguin a aquest nou marc d’actuació.

Desconec per ara l’impacte d’aquesta proposta, però em fa tot l’afecte que el Cor de Cambra desapareixerà i els seus membres intentaran buscar altres alternatives, per altra part difícils, si comptem que l’únic cor professional a Catalunya és el Cor del Gran Teatre del Liceu, que com sabeu també està previst que es sotmeti a una notable reducció i que tan sols es contractin més membres o un cor de reforç, quan ho requereixi l’obra programada.

LE NOZZE DI FIGARO MET 1952 (Siepi, De los Ángeles, Valdemgo, Conner, Miller, Reiner) a propòsit de…

A propòsit de la reposició de le producció de Le Nozze di Figaro a partir del dissabte 28 de gener al Gran Teatre del Liceu, us vull parlar d’aquesta gravació que va tenir lloc al Metropolitan Opera House de New York el dia 1 de març de 1952 i que suposa entre molts altres atractius, l’única importunitat d’escoltar la direcció d’una òpera sencera de W.A.Mozart, a càrrec del gran director hongarès Fritz Reiner, un any abans de que es fes càrrec de la direcció de l’Orquestra Simfònica de Chicago, fet que el va catapultar al reconeixement internacional durant els nou anys de fructífera relació.

Fritz Rainer, que va ser mestre entre d’altres, de Leonard Bernstein, es va traslladar a l’any 1922 a Cincinnatti per dirigir l’orquestra de la ciutat, després d’haver fet els seus inicis a Budapest i Dresden, on va establir una excel·lent relació amb Richard Strauss. Després de Cincinnatti, Reiner es anar a Filadelfia, Pittsburgh i New York. Va ser en el MET de New York on el director, ja nacionalitzat nord-americà (1928) va dirigir l’estrena de Salome de Richard Strauss amb Ljuba Welitsch, en la que es considera una de les nits més glorioses de la historia del MET.

De la direcció d’aquesta gloriosa vetllada operística us puc dir, que malgrat el so precari d’algun que altre moment, és una direcció lluminosa, equilibrada, flexible, plena de vitalitat i lirisme, una versió molt càlida, gràcies també a un equip vocal de gran nivell, malgrat una llacuna massa important.

DON CARLO A MUNIC:(KAUFMANN,HARTEROS,PAPE,DANIEL,SMIRNOVA,HALVFARSON-FISCH)

Anja Harteros i Jnas Kaufmann al Don Carlo de Munic. Producció de J.Rose

A manca dels arxius de vídeo que es resisteixen, avui us porto l’àudio de la representació del diumenge 22 a l’òpera de Munic del Don Carlo de Verdi, en la versió italiana en 5 actes.
El repartiment és molt sòlid, tot i que jo feria algun que altre canvi, sobretot de baríton i mezzosoprano, ja que ambdós cantants,  no són precisament el paradigma de la subtilesa i l’elegància, ni tampoc tenen la perfecte afinació com a norma de la casa, però si que estem davant d’un equip on les veus són molt rellevants i poderoses i això, si parlem de Verdi, és condició sine qua non.

Aquí teniu l’envejable equip que l’òpera de Munic ha estat capaç de reunir en un moment on el món de l’òpera sembla condemnat a la resignació:

TERÀPIA MOZART AMB MARIA JOAO PIRES I BERNARD HAITINK (II)

Si el dia 22 de juny de l’any passat la Teràpia Mozart amb Maria Joao Pires va funcionar, no veig el motiu per el qual avui 25 de gener de 2012 no hagi de succeir el mateix.

No sé vosaltres, però jo els necessito i com que les meves previsions blocaires s’endarrereixen, he decidit que ens visitin un altre vegada, ja que ni se’m passa pel cap que la pretesa teràpia no faci el seu efecte de forma immediata. La veritat és que és impossible que amb aquests ingredients no s’obtinguin els resultats desitjats.

PALAU: HOMENATGE A JOSEP MARIA DE SAGARRA

Ahir va tenir lloc al Palau de la Música Catalana el Homenatge Institucional i Popular a Josep Maria de Sagarra, organitzat per la Generalitat de Catalunya, amb direcció i guió escènic de Joan Ollé i amb la participació del Cor Jove de l’Orfeó Català, Joan Anguera, Pere Arquillué, Silvia Bel, Ivan Benet, Montserrat Carulla, Ester Formosa, Enric Majó, Roger Mas, Rosa Novell, Silvia Pérez Cruz, Josep Maria Pou, Marina Rossell, Carme Sansa, Lluís Soler, Toti Soler, Maurici Villavecchia.

L’acte s’ha iniciat amb una presentació massa llarga, reiterativa i poc inspirada del Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas. Potser porta masses coses al cap, però les paraules del President no han estat gens espontànies i el discurs no li ha sortit especialment fluït. Això si, amb la seva presencia l’homenatge ha adquirit la màxima distinció institucional que podia rebre per part d’un País que no sempre el va honorar com es mereix.

Joan Ollé ha fet un homenatge sobri, però elegant, amb tots els participants (o quasi) omnipresents sobre l’escenari i amb una línia argumental que semblava que inicialment no permetria aplaudir les intervencions fluïdes de cadascun d’ells, però inevitablement després d’unes quantes intervencions una mica expectants, i fins que el públic no ha agafat la dinàmica del homenatge, no s’ha trencat el protocol, començant a aplaudir les intervencions més reeixides.

LICEU: CONCERT FINAL DEL CONCURS VIÑAS

El Jurat de la 49à edició del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas 22/01/2012 Foto IFL

Sempre he dit que ser cantant d’òpera és una cosa molt difícil. No és suficient amb ser posseïdor de veu, que és quasi el més imprescindible, ja que cal tenir altres aptituds i altres valors que acabin per conformar un tot que porti als joves cantants a fer una carrera, ja no dic una gran carrera.

El concursos de cant no deixen de mostrar el que està passant arreu, ja sigui en l’àmbit purament vocal i musical, però també obrint el teleobjectiu, en un àmbit més global, mostrant-nos la mediocritat o la vulgaritat si us ho estimeu més.

La 49è edició del Concurs de Internacional de Cant Francesc Viñas no sembla destinada a quedar en la memòria del Concurs, com una de les millors edicions, és clar que això mai s’acaba de saber del cert, fins que hagin transcorregut els anys suficients per saber si dels més de 500 participants algun arribarà a assolir un nivell notori o definitivament estel·lar. A primer cop d’ull o d’oïda res ho fa pensar, atenent als cantants que han arribat a la final i sobretot els que han estat premiats i que són els únics que jo he pogut escoltar en el concert final que va tenir lloc ahir per la tarda al Gran Teatre del Liceu.  Deixeu-me dir que aprofitant l’acte, part dels treballadors presumptament afectats per aquest anunci d’ERE, es van manifestar a les portes del teatre de manera silenciosa, molt silenciosa, però no per això menys contundent i impressionant. veurem em que queda tot plegat.

EL MET AL CINEMA: THE ENCHANTED ISLAND

Joyce DiDonato, Plácido Domingo i David Daniels a The Enchanted island al MET 2012. Foto:Ken Howard/Metropolitan Opera

Gran festa barroca ahir al MET en ocasió de la retransmissió per ràdio i als cinemes en HD del pasticcio The Enchanted Island amb músiques de  George Frideric Handel, Antonio Vivaldi, Jean-Philippe Rameau, André Campra, Jean-Marie Leclair, Henry Purcell, Jean-Féry Rebel i Giovanni Battista Ferrandini, segons l’idea i dramatúrgia de  Jeremy Sams, aplegant un equip musical i vocal encapçalant per William Christie al podi, i els immensos David Daniels i Joyce DiDonato en les parts protagonistes.

Fer un remix de The Tempest i A Midsummer Night’s Dream de  William Shakespeare, utilitzant aquests 44 fragments

MOISÈS FERNÁNDEZ VIA: Les Ombres Errants

Teatre Principal de Sabadell temporada de Cambra Joventuts Musicals de Sabadell

Ahir divendres va tenir lloc el quart concert de la temporada del cicle de Cambra que organitza Joventuts Musicals de Sabadell a l’acollidor Teatre Principal de la capital vallesana.

Tots els concerts que he assistit fins ara, han suposat per un motiu o un altre, una agradabilíssima sorpresa i aquest anomenat Les Ombres Errants que tenia com a protagonista al jove pianista Moisès Fernández Via (Barcelona, 1980), no ha estat una excepció.

Sota el títol de “Les Ombres Errants” el programa de mà ens deia:

Si entenem l’expressió musical com un complex diàleg entre la llum i la foscor, entre la claredat radiant i la més fosca tribulació; les obres musicals-la narració que contenen- esdevenen una sort d’ombres errants, que vaguen perennement entre l’una i l’altra.

Em programa musical d’aquest projecte es presenta amb la col·laboració del pintor Daniel Enkaoua (Meaux, 1962) qui cedeix una de les seves darreres creacions de gran format, un paisatge inèdit de grans dimensions que serveix de context per a la interpretació musical.

la il·luminació del recital estarà curosament dissenyada pel pintor Daniel Enkaoua, amb l’objectiu de crear un context de llum fidel al recorregut que tracen el conjunt “d’ombres errants” que integren el programa. 

Les ombres errants programades eren: 

El Walther von Stolzing de JONAS KAUFMANN

Jonas Kaufmann. Foto New York Observer

Com que fa més de cinc anys d’aquesta versió de Die Meistersinger von Nürnberg que va tenir lloc a Edimburg el dia 2 de setembre de 2006 en el marc del prestigiós Festival de la capital d’Escòcia (versió de concert), i tenint en compte que el preciós i compromés rol de Walther von Stolzing corria a càrrec de Jonas Kaufmann, m’ha semblat oportú portar-la a IFL, ja que no tinc constància que el tenor muniquès l’hagi tornat a cantar i tampoc que tingui previst fer-ho en el futur, per tant la gravació alhora que magnífica en quan a resultats artístics, és avui per avui l’única ocasió d’escoltar el Walther von Stolzing que a més a més, tan sol va cantar en aquesta única ocasió i per tant és un motiu suficient per fer-ne un apunt i deixar-la a la vostra disposició.

La versió de concert de l’òpera wagneriana va suposar el comiat de Brian McMaster al capdavant del Festival després de 15 anys de dirigir-lo i si bé no podem dir que sigui una versió inoblidable de la “comèdia” wagneriana, bàsicament per una direcció musical més aviat feixuga i plana, va comptar amb un equip de cantants que va suposar una combinació de tres generacions que abraçaven l’experiència de John Shirley-Quirk o Richard van Allan , la seguretat d’un Hans Sachs tan sòlid com Robert Holl, o l’esclatant joventut de Kaufmann, Rose o Rutherford (ara Hans Sachs a Bayreuth), que van aixecar notablement el nivell.

EL RÈQUIEM DE MOZART SEGONS PAPPANO, un apunt a la memòria d’un home bo

Sant Sadurní d'Anoia

Ja només ens veia baixar del carrilet i ja s’afanyava a preparar-nos allò que cada matí ell ja sabia que li demanaríem. Sempre amb el somriure i la rialla com a benvinguda, era impossible enfadar-se amb el Sr. Josep.

Sempre amb l’acudit que t’agafava a contrapeu, sempre al servei d’altri.

Les casualitats, o no, de la vida van fer que al cap de 10 anys i quan jo ja no treballava a L’Hospitalet, coincidís a una nova feina amb en Xavier, el seu fill petit. Alhora que compartir maldecaps laborals i estones memorables, també vam iniciar una magnífica amistat que com no podia ser d’altre manera, encara dura.

Ahir el Sr. Josep va morir. Com tots els homes bons, avui ens mira des de la pau del cel, tranquil i sabent que la seva gran herència, la bondat, l’ha transmès al seus fills.

LA PRODIGIOSA JULIA LEZHNEVA CANTA L’ORACOLO IN MESSENIA DE VIVALDI

Julia Lehzneva

Escolteu això si us plau

TRASIMEDE
Son qual nave, che agitata
tra più scogli in mezzo all’onde
si confonde, e spaventata
va a perire in alto mar.

Va a fuggire da un periglio,
segue un altro rio consiglio,
che la guida a naufragar

LES CONTES D’HOFFMANN A LA SCALA: (Vargas-Gubanova-Gilmore-Simeoni-Kühmeier-Abdrazakov-Letonja)

Les Contes d'Hoffmann, acte d'Antonia. Scala de Milà 2012 Producció de Robert Carsen, foto Marco Brescia & Rudy Amisano

La fabulosa producció de Les Contes d’Hoffmann que Robert Carsen va fer per l’ONP (La Bastille), és la que el Teatro alla Scala de Milà ha llogat per aixecar el segon títol de la temporada després del Don Giovanni inaugural.

Atractius no en manquen a la proposta milanesa, començant pel rol d’Hoffmann a càrrec de Ramón Vargas, però també per les 4 senyores que l’envolten, l’experimentada i potser massa contundent  Ekaterina Gubanova en el doble rols de Niklause i la Musa, l’estratosfèrica Olympia però una mica massa verda per la Scala Rachele Gilmore, la magnífica Antonia de Genia Kühmeier o lan poderosa Giulietta de Veronica Simeoni.  Per la seva part Ildar Abdrazakov  signe uns esplèndids brivalls i la direcció d’orquestra de  Marko Letonja m’ha semblat molt vibrant.

Us deixaré un quants fragments per escoltar i desprès els enllaços per baixar-vos l’àudio en format mp3.

LICEU: DESCONCERTAT (I)

Avui no hauria de parlar sobre això, però vist que la noticia que es filtrava des de el mateix Teatre del Liceu a la premsa, el passat dijous en el precís moment que les quatre administracions involucrades en el finançament del Liceu deixaven anar discursos benintencionats en el mateix Saló del Miralls, en ocasió de l’acte d’entrega de la Medalla d’Or, crec oportú després que molts de vosaltres i jo mateix obligat per els vostres comentaris, a opinar sobre el tema, deixant massa al marge la recerca de candidats per les Medalla d’Or de la propera edició, he decidit ordenar una mica las idees i deixar una primera tanda de reflexions, a l’espera del que succeeix amb aquesta amenaça que ens anuncien.

El Mundo va ser el primer, al cap d’unes hores La Vanguardia, també amb timidesa, va parlar del tema i finalment ahir El País desenvolupa la noticia, dóna opinió i llança uns quants torpedes que toquen al bell mig de la línia de flotació de la Direcció General del Gran Teatre del Liceu.

Ens movem per conjetures, amenaces i converses de passadís, ja que per una banda es llença la noticia i per se’ns diur que no hi ha res decidit, que això s’haurà de fer si a finals de mes no hi ha una solució al greu problema econòmic sorgit després de la retallada de les assignacions dels Governs Espanyol i de la Generalitat, però també de la caiguda de les aportacions privades dels mecenes que es calculen en un 30% si es comparen amb les que tenia el Gran Teatre del Liceu abans de l’arribada del Sr. Joan Francesc Marco, Director General del Teatre, com bé sabeu.

EL PREGÓ DEL VIÑAS 2012: EWA PODLES

Ewa Podles i Anna Marchwinska al Saló de Cent. Concert inauguració del Concurs Viñas 2012. 14/01/2012 Foto IFL

Com cada mes de gener ens hem aplegat al majestuós Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona per assistir al pregó i posterior concert que dóna el tret de sortida a l’edició 49 del prestigiós concurs de cant, i que aquest any s’ha centrat en honorar a la Sra. Maria Vilardell, néta del tenor Viñas i Presidenta i ànima del Concurs fins l’any passat, que malauradament ens va deixar.

Aquest any l’encarregat de fer el pregó ha estat el Catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona i crític musical, Josep Lluís Vidal, que amb el títol de  La música, l’amistat, la tenacitat, ossia Maria Vilardell, ha glosat l’insigne dama, amb erudició i sensibilitat, durant el temps just per no arribar a esgotar a la majoria de congregats al majestuós recinte, que delíem per escoltar un cop més a la gran Ewa Podles.

Cal dir que aquest any presidia l’acte l’Excel·lentíssim Sr. Xavier Trias, Alcalde de Barcelona que jo crec que més enllà de les protocol·làries i acollidores paraules de benvinguda, s’hagués hagut de mantenir més en segon terme i no fer un parlament després del Sr. Vidal i tampoc calia que treies les atribucions dels joves que en acabar el concert estaven destinats a entregar els rams de flors pertinents, per fer-ho ell mateix a la Sra. Podles, que el deu haver deixat, com a tots, corprès. Deu ser una cosa del primer anys i tampoc filarem tan prim. Ara bé, si em permet un suggeriment, com que en qüestió de tres dies ja l’he enxampat dues vegades amb una aproximació fonètica dubtosa en pronunciar els noms de dues cantants insignes, no estaria gens malament que preguntés amb algun funcionari de la casa amant de l’òpera, que n’hi ha, segur!, com és pronuncien els noms i així altre cop no ens enrojolarem una mica quan escoltem quelcom aproximat a Anja Silja (dijous al Liceu) o Ewa Podles avui, aquest segon semblava més fàcil oi?, doncs no, amb el cognom no, però amb el nom (Ewa) no ha quedat gaire lluit el nostre Sr. Batlle. Ai!

LA VAMPIRA DEL RAVAL

Feia temps que no veia un musical a Barcelona, i no pas per què la cartellera no en tingui, però és que els musicals que s’estan posant de moda aquí i arreu ja fa temps que m’han deixat de interessar. Fa ja molts anys que vaig entusiasmar-me amb Les Miserables a Londres i ara em dec haver fet gran , ja no em crida gens l’atenció anar a escoltar SALE EL SOL!, que voleu que us digui, la vida és així, ens va canviant. No fa gaire encara em vaig emocionar veient la celebració dels 25 anys al cinema, però anar al Barcelona Teatre Musical, a part de costar molts diners, em fa tanta mandra que m’estimo més escollir altres coses per anar a veure, ara que forçosament haig de mirar molt i molt el que escolleixo.

Ahir em van invitar a anar a veure La Vampira del Raval, el musical de Josep Arias Velasco i Albert Guinovart que es representa al Teatre del Raval fins a finals d’aquest mes de gener, amb Pep Cruz, Roser Batalla i Mercè Martínez (ahir va actuar Mercè Martínez), Mingo Ràfols, Roger Pera, Jordi Corominas i Valentina Raposo, acompanyats per una petita orquestra de 4 musics: Andreu Gallés (direcció musical i piano), Víctor Pérez (violí), Víctor Miralles (clarinet) i Francisco Mestre (contrabaix). La direcció teatral de l’espectacle és de Jaume Villanueva.

LICEU: ENTREGA DE LES MEDALLES D’OR 2012

Simon Estes, Anja Silja, Antoni Ros Marbà Liceu 12/01/2012 Foto IFL

Ahir a la una del migdia es va celebrar en el Saló dels Miralls del Gran Teatre del Liceu l’acte d’entrega de la Medalla d’Or que enguany i com ja us vaig anunciar, s’han atorgat a Renata Scotto, que no ha pogut assistir a l’acte (un alumne seu ha recollit la medalla en el seu nom i ha llegit un breu agraïment que ha enviat la soprano italiana, Anja Silja, Simon Estes i Antoni Ros Marbà.

L’acte ha congregat a les autoritats capdavanteres del Consorci del Gran Teatre del Liceu, és a dir, Generalitat de Catalunya, Diputació de Barcelona, Ajuntament de Barcelona i Ministerio de Cultura del Gobierno Español i ha estat presentat pel periodista Albert Galceràn.

El primer a parlar ha estat el Director General del Gran Teatre del Liceu, Sr. Joan Francesc Marco, que ha fet un repàs de la història de les medalles i ens ha anunciat la nova normativa que regirà a partir d’ara i que sembla ser que volen que sigui ben participativa. Si premeu aquí la podreu llegir .

Un vídeo amb imatges i filmacions dels guardonats amb escenes de actuacions seves al Liceu, ha donat pas a l’entrega de les quatre medalles i als parlaments dels guardonats.

ÒPERA AL CINEMA: CENDRILLON DE MASSENET A LA ROH

Cendrillon a la ROH 2011 Joyce DiDonato i Alice Coote, producció de Laurent Pelly. Foto Photo by Bill Cooper

Ahir a molts cinemes retransmetien Cendrillon, la deliciosa òpera de Jules Massenet gravada al passat mes de juliol a la Royal Opera House Covent Garden de Londres, amb la nova producció, coproduïda entre d’altres per el Gran Teatre del Liceu, de Laurent Pelly i direcció musical de Bertrand de Billy.

Espectacle d’embriagadora teatralitat gràcies al geni creatiu de Laurent Pelly, que amb una escenografia molt senzilla de Barbara  de Limburg, un vestuari fantasiós del mateix Pelly i Jean-Jacques  Delmotte, un cuidat disseny de llums de Duane  Schuler i una espectacular “no coreografia” de Laura  Scozzi, realitzen una producció d’aquelles que revaloritzen una òpera fins ara poc representada i de música més agradable que realment inspirada, tot i que la segona meitat (tercer i quart acte) tot pren una volada molt notable i que probablement s’universalitzarà gràcies a aquesta boníssima producció.

EL VÍDEO DE LES CONTES D’HOFFMANN A MUNIC (VILLAZON, DAMRAU, RELYEA, BROWER-CARYDIS, JONES)

Rolando Villazón (Hoffmann) a Les Contes d'Hoffmann a Munic (2011). Producció de Richard Jones. Foto The Middeltown Press

El passat 2 de novembre us vaig deixar l’àudio de la nova producció de l’òpera de Jacques Offenbach, Les Contes d’Hoffmann que va tenir lloc a Munic el dia 31 d’octubre de 2011. Doncs bé, avui teniu el vídeo que va ser gravat un altre dia i per tant, malgrat que substancialment conserva en part els mateixos problemes esmentats en l’apunt inicial, també és cert que hi han altres aspectes millorats i sobretot teniu el suport teatral d’una brillant producció de Richard Jones.

Rolando Villazón amb la veu més segura que en la funció del dia 31 d’octubre, canta exageradament, amb pocs matisos i amb una tendència abusiva per els sons oberts i el descontrol escènic. Ho sabem que la seva personalitat és abassegadora i si el director d’escena encara ho aguditza més, el resultat pot ser, segons el meu punt de vista, esgotador, segurament per a ell, però sobretot per a qui ho escolta. Lluny de la subtilesa de l’òpera francesa i la delicadesa del Hoffmann segons el model Kraus, Villazón s’afilia amb els Hoffmanns desesperats, una opció teatral prou vàlida si no fos que el seu cant llença per la borda tot l’estil francès que jo crec que hauria de conservar i que quan vaig veure-li a l’ONP al 2007 encara practicava, si bé sempre sota la seva marcada personalitat.

REFLEXIONANT A L’ENTORN DE LA DARRERE LINDA

membres de l'associació liceistes de 4at i 5è amb Juan Diego Flórez. Liceu 08/01/2012. Fotografia gentilesa de la Glòria.

La darrera representació de Linda di Chamounix va assolir un nivell altíssim. Es notava que l’obra estava més que rodada i per altre part al ser l’última, els cantants talment semblava que donaven una mica més, més distesos i potser amb ganes d’acabar arrodonint la festa que han suposat aquestes 7 representacions del primer repartiment més les tres del segon, filant encara més prim.

El Liceu per altre part ple de gom a gom, va vibrar com sabeu que vibra quan la sapiència artística de la suma de tant talent es confabulen per fer una funció rodona.

Diana Damrau i Juan Diego Flórez va oferir una interpretació sensacional, especialment ella, en un segon acte absolutament esgotador i inoblidable, rematat amb una escena de la bogeria tan intensa com gloriosa. Juan Diego Flórez va tornar a embogir a tot el teatre en acabar la seva ària, controlada i dominada amb bellesa i elegància extrema, amb aquell control de la respiració i el silenci, que ningú com ell domina, fent-lo del tot emocionant abans de rematar les darreres notes conclusives. El cant de Flórez és magnètic i catàrtic, senzillament perquè la bellesa que és capaç de crear, subjuga i rendeix a qui l’escolta.

Amb aquesta parella protagonista en absolut estat de gràcia, tothom es va apuntar a la festa abduïts per l’entusiasme i tant Sílvia Tro com Simón Orfila van imposar-se per mérits propis amb actuacions notabilíssimes i en el cas d’Orfila amb impressionant i atronadora autoritat. Tant de Simone com Spagnoli complint amb la seva coneguda professionalitat i estil, malgrat que la veu d’ambdós cantants no sigui per a mi, precisament de gaire interès.

Tot plegat una festa magnífica i propicia per què quan acabés la representació, l’Associació Liceistes de 4at i 5è pis entreguéssim el nostre guardó al millor cantant de la temporada 2009-2010 a Juan Diego Flórez

50 ANYS DE MONTSERRAT CABALLÉ AL LICEU: CODA FINAL

Montserrat Caballé el dia 3 de gener de 2012 en el concert homenatge del Liceu. Foto Agencia: EFE

Avui vull acabar amb aquest homenatge del cinquantenari del debut de Montserrat Caballé al Liceu amb una una coda amb coloratura d’aquelles que enlluernen i deixen un record definitiu.

Segurament si fem una enquesta tothom estarà d’acord que els millors anys de la Caballé, aquells els de plenitud i veu immaculada són els que abracen els 10 anys compresos entre  1965 i 1975. Com que els magnífics vídeos que us he deixat començaven precisament l’any 1975 (concert Puccini), no m’agradaria acabar aquesta sèrie d’apunts sense fer-ne un dedicat a aquell decenni d’or i diamants, per bé que ens haurem de conformar amb l’àudio.

M’estranya molt que en l’àlbum que s’ha posat a la venda en ocasió de l’exposició que s’ha fet al Liceu, moltes de les gravacions tinguin un so tan deficient, mentre que a la xarxa, al abast de tothom i procedents de la mateixa i única font, Radio Nacional, es troben versions amb el so de millor qualitat. M’he decidit a deixar-vos tres representacions corresponents als anys 1969, 1970 i 1972. Podrien ser unes altres però aquestes tres que us proposo són òperes que m’agraden molt i em sembla que en elles Caballé està especialment esplèndida.

Les òperes escollides són: