IN FERNEM LAND

Oggi mi permetto una piccola licenza con questo post, soprattutto per utilizzare la lingua italiana e anche la tematica, giaché non ha niente a vedere con i miei post abituali.

L’italiano perché desidero fare participi ai miei colleghi e amici dell’Italia, che so che, guardano qualche volta questa mia nevrosi particolare che sta diventando In fernend land, senza capire niente (il catalano è una lingua troppo residuale, propria d’una tribù persa al sud dell’Europa, simile al paese Galo d’Asterix) e dopo sete mese di condividere insieme, oggi ho deciso dedicargli una piccola parcella.

Perbacchare è un verbo inventato ma ha soltanto significato, al meno fino a d’oggi, per Marta, Matteo ed Io (la squadra vincente).

Il Perbacco è un ristorante da Torino, dove a parte di mangiare da Dio per un ragionevole prezzo, ogni sera che n’andiamo, diventa straordinariamente piacevole, creandosi fra noi una complicità diversa a quella che già normalmente siamo capaci de creare. Non so si è il locale, l’amabilità del proprietario, la cucina della moglie o il ristorante invece è la scenografia perfetta per mettere a posto il rituale che soltanto succede là e non dagli altri stupendi ristoranti che abbiamo visitato.

È per questo che perbacchare è diventato un verbo che identifica il desiderio di cercare una complicità speciale, una serata unica e indimenticabile, che serva per almeno un paio d’ore, dimenticare la fatica che fanno tante cose brutte del lavoro e altri della vita in generale, che sembra essere che in Via Mazzini 31, non entrano mai.

Provate a trovare il momento per perbacchare anche voi, dove volete che ci trovate.

Anna Netrebko i Rolando Villazón. La parella de moda ha gravat un disc de duets que la Deutsche Grammophon ha llençat amb tot l’aparell de màrqueting treballant a tort i a dret, per tal de convertir-lo en un súper vendes. Això jo crec que no afavoreix per a res al disc, doncs pot afegir encara més detractors de la parella. Al disc l’acompanya un bonus amb un DVD, amb un clip del duo del primer acte de La Bohème, que visualment, és de les coses més horroroses, innecessàries i kitchs que he vist mai.                      

Musicalment el disc és impecable. El so magnífic, ple i rodó (ja era hora!!!, les darreres edicions de cd’s semblen que en lloc de estar fetes per un enginyer de so, ho hagi fet qualsevol passavolant).Les peces escollides són més discutibles, sobretot per que en general han anat a lo fàcil, és a dir, La Bohème, Lucia, Rigoletto, Roméo et Juliette i Manon, i han deixat tres “rareses” per fer-lo més atractiu al menys per a mi, Les pêcheurs de perles, Iolanta i Luisa Fernanda. La veu de tots dos està en plenitud, però no serà un disc que faci canviar als detractors d’ambdós cantants. Ells es mantenen fidels a si mateixos, veus joves i exultants, cant expansiu amb reiterades demostracions de capacitat tècnica, musical i expressiva de sobres. La direcció musical del italià Nicola Luisotti, pot  resultar una mica lenta en alguns moments, deixant-se portar a vegades pel glamour de la parella i volent recrear-se en sons bonics i reperfilats, però en general la prestació, sense ser personal (potser no calia, doncs amb dos divos ni havia prou), és efectivament brillant. L’anècdota és que canta la part de Borsa, en la petita intervenció en el duet de Rigoletto. Crec que a Villazón no li cal demostrar que te un sobreagut, que jo crec que no te, pujant al final de la cabaletta del duo de Rigoletto, també a la Lucia sembla una mica al límit agut de la seves possibilitats. En el Rigoletto del Metropolitan  a l’any 2005, baixa descaradament i en el disc l’agut és una mica escanyat o potser accelerat tècnicament?.

A ella li diria que és deixi de cantar rols de soprano de més pes, o mezzosoprano, com ho és la Luisa Fernanda, ja que ella és una Carolina. Ho canta bé i el duo tampoc és que sigui d’una dificultat extrema, però ha de forçar el registre central i és nota que, d’allà on no hi ha no en pot regar. Si era la concessió de la Netrebko al Villazón, hi havia altres duets de zarzuela (està definitivament de moda dins el panorama internacional), o el Caballero del alto plumero de la mateixa obra. La concessió del Villazón a la Netrebko, el fabulós duet de Iolanta, està resolt de manera brillantíssima. 

El àlbum és luxós i ple de fotos, sembla més aviat un àlbum de nuvis al dia del casori, però el que he dit al principi, el departament de màrqueting els hi fa fer unes tonteries innecessàries.

Jo m’ho he passat molt bé “consumint” aquest producte que no aporta res de nou a la meva discoteca selecta, però que s’escolta amb plaer.

Què ho passeu be (escoltant-lo o no)

Hi han cançons que no cal presentar, són universals, tothom les coneix encara que moltes vegades no en sabem gaires coses.

Send in the Clowns, potser la cançó més popular de Stephen Sondheim i la seva obra mestra, pertany al musical A Little Night Music.Que entrin els pallassos (traducció literal) és una frase que s’utilitza en el món del circ, quan surgeix algun inconvenient durant l’espectacle i per salvar la representació es fa entrar als pallassos a escena.

Quantes vegades no ens agradaria que entressin els clowns a la nostre vida?

Això ho ha versionat tothom, però avui em venen ganes que ho sentiu per una santa, que estrena pel·lícula aquest cap de setmana (Notes on a Scandal) i es diu Judi Dench.

Què ho gaudiu !!!

Altres versions a la XIMO’S VIDEO COLLECTION (a la vostre esquerra)

Si abans d’ahir era Cabaret …. 

                                    ….avui és 

Josep Lluís Bozzo (ai, mare), sembla que dirigirà aquest musical, que te prevista l’estrena a Barcelona a la tardor d’aquest any. No és precisament un musical fàcil, encara que això mai se sap.

Els musicals de Stephen Sondheim  ja sabem que són, musical i teatralment d’una qualitat que no sempre és ben acceptada pel gran públic ( no són ni un musical, ni una òpera, però tenen molt de tots dos gèneres).

 A Barcelona hem tingut la sort de veure uns quants muntatges, alguns d’ells extraordinaris, com el Company de Bieito, el fabulós Sweeney Todd (potser el millor musical mai fet a casa nostre) i el A Little Night Music de Gas. Altres s’han quedat una mica a mig camí com el Merrily We Roll Along, estrenat al Villarroel, que amb una direcció més experimentada, segurament hagués sortit més reeixit, o el decebedor  A Funny Thing Happened on the Way to the Forum, dirigit pel nostre director més sondhenià, que aquest cop se li en va anar l’olla, permetent-se unes llicències del tot inacceptables, com també va fer en aquell desgraciat Guys and Dolls del Nacional, i  també hem vist Assasins, o Marry Me a Little.

A Nova York o a Londres, els musicals de Sondheim sempre són molt ben rebuts per la crítica, però la resposta del públic no sempre està d’acord. Alguns musicals han estat un fracàs estrepitós, tot i que desprès han esdevingut musicals de culte. Jo preferiria veure totes les patums locals en un muntatge de Follies (Mario Gas sempre diu que ho voldria fer),  però aquest és un muntatge molt costós per la llarguíssima nòmina i la complexitat escènica o Passion, més intimista i ja vorejant l’òpera.

En qualsevol cas, sembla que hi han indicis de una certa recuperació del gènere a casa nostre. Esperem que els resultats siguin del altíssim nivell. El que a tots els que ens agrada (malgrat tot) el musical, volem.

la gran Bernadette Peters a Into the Woods

L’entranyable Lansbury ens presenta, a l’entrega del Tony’s de 1988 Into the Woods, amb el pròleg, children will listen i el final.

 Avui el Samuel Ramey,  si fos un treballador assalariat i en condicions normals, s’hauria de retirar, ha fet 65 anys.

Sembla mentida, però segons he escoltat per Catalunya Musica, els ha fet avui. Malauradament al Liceu tan sols l’hem vist un cop (a Catalunya Musica han dit que debuta aquest any amb la Manon, pobres no en saben més) i en un recital el dia 14 d’abril de 1989. Va cantar, acompanyat al piano per John Fischer, obres de Händel, Purcell, Schubert, Verdi, Britten, Ravel i Ives. Recordo que ens va agradar però ens varem quedar amb les ganes de sentir-lo en òpera, en aquells anys estava en plenitud i també recordo que la veu ens va semblar, a part de rodona, bonica i extraordinàriament emesa, una mica petita.

Llàstima que ara ens ve quan està`, diguem que, “arrossegant-se” pels escenaris. Veritablement és un luxe veure’l fer el Comte des Grieux (un luxe pel DVD que segurament es fera) i la propera temporada el Wurn de la Luisa Miller, però ens l’hem perdut en Rossini, el repertori mozartià i el belcanto. En Verdi, tot i esser un gran cantant (excepcional Attila), no te la rotunditat que requereix un baix verdià.

Encara que hi han vídeos, dvd’s i cd’s per copsar el que aquest gran cantat ha fet, ens hem quedat amb un pam de nas.

Jo el vaig veure fa tres anys a La Bastille en una memorable Damnation de Faust amb la Larmore i el Groves, dirigits per Mark Elder i amb una posada en escena espectacular de Robert Lapage. La veu no era tant rotunda com quan va venir al Liceu, però el timbre era aquell tan seu i inconfusible i el volum em va semblar més gran i sobretot em va agradar molt la manera  d’interpretar musicalment el personatge.

Felicitats i malgrat tot, t’esperem amb ganes.

Mahoemetto II (Rossini) a Pesaro l’any 1985

 A partir del 26 de setembre i amb previsió de 4 mesos d’estada al Teatre Apol·lo, aterrarà a Barcelona Cabaret. Actualment, la producció que es va estrenar a Madrid, està de gira per Espanya. Els intèrprets principals són:

La producció que veurem es una versió lliure de la que va fer pel West End i Brodway, Sam Mendes. Jo aquests muntatges fets a base de franquícies no és el que més m’agrada, però vista la precarietat del panorama de teatre musical a Barcelona i dels reiterats fracassos en el intent de produir musicals autòctons, li hauré de donar una certa confiança. A Madrid va funcionar molt be durant tres anys.

Esperem que almenys ens tregui el mal gust de boca que ens va deixar la versió que es va fer el 1992 al Novedades, dirigida per Jérôme Savary.

Però ho te difícil per superar aquell Adéu a Berlín de fa tres anys al Artenbrut (RIP), versió del Xavi Torres i el Ivan Labanda, de la novel·la de Christopher Isherwood, respectant però, la musica, les cançons i l’esperit del musical.

dues imatges del Adéu a Berlín  

En qualsevol cas, benvingudes siguin les iniciatives per reactivar el Teatre musical a Barcelona, que sembla que amb Grease i aquest Cabaret, pot animar una mica el esmorteït Paral·lel.

 Marta Ribera i Victor Masan en el Cabaret que veurem al Apol·lo

Alan Cumming 1998 Cabaret revival (Sam Mendes), canta “Willkommen” a  l’entrega dels premis Tonys.

No fa gaire m’he comprat aquest disc. Ja el coneixia de fa molts anys quan va sortir en LP i a un preu escandalós. Un bon amic em va fer una còpia. El so era dubtós, però el document ja era interessantíssim.

Ara Orfeo D’or l’ha editat, amb so impecable i d’aquesta manera engreixa la llista del seu catàleg que ja és espectacular i sempre d’obres enregistrades en directa.

Il Giuramento és una òpera desconeguda d’un compositor injustament oblidat, Severio Mercadante, que te un catàleg interessant i que no estaria gens malament que els teatres, tan poc avesats a programar autors italians que no siguin Verdi, Puccini, Rossini, Donizetti i Bellini, es trenquessin una mica més la closca.

L’argument de Il Giuramento és el mateix que el de La Gioconda, però la música no te res a veure amb Ponchielli. La de Mercadante està entre el Donizetti més elaborat i el primer Verdi. Les melodies estan assegurades i els recitatius, àries i cabalettes, duos i concertants són força inspirats.El segell anglès Opera Rara ja fa temps que està fent una lloable tasca de recuperació d’aquest compositor i ha editat unes extraordinàries Emma d’Antiochia i Orazi e Curiazi, que us recomano malgrat el preu altíssim d’aquest segell (Opera Cara, diu un conegut), però Orfeo D’Or li ha passat la mà per la cara i ha editat aquest Giuramento. 

Aquesta representació de l’Òpera de Viena (09/09/1979), és històrica ja que Plácido Domingo va substituir a darrera hora a Peter Dvorsky. Li varen dir tres dies abans de la premier i era una òpera que no havia fet mai. Va fer un sol assaig el dia abans i li va sortir com tan sols ho sap fer ell. Escoltar-lo és tota una experiència. A l’any 1979 Domingo estava pletòric, amb totes les seves virtuts en la seva màxima expressió i els seus defectes que també els te, ni els notem ni ara ens interessen. Com s’ha dit més d’una vegada, és una veritable força de la natura.L’acompanyen una jove Mara Zampieri. A mi aquesta soprano no m’agrada. Li reconec la seva musicalitat i el seu cant, però l’emissió del so i la fixació d’algunes notes em crispa els nervis. Tot i això aquí era molt jove i el interès de l’obra be val una certa condescendència. Agnes Baltsa fa el segon rol femení (la Laura de La Gioconda que aquí és  diu Bianca). Està magnífica, amb la seva veu característica, exultant i extravertida, tot i que molt més continguda del que és habitual en ella. La veritat és que tampoc te cap moment similar al duo del segon acte de l’òpera de Ponchielli.

Llàstima que en aquesta edició és va esporgar la partitura de mala manera, no se si ja estava previst així o el fet de que Domingo s’hagués d’estudiar l’obra en dos dies ho va agreujar. La cosa queda en 97 minutets mal comptats, però vigorosament dirigits per Gerd Albrecht.

Si voleu gaudir d’un obra diferent i d’una vetllada elèctrica, no ho dubteu.

Que ho passeu be.                                        

A Youtube es troben coses insòlites, però aquesta, tot i que havia sentit que existien fragments de la famosa Gala que es va muntar el mateix Pamias per honorar-se, ha satisfet totes les meves expectatives.

Comencem:

Anja Silja (fent el carro de manera alarmant) en dues parts.

quan se li escalfa la veu, el carro desapareix, o quasi

Trinidad Paniagua, qui la recorda?

Manuel Ausensi (lo de l’orquestra no te nom)

Joan Oncina

Bernabé Martí

Radmila Bakocevic (potser hagués hagut d’escollir un altre cosa, o tot ho cantava així?)

Peter Lagger (que molt no ens sona, oi?)

i finalment la llegenda, Giacomo Lauri Volpi

Emocions, alguna llagrimeta i molta pell de gallina

Això no és una reiteració del post Una Nit (3) a l’Òpera (Paris). Aquest és el títol de la pel·lícula que he vist aquesta tarda. Magnífica, simpàtica, estranya, dolça, tendra, dura, sensible, fresca, intensa. Tot depèn del curt i sobretot tot depèn del vostre estat d’ànim.

El títol ja és la principal declaració d’intencions i el decorat, com no podia ser d’altre manera, és esplèndid.

Amb aquest film, queda inaugurada la secció oficial de cinema.

Anar a Paris sempre suposa un estímul. És una ciutat que envolta, enlluerna, enamora i finalment estima tan al seu visitant, que és impossible que aquest romangui aliè a aquesta crida, a aquesta provocació sentimental i estètica.

El proppassat mes de febrer la ciutat em va “regalar” tres nits a l’Òpera de La Bastille. No ni havia prou amb tot el que t’ofereixen els carrers i bulevards, els barris i museus, les botigues, l’aire, la llum i el cel de Paris, que encara per la nit i en aquella mole postmoderna que s’alça immensa a la Place de La Bastille, producte del somni demagògic del President  Mitterrand  per confrontar-la al elitisme estètic i funcional del Palis Garnier, vaig veure Les Contes d’Hoffmann, La Juive i el Don Giovanni.

En un cap de setmana tres òperes. Això és pensar de manera enginyosa, tan cultural com comercialment parlant. L’oferta era tan atractiva, que mig Europa va omplir el teatre aquells dies. Ara que els teatres disposen d’uns equipaments que permeten alternar produccions i funcions diferents, sembla que això hauria de poder fer-se a arreu. A casa nostre no han apostat per aquest model i això que la ciutat, d’ençà que ha esdevingut aquest parc temàtic turístic de cap de setmana, sembla que podria ser una oferta possible. És clar que quan veig els “giris” cantant Glasgow Pàtria estimada, en aquests pubs que han proliferat com bolets, penso que, o cerquem un altre tipus de visitant o aquest que tenim majoritàriament fent acomiadaments de solteries varies o venint a veure els partits de futbol de la lliga anglesa (surrealista però cert), no s’hi acostarà mai al Liceu.

Tornant a la fascinació parisenca, voldria fer esment per enèsima vegada de la importància que te un teatre modern per la fruïció del espectacle. A la Bastille ja hi havia estat, per tan no em va sorprendre. Jo trobo que per l’òpera del segles XVIII, XIX i principis dels XX (no ens enganyem, si no canvien molt les coses, el repertori es mourà sempre en mig d’aquests dos segles i mig), els teatres tan grans com La Bastille no calen, més aviat son contraproduents.L’acústica no m’agrada gaire. No és que sigui dolenta, però no és nítida, no és intima, no és embolcalledora, ja que el teatre no ho és. Hi ha zones del immens garatge que és el seu escenari, que quan els cantants es giren, es perd de cop la seva veu, ells ho saben i s’adapten al medi. A mi em dona la sensació que als cantants els hi deu costar molt més cantar en aquest teatre que en un altre de dimensions més sensates. La sala, imponent per dimensions, és freda per decoració i colors, però és còmoda i sobretot la visió que s’obté des de qualsevol de les butaques, fins hi tot els balcons laterals de la segona galeria, de la increïble boca del prosceni és magnífica.Amb un teatre d’aquestes característiques és normal que les produccions hagin de ser tan grans que sigui difícil desprès encabir-les als altres escenaris de la resta del circuït (lo de la Rusalka de Torino és excepcional), les coproduccions que s’acostumen a exportar són aquelles pensades per el Garnier. Paris sempre ho ha fet tot amb la “grandeur” que la caracteritza i l’òpera no podia ser menys.El nivell artístic vist, doncs de tot una mica, però la suma global és de notable alt. No podia ser d’altre manera si les tres òperes vistes ja eren interessants, i si no digueu-me vosaltres mateixos:

• L’astre mediàtic per excel·lència i gran cantant que és Rolando Villazón (es posin com es posin els lletraferits), obsequiant-nos amb una versió de Hoffmann memorable, a anys llum de les visions clàssiques d’un Kraus o del Domingo, però vital i aclaparadora com és ell. La resta entre la correcció i la vulgaritat. L’escena una de les coses més enginyoses, monumentals, poètica  i encisadores que he vist mai (Carsen).
• La Juive, actual raresa i obra cabdal de l’anomenada Grand Opera francesa, servida musicalment per quatre cantants en estat de gràcia i l’altre de manera digníssima. (Schicoff, Antonacci, Massis, Osborn els primers i Lloyd el darrer) tot  servit amb una direcció inspirada de Daniel Oren. Llàstima de la que aparentment aparatosa direcció d’escena és veiés maltractada per una vaga dels operaris de la luminotècnia del teatre. Els que han vist l’espectacle sense la impertinent vaga i amb tots els llums on havien de ser en parlen molt millor. Potser si, però el que no em va agradar a mi, res tenia a veure amb les foscors.
• Finalment, el Don Giovanni, polèmic i interessantíssim que és va estrenar al Garnier i ara ha passat a la Bastille. El director de cinema Michael Hanecke fa una proposta arriscada i actualitza la historia. Se’n surt força be al primer acte. En el segon acte, com li succeeix a Bieito, li costa explicar en el llenguatge actual, les peripècies amb el Comendador, el sopar i la condemna final. Tot i així el treball teatral dels cantants va ser notabilíssim, llàstima que vocalment no fos tan extraordinari i tot plegat quedés amb una cantant extraordinària mal ubicada (la Schäfer), una desconeguda a seguir (Arpiné Rahdjian), un baríton bo, però que no em va emocionar (Mattei) i un baix que encara no és baix, però que canta i actua com vol (Pisaroni). La resta dignes, menys la Zerlina. L’orquestra be, malgrat alguna lentitud provocada per l’esclavatge al que és veu sotmès el director d’orquestra per la dictadura escènica.

Jo a Paris hi aniria cada setmana, i vosaltres?

Que ho passeu be.

 foto Efe 

Si, en Lluís Llach al meu blog, passa alguna cosa?.  

En Llach ha decidit no fer més recitals. Em sembla be.

En Llach no ha decidit deixar de composar, encara m’agrada més. En Llach, vaig llegir no fa gaire, que participava en un projecte operístic que ens preveia estrenar al Liceu. No en tinc més dades, però la noticia m’interessa. La seva sensibilitat musical és notabilíssima. M’agrada pensar en una hipotètica òpera amb lletra i música seva. Les seves cançons s’associen de manera absoluta a la banda sonora d’una part important de la meva vida. Desprès l’he abandonat una mica, tot i que quan hi torno mi enganxo. Porto tota la seva discografia (tret del darrer disc) al meu iPod i moltes vegades retorno a aquesta banda sonora i de sobte es desperta una sensibilitat especial, la sensibilitat que tan sols els veritables artistes poden trametre. En Lluís Llach, és un artista integra i compromès i malgrat tots aquests anys continua omplint tot el que es proposi. Jo no estic d’acord amb la manera com ha organitzat aquest comiat. No ha estat un comiat íntim com pretenia. Més de 10.000 persones en dos dies no és precisament allò que entenc com íntimi. Les seves raons tindrà i això no embrutarà per res la seva vàlua artística i la seva impressionant carrera, però molts dels seus seguidors s’han quedat amb les ganes d’acompanyar-lo en aquest comiat ( i n’eren molts). Quina diferència entre un comiat així i que t’ha acomiadin amb el oblit o amb les ganes d’oblidar-te.</