No fa gaire m’he comprat aquest disc. Ja el coneixia de fa molts anys quan va sortir en LP i a un preu escandalós. Un bon amic em va fer una còpia. El so era dubtós, però el document ja era interessantíssim.
Ara Orfeo D’or l’ha editat, amb so impecable i d’aquesta manera engreixa la llista del seu catàleg que ja és espectacular i sempre d’obres enregistrades en directa.
Il Giuramento és una òpera desconeguda d’un compositor injustament oblidat, Severio Mercadante, que te un catàleg interessant i que no estaria gens malament que els teatres, tan poc avesats a programar autors italians que no siguin Verdi, Puccini, Rossini, Donizetti i Bellini, es trenquessin una mica més la closca.
L’argument de Il Giuramento és el mateix que el de La Gioconda, però la música no te res a veure amb Ponchielli. La de Mercadante està entre el Donizetti més elaborat i el primer Verdi. Les melodies estan assegurades i els recitatius, àries i cabalettes, duos i concertants són força inspirats.El segell anglès Opera Rara ja fa temps que està fent una lloable tasca de recuperació d’aquest compositor i ha editat unes extraordinàries Emma d’Antiochia i Orazi e Curiazi, que us recomano malgrat el preu altíssim d’aquest segell (Opera Cara, diu un conegut), però Orfeo D’Or li ha passat la mà per la cara i ha editat aquest Giuramento.
Aquesta representació de l’Òpera de Viena (09/09/1979), és històrica ja que Plácido Domingo va substituir a darrera hora a Peter Dvorsky. Li varen dir tres dies abans de la premier i era una òpera que no havia fet mai. Va fer un sol assaig el dia abans i li va sortir com tan sols ho sap fer ell. Escoltar-lo és tota una experiència. A l’any 1979 Domingo estava pletòric, amb totes les seves virtuts en la seva màxima expressió i els seus defectes que també els te, ni els notem ni ara ens interessen. Com s’ha dit més d’una vegada, és una veritable força de la natura.L’acompanyen una jove Mara Zampieri. A mi aquesta soprano no m’agrada. Li reconec la seva musicalitat i el seu cant, però l’emissió del so i la fixació d’algunes notes em crispa els nervis. Tot i això aquí era molt jove i el interès de l’obra be val una certa condescendència. Agnes Baltsa fa el segon rol femení (la Laura de La Gioconda que aquí és diu Bianca). Està magnífica, amb la seva veu característica, exultant i extravertida, tot i que molt més continguda del que és habitual en ella. La veritat és que tampoc te cap moment similar al duo del segon acte de l’òpera de Ponchielli.
Llàstima que en aquesta edició és va esporgar la partitura de mala manera, no se si ja estava previst així o el fet de que Domingo s’hagués d’estudiar l’obra en dos dies ho va agreujar. La cosa queda en 97 minutets mal comptats, però vigorosament dirigits per Gerd Albrecht.
Si voleu gaudir d’un obra diferent i d’una vetllada elèctrica, no ho dubteu.
Que ho passeu be. 
A partir del 26 de setembre i amb previsió de 4 mesos d’estada al Teatre Apol·lo, aterrarà a Barcelona Cabaret. Actualment, la producció que es va estrenar a Madrid, està de gira per Espanya. Els intèrprets principals són: 
Esperem que almenys ens tregui el mal gust de boca que ens 
va deixar la versió que es va fer el 1992 al Novedades, dirigida per Jérôme Savary. 
En qualsevol cas, benvingudes siguin les iniciatives per reactivar el Teatre musical a Barcelona, que sembla que amb Grease i aquest Cabaret, pot animar una mica el esmorteït Paral·lel.
