Avui el Samuel Ramey, si fos un treballador assalariat i en condicions normals, s’hauria de retirar, ha fet 65 anys.
Sembla mentida, però segons he escoltat per Catalunya Musica, els ha fet avui. Malauradament al Liceu tan sols l’hem vist un cop (a Catalunya Musica han dit que debuta aquest any amb la Manon, pobres no en saben més) i en un recital el dia 14 d’abril de 1989. Va cantar, acompanyat al piano per John Fischer, obres de Händel, Purcell, Schubert, Verdi, Britten, Ravel i Ives. Recordo que ens va agradar però ens varem quedar amb les ganes de sentir-lo en òpera, en aquells anys estava en plenitud i també recordo que la veu ens va semblar, a part de rodona, bonica i extraordinàriament emesa, una mica petita.
Llàstima que ara ens ve quan està`, diguem que, “arrossegant-se” pels escenaris. Veritablement és un luxe veure’l fer el Comte des Grieux (un luxe pel DVD que segurament es fera) i la propera temporada el Wurn de la Luisa Miller, però ens l’hem perdut en Rossini, el repertori mozartià i el belcanto. En Verdi, tot i esser un gran cantant (excepcional Attila), no te la rotunditat que requereix un baix verdià.
Encara que hi han vídeos, dvd’s i cd’s per copsar el que aquest gran cantat ha fet, ens hem quedat amb un pam de nas.
Jo el vaig veure fa tres anys a La Bastille en una memorable Damnation de Faust amb la Larmore i el Groves, dirigits per Mark Elder i amb una posada en escena espectacular de Robert Lapage. La veu no era tant rotunda com quan va venir al Liceu, però el timbre era aquell tan seu i inconfusible i el volum em va semblar més gran i sobretot em va agradar molt la manera d’interpretar musicalment el personatge.
Felicitats i malgrat tot, t’esperem amb ganes.
Mahoemetto II (Rossini) a Pesaro l’any 1985
