IN FERNEM LAND

El dia 30 d’abril del any 1870 va néixer, potser el més gran compositor d’opereta de la història, Franz Léhar.Va néixer a Komarno, això vol dir que avui seria eslovac, però en aquell moment era hongarès, és a dir austríac, què és la nacionalitat que va tenir sempre.

Va escriure 38 operetes, entre elles les més famoses i populars, Die Lustige Witwe (1905), Der Graf von Luxemburg (1909), Eva (1911), Das Länd des Lächelns (1923), Paganini (1925) i Giuditta (1934).

L’anomenaven el Puccini de les operetes, per la seva inspiració melòdica i el instint teatral que transmet la seva musica. Cal dir que Puccini i Lehár es professaven entre ells un gran respecte i admiració. El fracàs de la seva primera òpera Kukuska a lany 1986 va fer que provés sort amb la opereta. L ‘estrena de  Die Rastelbinder a l’any 1902, va obtenir un èxit clamorós i això va fer que enfoqués definitivament tota la seva inspiració cap aquest gènere.

Ídol del públic, les seves obres no s’han deixat de representar mai, malgrat que els arguments avui ens grinyolen una mica, però la seva inspiradíssima musica, captiva les orelles de tothom. Va revolucionar el context de la opereta, mostrant arguments i situacions més dramàtiques i amargues del que fins aquell moment el públic havia vist, però aquest nou gir va donar una nova alenada al gènere, que potser per tots els esdeveniments i la situació mundial, ja no acceptava l’antic embolic vodevilesc que havia estat fins aquell moment.

Tot i que la seva dona era jueva i que alguns del seus amics i col·legues varen morir en els camps d’extermini, mai va oposar-se al nazisme. Hitler adorava la Vídua Alegre. Aquesta negativa va cusar-li alguns problemes fora del àmbit d’influència germànica.
Va morir a Bad Ischl a l’any 1948.

A mi, el gènere de l’opereta no m’acaba d’agradar gaire, em passa com amb la Zarzuela. La musica si, tot i que en el cas de l’opereta la trobo sempre agradable però monòtona. Acabo de valsos fins el cap de munt, tot és massa ensucrat, amable i dolç. L’ambient del imperi austro-hongarès, pre i post Sissí, mostrat d’aquesta manera tan falsa, el detesto.

A l’opereta s’acostuma a parlar molt i allò que en teoria ha de tenir gràcia, es converteix en interminables esperes fins arribar al fragment musical de torn. Els embolics argumentals no són especialment originals i si les postes en escena esdevenen, com sol passar en la majoria de produccions, un pastel kitsch, a les hores millor escoltar-la a casa. Com en el cas de la zarzuela, les produccions barates i de baix nivell musical li han fet molt mal.

Dein ist mein ganzes Hertz (Das Länd des Lächelns): Richard Tauber el seu creador.  Entrada de l’Anna Glavary a Die Lustige Witwe, cantada per Yvonne kenny a l’any 2002 a l’Òpera de San Francisco. Leonie Rysanek “Meine lippen sie kussen so heiss” Giuditta a la gala Kurt Adler a l’Òpera de San Francisco a l’any 1978:

Una reflexió política, ja esteu avisats.

(jo crec que te unes ganes de fotre-li un bolet històric i monumental) 

El molt Honorable Pasqual Maragall i Mira n’està tip i aprofita el moment, segurament menys oportú i idoni, per descarregar contra aquells que li varen fer la vida impossible, mentre va liderar un procés avortat, l’enèsim, per canviar la situació política a Catalunya i a Espanya.
No va poder, ja que els soci que es va buscar, en aquell moment l’únic possible, la gran esperança blanca de la política espanyola, es va tirar enrere o potser mai va fer el pas endavant.
José Luís Rodríguez Zapatero es va acollonir, un cop havia fet neteja de part dels barons del PSOE que li podien fer més mal. No comptava amb la oposició del PP i no recordava la implacable campanya, que varen dur a terme per enderrocar el debilíssim i caduc govern de Felipe González. Va pensar que retirant les tropes del Irak, permeten els casaments dels gais i anunciant ( i res més) una negociació amb ETA, ni hauria prou per canviar la España secular. No calia arriscar-se amb el projecte federalista que li proposava un excel·lent ideòleg com és l’Honorable Maragall. Va pensar que millor tornar als escenaris de sempre, pactant amb Convergència (segona gran traïció de Zapatero a Maragall), encara que això comportés el sacrifici de la Generalitat. Ell s’assegurava el govern a Madrid i cedia el de Catalunya al soci menys perillós (CIU).
L’espectacle del Artur Mas a la porta de la Moncloa fent l’encaixada amb el Presidente, és segurament una de les coses més tristes que han hagut de viure els Presidents Maragall i Montilla.
La caterva rància, malgrat posar-se nerviosa amb el pacte amb els nacionalistes, no llenceria tota l’artilleria com ho va fer, quan varen  pactar amb els aprofitats i oportunistes d’Esquerra Republicana.
La primera gran traïció, no cal dir que va ser quan el president del govern espanyol li anuncia que no compte amb ell per les properes i imminents eleccions, i que l’aposta no és altre que, el gris i ara molt Honorable José Montilla Aguilera (aquí no s’escau i ). Potser el President Maragall és el darrer “baró” que calia treure de sobre, la darrera pedreta de la sabata.
El Presidente preveu que Montilla no sortirà mai i que el tripartit que tants disgustos, emprenyades i migranyes li va donar, ho te molt difícil per tornar-se a reeditar. S’equivoca de totes totes i Esquerra, per no deixar el poder, renega de tot el seus fonaments i dona la presidència a un andalús, i no a un xarnego com diuen molts (jo si que sóc xarnego amb un pare andalús i una mare catalana), que no per ser andalús no te dret a ser el President de la Generalitat. El problema no és la procedència, més aviat és tracta de la ideologia política i del concepte de Catalunya i Espanya que te l’Honorable Montilla, molt allunyat del ideari dels republicans. Esquerra tem que pactant amb Convergència quedi anul·lada, com ja li va passar en la primera legislatura del Honorable President Jordi Pujol i Soley.
Què ens estranya ara del Honorable Maragall?. Sabent que sempre ha estat imprevisible, que volien?. Que callés per sempre més, un cop tothom (o quasi) li ha donat l’esquena?. Potser si que això servirà per obrir un debat intern com avui diu el conseller Castells, per salvar els mobles al PSC. Jo més aviat crec que és una maragallada més del molt Honorable Pasqual Maragall i Mira, que la història podria anomenar a partir d’ara El Traït. Una genialitat per remoure no tan sols els ciments del carrer Nicaragua.
Ni Esquerra Republicana, ni Iniciativa, ni molt menys Convergència s’han de sentir gaire tranquils amb aquest míssils llençats (les declaracions d’Itàlia i les del Avenç per començar, però ara que si troba be, ves a saber tot el que és capaç de deixar anar). Jo que voleu que us digui, sempre he mirat al President Maragall amb bons ulls, m’ha caigut be. Tothom se’n ha aprofitat de les seves “genialitats” i quan les coses no anaven del tot be i tothom li feia el llit (començant pels seus socis), tothom ha volgut fer-lo culpable i voleu dir que tot eren maragallades? Estic absolutament impacient per saber la propera tanda de declaracions, ah! I que ningú el culpi dels resultats de les properes eleccions municipals o generals, si no són favorables als interessos del seu partit. Que el Presidente del Gobierno Español o el Excel·lentíssim Sr. Jordi Hereu, alcalde de Barcelona, facin be la feina i es guanyin els vots amb allò que han promès i han complert.
I com diu ma mare, llops amb llops, no es mosseguen
Què ho passeu be

Hi ha un bon amic del blog que es va escandalitzar quan no va veure el Georg Solti entre els MEUS directors. Te tota la raó hi hauria de ser, però sempre he trobat un altre director, fos en el repertori que fos, que m’agradava més que ell i no em feu dir el motiu. Mentre vaig pensant en rectificar l’oblit us deixo penjades tres perles, un Mozart (sempre deia que no m’agradava el Mozart de Solti i ves per on…) antològic a Paris a l’any 1980 amb la Gundula Janowitz i la Lucia Popp, un Wagner absolutament històric amb la gran Birgit Nilsson a la gravació del Götterdämmerung per la DECCA a l’any 1964  i un dels quatre últims lieders de Strauss, Frühling cantat per la Lucia Popp a l’any 1977.

No se, si aquest blog servirà per tranquil·litzar l’escàndol inicial, però de moment ja estic fent lloc per col·locar la foto en el grupet dels escollits. Veure’m, potser si que he estat injust amb el Solti

1

2

3

Ha mort Mstislav Rostropovich.

Mstislav Rostropovich tocant el  Preludi de la Suite nº1 in G major, BWV 1007 de J.S.Bach.

Avui dia de la Moreneta, li dedico, per 24 raons, el post a Colbran.

És impossible fer un resum de tot allò que aquesta dedicatòria hauria de portar. Faré un “petit resum” que segur que no abastarà tot l’ampli ventall, però el que hi ha, li agrada molt.

Me’n adono que em deixo moltes icones, però és que tampoc pretenc aclaparar a ningú, tot i que amb aquestes perles, estic segur que ningú se’n sentirà.

Comencem….

Cinema:

Òpera:

Copla:

una CANÇO i ELLA:

un Tenor:

La Revista:

La Zarzuela:

La sèrie:

El musical:

un darrer fragment per acomiadar el post

El proper 15 de maig s’estrenarà la nova producció de la Khovantxina de Modest Mussorgski en el Liceu.

La darrera vegada que es va fer aquesta òpera va ser al gener de 1989. Els seus protagonistes varen ser Matti Salminen, Wieslaw Ochman, Matti Talvela, Hartmut Welker; Maurizio Frusoni i Ruza Baldani. Va dirigir l’orquestra Janos Kulka i l’escena Emil Boshnakov.

Aquest magnífic repartiment ens posa molt difícils les coses per aquest any, però haurem de veure de que són capaços Ognovenko, Galouzine, Brubaker, Putilin, Vaneev i Zaremba, sota les direccions de Michael Boder a l’orquestra i Stein Winge a l’escena.

És la quarta vegada en la historia del Teatre que es programa, les anteriors varen ser a les temporades 1950-51, 1961-62 i les esmentades de la temporada 1988-89.

La Khovantxina és un frec històric que juntament amb el monumental Boris Godunov  i un altre òpera que Mussorgski no va composar mai, havien de fer una trilogía sobre la història de Rússia.

Mussorsgski va deixar enllestida la versió per a veu i piano i alguns esborranys d’orquestració. Al Liceu sempre s’ha interpretat la versió orquestrada per Rimski-Kórsakov. Aquest cop escoltarem la versió orquestrada per Xostakóvitx. Haig de rectificar l’entrada inicial, doncs aquesta informació errònia provinent de la mateixa web del Liceu, no és exacta. La darrera vegada ja es va interpretar la versió de Xostakóvitx.

Hi han molts moments memorables en aquesta partitura, però us proposo escoltar un fragment amb la Irina Arkhipova i Vladislav Pavko, corresponent al duo de Marfa i Andrei del acte IV.

actualització “Tot assajant la Khovantxina (assaig general)“

El dia 29 de maig cantarà al Palau de la Musica de Barcelona, Maria Friedman.

La Friedman és una de les actrius i cantants més extraordinàries del panorama teatral anglès.

Tot el concert estarà centrat en Sondheim, autor que ha interpretat molt sovint en el West End i del que la Friedman és una admiradora i veritable especialista.

A Londres, de Sondheim ha fet:

• A Funny Thing Happened on the Way to the Forum, 1982
• Sondheim A Celeration, 1988S
• Sunday in the Park with George, 1989
• Company (concert), 1990
• Merrily We Roll Along, 1992
• Sondheim at the Barbican (concert), 1993
• Passion, 1996
• Sondheim Tonight, 1998

Va cantar, fa tres temporades, al festival de la Temporada Alta de Girona. Va ser un concert memorable i és que ella és, una artista memorable.

No us ho perdeu.

El clip no és de molt bona qualitat, però és un fragment de Sunday in the Park with George de Londres, amb el Philip Quast (Seurat)  i comentaris del Stephen Sondheim.

La temporada següent va protagonitzar un curiós i molt millor del que prèviament premsàvem, Orfeo ed Euridice de Gluck. És clar que la impressionant posada en escena de Jean-Pierre Ponnelle va ajudar molt.

Va tornar a la temporada 1987-88 per fer la Cavalleria Rusticana. A la darrera temporada del antic Liceu, el 20 de novembre de 1993, va fer un recital amb piano.

En la temporada 1998-1999 amb el Liceu al exili, va tenir una reaparició luxosa en un paper secundari, com és la Frederica de la Luisa Miller, al costat de Neil Schicoff, Renato Bruson i Karen Esperian, en versió de concert al Palau de la Musica.

En el nou Liceu i a l’any 2003, va retornat per fer la Comtessa de la Pikovaia Dama que havia de fer Plácido Domingo. No ens va fer oblidar la magistral actuació de la Rysanek en l’estrena d’aquesta producció.Una carrera gloriosa, variada i intensa en el nostre teatre.

La seva explosiva Eboli en el Don Carlo de la Scala a l’any 1978 dirigida per Claudio Abbado.

 Avui 24 d’abril, la Barbra Streisand fa 65 anys. FELICITATS!!!

Aquesta dona és tan excessiva, que és millor estalviar-se qualsevol discurs. Si us be de gust l’escolteu i si us carrega una mica, millor anar directes a un altre cosa.

1

2

i 3

Sempre hem associat el rol de Violetta de La Taviata  a una soprano lírica, però hi han hagut sopranos spinto i fins hi tot dramàtiques, que s’han atrevit a cantar-lo. Evidentment no podem esperar mi bemolls al final del Sempre Libera, però ben segur que la concepció del personatge és tot un altre. El cas de la Callas és tot un altre cosa. Cantava el primer acte com ho canten les lleugeres, no com ho va escriure Verdi, per desprès anar transformant-se, escena rere escena en una soprano de caires molt més dramàtics. Va ser única i totes aquelles que l’han volgut imitar han acabat més aviat del previst la seva carrera.

El cas de la hongaresa Sylvia Sass, és paradigmàtic. Va néixer al any 1951. Va debutar quan tenia 20 anys i al inici de la seva carrera va fer La Traviata. La seva veu fosca de spinto, quasi dramàtica, va fer que tothom poses en ella totes les esperances que esdevingés una nova Callas. Per enèsima vegada, les discogràfiques, els agents i els teatres es varen equivocar i ella també, per acceptar-ho.

Sylvia Sass a l’any 1976 a Aix-en-Provence:

La soprano Nelly Miricioiu va néixer a Romania a l’any 1952, és a dir, un any més tard que la Sass, però aquesta està absolutament en actiu. Ho canta tot i molt dignament, tot i que el seu repertori és el bel canto, ha fet incursions al verisme (al Liceu ens va fer una discreta Tosca) i al repertori Verdià més compromés (Ernani, I Vespri Siciliani). 

Nelly Miricioiu al Festival de Ravenna i a l’any 1991, l’acompanya Vincenzo La Scola.

La Virginia Zeani va néixer a l’any 1925 a Romania. Va cantar a tots els principals teatres del món amb gran èxit. També va venir al Liceu, on encara es recorda per les mítiques Bohèmes acompanyant a Jaume Aragall. Va cantar moltes altres óperes, La Traviata (acompanyada pel gallejant Pavarotti), Il Piccolo Marat (amb el seu marit el baix Nicola Rossi-Lemeni) i Madama Butterfly (un altre cop amb Jaume Aragall), Suor Angelica (amb Ana Maria Rota) i Alissa de Raffaello De Banfield (amb Vicente Sardinero). Desprès acompanyant a Plácido Domingo, la seva veu ja s’havia fet malbé (Fedora, Tosca i Manon Lescaut). Va cantar per darrera vegada a la temporada 1976-77 en una decrépita Fedora. 

Virginia Zeani (versió audio d’estudi). L’Alfredo te el nom curiós de Ion Buzea.

Si hi ha un dia que em faci trempar, aquest dia és Sant Jordi.

Potser és el dia més maco del any. La llum de la primavera li ofereix sempre un caire d’exultació, que independentment dels fenòmens meteorològics tan imprevisibles (al menys fins ara), omple les places i els carrers d’arreu, per que puguem ensenyar al món, que a Catalunya, d’aquest dia laborable, en fem la gran festa del nostre País.

Nosaltres que sempre estem acostumats a celebrar derrotes, fem d’aquest dia la veritable Festa Nacional. No reivindicant res, tan sols oferint roses i llibres que ens regalem entre les persones estimades. A on s’és vist això?.

Sortir de bon matí enfilant la Rambla de Sant Andreu i veure les parades de roses ja arreglades. Anar a “Barcelona” i deixar-se endur per la riuada de gent, badant a dreta i esquerra, portant ja un llibre o una rosa ben matinera entre les mans, tot gaudint d’aquest espectacle cívic, és un dels plaers més esperats del any.

Baixar Les Rambles i no tenir pràcticament espai  per fer el xafarder entre les parades de llibres. Veure que els visitants atonits, no acaben d’entendre el que ens està passant. Olorar la flaire dels llibres acabats de sortir de l’impremta, barrejada amb les roses per  finalment poder rebre’ls i donar-los, és un dels moments més intensos de l’any.

Gaudiu d’aquest plaer i bon dia de Sant Jordi.  

                                                    Foto Antoni Bofill
Un cop acabada la representació del Der Fliegende Holländer, un pensa que a la Senta, no li calia llançar-se com una vulgar i mortal Tosca, roques avall, doncs segur que al cap de dos dies moriria, com tots els treballadors de Conserves Daland, de la pulmonia que agafaran tots plegats, després d’aquest “botellón” al mig del tsunami que castiga la costa. Ja durant el segon acte, mentre la Senta i l’Holandés lliguen de la manera més freda que hom pot imaginar, a fora, a la voreta del mar de nord, que hi deu fer una rasca de por, hi ha unes treballadores que amb samarreta sense manegues, miren el mar, fumen o es petonegen amb uns mariners molt més tapats, mentre elles aguanten les inclemències meteorològiques pròpies de la zona.
No parlaré del vessant vestuari de la Senta, mirant la foto entendreu el motiu.
En la més surrealista de les escenes imaginable, unes noies s’ofereixen en vitrines i llumets vermells, homenatjant al holandès, com si fossin noies alegres del barri vermell d’Amsterdam, així d’aquesta manera el pobre mariner no s’enyorarà tan de la seva terra. I per acabar-ho d’adobar, en el cor de les treballadores de Conserves Daland, talment sembla que els hi hagin posat consoladors als bancs. No acabo d’entendre aquelles rialles nervioses desprès de fer aquell seguit de saltironets.
A aquesta producció li passa el pitjor que li pot passar a una nova producció d’avui en dia. Ha agradat als conservadors (escènicament parlant) de tota la vida, però segons el meu punt de vista per fer això no calia l’Alex Rigola. Hom esperava o temia una cosa ben nova i trencadora, una lectura psicològica dels personatges (com el brillant darrer muntatge de Bayreuth, dirigit per Claus Guth), en canvi ens trobem amb una transposició actual (?) i prou. El botellón, el ciclista, el numero del graciós i disciplinat gosset i els brillants passos de ball country (al mar del nord?) del cor, no son suficients o no és el que esperava. El mar filmat fa molt efecte, però en el darrer acte, aquella tempesta dura molt i al final cansa. Alguns efectes escènics estan be, tenen impacte visual, però deixar als cantants perduts és un greu error (duo de Daland i l’Holandés, duo de Senta i l’Holandés, tercet d’Erik, Senta i l’Holandés).
Musicalment tot funciona be o molt be. L’orquestra respon si no amb un so sempre refinat, almenys amb rigor, contundència i volum tal volta exagerat. Passada l’obertura tot resulta millor i el cor, en la seva millor actuació de la temporada m’ha deixat bocabadat, sobretot la corda d’homes. Sembla que ens acostem a la primerenca i millor època del matrimoni Gandolfi-Sicuri.
PB vs T
Tenia moltes esperances posades en la Charbonnet i haig de dir que no m’ha defraudat gens, ans al contrari, potser m’hagués agradat una mica més de volum, però el fantàstic mestre Weigle, hagués hagut de mesurar el seus brillantíssims excessos. Del Erik de Endrik Wottrich tan sols puc que parlar-ne be. És cert que la veu és estranya, però és segura i no fa patir, l’únic que li puc retreure és que es desquadrès vàries vegades, però tenint en compte que no ha assajat, és un error perdonable. Es tracta d’un debut important i caldria que el veiéssim aviat en una cosa més preparada. El Holandès de Tómas Tómasson és molt correcta però res més, li manca aquella alenada poètica i misteriosa del personatge i a això que la planta escènica és immillorable. Del Daland de Bjarni Thor Kristinsson tan sols salvo el caudal sonor, la resta no m’ha agradat gens i el ingrat paper de la Mary, l’ha cantat molt dignament una tieta que s’anomena Barbara Bornemann.
Tenia molt poques esperances posades en la Senta de la Susan Anthony i ves per on se’n ha sortit força be. No és la veu idònia per aquest paper, però ella molt voluntariosa i salvant com pot tots els esculls de la partitura, s’eforça per esser convincent, ha estat injustament protestada per UN espectador, la resta li ha premiat l’esforç. 
L’Alan Titus encara te una gran veu, però és més avorrit que un plat de bledes. M’ha donat la sensació que llegia la partitura i prou i aquelles mans a les butxaques?.
Posar en dubte la carrera del Kurt Streit, per aquest Erik, seria totalment absurd. Certament canta molt be, qui ho dubte?. Te una línea de cant mozartiana extraordinària, però Wagner requereix tot un altre pes a la veu i ha arribat al tercet final traient el fetge i la melsa per la boca. El públic ha apreciat la seva prestació, molt més del que l’he apreciat jo.
Eric Halfvarson és un baix segur, no fa patir. Hi haurà dies que no estarà del tot fi, però és molt sòlid. Avui ha estat millor que en el seu Inquisidor d’aquest any. Quan s’ha alçat el telo hi ha obert la boca he pensat, quina diferència amb el PB!!!, però ha estat l’únic moment.
La Julia Juon és un luxe asiàtic per aquest paper, però si ella és asiàtic, el timoner dels dos dies, el bayreuthià Norbert Ernst, és un veritable luxe sideral.
Res més a dir. Com a succeït més d’una vegada des de l’existència d’aquest allau de torns, el “modest” PB, malgrat tot, ha superat al oficial T.
Que ho passeu be.