Classificat com a: MUSICS, Opereta | Etiquetes: Franz Lehár, Leonie Rysanek, Richard Tauber, Yvonne Kenny
El dia 30 d’abril del any 1870 va néixer, potser el més gran compositor d’opereta de la història, Franz Léhar.Va néixer a Komarno, això vol dir que avui seria eslovac, però en aquell moment era hongarès, és a dir austríac, què és la nacionalitat que va tenir sempre.
Va escriure 38 operetes, entre elles les més famoses i populars, Die Lustige Witwe (1905), Der Graf von Luxemburg (1909), Eva (1911), Das Länd des Lächelns (1923), Paganini (1925) i Giuditta (1934).
L’anomenaven el Puccini de les operetes, per la seva inspiració melòdica i el instint teatral que transmet la seva musica. Cal dir que Puccini i Lehár es professaven entre ells un gran respecte i admiració. El fracàs de la seva primera òpera Kukuska a lany 1986 va fer que provés sort amb la opereta. L ‘estrena de Die Rastelbinder a l’any 1902, va obtenir un èxit clamorós i això va fer que enfoqués definitivament tota la seva inspiració cap aquest gènere.
Ídol del públic, les seves obres no s’han deixat de representar mai, malgrat que els arguments avui ens grinyolen una mica, però la seva inspiradíssima musica, captiva les orelles de tothom. Va revolucionar el context de la opereta, mostrant arguments i situacions més dramàtiques i amargues del que fins aquell moment el públic havia vist, però aquest nou gir va donar una nova alenada al gènere, que potser per tots els esdeveniments i la situació mundial, ja no acceptava l’antic embolic vodevilesc que havia estat fins aquell moment.
Tot i que la seva dona era jueva i que alguns del seus amics i col·legues varen morir en els camps d’extermini, mai va oposar-se al nazisme. Hitler adorava la Vídua Alegre. Aquesta negativa va cusar-li alguns problemes fora del àmbit d’influència germànica.
Va morir a Bad Ischl a l’any 1948.
A mi, el gènere de l’opereta no m’acaba d’agradar gaire, em passa com amb la Zarzuela. La musica si, tot i que en el cas de l’opereta la trobo sempre agradable però monòtona. Acabo de valsos fins el cap de munt, tot és massa ensucrat, amable i dolç. L’ambient del imperi austro-hongarès, pre i post Sissí, mostrat d’aquesta manera tan falsa, el detesto.
A l’opereta s’acostuma a parlar molt i allò que en teoria ha de tenir gràcia, es converteix en interminables esperes fins arribar al fragment musical de torn. Els embolics argumentals no són especialment originals i si les postes en escena esdevenen, com sol passar en la majoria de produccions, un pastel kitsch, a les hores millor escoltar-la a casa. Com en el cas de la zarzuela, les produccions barates i de baix nivell musical li han fet molt mal.
Dein ist mein ganzes Hertz (Das Länd des Lächelns): Richard Tauber el seu creador. Entrada de l’Anna Glavary a Die Lustige Witwe, cantada per Yvonne kenny a l’any 2002 a l’Òpera de San Francisco. Leonie Rysanek “Meine lippen sie kussen so heiss” Giuditta a la gala Kurt Adler a l’Òpera de San Francisco a l’any 1978:































És un bon producte, una pel·lícula comercial de qualitat, com el francesos saben fer. És molt feta a trossets i costa anar enllaçant-los. A vegades pot semblar una mica superficial i altres és queda curta, però per sobre de tot hi ha l’esperit de la Piaf, que 


Avui dia de la Moreneta, li dedico, per 24 raons, el post a Colbran.
El dia 29 de maig cantarà al Palau de la Musica de Barcelona, 
Gilbert Py. Va tornar a la temporada següent fent la tercera de les quatre Carmen que es varen fer per celebrar el centenari de l’estrena (les altres tres varen ser Rosalind Elias, Joyce Davidson i Grace Bumbry), el seu Don José va ser Plácido Domingo.
En la temporada 1998-1999 amb el Liceu al exili, va tenir una reaparició luxosa en un paper secundari, com és la Frederica de la Luisa Miller, al costat de Neil Schicoff, Renato Bruson i Karen Esperian, en versió de concert al Palau de la Musica.
Va debutar quan tenia 20 anys i al inici de la seva carrera va fer La Traviata. La seva veu fosca de spinto, quasi dramàtica, va fer que tothom poses en ella totes les esperances que esdevingés una nova Callas. Per enèsima vegada, les discogràfiques, els agents i els teatres es varen equivocar i ella també, per acceptar-ho.
La soprano Nelly Miricioiu va néixer a Romania a l’any 1952, és a dir, un any més tard que la Sass, però aquesta està absolutament en actiu. Ho canta tot i molt dignament, tot i que el seu repertori és el bel canto, ha fet incursions al verisme (al Liceu ens va fer una discreta Tosca) i al repertori Verdià més compromés (Ernani, I Vespri Siciliani).
Si hi ha un dia que em faci trempar, aquest dia és Sant Jordi. 
psicològica dels personatges (com el brillant darrer muntatge de Bayreuth, dirigit per Claus Guth), en canvi ens trobem amb una transposició actual (?) i prou. El botellón, el ciclista, el numero del graciós i disciplinat gosset i els brillants passos de ball country (al mar del nord?) del cor, no son suficients o no és el que esperava. El mar filmat fa molt efecte, però en el darrer acte, aquella tempesta dura molt i al final cansa. Alguns efectes escènics estan be, tenen impacte visual, però deixar als cantants perduts és un greu error (duo de Daland i l’Holandés, duo de Senta i l’Holandés, tercet d’Erik, Senta i l’Holandés).