Avui hauria d’haver anat a veure El diari d’un escàndol, així ho tenia previst i així ho havia deixat caure en el meu post d’ahir, arrel del Send in the Clowns de la santa Dench. Hem fet tard i ja se sap, a Can Ycaria tens forces possibilitats d’escollir alguna altre cosa i ves per on hem hagut d’esperar una miqueta, però quedaven encara entrades per La vida dels altres (Das leben der anderen), darrer Oscar® a la millor pel·lícula estrangera, que encara no havia vist i de la que tothom en parla meravelles. No m’estranya, feia temps que no em commovia tan en un cinema.
Podria estar parlant hores i hores. Del guió, de la interpretació (no tan sols dels tres protagonistes), de la direcció, de l’ambientació i fotografia (sempre sembla que estiguis veient un documental de l’època, amb aquells colors esvaïts i pobres), però res m’ha commogut tant com el darrer pla d’aquesta incommensurable pel·lícula, aquell lleu somriure i aquella mirada (no diré de qui per no desvetllar res), tan sols un actor privilegiat pot dir tantíssimes coses en tan pocs mitjans. Això és una constant d’aquest film, la sobrietat i el rigor, al servei d’uns personatges reals, de carn i ossos, amb misèries i heroïcitats. Una veritable obra mestre, que els Oscar®, per una vegada a la vida s’ha fet justícia. 137 minuts d’emoció en estat pur.
