*
El cinema americà ja sabem que ens te tan ben acostumats a les seves mentides, que malgrat que hores d’ara no hi ha ningú que no conegui que, la veu de la Hepburn a My Fair Lady o la de la Natalie Wood a West Side Story, eren les d’una senyora que es deia Marni Nixon, nosaltres hem acceptat com perfectament normal la monumental enganyifa.
Mentre la Julie Andrews va enlluernar el West End amb una interpretació 
escènica i vocal de primera magnitud, la Hepburn va omplir la pantalla amb el seu glamour, mentre la sacrificada Nixon, li posava la seva preciosa veu.
No pretenc comparacions estèrils i impossibles. La Audrey Hepburn no cantava, les altres si. Malgrat això l’associació actriu - Eliza Doolittle, la història l’ha atribuït a ella, potser perquè la magistral pel·lícula ha superat al musical teatral. La iconografia de la Hepburn, ja convertida en Lady, en la seva entrada a l’ambaixada o amb els barrets impossibles a Ascot, sempre abillada per Cecil Beaton, és 
insuperable, però això no li treu el més mínim valor a la creadora del personatge, la injustament(?) relegada per George Cukor, Julie Andrews. Hores d’ara se’ns fa molt difícil imaginar-nos la pel·lícula sense la Hepburn.
En qualsevol cas, l’Alexandra Jay ho te molt difícil, la Andrews NO.
Que ho disfruteu.
La Julie Andrews cantant Wouldn’t It Be Loverly? L’Audrie Hepburn actuant Wouldn’t It Be Loverly?, canta la Marnie Nixon
Alexandra Jay cantant i actuant en el revival de Londres a l’any 2001(pirateria dels mars del sur), Wouldn’t It Be Loverly?
