Una reflexió política, ja esteu avisats.
(jo crec que te unes ganes de fotre-li un bolet històric i monumental)
El molt Honorable Pasqual Maragall i Mira n’està tip i aprofita el moment, segurament menys oportú i idoni, per descarregar contra aquells que li varen fer la vida impossible, mentre va liderar un procés avortat, l’enèsim, per canviar la situació política a Catalunya i a Espanya.
No va poder, ja que els soci que es va buscar, en aquell moment l’únic possible, la gran esperança blanca de la política espanyola, es va tirar enrere o potser mai va fer el pas endavant.
José Luís Rodríguez Zapatero es va acollonir, un cop havia fet neteja de part dels barons del PSOE que li podien fer més mal. No comptava amb la oposició del PP i no recordava la implacable campanya, que varen dur a terme per enderrocar el debilíssim i caduc govern de Felipe González. Va pensar que retirant les tropes del Irak, permeten els casaments dels gais i anunciant ( i res més) una negociació amb ETA, ni hauria prou per canviar la España secular. No calia arriscar-se amb el projecte federalista que li proposava un excel·lent ideòleg com és l’Honorable Maragall. Va pensar que millor tornar als escenaris de sempre, pactant amb Convergència (segona gran traïció de Zapatero a Maragall), encara que això comportés el sacrifici de la Generalitat. Ell s’assegurava el govern a Madrid i cedia el de Catalunya al soci menys perillós (CIU).
L’espectacle del Artur Mas a la porta de la Moncloa fent l’encaixada amb el Presidente, és segurament una de les coses més tristes que han hagut de viure els Presidents Maragall i Montilla.
La caterva rància, malgrat posar-se nerviosa amb el pacte amb els nacionalistes, no llenceria tota l’artilleria com ho va fer, quan varen pactar amb els aprofitats i oportunistes d’Esquerra Republicana.
La primera gran traïció, no cal dir que va ser quan el president del govern espanyol li anuncia que no compte amb ell per les properes i imminents eleccions, i que l’aposta no és altre que, el gris i ara molt Honorable José Montilla Aguilera (aquí no s’escau i ). Potser el President Maragall és el darrer “baró” que calia treure de sobre, la darrera pedreta de la sabata.
El Presidente preveu que Montilla no sortirà mai i que el tripartit que tants disgustos, emprenyades i migranyes li va donar, ho te molt difícil per tornar-se a reeditar. S’equivoca de totes totes i Esquerra, per no deixar el poder, renega de tot el seus fonaments i dona la presidència a un andalús, i no a un xarnego com diuen molts (jo si que sóc xarnego amb un pare andalús i una mare catalana), que no per ser andalús no te dret a ser el President de la Generalitat. El problema no és la procedència, més aviat és tracta de la ideologia política i del concepte de Catalunya i Espanya que te l’Honorable Montilla, molt allunyat del ideari dels republicans. Esquerra tem que pactant amb Convergència quedi anul·lada, com ja li va passar en la primera legislatura del Honorable President Jordi Pujol i Soley.
Què ens estranya ara del Honorable Maragall?. Sabent que sempre ha estat imprevisible, que volien?. Que callés per sempre més, un cop tothom (o quasi) li ha donat l’esquena?. Potser si que això servirà per obrir un debat intern com avui diu el conseller Castells, per salvar els mobles al PSC. Jo més aviat crec que és una maragallada més del molt Honorable Pasqual Maragall i Mira, que la història podria anomenar a partir d’ara El Traït. Una genialitat per remoure no tan sols els ciments del carrer Nicaragua.
Ni Esquerra Republicana, ni Iniciativa, ni molt menys Convergència s’han de sentir gaire tranquils amb aquest míssils llençats (les declaracions d’Itàlia i les del Avenç per començar, però ara que si troba be, ves a saber tot el que és capaç de deixar anar). Jo que voleu que us digui, sempre he mirat al President Maragall amb bons ulls, m’ha caigut be. Tothom se’n ha aprofitat de les seves “genialitats” i quan les coses no anaven del tot be i tothom li feia el llit (començant pels seus socis), tothom ha volgut fer-lo culpable i voleu dir que tot eren maragallades? Estic absolutament impacient per saber la propera tanda de declaracions, ah! I que ningú el culpi dels resultats de les properes eleccions municipals o generals, si no són favorables als interessos del seu partit. Que el Presidente del Gobierno Español o el Excel·lentíssim Sr. Jordi Hereu, alcalde de Barcelona, facin be la feina i es guanyin els vots amb allò que han promès i han complert.
I com diu ma mare, llops amb llops, no es mosseguen
Què ho passeu be
És un bon producte, una pel·lícula comercial de qualitat, com el francesos saben fer. És molt feta a trossets i costa anar enllaçant-los. A vegades pot semblar una mica superficial i altres és queda curta, però per sobre de tot hi ha l’esperit de la Piaf, que la Marion Cotillard, a part de fer una recreació minuciosa de la gestualitat de la gran cantant, sap trametre amb la veu i la mirada. Per mi, la mirada en els actors és molt important i els ulls de la Cotillard, a part del excel·lent maquillatge, parlen i emocionen.
