IN FERNEM LAND

Avui 31 de maig, la Shirley Verrett fa anys.

Encara que no se si la seva autobiografia I Never Walked Alone, agafant el nom d’una de les cançons més impactants escrites per Rodgers & Hammerstein, per Carousel (You’ll Never Walk Alone), diu la veritat. El cert es que ja te 76 anys, va néixer l’any 1931.

La Verrett podríem dir que era una soprano Falcon (soprano dramàtica o mezzo aguda, que deu el nom a la cantant francesa Marie Cornélie Falcon, posseïdora d’una veu indefinida entre les dues tipologies esmentades i que va cantar rols tan emblemàtics com, la Rachel de La Juive o la Valentine de Les Huguenots).

Va debutar cantant The Rapte of Lucretia de Britten a l’any 1957. L’any següent ja va debutar a la New York City Opera (NYCO), avantsala del MET, cantant Lost in the Stars de Kurt Weill. Va fer al seu debut a Europa a l’any 1959, cantant a Colònia, Rasputin’s Tod de Nicolas Nabokov.

A l’any 1962 debuta com a Carmen (Bizet) a Spoleto, un dels rols que li donarà més fama. El cantarà amb gran èxit per tot el món:

• 1963 al Bolshoi de Moscu, al 1964 a la NYCO, 1966 a la Scala, i debuta finalment al MET, a l’any 1968 amb aquest rol.

A partir de l’any 1970 comença a alternar els rols de mezzo amb els de soprano (Tosca, Norma, Lady Macbeth, Aida).

Al Liceu tan sols va venir una vegada, però tots aquells que varen poder veure aquell Don Carlo, amb la Caballé, Prevedi, Giaiotti, Sardinero, Gusmeroli i ella, a la temporada 1971-1972, no ho oblidaran mai. Ella va ser la absoluta triomfadora en aquell cast estel·lar.

A l’any 1990 canta la Didon a Les Troyens de Berlioz a la inauguració de la nova Òpera de Paris, La Bastille.

A l’any 1994 debuta a Broadway cantant el rol de Nettie Fowler, en el revival de Carousel (Rodgers & Hammerstein) que es va fer al Lincoln Center.

A l’any 2003 va publicar les seves memòries.

En el vídeo la podem veure en la gala dels Tony, cantant el final de Carousel amb aquest magnífic i emocionant You’ll Never Walk Alone.

FELICITATS!!!

Ahir dia 29 va cantar al Palau la Maria Friedman (entrevista a Play Bill).

Ja en el post que vaig deixar en aquest blog, us parlava de la importància d’aquesta cantant en el panorama teatral anglosaxó.

La Friedman ha cantat dins el festival Únicas, que es va inaugurar amb la Jessye Norman i ha seguit amb la Maria del Mar Bonet, desprès vindran, Ani Choying Drolma, Lolita, Misia, Carmen Linares i Maria Bethania.

La Maria Friedman ha fet un programa integrament dedicat a Stephen Sondheim, de la que és una de les interprets més destacades.

Si heu llegit la premsa d’ahir (Avui i La Vanguardia), haureu vist que no es  tracta tan sols d’una cantant i actriu. Estem davant una dona compromesa, que no ha tingut una vida fàcil i que finalment ha trobat en la musica, i sobretot en Sondheim, un vehicle ideal  mitjançant la música, per parlar tot cantant, de la condició humana.

La seva visió del teatre musical i de la seva Anglaterra és tota una declaració de principis.

Tot ens preparava a un èxit com el que va tenir en el concert que va fer a la Temporada Alta de Girona, fa un parell d’anys.

Potser la Friedman no estava en plenitud de facultats vocals, però la força interpretativa que ha donat a cadascuna de les seves intervencions ha convertit el recital en un autèntic festival. Un festival Sondheim, on no us sabria dir que és el que m’ha agradat més, si la magnífica i colpidora ària (per què es tracta d’una veritable ària) de Passion, el fabulós Losing my mind, de Follies,  les dues versions, la darrera en la tanda de bisos, de Send in the clowns, l’al·lucinant i xiuxiuejat fins a l’explosió final de Broadway Baby (Follies),  o el medley que ha fet de Sunday in the Park with George.

Molt ben acompanyada per el mateix duet que ho va fer a Girona, al piano Jason Carr i al cello James Potter.

El resultat final, amb tot el Palau, que no era ple, dret, emocionat, bravejant i aplaudint fins al deliri, no reflecteix del tot l’emoció que ens ha fet viure, aquesta gran, gran, gran, actriu i cantant.

photo by Andrew Southam

Us deixo una versió de Losing My Mind de la Maria Friedman, a un homenatge a Sondheim a l’any 1998.

foto Bofill

La temporada 2003-2004 el Gran Teatre del Liceu va programar un Macbeth de primeríssim nivell, però semblava molt difícil que es pogués superar la darrera versió d’aquesta obra, que en forma de concert es va fer l’any 2001, sent els seus executors, ni més ni menys que l’orquestra i el cor del Teatro alla Scala de Milà, sota la direcció del qui aleshores era el seu director, el descomunal Riccardo Muti.  Els protagonistes varen ser Leo Nucci, Maria Guleghina, Salvatore Licitra i Ildar Abrazakov. L’èxit d’aquest concert ha passat ja a la historia del teatre i no crec possible que torni a escoltar un Macbeth com aquell.

Tot i aixì el Macbeth de la temporada 2003-2004 va assolir un èxit sensacional, que no es podrà comparar mai amb el de Muti, però el DVD comercialitzat dona fe del nivell d’aquelles funcions. La Lady va ser la mateixa en ambdues ocasions, és a dir Maria Guleghina.

La extraordinària soprano ucrainiana domina totes les complexitats de la Lady Macbeth i en la versió escenificada va poder demostrar les seves capacitats com a actriu, cosa que en la versió Muti tan sols varem intuir, sobretot tenint en compte que el mestre napolità va situar als cantants sobre una tarima en un lateral del escenari i a segon pla.

La prestació musical i escènica va acabar convencent a la majoria dels components del Grup de Liceístes de 4at i 5è pis, fent-la  guanyadora d’aquella temporada.

Verdi: Macbeth - Nel di della vittoria…Vieni t’affretta (Maria Guleghina).

Propera entrega el 5 de juny: Falk Struckman, guanyador de la temporada 2002-2003.

Possiblement el Gran Teatre del Liceu, no és el lloc idoni per escoltar un recital de lied. Les dimensions de la sala i el públic, majoritàriament no adepta a les delicatessen liederístiques i si als pinyols i proeses vocals diverses, no ofereixen les garanties bàsiques per establir la comunicació necessària, i gaudir dels secrets del lieder.

Afegim que un diumenge a les cinc de la tarda, és un agreujant al panorama no gaire engrescador del encapçalament. El torn de diumenge, és encara més amant de l’òpera de tota la vida, és a dir, aides, trovadors, tosques, butterflys i lucies, si de cas posi’m un Rossini, però d’aquests que fan riure, no sigui cas que ens tornin a fer allò que no s’acabava mai de la Semiramide i arribem més tard de les 9 a casa.

El diumenge a la tarda desprès del tiberi familiar amb tortellet de cabell d’àngel, cafetó i “xupet” d’aromes de Montserrat, ens predisposa a una tarda distreta al Liceu, amb la soneta i aquell estat de sopor agradable que ens fa caure el programa de manera  sorollosa de la nostre faldilla, per despertar tota la filera del davant i del darrera, durant el primer acte, que sempre és el que costa més mantenir-se despert.

Però a qui se li acut, fer una sessió de lieder el diumenge i a les 5?. Si el preu que hem de pagar per veure al Peter Seiffert  l’any vinent al Tannhäuser, és una sessió de lieder del matrimoni, doncs d’acord, però no ho programeu un diumenge a la tarda. En tot cas el diumenge a la tarda i per estalviar, feu un concert amb àries i obertures d’aquelles, també de tota la vida, i així aplaudint cada peça, no ens adormim. Però en el lieder, s’ha de respectar els blocs de cançons,  i els entesos no ens deixen obrir ni els caramels per fer-nos passar la tos histèrica del avorriment, ja em direu que hem de fer.

Amb aquests antecedents, anem a parlar del concert d’aquesta tarda.

Segurament el públic, ansiós de seguir els resultats electorals i per oblit, doncs ja no recordava la cancel·lació inicial d’aquest concert i la posterior nova data, no ha omplert el teatre i sent generós,  la sala presentava un aspecte inusual per ser diumenge tarda, mitja entrada en prou feines.

La primera part, tot dedicat als Schumann’s, és a dir a Robert i Clara,  i m’atreveixo a dir que tothom hem  hagut de fer veritables esforços per no dormir-nos de manera espectacular, una siesta col·lectiva de dimensions siderals. Ella, intèrpret correcta i veu sense interès. Ell,  veu en dificultats, al menys pel lied, i avorrit, potser per acompanyar fins hi tot en això a la seva senyora.

La segona part, vist els antecedents de la primera, no podia ser pitjor i no ho ha estat. Han cantat Richard Strauss i Joseph Marx. Ell s’ha equivocat de ple volen cantar Strauss com si fos Mascagni, però al menys ha servit per espavilar-nos. Ella en la seva tònica.

Han arribat les propines sense fer-se esperar gaire. Opereta, que no era el que s’esqueia més, però si que el que hom esperava. Duet de Das Land des Lächelns (Lehar) i la famosa ària de tenor d’aquesta opereta, Dein ist mein ganzes Herz. Per finalitzar ell, ha cantat l’ària de la lluna de la Rusalka de Dvorak. Cares de satisfacció en certa part del públic, que finalment han pogut xiular i cantar alguna cosa i la resta, absolutament desencisats.

Molt avorrit, massa.

Aquest jove tenor canari (Santa Cruz de Tenerife 1975), està començant a fer una important carrera per Europa. El vídeo és d’un concert a la sala Barezzi de Busseto, hi han coses per millorar(afinació, per exemple), al menys si tenim en compte aquesta actuació,  però cantant una ària tan compromesa com A te o cara, demostra una bona línea de cant i musicalitat, a part que la veu és bonica i clara.
Ha estudiat al Conservatori Reina Sofia de Madrid i un dels seus mestres ha estat Carlo Bergonzi.
Les seves properes actuacions són a Trieste, Don Pasquale, el proper mes de juny, on també cantarà Mariola Cantarero (tot i que ella amb Antonino Siragusa) i el proper més de desembre cantarà el rol de Príncep Leopold a La Juive de l’Òpera de Zuric, amb Schicoff, Blancas, Hartelius i Polgar, dirigits per Carlo Rizzi i David Pountney.

També ha de catar a Verona i Bari, La Sonnanbula i Falstaff a Torí. 

Caldrà seguir la carrera d’aquesta nova promesa.

Una mica trastocat si que m’he quedat, però no vull avançar esdeveniments.

Ben be podria ser La Voix de Manon, docs el vell Des Grieux, recorda al inici d’aquesta obreta, la veu de la seva estimada. Més aviat viu encara, obsessionat amb el record de la veu i la imatge del portrait que venera com una relíquia.

També podria ser Le portrait humaine, doncs l’obra de Poulenc, és un veritable retrat humà, d’una dona abandonada. 

Curiós aparellament el d’aquestes dues obres a la temporada del Gran Teatre del Liceu.

Le portrait de Manon, com a curiositat està be, sobretot dintre d’aquest homenatge a la heroïna de Prévost, però no va gaire més enllà del entreteniment. Potser hagués estat millor gaudir de la Manon Lescaut d‘Auber.

També podríem dir que el més idoni hagués estat veure-la després de les representacions de LA MANON, doncs aquest divertissement, és una anècdota del cavaller Des Grieux, ja vellet, amb una neboda de la Manon, que mira que ja es arrissar el rinxol.

Escena molt senzilla, senzillíssima. Situada sobre el fossar de l’orquestra i l’orquestra al darrere, dins l’escenari. Boníssima idea, sobretot per La Voix Humaine, doncs apropa l’acció i fa viure el drama intensament.

Desprès del desencís de saber que dues de les estrelles prèviament anunciades, el baríton Dwayne Croft i la mezzo Marina Domasxenko, no vindrien, sorpresa agradabilíssima pels dos substituts. El jove baríton brasiler Paulo Szot, posseeix una veu ample, bonica, amb projecció i un acurat francès. M’agradaria veure’l en un altre rol on ens podés demostrar més coses, doncs aquest Des Grieux no te gaires possibilitats.

La més jove encara, mezzo croata, Janja Vuletic, ens ha sorprès també per la qualitat de la veu, la línea i el timbre jove i atractiu de una mezzo aguda que segurament la veurem aviat fent cosses més importants que aquest irrellevant personatge.

Debut al Liceu de Isabel Rey, ja era hora. Tot i que jo crec que va cantar en un concert, fa anys, per recaptar fons, no se si per les desgràcies de Colòmbia o Nicaragua, però potser estic equivocat. Jo crec que va cantar La Sonnanbula. La veu es més ample que fa uns anys, una bona lírica, amb línea de cant immaculada, tot i que aquesta neboda de la Manon, tampoc li dona gaires moments d’esplendor. En la seva ària ha pogut demostrar-nos el per què ha fet la carrera, sobretot a Zuric, que està fent.

El darrer personatge d’aquesta historieta, és el tenor canadenc, Gordon Gietz, que francament, entre el gorret que li han fet portar (ell no en te cap culpa), i la veu que no m’ha semblat res de l’altre món, m’ha decebut bastant. L’acció escènica irrellevant i el vestuari, idoni, però francament lleig de combinació de colors. Aquelles mitges verdes amb el vestit vermell, que li han fet dur a la mezzo, encara em fan mal als ulls. Potser per això no ha vingut la Domashenko!!!L’orquestra, que sonava una mica en sordina pel fet d’estar al darrere de l’acció, a estat correcta, però sense un so gaire bonic. Amb una direcció discreta del valencià Josep Vicent.

Un cop acabat aquest entremès, més aviat de menú de gasolinera, ha arribat La voix Humaine i la de de la Blancas.

L’escena exactament situada com a la primera òpera, però substituint la taula i la cadira, per un blanquíssim sofà i un telèfon amb cable. Difícil traspassar aquesta obra als nostres dies i amb un mòbil. El cable dona molt joc i la operadora és el tercer personatge en discòrdia.Musicalment l’obra és una meravella, que no seré pas jo qui la vagi a descobrir i defensar. És un autèntic tour de force per a una cantant, que si no te tantes dots escèniques com vocals, fracassarà estrepitosament.

La Ángeles Blancas, te les dues i amb escreix. La temporada no s’ha acabat encara, i falta un dels plats forts, l’esperadíssima Manon de la Dessay i el Villazón i la Norma, sobretot la de la Cedolins i la Ganassi, però de moment i aferrada al cap de munt, jo ja tinc el meu vot pel millor cantant de la temporada. 

La Blancas, amb una veu més voluminosa encara que la darrera vegada que la vaig veure, a la Rusalka de Torí (potser el fet de l’orquestra al darrera encara ho potenciava més), ha fet una interpretació captivadora i quan s’ha acabat, amb aquest final tan colpidor, per darrera l’esquena m’ha passat un calfred com un llamp, un calfred d’emoció, un calfred per què el que ha fet aquesta senyora, és senzillament magistral. S’ha arrossegat, no tan sols físicament per l’escenari, també per la partitura i el llibret, fent viure cadascuna de les paraules i les notes, amb la intensitat justa, la intenció, la passió, el pànic, la tendresa i la desesperació que aquest cinquanta minuts de música, exigeixen a qualsevol cantant i actriu que vulgui interpretar aquest rol. L’emoció ha esclatat amb una gran ovació. Ha estat un èxit sense discussió. Segurament altres cantants més coneguts, estrangers i mediàtics, han fet aquesta temporada èxits similars, però de l’emoció i el calfred per l’espinada, ella és de moment, l’única responsable i culpable.

L’orquestra ha quedat massa en segó terme i en l’obra te molt protagonisme. Potser la concentració estava fixada en exclusivitat per la  Blancas. El senyor Josep Vicent li ha deixat tot el protagonisme, ha fet ben fet.

BRAVA!!!

El 22 de desembre de 1965 debutava al vell MET (darrera temporada abans de la inaguració del nou, en el Lincoln Center),  Montserrat Caballé. Cantava la Marguerite del Faust de Gounod i aquella mateixa nit, també va debutar, cantant el rol de Valentin, Sherill Milnes.

Avui només parlaré de la Caballé, que ja tocava després de tres mesos de vida d’aquest blog, dedicar-li un post a, LA  SOPRANO.

Després del extraordinari èxit assolit en el Carnegie Hall amb la seva ja mítica Lucrezia Borgia, el MET li va fer un contracte per que debutés, aquell mateix any en el vell teatre, cantant el Faust, que es va muntar en una adotzenada i vella producció.

D’aquella data històrica us deixo tres fragments. El so, com us podeu imaginar no és digital precisament, però crec que la importància del document, preval per sobre de la puresa de so. No cal ni dir, que la veu de la Caballé sona gloriosa, neta, ample, segura.

Acte III : “Je voudrais bien savoir…Il était un roi de Thulé”

La producció de Mamma Mia!, el musical de Benny Andersson i Björn Ulvaeus, que es va fer a Madrid, s’estrenarà el proper novembre al BTM (Barcelona Teatre Musical).

Del repartiment de Madrid, tan sols roman la Nina, la resta sembla ser que es farà un nou casting.

El que vaig dir abans d’ahir en el tema Bollywoodià es reafirma. Què li farem!!!

Pedro Lavirgen potser ha estat el tenor més fidel al Liceu i el que més favors ha hagut de fer a la direcció, per tal de solventar baixes d’ultima hora, canvis sobtats i altres accidents.

En el Liceu ha cantat molt i tot molt difícil, molt compromés. Aquells rols que qualsevol tenor no s’atreveix a fer, i si no mireu:

• Temporada 1964-1965 (debut) Don José de la Carmen.
• Temporada 1965-1966, Turiddu de la Cavalleria Rusticana i Canio de  Pagliacci.
• Temporada 1966-1967, Don José de la Carmen (Grace Bumbry), Javier a la Maria del Carmen de Granados i  participació en el concert homanatge a Enric Granados.
• Temporada 1967-1968, Radamés a Aida, concert amb motiu del XXX aniversari de la fundació de RNE i el Jorge de la Marina.
• Temporada 1968-1969, Don Carlo i Manrico de Il Trovatore.
• Temporada 1969-1970, Don José de la Carmen i el Lázaro de La Dolores.
• Temporada 1970-1971, Radamés d’Aida.
• Temporada 1971-1972, Alvaro de La Forza del Destino, Canio de Pagliacci, Gala d’homanatge a Juan Antonio Pamias i el Fernando de Doña Francisquita.
• Temporada 1972-1973, Calaf de Turandot
• Temporada 1973-1974, Avito de L’Amore dei tre Re i el Manrico de Il Trovatore.
• Temporada 1974-1975, Don Alvaro de La Forza del Destino, Don José de la Carmen (Grace Bumbry), Macduff del Macbeth, concert a benefici de la UNICEF i el Lázaro de La Dolores.
• Temporada 1975-1976, Edgardo de la Lucia di Lammermoor
• Temporada 1976-1977, Manrico de Il TRovatore
• Temporada 1977-1978, Jacobo Foscari a I due Foscari, Radamés a l’Aida i Maurizio a l’Adriana Lecouvreur.
• Temporada 1978-1979, Don Alvaro de La Forza del Destino.
• Temporada 1979-1980, Otello i Calaf de Turandot.
• Temporada 1980-1981, Canio de Pagliacci
• Temporada 1981-1982, Luigi de Il Tabarro.
• Temporada 1988-1989, Don Carlo.

Aquesta temporada, en el Foyer, se li ha fet un homenatge per les 19 temporades de fidelitat i dedicació. Ell es va lamentar que no li haguessin deixat fer 20 temporades i que el homenatge no és fes a la sala gran, però de manera molt natural i humil, com és ell, res d’atacs de divisme. Ell, tenor valent, entregat i passional, segurament s’ho mereixia.

Jo l’he vist, lògicament, però no en els seus millors anys. Els seus rols fetitxes van ser el Canio, el Don José i segons ell, l’Andrea Chenier (un altre queixa del dia del homenatge al Foyer, ja que en Pàmies no li va donar mai l’oportunitat de cantar-lo al Liceu).

Us deixo la Pira de Il Trovatore del any 1973 al Liceu. L’acompanyaven en aquelles funcions, Carol Neblett, Bianca Berini, Franco Bordoni i Carlo del Bosco, dirigia l’orquestra Michelangelo Veltri. 

Un altre dels moments més emotius de Pedro Lavirgen era quan cantava Vesti la giubba de Pagliacci (Leoncavallo). Desconec la procedència d’aquesta magnífica interpretació.

Del 26 de febrer al 23 de març de 2008 aterrarà al Teatre Tivoli de Barcelona, Bollywood, The Show.

A Barcelona, el teatre musical ens està castigant amb espectacles que venen de gira, a províncies, però que tenen poc a veure amb el que està triomfant en els escenaris que lideren el gènere, és a dir New York i Londres, que per altre part no es caracteritzen en aquests moments, per tenir una oferta innovadora i d’èxit, ans el contrari, sembla ser que viuen dels eterns revivals.

Que ara ens arribi aquest experiment, desprès de que el cinema Maldà s’ha reinaugurat com a sala d’exhibició del cinema que es fa a la factoria Bollywoodiana, no deixa de ser curiós. És evident que hi ha un nombre potencial de clients, en ambdós espectacles, en la colònia hindú de Barcelona, però un mes al Tivoli haurà de motivar també al públic local. Això no són dues gales al antipàtic BTM, com ja s’han fet al voltant dels actors mediàtics de Bollywood.

Jo conec molta gent que ara els hi ha donat per aquest cinema musical, hi ha una espècie de boom, jo crec que motivat per l’escassíssima inspiració en les noves creacions. La gent, per altre part s’ha cansat d’aquesta eternització dels musicals en les cartelleres (Phantoms, Miserables, Chicagos, Lions Kings, etc.etc.), més pensats com a reclam turístic, que com a veritables obres de creació teatral, Sondheim (el denostat) a part.

La culminació de l’horterisme oriental, del excés ornamental i de les músiques festival de la OTI o EUROVISION, amb un toc de Chunguitos, però sota l’estètica Bombaiesca, ens espera, més ben dit, us espera. Res a dir, contra gustos….

Esperem que  malgrat les impossibles històries, les músiques i els muntatges, la fascinació pel kitsch i les escenografies barroques i coloristes, sigui tot un èxit. Públic, ni ha d’haver per tot, però mentrestant hi podria haver algú que penses en muntar Wicked, el musical de Stephen Schwartz que està triomfant a Broadway i Londres, això si que seria una sonada campanada.

Barcelona és, malauradament, una parada més, en les gires d’aquests espectacles de relativa importància o un centre de creació, pobret, pobret, de musicals de l’any de la picor.Shava Shava, un dels moments del espectacle, provinent de la pel·lícula Kabhi Khushi Kabhie Ghum.