Foto treta del diari Sport.
Un pare sense paraules no pot consolar a un fill desesperat, desprès d’haver suspès 5 de les 6 assignatures del curs, i avui ja li han dit que ho te difícil i molt complicat aprovar l’última.
adagi per cordes de Samuel Barber
El tenor nord americà Paul Groves va cantar a l’any 1997 a la Bayerische Staatsoper, al costat de la Edita Gruberova, el Arturo de I Puritani de V.Bellini. Fins aquí res d’especial.
El sorprenent d’aquelles funcions és que, en el tercer acte i en temible, preciós i famós concertant Credeasi, misera!, el senyor Groves va fer un FA sobreagut de pit. Això pels que no sou gaire operòfils i us acosteu en aquest blog per amistat, curiositat o heu vingut a parar a ell de manera absolutament errònia, perduts en les immensitats de la xarxa, és una proesa per moltes sopranos, per un tenor és una cosa inaudita (o pràcticament).
Luciano Pavarotti en la seva gravació comercial amb la DECCA, al costat de la esplendorosa Joan Sutherland, el fa però en falset (en teoria com es feia quan es va estrenar l’obra), l’efecte és ridícul i risible.
Nicolai Gedda un altre històric i mai ben ponderat tenor, ho va fer i aquest de semi pit (és a dir una barreja entre el falset i de pit).
També ho han fet, que jo sapiga, William Mateuzzi, Chris Merritt i Rockwell Blake, però no en tinc constància sonora.
Paul Groves, en directe i sense cap trampa d’estudi, ho va fer. L’efecte és molt estrany, fins hi tot pot arribar a ser desagradable. Hom no espera una nota d’aquest tipus en una veu d’home. La gosadia és fabulosa i els resultats esplèndids, tot i que la resposta del públic, al menys en el moment de fer-ho, va ser de incredulitat i crec que va dubtar si era la Gruberova, la que s’havia despenjat per allà en mig.
Sense cap mena de dubte, crec que és un document per la historia. El FA el fa als 4′34″, però tot el fragment és preciòs.
Amb aquest fragment estreno els arxius sonors en el blog.
Pel que hem pogut veure i escoltar al assaig general de la Khovantxina, sembla ser que ens podem trobar davant del èxit de la temporada. Caldrà veure el rendiment vocal de tota la extensa companyia, però el conjunt musical i escènic és magnífic.Llàstima, sempre hi ha d’haver un però, que el Dosifei i el Princep Khovansky, com ja es podia intuir, no superaran els de la darrera vegada (Salminien i Talvela). La resta començant per la Marfa, els Princeps Andrei i Vasili, Shaklovity, el escrivà i tota la resta de la companyia, excel·lents.La direcció d’orquestra m’ha semblat molt bona, creant climes i controlant fins els més mínims pianíssims. El so en algun moment no m’ha semblat del tot nítid, però la platea no és el millor lloc per jutjar el so. Esperaré a gaudir el espectacle des de el quart pis.Menció especial pel cor, que de mica en mica, està retornant als memorables anys del Gandolfi i Sicuri. Tot i que, caldria una renovació en la cordes femenines, les sopranos sobretot. Un BRAVO pel mestre Basso i la seva tasca.La direcció d’escena m’ha semblat excel·lent. Hi ha, com és habitual en tot muntatge modern que pretén ser rellevant, i crec que aquest ho és, una atemporalitat en el vestuari, que barreja un grapat d’èpoques, però mai grinyola res. Crec que el més important, és el bon treball dels personatges, tot i que seguir la complicadíssima trama requereix una lectura prèvia del llibret, des de el tens preludi a teló obert, fins l’impressionant i colpidor final, el director manté l’atenció creant bons moments teatrals.
Com succeeix habitualment, els grans èxits se’ls enduen les obres més complexes. Segurament hi han hagut més assajos, però en qualsevol cas, es veu un gran treball previ. Esperem que les notes estentòries del Putilin i el martell incessant del Brubaker es controlin una mica més, ja que demanar impossibles al Ognovenko i el Vaneev és inutil. Zaremba i Galouzine estaran extraordinaris, ja ho veureu i escoltereu.
He sortit molt satisfet i amb moltes ganes de tornar-hi.
més informacio a Tot preparant la Khovantxina
