IN FERNEM LAND

Ahir, sense anar més lluny vaig trobar-me una foto meva de fa uns 25 anys i renoi, cualquier parecido con la realidad (la d’avui), és pura coincidència. El canvi físic és espectacular, no és que em deprimeixi, però és evidenciar un fet que no hi ha manera d’amagar-ho.
Doncs be, el Matt Damon que interpreta el Edward Wilson a The Good Shepherd, fa absolutament la mateixa pinta quan s’inicia la pel·lícula a l’any 1939 i quan finalitza al any 1961, 22 anys més tard. Tan sols li canvien les ulleres. M’agradaria que tots vosaltres féssiu la prova, agafeu una foto de fa vint anys, tots aquells que en tingueu menys de 20 quedeu exclosos, i us en aneu davant d’un mirall. Un cop feta la prova entendreu la meva frustració.

En aquesta pel·lícula que pretén tenir un toc de qualitat, de pel·lícula important, que amb una cosa relativament fàcil de fer, cau estrepitosament en aquesta errada monumental, no pot esdevenir una bona pel·lícula. S’ha de dir que el pas del temps tampoc es nota en el compays de la Cia, mentre que l’estupenda Angelina Jolie, condemnada darrerament a papers de mare, pateix un cert treball de maquillatge, que fa una mica més creïble aquest pas important del temps, però res extraordinari. Tampoc és el desastre del maquillatge de Gigante, però quasi.

La segona pel·lícula del Robert de Niro, no m’ha agradat tant com l’estupenda Una Historia del Bronx. No tenia tantes pretensions i era molt més sincera. Aquesta tenint un embolcall luxós, un guió difícil de seguir (com darrerament és moda), un pressupost de treure la respiració i un repartiment plegat de boníssims actors i actrius, et deixa aquell regust de, per on me l’estant fotent.

Això de que els americans ens expliquin les seves pròpies misèries i que al final, malgrat tot, quedi allò de per la pàtria, tot per la pàtria, doncs no calien els 167 minuts que et mantens assegudet a la butaca, sense respirar, fa anys ja ho llegíem a les parets de les casernes militars.
Això si que ho te, no m’ha cansat gens, me l’he anant empassant, fins que amb la mateixa cara impertèrrita del Damon, he llegit els crèdits finals.

El paper del Damon penso que és el més fàcil de la història del cine, o el Damon el fa fàcil, al no fer res. La Jolie cada dia m’agrada més, te presència, figura, força, i cara, i una actriu amb cara és molt important. El Aldwin, el Hurt, el mateix De Niro, la Blanchard, el Turturro o el Pesci, per citar-ne tan sols uns quants estan magnífics.

Una bona pel·lícula?, poder si, però una mica decebut si que m’he quedat. 

Ja que la Sumac ha agradat tan, continuaré amb les proeses vocals. Aquest cop anirem al altre extrem. Zarah Leander, que ja va triomfar quan, amb motiu del post dedicat a Send in the Clowns, vaig penjar cinc versions d’aquest veritable lied modern, en els meus vídeos. La seva versió va ser la més vista i un dels vídeos més visitats de tota la col·lecció, fins avui.

Zarah Leander va ser amb, Eva Braun, Magda Goebbels, Winifred Wagner i Leni Riefenstahl, una de les sis dones que Hitler idolatrava, la sisena va ser Marleene Dietrich, però degut a que aquesta sempre és va posicionar com a radical enemiga del règim nazi, no va poder fer ostentació de la seva veritable idolatria.

Zarah Leander va néixer a Karlstad (Suécia), el 15 de març de 1907 i va morir a Estocolm, el 23 de juny de 1981. El seu nom real era Sara Stina Hedberg. De ben petita ja va començar els estudis de piano amb un professor alemany, que va anant introduint-li la cultura alemanya, de la que era originària una besàvia paterna. A l’escola secundaria va perfeccionar el seu alemany. També va estudiar violí.

A l’any 1929 va esdevenir l’estrella de les revistes-operetes del compositor suec Ernst Rolf. La seva veu greu, pràcticament masculina i particular, la va fer aviat una estrella de la revista i va signar un contracta amb la casa discogràfica Odeon per la que va gravar, fins al any 1936 més de 80 cançons.

A l’any 1929 és va casar amb l’agent artístic Nils Leander del que es va separar a l’any 1932, després de tenir dos fills.  Es va tornar a casar a l’any 1932 amb el periodista Vidar Forsell del que es va divorciar al any 1948. Forsell era el fill del director de l’òpera de Estocolm.

A l’any 1936 va debutar en un opereta a Viena i això va significar el seu llançament en el món germànic. Va signar un contracta fabulós amb la UFA. Ella escollia els guions i cobraria 53%  dels seus honoraris amb corones sueques. Va fer totes les pel·lícules predestinades a la Greta Garbo i a la Marlene Dietrich, quan aquestes dues van emigrar.

La seva relació amb el III Reich va ser de col·laboració, però mai s’ha pogut demostrar que actués per la propaganda nazi, diguem que ella es va deixar estimar i ells la utilitzaven com l’estrella del moment. Mai es va nacionalitzar alemanya, cosa que la va salvar en molt moments crítics i al any 1943 va tornar a Suècia, a viure en la espectacular casa i finca que es va poder comprar a l’any 1939. Diguem que inicialment, després de que Alemanya perdés la guerra, a Suècia la simpatia cap a ella i l’adoració que tenien per les seves pel·lícules alemanyes, va mínbar bastant. A partir de 1947 va reiniciar la seva segona carrera a Suècia. Va començar a fer gires de concerts. A l’any 1956 es va tornar a casar, aquest cop amb el director d’orquestra Arne Hülphers. Va tornar a filmar pel·lícules a l’any 1950 i va iniciar una llarga etapa fent concerts i teatre musical a Alemanya i Àustria, on va ser rebuda com una gran estrella. A l’any 1975 va estrenar la versió alemanya de A little Night Music de Sondheim a Viena.

A l’any 1979 va anunciar la seva retirada de la vida artística i a l’any 1981 va morir d’una embòlia cerebral.Va ser una figura mítica en el seu moment. Odiada i estimada per que va decidir quedar-se a Alemanya en el moment en que altres emigraven de la barbàrie. Potser ella en un afany mercantilista es va fer la sueca, mai millor dit, i es va aprofitar de la situació. Desprès va demostrar que el seu art tornaria a imposar-se amb més força si cal. La seva veu també crea una divisió d’opinions, però segur que no deixa indiferent a ningú. Espero que als que no la coneixeu, tampoc.

• Filmografia
• Operetes i musicals

La seva primera pel·lícula a Àustria, Première (1936):

Com més gran es va fer, la veu es va convertir encara més baritonal. Aquest clip és d’una actuació a la TV sueca a l’any 1966.

Finalment un repàs de tota la seva carrera en imatges. La cançò és Adieu i la gravació és del any 1972.

Quan no la veus i tan sols escoltes la seva veu, costa creure que sigui una glamorosa diva, més aviat sembla el mestre de cerimònies del Cabaret de Kander & Webb. La cançó és Cabaret Paris.
La Leander em fa por, com tot el que es relaciona amb aquest període tan terrible del segle XX, però la seva veu em captiva i em feria fer un post inacabable.