Classificat com a: LICEU, Temporada 2006-2007, lied | Etiquetes: Petter Seiffert, Gran Teatre del Liceu, Petra Maria Schnitzer
Possiblement el Gran Teatre del Liceu, no és el lloc idoni per escoltar un recital de lied. Les dimensions de la sala i el públic, majoritàriament no adepta a les delicatessen liederístiques i si als pinyols i proeses vocals diverses, no ofereixen les garanties bàsiques per establir la comunicació necessària, i gaudir dels secrets del lieder.
Afegim que un diumenge a les cinc de la tarda, és un agreujant al panorama no gaire engrescador del encapçalament. El torn de diumenge, és encara més amant de l’òpera de tota la vida, és a dir, aides, trovadors, tosques, butterflys i lucies, si de cas posi’m un Rossini, però d’aquests que fan riure, no sigui cas que ens tornin a fer allò que no s’acabava mai de la Semiramide i arribem més tard de les 9 a casa.
El diumenge a la tarda desprès del tiberi familiar amb tortellet de cabell d’àngel, cafetó i “xupet” d’aromes de Montserrat, ens predisposa a una tarda distreta al Liceu, amb la soneta i aquell estat de sopor agradable que ens fa caure el programa de manera sorollosa de la nostre faldilla, per despertar tota la filera del davant i del darrera, durant el primer acte, que sempre és el que costa més mantenir-se despert.
Però a qui se li acut, fer una sessió de lieder el diumenge i a les 5?. Si el preu que hem de pagar per veure al Peter Seiffert l’any vinent al Tannhäuser, és una sessió de lieder del matrimoni, doncs d’acord, però no ho programeu un diumenge a la tarda. En tot cas el diumenge a la tarda i per estalviar, feu un concert amb àries i obertures d’aquelles, també de tota la vida, i així aplaudint cada peça, no ens adormim. Però en el lieder, s’ha de respectar els blocs de cançons, i els entesos no ens deixen obrir ni els caramels per fer-nos passar la tos histèrica del avorriment, ja em direu que hem de fer.
Amb aquests antecedents, anem a parlar del concert d’aquesta tarda.
Segurament el públic, ansiós de seguir els resultats electorals i per oblit, doncs ja no recordava la cancel·lació inicial d’aquest concert i la posterior nova data, no ha omplert el teatre i sent generós, la sala presentava un aspecte inusual per ser diumenge tarda, mitja entrada en prou feines.
La primera part, tot dedicat als Schumann’s, és a dir a Robert i Clara, i m’atreveixo a dir que tothom hem hagut de fer veritables esforços per no dormir-nos de manera espectacular, una siesta col·lectiva de dimensions siderals. Ella, intèrpret correcta i veu sense interès. Ell, veu en dificultats, al menys pel lied, i avorrit, potser per acompanyar fins hi tot en això a la seva senyora.
La segona part, vist els antecedents de la primera, no podia ser pitjor i no ho ha estat. Han cantat Richard Strauss i Joseph Marx. Ell s’ha equivocat de ple volen cantar Strauss com si fos Mascagni, però al menys ha servit per espavilar-nos. Ella en la seva tònica.
Han arribat les propines sense fer-se esperar gaire. Opereta, que no era el que s’esqueia més, però si que el que hom esperava. Duet de Das Land des Lächelns (Lehar) i la famosa ària de tenor d’aquesta opereta, Dein ist mein ganzes Herz. Per finalitzar ell, ha cantat l’ària de la lluna de la Rusalka de Dvorak. Cares de satisfacció en certa part del públic, que finalment han pogut xiular i cantar alguna cosa i la resta, absolutament desencisats.
Molt avorrit, massa.
