IN FERNEM LAND

 El Teatre Nacional de Catalunya tanca la temporada 2006-2007, amb quatre funcions úniques i estel·lars, per una companyia invitada i amb una comèdia extraordinària, d’un comediògraf de referència.

Massimo De Francovich

Il ventaglio de Goldoni es presenta per quatre dies al TNC per tancar la temporada teatral.

L’esdeveniment és important doncs aquestes quatre úniques representacions ens les ofereix el mític Piccolo Teatro di Milano sota la direcció de Luca Ronconi, dins les celebracions dels 300 anys del naixement de Carlo Goldoni i del 60è aniversari de la fundació del Piccolo.

Simone Toni (Crespino, el sabater)

Deliciós espectacle el que ens ha ofert el Piccolo. Magistral direcció del gran Luca Ronconi i magistral interpretació de tots i cadascun dels membres de la magnífica companyia.

Un joc escènic milimétricament treballat on és tan important el text com la gestualitat dels actors. Hi havia moments que el constant moviment gestual semblava una coreografia perfectament assemblada amb l’acció i el text. Quina absoluta sapiència escènica la de Ronconi i quina lliçó magistral de teatre, ben fet i ben dit.

Podria tan sols posar un únic retret en una actuació de cabdal importància en la trama,  per be què secundaria. A la senyora Giulia Lazzarini, que actua estupendament, li manca una presència vocal, que amb la crec jo que volguda, segurament per Ronconi, reducció del volum sonor d’aquest personatge, per tal de marcar més el caràcter senyorívol i aristocràtic, ha fet que la seva veu i per tan, la seva presència en escena, es perdés a la sala gran del TNC, que ja sabem que no és un prodigi d’acústica, però mentre que als altres, quasi sempre se’ls escoltava a ella quasi mai.

A destacar absolutament dues interpretacions de entre les eminents, la de Federica Castellini fent de la camperola Gianina i la de Massimo De Francovich fent el Comte de Rocca Marina. Però tots els altres, repeteixo que magnífics.

Avui dissabte 30 de juny, és l’última oportunitat de veure’ls a Barcelona. Si algú no vol veure un altre Manon, ni per la tele, li recomano una visita al TNC.

L’espectacle és en llengua italiana i sobretitolat al català (que és llegeix amb dificultat), però crec que l’obra, encara que el coneixement del italià no sigui de nivell de tesi doctoral sobre la Divina Comèdia, s’entén prou be.

Aquests dies a Barcelona, no tot han de ser les Manons mediàtiques, discutides i discutibles, dels dos magnífics divos Dessay i Villazón. També hi ha lloc per descobrir una petita o gran, joia de l’òpera espanyola, encara que estigui cantada en italià, del músic, cantant i empresari Manuel del Popolo García.

 Rousset

Ja em vaig estendre prou en el post Esdeveniment a Barcelona, sobre la importància cabdal en la música espanyola i en la història de l’òpera en general de la família García i del que representen cada un d’ells, García pare i fill, Malibran i Viardot, principalment. Per tan avui parlarem de la magnífica audició de Il Califfo di Bagdad ahir, al Palau de la Música.

La música de García és musica del seu temps, una mica bevent del llegat de Mozart i Haydn, però amb el toc italianitzant de Rossini a vegades i Paisiello, però la originalitat recau en el toc espanyol de les melodies i acompanyaments de les àries i números concertants. Aixì podem escoltar jotes, tiranas i seguidillas, acompanyades amb tocs rítmics dels arcs sobre les cordes o del més ampli ventall d’instruments de percussió per l’acompanyament dels aires una mica alla turca, per ambientar el argument al Bagdad imaginari que ens proposa el ingenu llibret.

El primer que cal destacar és Christophe Rousset i els seus Talents Lyriques que han contagiat de l’alegria de la partitura  a tot l’escàs públic que s’ha acostat al Palau.

Ritme àgil i alegre, amb una corda brillant, una fusta i un vent que amb els instruments originals, ja se sap què a vegades succeeixen sons més aviat cridaners o feridors, però que amb la detallada i matisada direcció de Rousset, han esdevingut tan sols, anecdòtics.

El plantell de cantants escollits per l’ocasió, idèntic al provinent de les representacions del Festival de Granada i el Teatre de la Zarzuela de Madrid, de la darrera setmana, han defensat més que satisfactòriament la partitura, que no m’ha semblant especialment difícil i inclement amb els cantants, però ja se sap que a vegades allò que sembla aparentment senzill te una dificultat extraordinària.

El paper principal, és a dir el Califfa l’ha cantat José Manuel Zapata, que de mica en mica s’està imposant com un cantant Rossinià de primer nivell (aquest any vinent debuta al MET amb l’Almaviva). Tot i que hi ha unes notes en el pas de la veu, que no es projecten amb la mateixa nitidesa i descaro, que la resta de la seva amplia tessitura, la coloratura és impecable i ha resolt totes les agilitats amb aparent facilitat.

El paper Zetulbè ha estat cantat per la soprano Anna Chierichetti, de veu si no molt gran, si molt ben projectada, amb una notable facilitat per la coloratura i els pianos i algun petit problema amb el fiato. La seva interpretació del ària del segon acte, Per rendermi costante, potser el millor número de l’obra, ha estat magníficament cantada, i si algun retret li haig de fer és que m’ha semblat una mica aturada com actriu. El fet de voler fer una versió, no es pot ni dir semiescenificada, però amb un vestuari horrorós, de la producció, i unes entrades i sortides d’escena, han evidenciat les seves mancances com actriu.

El paper de la criada Kesia ha estat cantat per la simpàtica i caricata mezzo italiana Manuela Custer (en el programa Kuster). Aquesta mezzo s’està imposant en el repertori rossinià. Últimament és cantant fixa en els repartiments del ROF (aquest any canta el Pippo de la Gazza Ladra al costat de Mariola Cantarero) i comença a fer una important carrera pels teatres d’Europa. També és habitual de les gravacions de l’Opera Rara. La veu és bonica i rica en armónics, però no sempre és projecte o la projecta amb la mateixa intensitat, hi ha vegades que queda tapada i no és per manca de volum.

Ells tres, juntament amb el director, són els que s’han endut l’èxit de la nit.

La resta han estat correctes. La mezzo Milena Storti, molt bona cantant però amb limitat volum, quan se la sentia, estupenda.

El baríton Mario Cassi, molt jove i sembla que la veu encara s’hagi de definir. El registre greu, inexistent.

El tenor Emiliano González Toro,  és molt jove i te molta carrera per endavant. Te coloratura suficient per destacar en aquest tipus de repertori, però sembla que li manqui seguretat. Ha cantat la seva ària una mica encongit de so.

Finalment, el baríton David Rubiera ha omplert dignament el seu poc rellevant paper de jutge.

Com ja vaig pronosticar, un gran esdeveniment musical, que mereixia abarrotar el Palau, fins més amunt dels cavalls del segón pis, però que malauradament no ha estat així i sembla ser que molts dels que hi ha anat, han estat convidats. Llàstima pels que s’ho han perdut, valia molt la pena.

Ara per tots els que s’han quedat a casa, els hi queda la oportunitat de conèixer-la amb el CD que es publicarà de totes aquestes representacions. A veure si aquest cop em fan cas.

(a tall d’anècdota si a mi em paguen per sortir vestit com ha sortit el Rousset a dirigir, amb un disseny hilarant, sembla ser que de Loewe, jo m’estimaria més no cobrar i evidentment, no sortir)

Ahir ja vaig comentar que la soprano americana Renée Fleming cantarà la Thaïs els propers 5 i 8 de juliol al Liceu.

Renée Fleming és una de les sopranos més importants del moment. Sota el meu punt de vista és especialista en el repertori mozartià i strausià i el repertori francès, especialment Massenet i  Gounod.

Les altres incursions que ha fet en el bel canto (Bellini i Donizzeti) no li han reportat gaires satisfaccions, fora dels EE.UU.

De Verdi ha fet una excel·lent Desdemona i una discutida Traviata. A mi en la Violeta no m’agrada gens.

Us deixo, per anar ambientant-nos amb la seva veu i les seves cadències una ària que li va com anell al dit, el Depuis le jour de la Louise de Charpentier, provinent del concert d’aniversari de James Levine, celebrat en el MET. En aquest fragment s’aprecien totes les virtuts i alguna de les seves amanerades emissions.

En tot cas una veu luxosa i una artista rellevant.

             Renée Fleming cantant una Thaïs escenificada 

____________________________________________________________ 

La setmana vinent i en versió de concert acabarem la sobredosi massenetiana d’aquest any. Està programada la THAÏS.

Els concerts estan programats els dies 5 i 8 de juliol i el repartiment es tan o més luxós que el de la Manon.

Si algú passeja aquests dies per la Rambla i s’atura davant de la porta del Liceu i llegeix els dos cartellone que estan penjats (Manon i Thaïs) es pensarà que el nostre Liceu és el millor teatre del món, o si més no, què és de primera divisió. Tots sabem que això no és així, però amb aquest dos títols i en part, amb la Norma que tancarà la temporada, efectivament som l’enveja de molts.

La Thaïs és una òpera d’aquelles que no és fa gaire, de fet al Liceu des de 1947 tan sols s’ha fet dues vegades, a la temporada 1957-1958 i la 1976-1977. En la resta de teatres del món, tampoc es diferent i si no fos per que la Renée Fleming la porta per tot arreu, no crec que els teatres la programessin, fora de França.

Es va estrenar a Paris el 16 de mars de 1894. 

L’argument no hi ha per on agafar-lo, de fet la Thaïs, segons la llegenda cristiana, santa Thaïs és la patrona de les putes penedides (què ja és ser patrona).

La música és embafadorament sensual i melodiosa, però cau en un kitsch bastant descriptible. En qualsevol cas l’arxi coneguda meditació (fragment orquestral amb un solo de violí) és d’aquells fragments que agraden fins hi tot als que odien la música clàssica.

Podeu escoltar la meditació, mentre llegiu el que falta

El paper de la protagonista és molt compromès i de gran lluïment per una soprano lírica, amb prou consistència a la veu, per traspassar l’orquestra de Massenet i per altre part ha de ser dúctil, sensual i elegíaca, per demostrar totes les facetes del personatge, des de la lascívia inicial, fins al penediment i misticisme del final.

El paper va ser escrit per a la soprano americana Sybil Sanderson, de la que Massenet, sembla ser que n’estava literalment penjat. Per a ella va escriure, a part de la Thaïs, Esclarmonde. La Sanderson també va ser una notable intèrpret de la Manon.

El personatge de Thaïs te cinc àries importants i una d’elles, la del mirall, que inicia el segon acte Dis-moi, que je suis belle, és una de les peces més populars de Massenet i que totes les sopranos han enregistrat.

El segon paper en importància és el de Athanael, destinat a la veu de baríton. Ho va estrenar Jean-François Delmas, que també ha de demostrar com la Thaïs una evolució psicològica del personatge molt important, però al inrevés de la Thaïs, és a dir comença místic i acaba lasciu, desitjant a la penedida pecadora que esdevindrà la patrona de les perdudes i no caurà mai més en les temptacions, doncs morirà reconvertida en una santa (perdoneu que us expliqui el final).

Altres dos papers, però menys rellevants són el del tenor (Nicias) i el baix (Palémon).

L’obra a l’estrena o va obtenir gaire èxit i això va motivar el final de la relació entre el compositor i la famosa soprano, que es va casar i va morir als 38 anys.Massenet va revisar la partitura i va reestrenar al abril de 1898. L’acollida va ser més calurosa i es va anar imposant en els teatres fins arribar a les 500 representacions a l’any 1931.

Algunes de les sopranos més rellevants del segle XX han cantat aquest paper, com Lina Cavalieri que gràcies a ella es va rellançar l’obra, Anna Moffo o Beverly Sills, han fet amb aquesta òpera, importants èxits. Darrerament l’ha incorporat i gravat la cantant que la cantarà al Liceu, Renée Fleming, fent aixì el seu debut en el teatre, desprès de tres resonants recitals al Palau de la Música.

L’acompanyaran el baríton Thomas Hampson, que també l’acompanya en la magnífica gravació de la DECCA, si no es confirmen els mals presagis que cada vegada estan agafant més pes, de que cancel·larà, ja que totes les funcions que tenia previstes durant el mes de juny, ho han estat (informació de la seva pàgina web). De ser aixì, jo apostaria per que ho cantés Gerald Finley, que en la darrera interpretació d’aquesta òpera al Chatelet de Paris, al costat també de la Fleming, va obtenir un clamorós èxit. Tan de bo, si no podem escoltar a Hampson, fos ell o Keenlyside o Ludovic Tezier (el Lescaut d’aquest any a l’òpera de Puccini al Liceu i que tan ens va agradar).

El tenor serà tot un altre luxe, ja que el nostrat Josep Bros, segur que ens donarà, un cop més, una lliçó de musicalitat i estil.

Completarà el quartet protagonista un altre nostrat, el baix Stefano Palatchi, que també va participar amb la Fleming i el Hampson, en la gravació en disc.

Dirigirà el notable director anglès Andrew Davis.

Tan sols queden localitats per el concert de diumenge.

Segur que ens ho passarem molt be i acabarem redimits i reconciliats un cop més, amb Massenet.

Més informació a Thaïs, debut de Renée Fleming al Liceu

El baix baríton americà Robert Hale va venir a fer el Wotan de Die Walküre en la darrera temporada del Liceu en el exili, 1998-1999.

En aquelles temporades de tristesa, precarietat i esperança, les funcions, sobretot les del Teatre Victòria, em deixaven sempre un regust amarg. No m’agrada el Victòria per l’òpera, la sonoritat és nefasta i trobava que les representacions quedaven encaixonades. Els espectacles eren sempre pobres de idees escèniques i musicalment, bastant modestos.

Les funcions en versió de concert en el Palau de la Música sempre ens deparaven sorpreses més positives i aquests concerts de Die Walküre varen resultar força convincents, començant per la direcció de Pinchas Steinberg i pel Wotan de Robert Hale, Matthias Hölle fent el Hunding  i la Sieglinde de Alessandsra Marc. La Brünhilde de Hildegard Behrens ja estava molt gastada.

Robert Hale ha compartit els Wotans oficials de tots els teatres amb el seu compatriota James Morris i amb el baix anglès John Tomlison, durant la segona mitat dels 80 i tota la decada dels 90, del passat segle.

El cant de Robert Hale és molt extravertit i el seu instrument es projecte de manera contundent, dominant a la perfecció les emissions de la veu, ja sigui en la zona aguda, com en la greu. Posseïa en aquell moment un centre ampli que el feia idoni per fer front a Wotan. Pel meu gust li manca la bellesa vocal de Morris, però sobretot la capacitat de commoure amb el seu cant.

La prestació que va fer en aquelles funcions li varen valdre ser coronat com el millor cantant de la temporada 1998-1999, segons les votacions del Grup de Liceistes de 4at i 5è pis.

Ara el podrem sentir, tal i com va cantar el final de Die Walküre en el Palau de la Música Catalana, el 11 de febrer de 1999.

La propera setmana acabarem aquest periple pels premis del Grup, amb la primera edició, la de la temporada 1997-1998, que va anar a parar a Dolora Zajick, per la seva interpretació de la Lady Macbeth al Palau de la Música.

Foto Bofill

Ahir diumenge, segona funció de la Manon amb el tàndem Dessay-Villazón.

S’anuncia per la megafonia interna, la malaltia de Natalie Dessay però per la tranquil·litat de la gent cantarà (com el dia de l’estrena).

El primer acte s’acaba amb la sensació que la Dessay està lleugerament prudent i que el Villazón està en plenitud vocal. Tot va be.

El segon acte es manté amb la prudència de la Dessay. No obstant l’Adieu, notre petite table és antològic, com a l’assaig i el dia de l’estrena. Villazón fa un En fermant les yeux, absolutament sensacional i l’acte acaba amb la sensació que avui seria una tarda històrica.

Al inici del tercer acte Natalie Dessay continua prudent, massa prudència, tot i així, i encara que estalvia alguna de les notes picades fetes el primer dia a Obéissons  quand ler voix…, l’èxit es notable, però jo crec que tots estàvem una mica a l’expectativa del que podia succeir al quadre de Saint Sulpice.

Ramey no ha millorat, però tampoc a empitjorat, és a dir molesta.

L’entrada de Villazón a Je suis seul! i la primera part de Ah! fuyez, douce image m’ha fet pensar que avui s’ensorraria el teatre. Magnífic de veu, amb la col·locació perfecte i emetent el so generós i els pianos i les mitges veus de manera mestrívola i amb una destresa admirable, però AI!!! han arribat els aguts temuts  a Ah! fuyez loin de moi, i la veu ha anat enrere i s’ha trencat per dues vegades, un accident, en el mateix lloc del dia del assaig i on el primer dia, sense accident, va dissimular el que va poder.

Jo haig de reconèixer que m’he posat tens. Com és possible que després d’aquell segon acte, ara li passi això?. No és l’evidència de que el repertori que està fent (Carmen, Don Carlo i ara anuncia Manon Lescaut), fa que hagi d’eixamplar la zona central per recolzar i emfatitza més el so, obstaculitzant l’ascens a la zona aguda?. Si no és així no m’ho explico. Ell te la veu pel Des Grieux!!!.

La Dessay ha posat totes les forces per tirar endavant el duet i ell ha correspost, però o tenia molts més problemes dels que ens pensem o l’entrega li ha passat factura. S’ha ofegat al final del duo, on els altres dies, feien aixecar al públic de les cadires amb un agut ample per part de tot dos. Ahir, ell es va amagar el cap en el pit de la Dessay, mentre deixava que ella sola, aixequés el públic de les cadires. El públic ha aplaudit i bravejat amb ganes, el duo és preciós i Victor Pablo Pérez, porta aquesta escena de manera apassionada, però hi havia alguna cosa que no acabava de rotllar.

Al inici del quart acte ens han anunciat que la Dessay no continuaria cantant i que amablement Inva Mula acabaria la representació.

Jo ja m’he tancat en banda i no he estat capaç de concentrar-me. La Mula ha exhibit una veu bonica i molt idònia per la Manon, però eren massa les diferències entre ambdues cantants i massa la passió viscuda i les emocions exaltades dels altres actes, per fer un canvi tan sobtat.

Èxit al final, sobretot per Villazón (el públic l’estima) i per Dessay i Mula, quan s’han abraçat davant l’entusiasme d’un públic que volia una Manon històrica, i no l’ha tinguda.

Al final de la representació, el Grup de Liceistes de 4at i 5è pis hem entregat el premi a Villazón, pel seu Nemorino de la temporada 2004-2005 i ha tingut unes amables paraules per a nosaltres. És un comunicador i te el dot de fer-se estimar. És un gran tipus, però hauria d’anar molt en compte amb la seva carrera.

Esperem que aquesta accidentada representació l’oblidem aviat, amb alguna representació DEFINITIVA del que hauria de ser una Manon amb un repartiment com aquest.´

Més informació sobre la Manon: del assaig general i la primera.

Foto XIMO

actualització sonora d’aquesta Manon a Saint Sumpice, 30.06.2007

Encara no ha acabat el mes de juny i ja tenim els primers canvis en els cartellone dels principals festivals estiuencs d’aquest any.

El festival de Salzburg, el festival de Bayreuth i el ROF de Pesaro.

En el Benvenuto Cellini de Salzburg (si cliqueu el link podreu veure uns vídeos previs del muntatge que em fan preveure una certa polèmica), ha saltat el protagonista, és a dir Neil Shicoff i en el seu lloc cantarà Burkhard Fritz. Jo no estava gaire segur de que Shicoff pogués fer front, en el seu estat vocal actual un rol com el del escultor Berliozitià, però ara davant del canvi i el desconegut Fritz, m’ha agafat una certa por. 

el que ha saltat de la barana (Shicoff) i el que esculpirà el Cellini (Fritz) 

En els Meistersinger Bayreuthians ha saltat el magnífic Robert Dean Smith, però per joia de tutti quanti cantarà l’extraordinari Klaus Florian Vogt, que tan ens va agradar en el segon repartiment de Die Tote Stadt al Liceu. Jo després el vaig poder veure en el Lohengrin de la Scala i em va deixar meravellat. Esperem que aquest rol tan líric i compromès,  del Walter, i a Bayreuth el consagri definitivament com el gran tenor líric wagnerià del moment.

el que surt (Robert Dean Smith) i el que entra (Klaus Florian Vogt)

Finalment a Pesaro i en el Otello rossinià, no cantarà Giuseppe Filianoti. A la web del festival ja s’anuncia Gregory Kunde (8,14,17 i 20 d’agost) i Ferdinand von Bothmer (11 d’agost).

Tan Kunde com von Bothmer que l’any passat em va causar bona impressió a Pesaro cantant, Die Schuldigkeit des Ersten Gebots (la primera ópera de Mozart i permeteu-me dir que una llauneta), s’hauran d’esforçar molt per no ser literalment menjats amb patatones pel Rodrigo de Juan Diego Florez, cosa difícil, però tot un repte per algú que es vulgui consegrar en el ROF, com el mateix Florez ho va fer substituint a última hora a Bruce Ford, en la Matilde di Shabran del ROF de 1996

Filianoti i Kunde 

Us aniré informant.

Un amic em va preguntar per què no escrivia un post parlant del musical i més concretament si el musical havia mort.

Home, jo crec que el musical no ha mort i si mirem les cartelleres que teniu a sota, ho veurem, però possiblement el musical que ens agrada a ell i a mi, i a uns quants milions de persones més, si.

Aquests musicals quin són? Doncs no cal esbrinar gaire, els de Cole Porter, Irwing Berlin, Georges Gershwin, Richard Rodgers, Jules Styne, Jerome Kern, Frank Loesser, Frederick Loewe, Jerry Herman, i uns poquets més.

Aquest teatre musical s’ha perdut en el temps. Es poden fer revivals, però són obres eternes que han quedat desfasades i que tenint unes musiques meravelloses, no encaixen gaire amb el públic d’avui dia. Difícilment els arguments dels clàssics del musical portaran a la gent al teatre, els nostàlgics si, però això no és negoci. A Broadway i a Londres, és reposa cada temporada algun d’aquests clàssics i normalment amb gran èxit, però el musical que es fa ara, es de consum ràpid, com tantes altres coses en aquest món. La música de tots aquests compositors clàssics connecta poc amb el jovent i els arguments menys encara.

Si fem una ullada al que s’està fent avui a New York i a Londres ens adonem que hi ha molts títols que s’han eternitzat o més ben dit enquistat a la cartellera. Aquest musicals romanen com un reclam turístic i no tan com una manifestació cultural i artística. Mentre podem seguir munyint la vaca, el Phantom es continuarà representant i estem parlany d’un musical que fa més de 20 anys que es va estrenar. Quin sentit te?.

Per altra part el darrer fenomen que aquesta tardor s’estrenarà a Barcelona, Mamma Mia!, te unes qualitats discutibles, com a llibret i com a música. 

CARTELLERA DE NEW YORK: (clicant sobre el títol aneu directament a un link del espectacle)