ANTONIO PAPPANO a Barcelona

Antonio Pappano, director anglès, d’origen italià, és el titul·lar de la Royal Opera House, Covent Garden de Londres.

Quan tenia tretze anys, la seva família va traslladar-se a Connecticut (USA), on va estudiar piano, composició i direcció. Als 21 anys, va entrar a treballar com a mestre repetidor a la NYCO (New York City Opera). Ha estat assistent de Daniel Barenboim en el Festival de Bayreuth, i també ha estat mestre repetidor al Liceu de Barcelona i a l’òpera de Frankfurt. A l’any 1990 ja és anomenat director de l’òpera de Oslo. La seva carrera ascendent el porta, al cap de dos anys, a ser anomenat director musical del Teatre de La Monnaie de Bruseles i al any 2002 de la ROH de Londres.

El 6 de febrer el varem poder escoltar en el Liceu, en una faceta, en la qual no es prodiga gaire, com a pianista acompanyant. Va ser en el fantàstic recital de Nina Steme, on tots dos varen estar magistrals.

A l’any 2005 l’anomenen principal director invitat de la  Orchestra dell’Accademia Nazionale di Santa Cecilia de Roma, amb la qual el divendres 1, dissabte 2 i diumenge 3 de juny visita l’Auditori de Barcelona, amb un programa molt romà:

• Obertura del Carnaval Romà de Hector Berlioz
• Concert nº 1 en re major,  per violí i orquestra op.6 de Niccolò Paganini (violí solista Sayaka Shoji)
• Fontane di Roma, poema sinfònic de Ottrino Respighi
• Pini di Roma, poema sinfònic de Ottorino Respighi

Hi ha concerts, sobretot quan venen orquestres invitades, de gira, que donen la impressió de que no s’impliquen, que el concert forma part d’una rutina més, tot i venir dirigides per veritables stars de la direcció. Avui al Auditori, hem assistit a un concert excepcional. Semblava que l’orquestra  Santa Cecilia de Roma volia demostrar que era la millor orquestra del món i a fe de Déu que ho ha semblat!!!

El concert s’ha iniciat amb una vibrant obertura del Carnaval Romà de Hector Berlioz. Brillant interpretació, amb un tempo àgil i una brillantor orquestral molt impactant.

Després ha vingut aquesta gran demostració de virtuosisme que és el concert per a violí de Paganini. Aquí l’orquestra te poca cosa a dir, sobretot si el solista és capaç de mantenir el interès per una partitura feta pel  lluïment exclusiu del violinista.

La jove violinista japonesa de 24 anys, Sayaka Shoji, ens ha deixat bocabadats. No tan sols per el immens virtuosisme que ens ha demostrat, ja que també te força i un so ple i contundent que ha fet que el violí arribés a semblar un cello.

Expressiva, tendra, valenta. Tot, ho te tot, i el públic, que ja ha esclatat amb una tancada ovació desprès del primer moviment, l’ha premiat amb una contundent ovació, obligant a fer-li fe un bis,  certament molt ben tocat, però no calia, ja ens ho havia demostrat tot i sembla cruel esperar una propina desprès del esforç i la demostració feta, però ha estat ella qui l’ha donat, res a dir, be si, gràcies.

La segona part ha estat l’esclat Pappano.

Totalment integrada pels dos poemes simfònics més famosos de Ottorino Respighi, interpretats sense solució de continuïtat, amb una entrega de l’orquestra absolutament magistral. Quin gest, quina expressió, quina meravella de direcció i quin so tan bonic ha tret l’orquestra, amb una corda gloriosa i un metall sensacional.

Omplir el auditori de so magnífic, no és fàcil. Avui hi ha hagut moments que semblava que tots els racons eren plens d’aquest meravellós so que ha sortit de cadascun dels músics (en la seva immensa majoria,  TOTS ITALIANS). És clar que si et dirigeix el Pappano, tot deu ser més agraït i fàcil.

La reacció del públic ha estat tan gran que l’orquestra ha fet dos bisos, el primer, el preludi del acte quart de la Manon Lescaut de Puccini. Sense paraules, semblava que l’escoltéssim per primera vegada. El Pappano està tocat pels déus.

Finalment davant el deliri de la totalitat del públic dret, el Pappano ha engegat el galop final de l’obertura del Guillem Tell de Rossini, d’una manera, que romandrà inoblidable per sempre més en la meva memòria. Un altre ho hagués convertir en una pura banalitat, en una farsa, ell i l’orquestra han fet un miracle. GLORIÓS!

Quina sort te aquesta orquestra d’haver fitxat, potser un dels cinc millors directors, sota el meu punt de vista, d’avui en dia.

Avui, trigaré a dormir-me. 

El diumenge 3 de juny a les 11 del matí s’ha repetit el concert per últim cop. Els resultats han estat els mateixos i les propines de l’orquestra també.
Us deixo la primera propina, el Intermezzo de la Manon Lescaut de Puccini.

In Catalunya, anche le trasmissione radiofoniche sono “figatamente” in catalano