*
El naixement del veritable teatre musical americà, tal i com l’entenem avui, és l’estrena el 27 de desembre de 1927 del musical Show Boat, amb musica de Jerome Kern i text i cançons de Oscar Hammerstein II. Aquest proper desembre farà 80 anys.
L’argument de Show Boat està tret d’una novel·la del mateix títol escrita per Edna Ferber.
Fins aquell moment el teatre musical americà es podia enquadrar en el gènere de la revista musical o els espectacles de Follies. Show Boat esdevé un canvi important en el concepte del espectacle teatral i musical, amb la incorporació de una història dramàtica. El fet de incloure en la trama, entre d’altres, el conflicte de la discriminació racial, va trencar tots els motllos imaginables i l’èxit va ser fulminant, obtenint 572 representacions.
Jerome Kern va escriure una partitura magnífica, amb cançons que ja han passat a la història de la música i han esdevingut temes populars i versionats per tot tipus de cantants i musics.
Com no podia ser d’altra manera, el cinema aviat es va fixar en aquesta història èpica, que transcorre durant 47 anys, des de 1880 fins a 1927, de la vida d’una família al voltant d’un vaixell que navega pel Mississippi, oferint joc i espectacles musicals. S’han fet 4 versions cinematogràfiques:
- La primera a l’any 1929, va ser una pel·lícula muda i la va dirigir Pollard. Els intèrprets principals varen ser Laura La Plante, Joseph Schildkraut, Alma Rubens i Otis Harlan. Posteriorment i degut al èxit del musical es va incorporar un pròleg amb 5 temes del musical. A la pel·lícula també varen incorporar espirituals i altres peces d’altres compositors. La censura va eliminar tota la historia de la Julie. Era inacceptable un matrimoni mixta al cinema.
- La segona versió es va fer a l’any 1936 i ja seguia la trama del musical de Broadway. La varen protagonitzar, Irene Dunne, Allan Jones, Paul Robeson, Charles Winninger, Hattie McDaniel i Helen Morgan. La va dirigir James Whale
- La “tercera” versió, es un petit resum de la història (15 minuts), feta per la pel·lícula “Till the Clouds Roll By“, que és un biopic de Jerome Kern . En aquest mini Show Boat, varen actuar la Lena Horne, Kathryn Grayson, Tony Martin, Caleb Peterson i Frank Sinatra.
- La quarta versió es va filmar a l’any 1951 i la va dirigir George Sidney. Els seus intèrprets principals varen ser, Kathryn Grayson, Howard Keel, Ava Gardner, William Warfield, Joe E. Brown i Marge Champion.
Ben segur que tots recordem cançons com: Ol’ Man River, Can’t Help Lovin’ Dat Man, Bill, Why Do I Love You? o Make Believe.
Avui la cosa serà exhaustiva, però molt interessant. Començarem per la versió muda del musical, la filmada l’any 1929, on es podien sentir algunes cançons. El fragment és una raresa i veiem a la intèrpret del rol de Queenie, interpretat per l’actriu italianoamericana, Tess Gardella, cantant el Queenie’s Ballyhoo.
El segon fragment és de la pel·lícula del any 1936. Potser la cançó més famosa de tot el musical Ol’ Man River, cantada per Paul Robeson, precedit per la inoblidable Hattie McDaniel i la Irene Dunne. És inevitable no emocionar-se escoltant aquesta cançó.
A la versió del any 1951, entre els atractius que incorpora, cal esmentar sense cap mena de dubte a l’Ava Gardner interpretant a la negra blanca, Julie La Verne. L’Ava Gardner va gravar les cançons, però finalment varen considerar que no seria la seva veu la que escoltariem. Va ser una pena, l’Ava a part de ser la dona més guapa del món, cantava molt be. Hem de dir que es va tergiversar absolutament la cançó, però això no és culpa seva, si no dels adaptadors. L’Ava Gardner mai va perdonar a la METRO que la doblés la Annette Warren, nosaltres tampoc.
L’escoltem, tot gaudint un muntatge fotogràfic, cantant aquesta versió del excel·lent Can’t Help Lovin’ Dat Man.
Finalment escoltarem la versió filològica d’aquesta cançó, que procedeix de la gravació realitzada a l’any 1988 per la EMI, on John McGlinn va dirigir amb entusiasme inusitat i resultats fascinants, la millor i més complerta versió imaginable, amb tota la música composada per Kern, ja sigui pel teatre com per les diferents versions cinematogràfiques i revivals teatrals, un veritable tresor. El cast és d’excepció Frederica von Stade (Magnolia), Teresa Stratas (Julie), Jerry Hadley (Ravenal), Bruce Hubbard (Joe) i Karla Burns (Queenie). És un àlbum (3CD) imprescindible.
Canta Teresa Stratas, Karla Burns, Bruce Hubbard, Frederica von Stade i el cor. Res a veure amb la versió que varen fer per la pel·lícula del any 1951.
Show Boat és una fot inesgotable de satisfaccions i emocions. Potser és el millor musical dintre de la meva llista particular.
Arxivat sota: MUSICALS | Etiquetat: Jerome Kern, Show Boat
RSS - Posts
Ximo, me has “pisado” un post sobre Show Boat que tenía pensado, jajaja. En fin.
Me ha sorprendido el fragmento sonoro de la peli del año 29, yo la vi por la tele y era muda ¡¡¡!!!
Hace poco conseguí en dvd la de 1936 y la de Ava Gardner la han puesto millones de veces.
En fin: ESO es un musical, y no Mamma Mia.
Saludets
Mocho, yo creo que tu tienes que hacer el tuyo. Show Boat da para miles de post. Y, repito, eso ES el musical. A partir del Show Boat ya iré haciendo mi lista, pero el primero de la clase está asignado.
Lo he visto 2 veces en Londres. Las dos maravillosas y la suma de los dos la perfección. En la producción inglesa fallaba la pareja Magnolia-Ravenal y en la producción americana no estaban a la altura Joe y Queenie. En la inglesa en el Palladium, Joe y Queenie eran los del disco, Karla Burns i el malogrado Bruce Hubbard y la Julie, la fabulosa Sally Burgess. En fin UNAS GOZADAS AMBOS.
Uma bela homenagem a Lanza. Assisti a muitos de seus filmes.
Abs
José Carlos
gracias Ximo por la ambulancia del sábado. El domingo no estaba yo para muchas Khovanchinas pero así y todo pasé una buenísima tarde sobretodo con el coro del Liceu. Nos fuimos todos muy bendecidos eso sí. Un poco plasta el royo religioso ¿no?.La representación que vi hace años en Bilbao cuando la inaguración del Euskalduna me gustó más.
Gracias también por el Show Boat, estoy pasando una tarde estupenda, animo a mocho para que nos de su versión de los hechos.
No dejes de dormir Ximo, pero sigue colgando maravillas. Recuerdos y gracias también a Colbran espero que hasta pronto y que os animeis para Dresde
Pilar espero que estés mejor. Ciertamente el fanatismo religioso tiene mucho peligro, y si te descuides te envían a la hoguera para redimir, vete a saber que.
Yo creo que no tenías la tarde, porque a parte de la amenaza sectaria y de alguna pifia vocal, la función de ayer fue estupenda.
Lo de Dresde es una tentación, pero la excusa no nos acaba de convencer. Seguramente nos llama más la atención Zurich, con una obra desconocida de Halevy cantada por la Bartoli, pero de momento, debemos concentrarnos para la macro salida de agosto (Bayreuth+Salzburg+Pesaro) y después, si nos hemos recuperado (por allà el 2015) veremos.
Un beso y a mejorarse, que yo ya gastaré algunos minutillos de sueño, para mantener el blog en forma.
“Show boat” es l’única obra musical americana equiparable a “Porgy and Bess” i d’una intensitat i emoció com mai més s’ha aconseguit en el món del musical. “Carousel” es pot ser el títol que més se li acosta.
Les versions filmiques son totes tres interessants, la menys la muda, però la meva preferida es la de 1951, malgrat que prescindeix del pas dels anys i del triomf de la filla de Magnolia i Ravenal en el món del musical i el posterior encontre dels seus pares ja vells. Però hi són l’Ava Gardner i Howard Keel i Marge i Gower Champion i Agnes Moorehead i Joe E. Brown i William Warfield (el marit de Leontyne Price). Clar que Kathryn Grayson no li arribava ni a la sola dels tacons de Irene Dunne (per a qui va esser creat el musical però que no va poder estrenar-ho, encara que després va fer la tournèe per tots els Estats Units).
A la versió de 1951 també van quasi eliminar el rol de Queenie que tan magistralment interpretava en la segona versió Hattie Mac Daniel i que es fonamental dins de la obra.
Pero “Show Boat” es tan extraordinària que té vida encara que li tallin braços i cames.
La versió discogràfica de John McGlinn es junt am les àries de Rossini per contralt (amb la immensa Ewa Podless) i el “Everytime we say goo.bye” (amb la Ella Fitzgerald ) allò que m’enduria a una illa si es que pogués endollar el lector de CD¨s.
El Colbran te una especial habilitat en fer sortir les seves icones, vinguin o no vinguin al cas, però la Podles al mig de Show Boat és la repera. Encara com no diu que el McGlinn li hagués hagut de fer cantar la Quennie (per altra part hagués estat divertit).
Si em permeteu us diré que hi ha un musical meravellós, que un dia d’aquests es mereixerà un post, que ha volgut ser el Show Boat actual. Aquest musical és Ragtime de Stephen Flaherty-Lynn Ahrens i Terrence McNally. Una autèntica obra mestre. Però encara que ja ho he dit i em faig passat repetint-me, Show Boat és el meu One of my Ten.