El divendres 8 i el dissabte 9 de juny, actua en el Foyer del Liceu, en les sessions Golfes, Brent Barrett, amb un programa monogràfic dedicat a Leonard Bernstein.
Que jo recordi, és la tercera vegada que Brent Barrett actua a Barcelona. La primera, va cantar al Palau de la Música, dins de la temporada de l’orquestra OBC, amb un programa dedicat als musicals. Va estar acompanyat per Rebeca Luker, si no em falla la memòria.
La segona vegada ja va venir al Foyer del Liceu, amb un altre Golfa i l’èxit va ser monumental, tot i que jo vaig quedar una mica decebut.
Ara ens ha arribat amb un programa Bernstein, que ja és tota una garantia de qualitat. Les entrades es van exhaurir molt aviat. Potser la propera vegada caldria organitzar una sessió a la sala gran?
Brent Barrett és una de les figures més destacades del teatre musical americà i un d’aquells actors i cantants que fa anar a la gent al teatre. Les seves intervencions a Chicago, Kiss me Kate, Annie Get Your Gun, Grand Hotel, Secret Gardens, Pajama Game o Candide, entre altres, així com els seus enregistraments, concerts i recitals per arreu, són extraordinàriament celebrats. Estem davant d’un veritable divo del teatre musical actual.
No ha triat un programa fàcil el Brent Barrett. Les cançons de Bernstein no són de primera escoltada, més enllà de les popularíssimes del West Side Story i precisament les dues que han iniciat el recital han estat, Tonight i Something’s coming, d’aquest exitós musical.
La veu estava freda i amb aquesta permanent tendència a calar certes notes del registre agut, que te aquest cantant. Tal com a començat, he cregut que em succeiria com en l’altra golfa que va fer fa un parell de temporades, però no.
Brent Barrett és un music exquisit i un cantant dominador de tots els registres vocals. És veritat que avui ens ha tocat sentir la basant menys espectacular i potser l’audiència recordava l’èxit fàcil que va fer l’altre vegada. Avui ens ha proposat escoltar molt i sobretot ens ha demanat, sense avisar, una certa concentració, que potser no tothom estava disposats a donar.
Ha seguit una tanda de On the town, on per cantar el conegut New York, New York, a wonderful Town, ens ha presentat un xicotet, que lamento no recordar el seu nom, però que dubto que tingui la oportunitat de tornar a sentir-lo per aquests móns de Déu. Per fer de corista no està malament i de fet és el que ha fet be. Les intervencions a duo amb el Barrett, han evidenciat la diferència abismal entre la qualitat d’ambdues veus i estils. L’altre mariner en discòrdia, ha estat el fantàstic i habitual pianista de les darreres golfes, el Christopher Deny.
Semblava que el públic, ja més predisposat, podria acceptar les delicatessen que ens anava oferint i per aquest motiu a fruit amb l’extravertida interpretació del I am easily assimilated de Candide, on no ha tocat les castanyoles, però s’ha marcat uns quants passos del flamenc més estereotipat que hom pugui imaginar-se.
La tanda de Wonderful Town ha estat potser el millor de la nit. Barrett ens ha delectat amb aquestes dues meravelles que són A Little bit in love i It’s love.
Quan ha arribat el meu one of my one, és a dir la cançó que més m’agrada de totes les cançons que conec fins avui (és fort això, oi?), jo ja estava absolutament entregat. S’ha acompanyat ell mateix a la guitarra i sota el meu punt de vista, ha fet una creació molt personal, íntima i tendre, d’aquesta petita obra mestra que és Dream with me de Peter Pan.
Després ha vingut un bloc, que podríem qualificar de, prescindible?. Jo contradient a molts dels assistents diria que no. Les cançons de la Mass, com les de 1600 Pennsylvania Avenue, no són de melodia fàcil i la gent potser esperava explosions d’extraversió. Jo he escoltat un senyor cantant, un artista en plenitud, que ha vingut a Barcelona a fer un programa intel·ligent, sotil i sensible i avui m’ha agafat amb el cos predisposat.
Ha acabat el concert oficial amb una de les coses més grans que va composar mai Bernstein, el Make our garden grow. El número que tanca el Candide, aquest himne d’esperança i tolerància, cantat per ell sol, començant amb un murmuri per esclatar finalment amb tot el seu poder vocal, sense necessitat de tot el cor i la companyia, com succeeix en el musical, de manera molt més teatral i efectista com correspon a un veritable final de teatre. Ell tot sol, m’ha fet electritzar l’espinada, senyal inequívoc que he combregat amb Mr. Barrett.
Els bravos i la insistència dels aplaudiments han fet prorrogar una mica el recital (però tot ja previst). Ha cantat de manera brillant i exultant la cançó del advocat de Chicago, All I Care About i desprès un petit medley de Carnival amb South Pacific (Some Enchanted Evening).
Brent Barrett ha tingut unes paraules d’atenció per Samuel Ramey, present al Foyer i per Barcelona i la seva gent.
Esperem que en Joan Matabosch, molt ben acompanyat a la taula amb el Sr. Ramey i Sra., un dia d’aquests programi el Candide, ara que sembla que està tan ben assessorat pel teatre musical i les seves stars. Ni que fos en versió de concert i que Brent Barrett fes el protagonista.
Què ho passeu be.
