Classificat com a: LICEU, Opera, Temporada 2006-2007 | Etiquetes: Jules Massenet, Thaïs
Renée Fleming cantant una Thaïs escenificada
____________________________________________________________
La setmana vinent i en versió de concert acabarem la sobredosi massenetiana d’aquest any. Està programada la THAÏS.
Els concerts estan programats els dies 5 i 8 de juliol i el repartiment es tan o més luxós que el de la Manon.
Si algú passeja aquests dies per la Rambla i s’atura davant de la porta del Liceu i llegeix els dos cartellone que estan penjats (Manon i Thaïs) es pensarà que el nostre Liceu és el millor teatre del món, o si més no, què és de primera divisió. Tots sabem que això no és així, però amb aquest dos títols i en part, amb la Norma que tancarà la temporada, efectivament som l’enveja de molts.
La Thaïs és una òpera d’aquelles que no és fa gaire, de fet al Liceu des de 1947 tan sols s’ha fet dues vegades, a la temporada 1957-1958 i la 1976-1977. En la resta de teatres del món, tampoc es diferent i si no fos per que la Renée Fleming la porta per tot arreu, no crec que els teatres la programessin, fora de França.
Es va estrenar a Paris el 16 de mars de 1894.
L’argument no hi ha per on agafar-lo, de fet la Thaïs, segons la llegenda cristiana, santa Thaïs és la patrona de les putes penedides (què ja és ser patrona).
La música és embafadorament sensual i melodiosa, però cau en un kitsch bastant descriptible. En qualsevol cas l’arxi coneguda meditació (fragment orquestral amb un solo de violí) és d’aquells fragments que agraden fins hi tot als que odien la música clàssica.
Podeu escoltar la meditació, mentre llegiu el que falta
El paper de la protagonista és molt compromès i de gran lluïment per una soprano lírica, amb prou consistència a la veu, per traspassar l’orquestra de Massenet i per altre part ha de ser dúctil, sensual i elegíaca, per demostrar totes les facetes del personatge, des de la lascívia inicial, fins al penediment i misticisme del final.
El paper va ser escrit per a la soprano americana Sybil Sanderson, de la que Massenet, sembla ser que n’estava literalment penjat. Per a ella va escriure, a part de la Thaïs, Esclarmonde. La Sanderson també va ser una notable 
intèrpret de la Manon.
El personatge de Thaïs te cinc àries importants i una d’elles, la del mirall, que inicia el segon acte Dis-moi, que je suis belle, és una de les peces més populars de Massenet i que totes les sopranos han enregistrat.
El segon paper en importància és el de Athanael, destinat a la veu de baríton. Ho va estrenar Jean-François Delmas, que també ha de demostrar com la Thaïs una evolució psicològica del personatge molt important, però al inrevés de la Thaïs, és a dir comença místic i acaba lasciu, desitjant a la penedida pecadora que esdevindrà la patrona de les perdudes i no caurà mai més en les temptacions, doncs morirà reconvertida en una santa (perdoneu que us expliqui el final).
Altres dos papers, però menys rellevants són el del tenor (Nicias) i el baix (Palémon).
L’obra a l’estrena o va obtenir gaire èxit i això va motivar el final de la relació entre el compositor i la famosa soprano, que es va casar i va morir als 38 anys.Massenet va revisar la partitura i va reestrenar al abril de 1898. L’acollida va ser més calurosa i es va anar imposant en els teatres fins arribar a les 500 representacions a l’any 1931.
Algunes de les sopranos més rellevants del segle XX han cantat aquest paper, com Lina Cavalieri que gràcies a ella es va rellançar l’obra, Anna Moffo o Beverly Sills, han fet amb aquesta òpera, importants èxits. Darrerament l’ha incorporat i gravat la cantant que la cantarà al Liceu, Renée Fleming, fent aixì el seu debut en el teatre, desprès de tres resonants recitals al Palau de la Música.
L’acompanyaran el baríton Thomas Hampson, que també l’acompanya en la magnífica gravació de la DECCA, si no es confirmen els mals presagis que cada vegada estan agafant més pes, de que cancel·larà, ja que totes les funcions que tenia previstes durant el mes de juny, ho han estat (informació de la seva pàgina web). De ser aixì, jo apostaria per que ho cantés Gerald Finley, que en la darrera interpretació d’aquesta òpera al Chatelet de Paris, al costat també de la Fleming, va obtenir un clamorós èxit. Tan de bo, si no podem escoltar a Hampson, fos ell o Keenlyside o Ludovic Tezier (el Lescaut 
d’aquest any a l’òpera de Puccini al Liceu i que tan ens va agradar).
El tenor serà tot un altre luxe, ja que el nostrat Josep Bros, segur que ens donarà, un cop més, una lliçó de musicalitat i estil.
Completarà el quartet protagonista un altre nostrat, el baix Stefano Palatchi, que també va participar amb la Fleming i el Hampson, en la gravació en disc.
Dirigirà el notable director anglès Andrew Davis.
Tan sols queden localitats per el concert de diumenge.
Segur que ens ho passarem molt be i acabarem redimits i reconciliats un cop més, amb Massenet.
