IN FERNEM LAND

Sense tenir en compte les properes visites festivaleres estiuenques, la temporada 2006-2007 ha acabat.

Ha estat una temporada intensa amb visites off Liceu al Regio de Torino, Teatro alla Scala di Milano i a La Bastille de Paris.

Aquest és el detall d’allò més destacable, segons el meu criteri d’espectador que seu en una butaca, esperant que cada representació, malgrat tot,  sigui la millor de totes.

La temporada Liceuenca:

• La Clemenza di Tito. A destacar la descomunal Vesselina Kasarova.
• Lucia di Lammermoor. A destacar Mariola Cantarero i Patricia Ciofi. Bros be, però amb problemes tècnics a cada representació en la seva ària.
• Manon Lescaut. Molt be la direcció de Renato Palumbo i be la parella Dessì-Armiliato, molt més adequada que la Guleghina-Smith (nefast) o Giordani (bo).
• Don Carlos. Extraordinària representació de la partitura original. Dirigida per un inspirat Maurizio Benini i cantada per un cast irregular, on varen destacar i amb diferència Carlos Álvarez i Sonia Ganassi. Franco Farina hauria de ser declarat cantant non grat per la direcció del teatre. La producció de Konwitschny molt més interessant que el desastrós auto da fe, tan criticat i eix de totes les crítiques, d’una producció molt més interessant. Un dels punts àlgids de la temporada.
• Boulevard Solitude. Representació rodona d’una obra no fàcil però que per les bones direccions de Peskó i Lehnhoff i dos equips de cantants més que solvents (sobretot Aikin i Lascarro) han fet possible un èxit generalitzat d’una òpera contemporània, què ja és fer un èxit.
• Der Fliegende Holländer. Decebedor resultat d’una de les òperes més esperades. Bona direcció d’orquestra, però no excepcional. Discreta producció del temut i al final discretet, Àlex Rigola i sobretot dos repartiments de poca volada, sobretot el del primer repartiment (Titus-Anthony).
• Khovantxina. Sense cap mena de dubtes la representació més rodona de la temporada. Excel·lent direcció d’orquestra de Michael Boder. Eficaç i  amb encert puntuals la direcció escènica de Winge. Equip de cantants molt solvents i en casos puntuals extraordinari (Zaremba, Galouzine, Brubaker).
• Le Portrait de Manon. Una curiositat què no va més enllà de l’anècdota i amb canvis al repartiment original ben solventats, però sense el interès que tenia veure al Liceu a Dwayne Croft i Marina Domasxenko.
• La voix Humaine. Extraordinària actuació vocal i escènica de Ángeles Blancas. La millor cantant de la temporada, segons el meu criteri. Llàstima que la direcció orquestral de Josep Vicent li va mancar la qualitat tímbrica i la transparència que Poulenc requereix.
• Manon. La més esperada i la que més passions ha suscitat. Hi han hagut moltes funcions i sembla ser que l’excel·lència, sobretot si parlem de la parella protagonista, tan sols s’ha assolit en la del divendres 6 de juliol, que no vaig veure. Dessay va fer tota una creació escènica que va fer oblidar els problemes de adequació vocal al personatge i Villazón va contenir la seva habitual actuació escènica i va demostrar totes les nits, menys una, que ha d’aturar una mica la seva carrera meteòrica i farcida de compromisos, per estudiar una mica més, aprendre a dir no als teatres i agents que li fan fer rols inadequats per ara i que perjudiquen la línea de cant. En qualsevol cas, varen saltar guspires d’emoció en cada representació i això al públic ens agrada. En el segon repartiment tot era molt més contingut i avorrit, però Inva Mula sobresortia anys llum de la resta. Producció lletja amb ganes.
• Thaïs (versió de concert). I amb ella va arribar el glamour. La Fleming va fer de diva quan cantava i quan no, i el públic te ganes de dives com les d’abans. Ferrari va rebre immerescudament la decepció de no veure a Hampson i Bros va ser un luxe. La direcció de Andrew Davis, voluptuosa com requereix aquesta partitura discutible. Per a mi, una fredor va envair el meu criteri davant les ones d’entusiasme de la resta del món.
• Norma. Acabada de sortir del forn. Extraordinàries la Cedolins, la Ganassi i la Zajick, correcte el Prestia. La resta per oblidar i a  replantejar els contractes futurs del senyor La Scola per la temporada vinent. La producció ha anat guanyant qualitat.

 CONCERTS:

• Stabat Mater. Bones solistes però amb mitjans desiguals. La Frittoli millor per la òpera romàntica i l’excel·lent Mingardo, amb problemes d’audició.
• Concert Wagner. Be però esperem més de la visita de les forces estables del Mariinski amb el seu director titular, el mediàtic Gergiev. Solistes poc destacables.

Recitals:

• Petra Maria Schnitzer i Peter Seiffert. Encara badallo.
• Simon Keenlyside. Be, però una mica decebedor i amb certs problemes vocals.
• Daniella Barcellona. Be, però amb resultats desiguals. Es una cantant d’òpera, d’escenari.
• Nina Stemme. Sensacional, extraordinària, si hagués fet una actuació escènica, seria la dipositaria del meu vot com a millor cantant de la temporada.

Foyer:

• Altres visions de Manon. Recordo vagament que no em va agradar gaire.

Golfes:

• Barbara Cook’s Broadway. Una sorpresa positiva, malgrat l’edat. El Liceu va lluir una imatge diferent i això és bo.
• Make Someone Happy (Karen Mason). Fantàstica
• Gilbert & Sullivan. Insoportable ridiculessa britànica.
• Bernstein on Broadway (Brent Barrett). Extraordinari actor i cantant, amb algunes errades de repertori que li perdono.

OFF LICEU:

• Tetro Reggio di Torino:
  • Turandot. Orquestralment brillant, escènicament inexistent  i vocalment caduca (Cassola i Martinucci), bona la Liu de Marambio.
  • Rusalka. Magnífica, de somni. Una de les millors produccions escèniques que he vist mai (Carsen) i la millor actuació global (musical i escènica) de la temporada, un altre cop per Ángeles Blancas. Gloriosa.
• Teatro alla Scala:
  • Ascanio in Alba. Producció interessant d’una obra avorrida amb cantants de l’Academia del Teatro alla Scala. Llarga i em va costar no marxar del teatre, segurament la meva primera visita scaligera requeria quedar-me fins al final, però també un altre ópera.
  • Lohengrin. Això ja són paraules majors. Sensacional orquestra i cor dirigits per Daniele Gatti i del bon equip de cantants, cum laude per Klaus Florian Vogt, extraordinària versió lírica, el millor Lohengrin que he vist en directa. La resta be i la producció de Lehnhoff amb encerts puntuals.
• La Bastille:
  • Les Contes d’Hoffmann: Producció brillantíssima de Carsen i un Villazón musical i arrauxat, que va portat a la resta de la discreta companyia al èxit global d’una representació que sense ell hagués estat o discreta o provinciana. De les dones la Nancy Fabiola Herrera va guanyar per golejada cantant la Giulietta, seguida de la Gubanova com a bon Niklause. Les altres dues indignes. Ferrari correcta. La direcció musical, sense pena ni glòria.
  • La Juive: esdeveniment important, amb un cast d’autèntic luxe, encapçalat pel Eleazar  de Shicoff i la immensa Rachel de la Antonacci i l’esplendorosa Eudoxie de Annick Masis. La sorpresa, l’extraordinari Léopold de John Osborn. Robert Lloyd sense estar a l’alçada dels anteriors va quedar digne en un rol que requereix un fora de sèrie. La direcció musical de Oren, boníssima i l’escènica, em sembla que no gaire be, però nosaltres varem veure la representació en mig d’una vaga del personal de luminotècnia que ens va privar de jutjar-la en la seva justa mesura. La millor funció d’òpera globalment parlant de la temporada.
  • Don Giovanni. Bona, discutida i discutible producció de Haneke. Entre els cantants, no gaires lluminàries, però destacant Mattei, Pisaroni, Schäfer i Rahdijan. La direcció musical de Güttler bona.

Els premis són:

o       Millor direcció musical: Danielle Gatti pel Lohengrin (Scala)

o       Millor direcció escènica: Robert Carsen per la Rusalka (Regio)

o       Millor soprano: Ángeles Blancas per la Rusalka (Regio) i La voix Humaine (Liceu)

o       Millor tenor: Klaus Florian Vogt pel Lohengrin (Scala)

o       Millor mezzo: Vesselina Kasarova per La clemenza di Tito (Liceu)

o       Millor baríton: Carlos Álvarez pel Don Carlos (Liceu)

o       Millor baix: declarat desert. Finalista Robert Lloyd per La Juive (La Bastille)

o       Millor òpera vista: La Juive (La Bastille)

• Millor òpera vista en el Liceu: Khovantxina

o       Millor recital: Nina Stemme

Puntuació mitjana de la temporada del Liceu: 7 sobre 10.

S’ha acabat la temporada 2007-2008 amb el segon repartiment de la Norma de Bellini, és a dir, amb Fiorenza Cedolins, Sonia Ganassi, Vincenzo La Scola  i Andrea Papi. La resta com la Norma del 21 de juliol, ja comentada.

Ho dic d’entrada i així m’estalvio giragonses innecessàries. La Cedolins no te veu de Norma, però de la manera com canta la Norma, segurament és difícil trobar-ne un altre.

Les òperes s’han de dir, s’han de fressejar, s’ha d’interpretar cadascuna de les paraules amb el sentit exacte del seu significat, donant el relleu interpretatiu que la música requereix. Tot això ho fa la Fiorenza Cedolins, salvant els molts esculls que la partitura li ofereix, amb intel·ligència, musicalitat i sentit teatral, dosificant els seus mitjans en una òpera tan exigent com aquesta, i perquè no dir-ho, fent alguna trampeta o dissimulant les seves carències tècniques en les coloratures, sobretot en “Ah! bello a me ritorna”.

En el segon acte ja ens commou a “Dormono intrambi”, però és a partir de “In mia man” fins al final, quan la seva actuació esdevé gloriosa, per expressivitat, intensitat dramàtica i interpretativa.

Al seu costat la Sonia Ganassi, que juga amb les mateixes armes de la Cedolins, és a dir, intens fraseig, sentit dramàtic del text i de la partitura, domini tècnic i expressiu, ha estat la companya ideal per la Cedolins.

Totes dues entenen el cant de la mateixa manera i per sobre de les exhibicions de poder vocal i capacitat tècnica hi ha l’expressió i la sapiència musical de com dominar la veu, cantant amb el cor i no tan sols amb el cervell.

La resta, la mediocritat o la indecència. La mediocritat d’Andrea Papi, amb una emissió lletja i un so no sempre controlat i la indecència del cant de Vincenzo La Scola, que diria que pràcticament ha fet bo a Franco Farina.

No es pot cantar amb aquestes deficiències, al menys al Liceu i al costat d’aquestes dues eminents cantants. Problemes greus en  els aguts, en el pas de la veu, en la línia de cant, en la emissió del so, en l’estil inexistent. Em preocupa que formi part del cast de la Luisa Miller de l’any vinent i la direcció artística del Liceu, hauria de vetllar-ho per el bon nom del Teatre i per la sensibilitat i les orelles dels espectadors i oïdors radiofònics.

La direcció musical continua errada de dalt a baix, amb un so orquestral pobre, lleig i sorollós, però les dives han pogut doblegar aquesta manca de sensibilitat i adequació al estil de la primera meitat del Ottocento italià i m’ha semblat que Giuliano Carella no ha anat amb els tempos tan ràpids i ha apianat una miqueta més, no gaire.

Al final el públic, emportat per l’entusiasme que han provocat les dues senyores, ha perdonat al tenor la seva paupèrrima actuació, però ell, un cop ja havia sortit a saludar sol i ningú l’havia protestat, ha volgut gaudir de la bogeria exultant del públic cap a Cedolins i Ganassi i s’ha afegit al duo, per rebre els mostres  embogides d’aprovació i agraïment, i és clar, s’ha equivocat ell, qui la deixat sortir i les mateixes cantants que l’han reclamat. El Públic pot ser magnànim però imbecil no.

Al final i en el Saló dels Miralls, el Grup de Liceistes de quart i cinquè pis, en un acte entranyable, senzill i simpàtic li hem entregat el premi que li varem donar la temporada passada, com a millor cantant per la seva Madama Butterfly.Ha estat amabilíssima amb tothom i ens ha dit que si ella canta amb el sentiment i el cor, és perquè rep aquesta sensació que li arriba de la sala. Sembla ser que la veurem sovint.

Tal dia com avui va néixer a l’any 1935, el tenor Peter Schreier, a l’any 1942 Bernd Weikl, 

A l’any 1957 Alessandra Marc i a l’any 1963, Olga Borodina.

De tots ells us deixaré una mostra del seu art.

Schreier cantant el Tamino de Die Zauberflöte de Mozart al festival de Salzburg de 1982.

El Hans Sachs de Weikl a Bayreuth (1984)

La Turandot de la Marc (en concert)

La Eboli de la Borodina, en concert i en blanc i negre (per ser la més jovenenta…)

Felicitats a tots!!!

Avui fem un respir d’aquesta tanda wagneriana, per dedicar-li el post a Riccardo Muti, que fa 66 anys.

Tot i que les aproximacions wagnerianes de Muti són força notables, amb un Ring a la Scala d’un impacte teatral, una càrrega romàntica i una visió lluminosa i meridional extraordinàries, la meva fascinació cap aquest director és sobretot en la manera com dirigeix la opera italiana del ottocento i Verdi particularment.

Les seves lectures de obres com Attila, el Nabucco, el Macbeth, la trilogia popular (Trovatore, Rigoletto i Traviata) o la Forza i el Ballo,  independentment de les veus escollides,  romanen com referents absoluts de com cal fer cantar a l’orquestra, com cal interpretar cada frase, cada instrument, amb un sentiment i una intenció única.

Els seu Rossini, malauradament no tan sovintejat com m’hagués agradat, és també clarificador. Les nombroses lectures del Guillermo Tell, sembla estrany que mai l’hagi fet amb el francès original, com tampoc ho ha fet amb I Vespri Siciliani o el Don Carlo verdians, ell que sempre vol ser tan filològic, el Maometto II o la incomparable versió de La Donna del Lago a la Scala, així com el seu Stabat Mater (escoltat i gaudit al Liceu amb els conjunts de la casa) són d’una exemplaritat absoluta.

El seu magisteri continua amb molts altres compositors. Les seves interpretacions de Gluck, del seu estimat Cherubini o Pergolesi i les òperes italianes de Mozart també són referents magistrals.

Els seus crítics, que en te molts, l’acusen de tiranitzar als cantants, sense deixar-li la llibertat de les variacions o dels aguts optatius, no escrits, però moltes vegades acceptats pel mateix compositor, així com no acceptar el divisme de les veus. L’únic divo ha de ser ell. Potser si, però el resultat d’aquestes versions és indiscutible i si la pira ha de suposar un problema pel tenor i tota la nit ha d’estar patint per un agut que pot portar a la glòria però també al escàndol tota una funció, millor no fer-lo.

Amb Rossini, acceptem, per be que cada cop els cantants s’estan saltant la norma de no acabar en agut les àries, el respecte a lo escrit, i en Mozart ningú exigeix a la Reina de la Nit que acabi les seves àries amb un altre fa, doncs de la mateixa manera hauríem d’admetre que els efectes circenses com acabar la vendetta, la pira o el sempre libera amb un agut espectacular, són absolutament gratuïtes i després ens queixem de que no hi ha cantants. Muti ha volgut posar un mica d’ordre, per be que no ho ha acabat de aconseguir.

La història ja l’ha deixat al lloc que li pertoca i les seves interpretacions, ja sigui al teatre, com a la sala de concerts, han estat sempre un regal i una joia pel melòman.

Te un “fascino”, un magnetisme en el gest, en aquella manera superba d’aixecar el cap, amb aquells cabells sempre ben pentinats, amb aquell caient senyorívol i autoritari, que no fan res més que vestir un artista, que ens ha fet passar i espero que per molts anys, nits senceres d’èxtasi musical.

• Un fragment del duo d’Attila amb Zancarano i Ramey a la Scala al 1990

• Attila, final del primer acte amb un fantàstic Samuel Ramey i on la melodia verdiana és exaltada de manera gloriosa, marca de la casa, marca MUTI. 

Auguri maestro MUTI e grazie tante per la deferenza che Lei ha avuto verso il nostro Liceu. 

Avui i seguint amb la paranoia wagneriana, començaré a parlar dels cantants oblidats a Bayreuth. El primer, Ben Heppner.

Ben Heppner és un tenor canadenc que ha passejat el seu art per tots els primers teatres del món i el seu art, es centre molt en el repertori wagnerià.

Com pot ser que un cantant com ell no hagi debutat al festival? No ho se pas. Desconec si el festival l’ha convidat i ell no hi ha volgut anar o si Wolfgang Wagner s’ha estimat tots aquets anys, fer-nos patir amb un llistat de tenors tirant a lamentables.

En el seu repertori hi figura Lohengrin, Tristan, Walther von Stolzing, Parsifal, Erik, no estic segur si ha cantat el Siegmund en directe i al festival de Aix-en-Provence del 2008 es farà càrrec del Siegfried.Amb aquest currículum i sobretot, amb la veu que posseeix,  com és possible que Bayreuth no l’hagi temptat?.

Heppner no és un heldentenor clàssic, però tampoc ho era Windgassen i de fet va ser discutit durant molts anys per que ho cantava tot (i bé). Amb això no vull dir que siguin comparables, tan sols dic que amb la sequera tenoril, un tenor excepcional com ell, en els seus inicis un líric wagnerià i hores d’ara un Tristany i un imminent Siegfried, hauria de freqüentar el festival wagnerià per excel·lència.

Al Liceu, Heppner tan sols ha vingut una vegada per fer un extraordinari i inoblidable recital de presentació, era el 13 de desembre del 2004. Sembla ser que ens haurà de visitar en un futur, potser pel Florestan amb Mattila?, o potser pels Meistersinger que es preparen amb direcció de Weigle i Konwitschny?.

Us vull fer escoltar, si us be de gust, com va cantar en el recital del Liceu, l’ària del tercer acte del Walther von Stolzing dels Meistersinger. Com a curiositat haig de recordar que ho va cantar en la tanda de propines, era la tercera i desprès encara en va fer dues més.

Romandrà per sempre més gravat en lletres daurades a la memòria dels liceistes que extasiats, no es varem moure de les cadires fins que literalment ens va dir, si us plau, PROU.

Ben Heppner, oficial web side.

Com era de preveure el festival de Bayreuth s’ha inaugurat amb polèmica.

La retransmissió radiofònica em deixa alguns dubtes que fins que no ho comprovi en directe no em tranquil·litzaré.

Veus poc apropiades sobretot del Walter, el excessivament líric Klaus Florian Vogt i la insofrible Eva, radiofònicament parlant, de Amanda Mace. El Sachs de Franz Hawlata ha arribat esgotat al conflictiu monòleg final, sobretot amb uns aguts aproximats.Sembla que les veus i la part musical han agradat, al final la bronca és per la Katharina Wagner, que és el que ella ja preveia i un cop vistes les escenes del assaig ens poden fer una idea del desgavell.

La direcció musical de Weigle he trobat que anava de menys a més (m’ha agradat molt el clima del preludi del acte tercer). De la producció, us deixo un enllaç on podreu veure escenes del assaig general, per poder entreveure per on aniran els trets.

Reportatge assaig general Meistersinger 2007

Avui dia 25 de juliol, dia tradicionalment destinat a inaugurar el festival de Bayreuth, vull incidir una mica més en aquest festival.

Wagner volia que el festival apropés la seva obra a tothom que tingués interès en conèixer-la, independentment de la seva classe social. En definitiva un festival popular, tipus Verona, però tan sols centrat en la seva obra. De fet sense saber-ho, Wagner va imposar aquesta moda dels festivals d’estiu que tan distreta te a la colònia de la Costa Brava i l’Empordà,

Mes enllà del caràcter egocèntric del genial compositor i de les tretes que va haver de fer per aconseguir que tothom afluixes la mosca per tal de construir un teatre absolutament revolucionari, però tan sols per a ell. No deixa de ser curiós què s’hagi convertit en un festival elitista, on per aconseguir una entrada de manera oficial, s’hagi d’esperar una mitjana de deu anys, sense que veritablement ningú sàpiga com es decideix l’atorgament de les entrades. Hi ha gent que conec que hi va cada any. Si s’opta per demanar-ho de manera oficial, cal armar-se de paciència i de moral.

Un  teatre que funciona com a tal durant un mes al any. Un teatre i un festival fortament subvencionat, i ja des de la seva creació pagat per l’erari públic, què està dirigit de manera incomprensible per la família Wagner, què com si fossin una família reial, es van succeint en les regnes d’aquest esdeveniment musical, cultural i per què no dir-ho, mundanament encartonat. Si el festival el pagués l’adinerada família Wagner no hi hauria res a dir. Seria com la successió d’una gran empresa, amb el seu consell d’administració i tota la parantel·la, però sent un festival fortament subvencionat, no ho acabo de veure del tot be.

Què en el teatre tan sols es pugui escoltar música de Wagner i molt escadusserament la novena simfonia de Beethoven, és un altre cosa que no acabo d’entendre. Què durant el festival tan sols ens facin obres del amo del tros em sembla normal, però també es podria aprofitar durant la tardor i el hivern (amb les millores escaients, doncs la barraqueta està pensada per l’estiu, i el hivern bayreuthià deu ser més aviat rigorós) per fer-hi altres obres cabdals del repertori alemany. Ja no dic la bestiesa de fer-hi un Donizetti o un Rossini, doncs podríem fer aixecar de la tomba propera, al mateix Herr Richard, davant el sacrilegi comés.

En definitiva, caldria, com ja deia la setmana passada, començar a pensar en un festival que fos més obert, amb un sistema de venda d’entrades més transparent. El Festival veí de Salzburg, posa les entrades a la venda via internet, i el primer que s’espavila és el primer que se’n porta el peix al cova, i si Salzburg fa trampes, que estic segur que també es reserven entrades, al menys dona una sensació diferent, més moderna i adient als temps actuals.

A Bayreuth ni les sol·licituds anuals es poden fer per mail o mitjançant un portal web. Ells continuen enviant el mateix i famós imprès de color verd, des de fa no se pas quants anys. Segurament la impremta els hi va fer una oferta inicial per 50.000.000 d’exemplars i fins que no s’esgotin no ho faran de manera més moderna.

Un altre cosa és el vessant artístic què també te les seves mancances i on cal fer-hi una “petita” revolució. Potser fins que Wolfgang Wagner no mori, el seu successor, porti cognom Wagner o no, haurà de posar-s’hi de manera seriosa.

Avui a les 15:45 i per Ràdio2, podrem escoltar les fanfàrries inicials i la veu que de manera idèntica, any rere any, ens donarà la benvinguda amb els quatre idiomes oficials del festival  i després d’anomenar-nos tota la llista d’emissores de ràdio que retransmeten l’esdeveniment, escoltarem el repartiment i sense els aplaudiments de rebuda al director musical, doncs a Bayreuth no el veus entrar, sentirem els acords inicials de la magnífica obertura dels Meistersingers. Signe inequívoc de que les vacances són a punt de començar, de que estem a l’estiu i que com el concert vienès de Cap d’Any, estem repatint un cicle.

Aquest any amb l’al·licient que al cap de tretze dies estaré assegut en les mítiques butaques torturadores del Festspielhaus per viure en directe una de les coses que més m’agraden, veure en directe una òpera de Richard Wagner.

• Més informació a Bayreuth 2007 i a Bayreuth, Meistersinger

Katharine Hepburn és una llegenda. És una actriu que va trencar tots els motllos establerts, imposant una nova forma d’actuar, un compromís personal i la llibertat d’una carrera feta sempre en la lluita i mai en el conformisme.

La Hepburn va néixer el 12 de maig de 1907 i va morir el 29 de juny de 2003. 96 anys de vida intensa, de ser un referent i de ser l’actriu cinematogràfica més nominada pels oscars de tota la història. 12 nominacions a la millor actriu principal i 4 vegades guanyadora, Morning Glory (1933), Guess Who’s Coming to Dinner (1967),  The Lion in Winter (196 compartit amb Barbra Steissand per Funny Girl i  On Golden Pond (1981).

La seva carrera teatral va començar a l’any 1928 amb Night Hostess. Va ser el seu debut a Broadway, encara amb el pseudònim de Katharine Burns. L’última vegada que va actuar a Broadway va ser a l’any 1991 per fer The West Side Waltz, on va ser nominada a millor actriu.

12 anys abans va protagonitzar Coco (1969), que volia ser un retrat glamorós de Coco Chanel. Amb música de André Previn i text i cançons de Alan Jay Lerner, tants anys col·laborador de Frederick Loewe.

L’obra va ser pensada inicialment per Rosalind Russell, però una artritis li va impedir. Irene Selznick va proposar aleshores a Katharine Hepburn. Ella va refusar inicialment actuar en un musical ( i no m’estranya), però desprès de repensar-s’ho va demanar un mestre exclusiu durant 10 dies, que va ser Roger Edens de la MGM.

Després de interminables conflictes amb el guió que havia de ser aprovat per la mateixa Coco Chanel, sota la exigència de centrat la historia en la vida professional i en els anys d’esplendor,  els assajos varen començar al setembre de 1969, també plens de inconvenients deguts en gran part a la complicada maquinària ideada per Cecil Beaton, sobretot en l’escena final, amb unes plataformes, escales i jocs de miralls per fer una gran desfilada dels models Chanel.

L’obra es va estrenar el 18 de desembre de 1969 en el Mark Hellinger Theatre.

Coco Chanel, després de posar totes les exigències imaginables, no va assistir mai a les representacions.

La Hepburn era un reclam importantíssim, però la seva capacitat canora era molt limitada, jo crec que encara més que la Bacall. Va ser nominada als Tony’s d’aquell any, però no va guanyar. Va tenir com a substitutes, durant les 329 funcions que es varen fer a, Ann Reinking i Danielle Darrieux.

Estava previst portar la producció a Londres, però el Royal Drury Lane no va voler córrer amb el risc financer d’una empresa costosíssima i la Hepburn si no era al Drury Lane va dir que enlloc.

Malgrat que els productors (la Paramouth) varen guanyar molts diners, recuperant la gran inversió feta (900.000$, el muntatge més car fet mai a Broadway fins aquell moment), no és varen decidir de portar-la al cinema.

En el vídeo, podem veure un extracte de l’escena final, amb la desfilada i el inspirat i sofisticat tema composat per Previn. De la mateixa manera ens podem fer idea del difícil muntatge ideat per Cecil Beaton, i sobretot, encara que molt poquet, sentirem “cantar” a la gran Katharine Hepburn. Tota una llegenda.

Aquest mes de juliol ens està deixant sense cantants d’òpera. La Sills, la Crespin, el Jerry Hadley, ara la Teresa Stich-Randall que ens ha deixat als 79 anys d’edat.