IN FERNEM LAND

Us deixo el duo de Saint Sulpice de la Manon de Massenet, tal i com el varen cantar Natalie Dessay i Rolando Villazón en el Gran Teatre del Liceu, el 3o de juny de 2007.

En la visió podreu comprovar de manera fefaent, totes les virtuts i els defectes d’aquestes representacions, tan apassionades a dins i a fora de l’escena.

El mes de juliol sembla més idoni per anar a la platja que per estrenar una òpera i sobretot una òpera tan deliciosament decadent com l’Arabella.

El 1 de juliol de 1933 i segurament per què a Dresden la platja queda una mica lluny i la més propera no es un paradigma de imatge estiuenca, Richard Strauss i el millor llibretista que va col·laborar en la seva carrera operística, Hugo von Hofmannsthal, van decidir estrenar la seva darrera col·laboració. Les altres cinc havien estat Elektra (1909), Der Rosenkavalier (1911), Ariadne auf Naxos (1916), Die Frau ohne Schatten (1919) i Die Ägyptische Helena (1928), és a dir el bo i el millor de la producció operística de Richard Strauss.

Entre Die Frau ohne Schatten i Arabella, Strauss va estrenar a l’any 1924, Intermezzo, una òpera domèstica, comèdia burgesa la va anomenar ell (posar en música les desavinences amb la seva muller, no és precisament el mateix que la filosofada d’una dona sense ombra, i ell mateix en va ser el llibretista.

L’Arabella semblava que havia de ser el retorn a un argument de comèdia similar al gran èxit que va suposar Der Rosenkavalier.

Al inici Strauss no veia en bons ulls la trama del primer acte, diguem que començava a tenir problemes amb la inspiració melòdica, després de retocs transcendents, con la creació d’un nou personatge no previst, ni més ni menys que el propi Mandryka, la gestació de l’òpera va haver de suportar un fet absolutament imprevist, la mort de Hofmannsthal, sobrevinguda de manera sobtada, al cap de tres dies de haver-se suïcidat el fill d’aquest, per motius no aclarits, encara que sembla ser que tenia una malaltia incurable.

Arabella no és, ni de lluny una obra mestre, tal i com ho varen ser les 4 primeres col·laboracions entre els dos homes. Segurament la societat vienesa i europea, havia canviat massa entre una i altre obra. La primera guerra mundial va deixar una petjada massa cruel i aquell món enyorat per els dos artistes, s’havia perdut definitivament i no tan sols això, ja havia arribat el que esdevindria en els anys immediats a l’estrena de l’Arabella, el terror nazi, la annexió d’Àustria, la invasió de Polònia, el Holocaust i la segona guerra Mundial.  

Hofmannsthal i Strauss eren d’un altre època i les seves concepcions estètiques de la poesia i la música estaven absolutament aturades en una societat que ja no existia. Strauss desprès de la sobtada mort del poeta i amb el llibret per retocar, va decidir deixar-lo tal i com l’havia escrit Hofmannsthal.

El millor de l’òpera són els duets del primer acte (Arabella - Zdenka), segon acte (Arabella - Mandryka) i tot el tercer. El primer i el segon tenen escenes absolutament mediocres, ja sigui la de l’endevinaire, al inici del primer, com tota l’escena de la Fiakermilli, que en cap cas s’acosta ni de lluny, a la pretesa recuperació d’una nova Zerbinetta. En canvi en el tercer acte i sobretot en l’escena final amb la baixada del got d’aigua, la música recupera la senzillesa melòdica, tímbrica i al hora, plena de inspiració lírica, que caracteritza el millor Strauss.

L’òpera destinada a estrenar-se des de un inici al teatre de l’òpera de  Dresden, es va estrenar amb ple període nazi. Strauss en un inici va voler retirar l’obra, després de que el nou regim destituís al director del teatre, Alfred Reucker, al qual Strauss havia dedicat l’obra, juntament amb Fritz Busch. Ambdós eren considerats pel règim nazi, persones non grates. Strauss finalment va permetre l’estrena, segurament per evitar un posicionament contrari a l’autoritat, demostrant ja aquesta relació perversa amb el règim. L’estrena no va ser un gran èxit. Va dirigir Clemens Kraus i va cantar el paper protagonista, la que després es convertiria en la senyora Kraus, Viorica Ursuleac.

L’estrena a l’òpera de Viena va obtenir molt més reconeixement i segurament va ser degut a que el paper protagonista el va cantar Lotte Lehmann.

Diguem que si la protagonista és molt carismàtica, l’òpera te moltes possibilitats de resultar un gran èxit.

La darrera vegada que es va fer al Liceu, amb una de les més penoses i provincianes produccions que he vist mai (teatres sarsualeros de barri inclosos), la van cantar la malaurada Lucia Popp (única actuació al Liceu), Cristina Laki (Zdenka), Petter Seiffert (Matteo), Josef Protschka (Elemer) i el horrorós Mandryka de Rudolf Constantin. Va dirigir l’orquestra Christof Prick (tal com sona). Era la temporada 1988-1989.

En el Liceu tan sols s’havia fet altres dues vegades, a la temporada 1961-1962 (estrena a Espanya) amb Montserrat Caballé (DEBUT AL LICEU), Rudolf Knoll (Mandryka) i Erna Maria Duske (Zdenka), dirigint Meinhard von Zallinger i la temporada 1976-1977 amb uns cantants més que discrets.

Gundula Janowitz i Sona Ghazarian en el duet de Arabella i Zdenka del primer acte Er ist der Richtige nicht