Classificat com a: OPINIÓ
Potser per que l’estiu és procliu a crear polèmiques absurdes o intranscendents, ara resulta que el diari ABC (ja hi som!!!) fa de portantveu d’una colla de indignats espectadors del Teatro Real de Madrid, que s’han escandalitzat per les postes en escena del Wozzeck i de El Viaje de Simorgh.
Aquests senyors pretenen que els mecenes privats del teatre deixin de subvencionar-lo mentre es programin aquests muntatges. És a dir estan promovent un xantatge cap al teatre. O ens feu el que volem veure nosaltres o direm als nostres amics que deixin de donar diners que promocionin la creació artística que no volem.
Perillós missatge el que llança la caterva de sempre, que no ens hauria d’estranyar, però que és inquietant en aquesta societat cada vegada més intolerant i amenaçada per totes bandes.
El discurs polític es radicalitza i ja comença a amenaçar als estaments culturals. Al cap i a la fi no estem tan lluny de la dictadura i del direccionisme que ha exercit sempre el poder contra el que és molest.
Si els teatres i els artistes comencen a autocensurar-se estem llestos. El que va fer l’Òpera de Berlín amb el famós muntatge del Idomeneo, sota la possible coacció islamista o el que pot arribar a fer la direcció del Real sota les amenaces d’aquests defensors de la veritat, em fa esgarrifar.
Un teatre públic, finançat amb diners públics i privats ha de ser autònom i no pot estar sotmès al interès de la classe política governant o del consell d’administració pertinent. Si no deixem la llibertat de creació, millor prescindir dels diners privats i cercar un veritable mecenatge que no coarti mai la llibertat d’expressió.
Espero que es tracti tan sols d’una petita polèmica estiuenca, però l’amenaça existeix sempre i espero que la Direcció del Teatro Real faci finalment un manifest al respecte. Fins ara, no ha dit res.
Una temporada d’òpera ha de ser plural i ha d’oferir espectacles plurals, que donin cabuda a totes les tendències de la creació artística, des de la tradicional de la Liliana Cavani a la Manon Lescaut de Puccini al Don Carlos de Konwitschny. En ambdós muntatges, segur que trobarem opinions contraposades.
Ah! i estic segur que a La Vanguardia aquesta polèmica podria sortir qualsevol dia d’aquest a la secció de les seves cartes. Malauradament aquest és un problema universal, que ningú es pensi que en això també existeix el oasi català, doncs no, en això tampoc existeix.
Us deixo els links de la indignació.
