Avui fem un respir d’aquesta tanda wagneriana, per dedicar-li el post a Riccardo Muti, que fa 66 anys.
Tot i que les aproximacions wagnerianes de Muti són força notables, amb un Ring a la Scala d’un impacte teatral, una càrrega romàntica i una visió lluminosa i meridional extraordinàries, la meva fascinació cap aquest director és sobretot en la manera com dirigeix la opera italiana del ottocento i Verdi particularment.
Les seves lectures de obres com Attila, el Nabucco, el Macbeth, la trilogia popular (Trovatore, Rigoletto i Traviata) o la Forza i el Ballo, independentment de les veus escollides, romanen com referents absoluts de com cal fer cantar a l’orquestra, com cal interpretar cada frase, cada instrument, amb un sentiment i una intenció única.
Els seu Rossini, malauradament no tan sovintejat com m’hagués agradat, és també clarificador. Les nombroses lectures del Guillermo Tell, sembla estrany que mai l’hagi fet amb el francès original, com tampoc ho ha fet amb I Vespri Siciliani o el Don Carlo verdians, ell que sempre vol ser tan filològic, el Maometto II o la incomparable versió de La Donna del Lago a la Scala, així com el seu Stabat Mater (escoltat i gaudit al Liceu amb els conjunts de la casa) són d’una exemplaritat absoluta.
El seu magisteri continua amb molts altres compositors. Les seves interpretacions de Gluck, del seu estimat Cherubini o Pergolesi i les òperes italianes de Mozart també són referents magistrals.
Els seus crítics, que en te molts, l’acusen de tiranitzar als cantants, sense deixar-li la llibertat de les variacions o dels aguts optatius, no escrits, però moltes vegades acceptats pel mateix compositor, així com no acceptar el divisme de les veus. L’únic divo ha de ser ell. Potser si, però el resultat d’aquestes versions és indiscutible i si la pira ha de suposar un problema pel tenor i tota la nit ha d’estar patint per un agut que pot portar a la glòria però també al escàndol tota una funció, millor no fer-lo.
Amb Rossini, acceptem, per be que cada cop els cantants s’estan saltant la norma de no acabar en agut les àries, el respecte a lo escrit, i en Mozart ningú exigeix a la Reina de la Nit que acabi les seves àries amb un altre fa, doncs de la mateixa manera hauríem d’admetre que els efectes circenses com acabar la vendetta, la pira o el sempre libera amb un agut espectacular, són absolutament gratuïtes i després ens queixem de que no hi ha cantants. Muti ha volgut posar un mica d’ordre, per be que no ho ha acabat de aconseguir.
La història ja l’ha deixat al lloc que li pertoca i les seves interpretacions, ja sigui al teatre, com a la sala de concerts, han estat sempre un regal i una joia pel melòman.
Te un “fascino”, un magnetisme en el gest, en aquella manera superba d’aixecar el cap, amb aquells cabells sempre ben pentinats, amb aquell caient senyorívol i autoritari, que no fan res més que vestir un artista, que ens ha fet passar i espero que per molts anys, nits senceres d’èxtasi musical.
- Un fragment del duo d’Attila amb Zancarano i Ramey a la Scala al 1990
- Attila, final del primer acte amb un fantàstic Samuel Ramey i on la melodia verdiana és exaltada de manera gloriosa, marca de la casa, marca MUTI.
Auguri maestro MUTI e grazie tante per la deferenza che Lei ha avuto verso il nostro Liceu.
