Classificat com a: Grup de Liceistes de 4at i 5è, LICEU, Opera, Temporada 2006-2007 | Etiquetes: Andrea Papi, Fiorenza Cedolins, Gran Teatre del Liceu, Sonia Ganassi, Vincenzo La Scola
S’ha acabat la temporada 2007-2008 amb el segon repartiment de la Norma de Bellini, és a dir, amb Fiorenza Cedolins, Sonia Ganassi, Vincenzo La Scola i Andrea Papi. La resta com la Norma del 21 de juliol, ja comentada.
Ho dic d’entrada i així m’estalvio giragonses innecessàries. La Cedolins no te veu de Norma, però de la manera com canta la Norma, segurament és difícil trobar-ne un altre.
Les òperes s’han de dir, s’han de fressejar, s’ha d’interpretar cadascuna de les paraules amb el sentit exacte del seu significat, donant el relleu interpretatiu que la música requereix. Tot això ho fa la Fiorenza Cedolins, salvant els molts esculls que la partitura li ofereix, amb intel·ligència, musicalitat i sentit teatral, dosificant els seus mitjans en una òpera tan exigent com aquesta, i perquè no dir-ho, fent alguna trampeta o dissimulant les seves carències tècniques en les coloratures, sobretot en “Ah! bello a me ritorna”.
En el segon acte ja ens commou a “Dormono intrambi”, però és a partir de “In mia man” fins al final, quan la seva actuació esdevé gloriosa, per expressivitat, intensitat dramàtica i interpretativa.
Al seu costat la Sonia Ganassi, que juga amb les mateixes armes de la Cedolins, és a dir, intens fraseig, sentit dramàtic del text i de la partitura, domini tècnic i expressiu, ha estat la companya ideal per la Cedolins.
Totes dues entenen el cant de la mateixa manera i per sobre de les exhibicions de poder vocal i capacitat tècnica hi ha l’expressió i la sapiència musical de com dominar la veu, cantant amb el cor i no tan sols amb el cervell.
La resta, la mediocritat o la indecència. La mediocritat d’Andrea Papi, amb una emissió lletja i un so no sempre controlat i la indecència del cant de Vincenzo La Scola, que diria que pràcticament ha fet bo a Franco Farina.
No es pot cantar amb aquestes deficiències, al menys al Liceu i al costat d’aquestes dues eminents cantants. Problemes greus en els aguts, en el pas de la veu, en la línia de cant, en la emissió del so, en l’estil inexistent. Em preocupa que formi part del cast de la Luisa Miller de l’any vinent i la direcció artística del Liceu, hauria de vetllar-ho per el bon nom del Teatre i per la sensibilitat i les orelles dels espectadors i oïdors radiofònics.
La direcció musical continua errada de dalt a baix, amb un so orquestral pobre, lleig i sorollós, però les dives han pogut doblegar aquesta manca de sensibilitat i adequació al estil de la primera meitat del Ottocento italià i m’ha semblat que Giuliano Carella no ha anat amb els tempos tan ràpids i ha apianat una miqueta més, no gaire.
Al final el públic, emportat per l’entusiasme que han provocat les dues senyores, ha perdonat al tenor la seva paupèrrima actuació, però ell, un cop ja havia sortit a saludar sol i ningú l’havia protestat, ha volgut gaudir de la bogeria exultant del públic cap a Cedolins i Ganassi i s’ha afegit al duo, per rebre els mostres embogides d’aprovació i agraïment, i és clar, s’ha equivocat ell, qui la deixat sortir i les mateixes cantants que l’han reclamat. El Públic pot ser magnànim però imbecil no.
Al final i en el Saló dels Miralls, el Grup de Liceistes de quart i cinquè pis, en un acte entranyable, senzill i simpàtic li hem entregat el premi que li varem donar la temporada passada, com a millor cantant per la seva Madama Butterfly.Ha estat amabilíssima amb tothom i ens ha dit que si ella canta amb el sentiment i el cor, és perquè rep aquesta sensació que li arriba de la sala. Sembla ser que la veurem sovint.
