IN FERNEM LAND

Vaig escoltar ahir, per la radio, que pels anglesos les Rambles de Barcelona és una de les tres decepcions turístiques més grans del món. No m’estranya.

Les Rambles, des de que Barcelona s’ha convertit en un immens parc temàtic per turistes, més aviat atrotinats i de low cost, és un passeig que ha perdut l’essència del que era, el cor de Barcelona.

Passejar per les Rambles de Barcelona, és una prova de  resistència de mal gust, entre estàtues humanes i la gentada al seu voltant esperant que un carterista faci l’agost. Personal abillat o més ben dit desabillat, amb calces curtes, samarretes horteres i xancletes, que deixen a la vista, les vermellors de les carns exposades a la brasa i els excessos de les sangries amb paella i els tancs de litres i litres de cerveses de la Plaça Reial i dels horribles pubs anglesos que proliferen més que U.K., plens de energúmens, que venen setmanalment a agafar comes etílics i encara estalvien.

Es fa difícil caminar per la Rambles i es fa difícil badar. Badar era una de les raons per anar Rambles amunt i avall, sense res en concret a fer. Gaudir de les flors i dels quiosc, ara convertits en botigues de dvd’s, banderes de senyeres amb ruquet o toros de Osborne ensenyant les protuberàncies testiculars. Tot això per no parlar de les noves botigues que han anat obrint, substituint l’antic comerç. Pots comprar barrets mexicans, camisetes del Ronaldinho o del Inter de Milà o menjar unes tapes infectes, presumptament igualetes que les que et fan al País Basc, però a l’hora de la veritat, d’una qualitat ratllant l’heretgia. L’ùnic establiment de menjar ràpid que porta nom català, fa els entrepans més dolents de tots els entrepans que es fan i es desfan.

Què queda del esperit de les Rambles?, res, de l’esperit res. Queda la font de Canaletes, la Boqueria, encara atractiva i espectacular, l’església de Betlem i la veïna joieria Bagués, a l’espera d’esdevenir un nou Hotel per més guiris, el Palau Moja amb unes arcades que esdevenen tablaos flamencos improvisats, aprofitant la sonoritat de les voltes, la Virreina, la segona casa (el Liceu), el café de l’Òpera (aquest encara amb un regust d’abans, que em fa patir que no esdevingui The Opera’s Pub) i el centre de Santa Mònica. Al final Colom dona l’esquena al desori.

Les Rambles mai ha estat un passeig espectacular per les cases o monuments que puguin haver-hi. L’excepcionalitat de les Rambles estava precisament en la gent i el fet de que la gent, barcelonins o forasters, anaven  a les Rambles a passejar i a respirar, a mirar, a viure, a ser una mica més lliures. Qui esperi uns Champs Elisées a la parisina o un Regent Street, evidentment no entendrà res, però és que ara els barcelonins tampoc ho entenen i pràcticament no baixem o no se’ns veu, enmig d’aquesta immensa marea que ha esdevingut el passeig. Sembla que tot l’any sigui la bogeria de Sant Jordi, però sense l’encant del dia més bonic del any.

No es estrany doncs, que d’allò que caracteritzava el passeig més bonic del món, ara no en quedi res que m’interessi. Em sento extraordinàriament aclaparat i mentre que abans quan arribava a Canaletes minorava la marxa, ara accelero el pas, per tal de que, tan aviat com em sigui possible, agafar un carrer que em porti a on vull anar.

Aquest jove director (26 anys!!!) està revolucionant el món musical, més aviat rígid, conservador, convencional i poc acostumat a les sacsejades emocionals i juvenils d’un director tocat per la genialitat i llençat ràpidament de manera extraordinàriament mediàtica per una firma tan poderosa com la Deutsche Grammophon.

Puntualíssima a l’actualitat, la Mei ha penjat en el seu blog un clip espectacular amb una propina del concert que el jove director i la seva orquestra, la jove orquestra Simon Bolivar ha fet en el Royal Albert Hall, en els PROMS d’aquest any. El resultat és absolutament sorprenent i l’èxit, de bogeria.

He escoltat la gravació d’aquesta cinquena simfonia de Mahler, que la DG ha editat, amb la jove orquestra Simon Bolivar i la direcció de Gustavo Dudamel.

El primer que cal dir és que en els dos moviments inicials et quedes clavat a la butaca, per la direcció, pel so de l’orquestra i la magnífica grabació que han fet els enginyers de la DG.

La interpretació és aclaparadora, però a partir del tercer moviment, el scherzo, potser per que Dudamel vol ser més original que Bernstein o Abbado (la seva cinquena amb la Berliner Philharmoniker, per a mi és la ideal), o per que vol ser molt personal, original i creatiu, cosa que trobo molt positiva, la seva visió em desconcerta, pels tempos emprats, pel canvi de dinàmiques i per la resposta dels magnífics musics. Potser m’ho sembla a mi, però la resposta de l’orquestra és diferent en els darrers moviments.

En el quart moviment, el famós adagietto, el que manca és drama, tensió i morbidesa en el so.

No acabo d’entendre que em un inici tan espectacularment brillant, la cosa faci un canvi tan sobtat. Potser m’hauré d’acostumar a aquesta versió, que m’agrada per que no és una versió més, és clarament la versió de Gustavo Dudamel, diferent i agosarada, però els referents que tenim d’aquesta simfonia són massa importants, massa definitius com per que un jove de 26 anys ens sorprengui amb una obra, que jo crec que necessita una madures que ell encara no te, però que amb aquests inicis, pot esdevenir un autèntica revolució.

En el Rondó-Finale, sembla que torni aquella llum enlluernedora dels dos primers moviments, però no de la mateixa manera.

La orquestra, jove, és un miracle que soni com una orquestra de musics acostumats a tocar després d’un historial important, ells acaben de començar, com el seu director.

UN MIRACLE A SEGUIR

Parlem molt de les possibilitats d’aquesta jove artista (encara no ha fet els 30 anys) i tot que ja ha començat a treballar amb directors i teatres importants, sobretot a Itàlia, molts ja l’han condemnada, sense ni tan sols esperar que la veu es consolidi.

Com ja he comentat en el post dedicat a Pesaro d’aquest estiu, la seva veu està en constant evolució i fins que no s’acabi de posicionar, serà difícil preveure quin és el repertori que més li escau, tot i que tot sembla indicar que l’evolució de la veu, la farà idònia pels rols de lírica belcantista (el Donizetti més dramàtic, Rossini seriòs, Paccini, Mayr, Mercadante, Bellini…)

Més val escoltar i veure, després vosaltres mateixos digueu els que us sembli.

Els dos clips provenen d’un recital que va fer el dia 13 del mes de maig passat a Almeria.

El Barnero de Sevilla (Jiménez):Me llaman la primorosa

La Traviata (Verdi): È strano! è strano!

Més informació sobre la Mariola a Pesaro a Operashots (el blog de Coco).

En la pàgina 32 de La Vanguardia d’avui dia 28 d’agost hi trobem un article d’Oriol Pi Cabanyes (Angélica diva), que torna a parlar del presumpte oblit de Catalunya cap a Victoria de los Ángeles i de la presumpte responsabilitat que te en l’afer el germà de Montserrat Caballé, vetant la contractació de la Victoria en el Liceu, quan ell n’era el principal agent artístic que nodria i controlava les temporades.

De la resta del article no penso opinar. A aquestes alçades de la història, sembla absurd parlar de les excel·lències del cant de Victoria de los Ángeles, però d’aquest inici desafortunat si que voldria dir-hi la meva.

Victoria de los Ángeles va debutar al Liceu el 12 de febrer de 1948 cantant la Elisabeth del Tannhäuser i la seva darrera actuació en una funció d’òpera va ser 19 anys més tard, el 22 de gener de 1967 amb la Manon de Massenet. En total 8 temporades i 9 títols diferents:

• Elisabeth (Tannhäuser) temporada 1947-48
• Rosina (Il Barbieri di Siviglia), Elsa (Lohengrin) i Agathe (Der Freischütz), temporada 1948-1949.
• Eva (Die Meistersinger von Nürnberg) i Elisabeth (Tannhäuser), temporada 1949-50.
• Butterfly (Madama Butterfly), temporada 1955-56
• Manon (Manon) i Mimí (La Bohème), temporada 1956-57
• Rosina (Il Barbieri di Siviglia), temporada 1958-59
• La Atlàntida (estrena mundial), temporada 1961-62.
• Manon (Manon), temporada 1966-67.El 24 de juliol de 1992 tornava Victoria de los Àngeles al Liceu amb un recital. Al mateix any, però al mes de setembre (23 i 34) tornà a cantar La Atlàntida i el 17 de març de 1994 va intervenir en el Palau Sant Jordi en el concert anomenat Les millors veus del món, en ocasió del incendi del Teatre.

Montserrat Caballé va debutar amb l’Arabella el mateix any que Victoria participava en l’estrena mundial de La Atlàntida, és a dir, 1961-62. Jo no crec que la influència de la debutant Caballé, fos tan gran com per vetar a partir d’aquell moment la seva contractació.  

La carrera operística de Victoria va minvar molt a partir de 1961, últim any de la cantant a les temporades del MET i curiosament any del sonat debut a Bayreuth. Però el cert és que a partir d’aleshores es va dedicar al lied. La seva darrera intervenció operística va ser al any 1980 al Teatro de la Zarzuela de Madrid interpretant la Mélisande.

Es cert que aquest abandonament de les interpretacions operístiques va coincidir amb l’esclat de la Caballé, però va ser el Liceu dels únics teatres en contractar-la a l’any 1967, per cantar òpera. La seva activitat operística va desaparèixer de tots els teatres i no crec que en aquells anys el clan Caballé fos tan poderós.

Ella es va estimar més anar al MET i fer-hi grans temporades que cantar a la Barcelona provinciana dels anys 40’s i 50’s, quan potser Rudolf Bing ja no va comptar amb ella i la resta dels altres teatres tampoc, va orientar sàviament la seva activitat cap a la vessat liderística, en la qual encara va brillar més, si cal.

És absolutament injust dir que Catalunya o al Liceu no varen ser justos o agraïts amb la Victoria. L’agraïment s’ha de guanyar i en tot cas ha de ser recíproc. En un país tan petit com el nostre, potser no tenen cabuda més d’una diva, però el nou Liceu, el institucional, no el privat, va homenatjar-la en vida com es mereixia.

El Liceu de la Victoria era un teatre privat, on ella segurament no es va entendre amb els empresaris que es varen creuar en la seva gloriosa carrera. Voler enfrontar el bo i millor que ha donat aquest país, en qüestió de sopranos, no és just i en qualsevol cas, tan sols coneixem una part de la història. Els Caballé també podrien dir la seva i sobretot, el que més m’interessa, la visió dels dirigents i empresaris del Liceu d’aquella època, ells si ens podrien dir el motiu per el qual no va venir més la insigne Victoria de los Ángeles.

Sr. Oriol Pi de Cabanyes, si volia fer-li un homenatge, crec que ha fet un flac favor a la cultura del nostre país, alimentant una vegada més, aquesta llegenda negra.

A Bayreuth, després de 13 anys, d’ençà la re inauguració després de la Segona Guerra Mundial (el anomenat Neue Bayreuth), s’acabava un cicle transcendental.

Hans Knappertsbusch dirigia per última vegada i ho feia amb la seva obra, el Parsifal. Des de 1951 any que va debutar a Bayreutn, va dirigir un total de 95 funcions, de les quals 55 varen ser Parsifal.

Wieland Wagner va revolucionar el món wagnerià i operístic, a partir de les propostes escèniques que va crear, ara referents clàssics absoluts de les postes en escena wagnerianes. Tothom ha begut de les essències creatives de Wieland i encara avui sorprenents per la senzillesa i solidesa ideològica i creativa, basada en la atemporalitat, la llum i la força dels personatges i les situacions escèniques, per sobre de les escenografies ampul·loses i grandiloqüents que sempre han acompanyat els drames wagnerians.

La mítica posada en escena del Parsifal estrenada en el festival de 1951 amb Knappertsbusch oficiant i Windgassen, Mödl, Weber, London, Uhde i van Mill, va sorprendre i commoure els ciments dels ortodoxes wagnerians que veien aquella autèntica relectura com una provocació a les essències.

Doncs be, aquesta posada en escena va romandre any rere any, amb les excepcions dels anys 1953 i 1957, fins l’any 1964, després de innombrables retocs i adaptacions per mantenir-la sempre actual. Wieland Wagner va pensar en una nova producció, però Kna va morir l’any següent i ell un any més tard.

La opulència lírica de l’orquestra que Knappertsbusch va donar en els seus Parsifal, fa que totes les altres magnífiques lectures posteriors, hagin quedat com a aproximacions o rebuscades lectures a les antípodes, com la primera lectura de Pierre Boulez en el fracassat Parsifal del any 1966. A l’any 2004 tornaria amb una visió genial, molt més reposada, però sempre allunyada de Knappertsbusch.

A l’any 1964 debutava en el rol de Parsifal l’eminent i musical tenor canadenc Jon Vickers, que amb la seva particular sonoritat, sap extreure tota la mística necessària en un tercer acte inoblidable. També va debutar com a Kundry, als trenta-quatre anys, la mezzo Barbro Ericson , que quedant anys llum de les seves antecessores,  resta com l’únic puntal una mica decebedor d’aquesta darrer ofici del gran mestre. Amfortas va se magníficament cantat pel baríton Thomas Stewart i el Gurnemanz va ser l’oficial, és a dir un Hans Hotter, que tot i començar a notar-se lleugeríssimes defallences en la zona aguda i un cert vibrato, composa un interpretació encara més sensacional, si cap, que en les antològiques versions anteriors. Klingsor és un altre dels habituals de la casa, Gustav Neidlinger i Titurel, el baix Heinz Hagenau. En el rol de primera noia flor sobresurt la jove Anja Silja que esdevindria immediatament una figura de primer ordre.  

Quan en el tercer acte els cavallers supliquen a Amfortas “Wehe! Wehe! Du Hüter des Grals! Ach, zum letzten Mal, sei deines Amtes gemahnt! Zu letzten Mal! Zum Letzten Mal!”, fa estremir pensa que estan suplicant per darrera vegada al mestre Knappertsbusch que oficiï aquest inoblidable Parsifal.    

Us deixo dos fragments del tercer acte,  la esmentada suplica dels cavallers a Amfortas i el final de l’òpera “Höchsten Helles Wünder!. Els darrers compassos dirigits per Knappertsbusch a Bayreuth, cantats pel cor del festival, en aquells moments dirigit pel mític Wilhem Pitz.

Una autentica emoció

Hi ha pel·lícules que necessiten del boca a orella per mantenir-se en la cartellera, aquesta és una d’aquestes i aquest tipus de pel·lícules no acostumen a fallar mai. No porten una campanya publicitària al darrere, ni intenten batre tots els rècords de taquilla en un cap de setmana, però poc a poc, van fent i al final esdevenen un fenomen, en aquest cas, estiuenc.

A L’équipier, he trobat un clar referent o similitud de certa part argumental amb The Bridges of Madison County (Clint Eastwood) 1995, però molt més austera,  més europea, per entendre’ns fàcilment, amb un tempus molt pausat i amb unes interpretacions intimistes i molt controlades, com no podia ser d’altre manera si s’està fent un retrat de l’ambient i de la gent de la Bretanya.

No és la millor pel·lícula del any, això està clar, però si voleu emocionar-vos, amb persones i sentiments, aquesta és la vostre pel·lícula. Grans paisatges oberts per escenificar curiosament un món tancat, que és concentrarà simbòlicament dins un far, aïllat al mig del oceà.

Interpretacions excel·lents del trio protagonista (Sandrie Bonnaire, Philippe Torreton i Gregori Derangere) i la resta una mica més estereotipats, tant els personatges com les interpretacions, però en tot cas solvents. Direcció austera (Philippe Lioret), poc personal i mancada d’una personalitat que la faci ser una obra mestre. Fotografia (Patrick Blossier) i música (Nicola Piovani) de pel·lícula i mai millor dit.

Molt recomanable, sobretot amb aquest panorama tan poc atractiu, a l’espera del inici de temporada.

Continuant amb la sèrie de grans actrius i actors que han cantat a dalt d’un escenari, avui li toca el torn a la meva, és a dir a la Vivien Leigh.

Quan Vivien Leigh va protagonitzar el musical Tovarich a Broadway (1963), ja estava en el procés final de la seva vida, amb una forta depressió, motivada per un personalitat bipolar i una tuberculosi detectada al 1944 i que tornar a aparèixer després del seu divorci amb Laurence Olivier (1960).

Tovarich te un llibret de David Shaw, música de Lee Pockriss i cançons de Anne Croswell.

El musical es va estrenar al The Broadway Theatre, el  18 de març de 1963 i va romandre en cartell durant 264 representacions. El musical està basat en la pel·lícula del mateix títol dirigida al 1937 per Anatole Litvak i  que varen protagonitzar Claudette Colbert i Charles Boyer, que a la vegada estava basada en una obra de teatre francesa, estrenada un any abans a Broadway, de Jacques Deval.

Els companys de repartiment de  Vivian Leigh varen ser, Jean Pierre Aumont, George S. Irving, Louise Kirtland, Alexander Scourby i Louise Troy. L’obra la va dirigir Peter Glenville i la coreografia va ser de Herbert Ross.

Vivien Leigh va guanyar aquell any el Tony a la millor actriu de musical.

Moriria quatre anys després de protagonitzar aquest musical, el 8 de juliol de 1967.

Vivien Leigh va guanyà dues vegades el Oscar de Hollywood, per la seva inoblidable Scarlata O’Hara a Gone with the Wind (1939) i la magistral Blanche DuBois de A Streercar Named Desire (1951). Tot i aixì ella es va estimar més el teatre que el cinema.

No es per que sigui la meva actriu predilecte, però de totes les que he posat fins ara (Khatharine Hepburn i Lauren Bacall) ella, sense  ser la Judy Garland és la que “canta” millor.

L’escoltarem sense solució de continuïtat en tres temes, “The only one“, “All for you” (amb Jean Pierre Aumont) i “I Know the feeling“.

Y Youtube ens deixa aquesta perla, veure la Vivien Leigh ballant i cantant a Tovarich amb Byron Mitchell, el tema “Wilkes-Barre, PA.”

 Tornant de Pesaro et queda una ressaca del cant rossinià, del que has escoltat i del que t’agradaria haver escoltat.

Quan et queden dubtes de com es canten determinats rols sempre solem anar a buscar al passat, en el cas de Rossini el immediat, doncs la flor i la nata del cant rossinià va esclatar als inicis dels anys 80 del segle passat, precisament amb l’arrencada del ROF.

Doncs a Pesaro succeeix una cosa similar al que passa a Bayreuth, molts cantants rossinians que fan coses memorables, no s’acosten per Pesaro, de la mateixa manera que molts wagnerians no són contractats o no volen anar a Bayreuth.

Us deixo un vídeo que demostra que avui hi han tenors capaços de cantar una òpera tan difícil com l’Ermione, però el cas és que mentre a Pesaro es dediquen a contractar lleugeres per fer els rols escrits per a la Colbran i a fer invents amb tenors, al New York City Opera fan un Ermione amb aquest parell de fores de sèrie.

Ell cantarà en el segon repartiment de La Cenerentola del Liceu del any vinent, és diu Barry Banks.

Ella és un fenomen d’aquells que so se sap ben be per que no està en el cartellone de tots els primers teatres del món, és diu Alexandrina Pendatchanska i canta al Real la propera temporada la Vitellia de La Clemenza di Tito, que ja ha enregistrat  magníficament amb René Jacobs. Perdoneu-li alguns sons oberts d’un cert mal gust, el dramatisme que dona a l’escena ho justifiquen.

El vídeo és del any 2005. Ermione figura en el cartellone de Pesaro del 2008 i encara no es coneix el cast, tot i que és diu que el rol d’Ermione el cantarà la mezzo Sonia Ganassi i dels dos tenors necessaris es parla de Francesco Meli i Maxim Mironov. Si és així no està gens malament tot i que l’opció Banks em sembla més atractiva que Francesco Meli, vist aquest sorprenent vídeo i no coneixent com ho pot fer Meli.

Més informació a Pesaro 2007

En l’única botiga de discs que varem trobar en tot Salzburg (és molt fort això de la indústria discogràfica, diuen que New York tan sols en queden dues)  vaig comprar el disc del estiu.

El preu era com comprar tota una òpera sencera, però ja que és un disc del que vaig llegir una bona crítica i que sembla que la EMI a Espanya no es decideix a treure, vaig pensar comprar-lo, l’altre opció era el debut d’una nova estrella discogràfica anglesa anomenada Kate Royal. Amb aquest nom de flam i alguna cosa que vaig escoltar a ca la Mei, vaig anar per lo segur.

El disc està dedicat en la seva totalitat a Richard Strauss i canta la Nina Stemme, l’escena final de la Salomé, l’escena final del Capriccio i els quatre últims liders. Con que la durada és escandalosament curta pel preu pagat, el productor en un excés de generositat va decidir incloure el preciós preludi anomenat Mondscheinmusik que precedeix al monòleg de la comtessa. Els 56′.22″ de durada que no esgotant ni de bon tros, els límits establerts pels CD’s, permetien incloure la dansa dels sets vels, per exemple.

No hagués passat res, be, res no, el Antonio Pappano, director musical d’aquest disc, ens hagués posat a mil i la satisfacció del comprador hagués estat total i l’amortització dels minuts pels cèntims d’euro que val aquest disc, s’hagués abaixat per cònsol de la butxaca mal tractada.

Després diuen que la industria discogràfica l’enfonsen els internets i els mp3. No, la industria l’han ensorrat ells, amb aquestes durades de misèria, aquests preus i repetint de manera esgotadora el repertori.Be aquest és un altre tema que potser un dia destaparé.

Avui us vull parlar d’aquest meravellós enregistrament que preludia aquesta prevista Salomé liceista de la Stemme, que ja espero amb gran delit.

La veu s’ha de gaudir en directa. Escoltada en disc te un vibrato tipus Marton, per entendre’ns, que al natural queda molt més apaivagat, tot i així la veu és sumptuosa i el seu registre és generós. Amb un centre carnós, uns greus que preludien rols wagnerians de transcendències walhalístiques i aquest agut tan segur i exultant que és una alegria per les orelles encara ferides pels crits de la Linda Watson a la Brünnhilde escoltada per la ràdio, d’aquest any a Bayreuth.

He de confessar que la Salomé que m’agrada és la de les sopranos líriques amb veu més jovenívola; així és com entenc aquest pervers personatge. Les veus com la Nilsson, la Goltz o la Varnay les trobo molt més adients per la Elecktra. Les meves Salomé són la Caballé, la Behrens en la fabulosa versió amb Karajan o la Studer en la gravació amb Sinopoli. La Stemme s’acosta més a les primeres, però això no vol dir que la creació que en fa no m’agradi.

M’ha agradat molt, per la sumptuositat de la veu i per la força que treu en aquesta escena final, que tantes i tantes sopranos de les grans, ja han dit la seva i de quina manera.

L’escena del Capriccio és com un gran lied i ella arreplega els seus poderosos mitjans per dir-la de manera intimista, acaronant l’orella sense ferir. En les ascensions finals a la zona aguda es on es manifesta més el vibrato, doncs vol aprimar la veu per tal de no molestar a la lluna que observa aquest deliciós testament straussià. Els pianos i el legato de la senyora Stemme resten com absolutament referencials.

En les quatre darreres cançons, seguint aquest èxtasi sonor, ens regala quatre perles absolutes. Ella no és la Schwarzkopf o la della Casa, referències llegendàries i des de el inici de Frühling ens adonem que la seva visió és extraordinàriament sensual. Les he escoltades dues vegades seguides abans de dir-ho, però ara us ho afirmo, és la versió més sensual d’aquestes cançons, mai ningú m’ho havia cantat aixì, i dic m’ho havia cantat, perquè aixì no he sentit, com si les cantés per a mi. Fantàstic, no?

Tot això no és fruit tan sols del miracle vocal i artístic d’aquesta soprano que ja ha entrat en vida a la capelleta de les meves santes, quasi totes mortes o retirades, pobres. Sense l’Antonio Pappano, potser el millor director de l’actualitat (això també és fort oi?, però si no et mulles de que serveix un blog?), la Stemme estaria be, però és que amb ell i Richard Strauus, estan tots tres sublims. Quin acompanyament, quina absoluta sensualitat a la Salome i aquest acompanyament climàtic, líric, passional i terrenal dels liders és d’una comunió artística amb la cantant, admirable. Escoltant el final de Im Abendrot, te’n adones que Pappano està tocat pels déus.

La fantàstica orquestra del Royal Opera House Covent Garden està de sort comptant amb aquest director titular, enveja absoluta és el que em fan els londinencs i un goig absolut a la orella és el que em fa aquest disc.

Absolutament recomanable.

No deixo cap fragment sonor, doncs sembla ser que darrerament hi ha caça de bruixes en els fòrums i blogs, però em quedo amb unes ganes…  

Per obrir boca i no trepitjar uns vídeos de la Stemme cantant les quatre darreres cançons de Strauss que va publicar en el seu blog la Mei, us deixo l’enllaç Nina Stemme canta Strauss.

Diuen que una imatge val més que mil paraules i si la imatge te moviment i és un vídeo del duo final de la representació que vaig comentar del Eugen Onegin de Salzburg no cal la pallissa que us vaig escriure.

Santyoutube ens ofereix la possibilitat de veure la magnífica entrega de l’Anna Samuil menjant-se amb patatones a Peter Mattei en el duo del tercer acte.

Més informació a Salzburg 2007

Com aquell que no vol la cosa i la propera setmana comença la temporada 2007-2008 del Gran Teatre del Liceu.

Encara no estem recuperats de les vacances i ahir mateix varen acabar les sessions de la NORMA i ja tenim la Sara Baras trucant a la porta.

Per començar a escalfar motors us deixo unes quantes fotos d’algunes de les produccions que podrem veure.

Per ser més exactes:

• Andrea Chénier
• El Castell de Barbablava/Diari d’un desaparegut
• Aida
• La Cenerentola
• Tannhäuser
• i Don Giovanni

Aquests dies he escrit molt i ara toca veure un petit tast d’alguna de les coses que hem vist, a part de les òperes.

M’he permès posar una banda sonora prou significativa, que no se si anirà absolutament sincronitzada amb les fotos.

Per la part alemanya hauria d’escoltar-se l’obertura de Meistersinger (Wagner), per la part de Salzburg s’hauria d’escoltar l’obertura de Benvenuto Cellini (Berlioz)  i en la darrere secció, la italiana, hauria d’escoltar-se l’obertura de La Gazza Ladra (Rossini).

Espero que ho fruïu com jo.

cliqueu el botonet verd per activar la presentació