IN FERNEM LAND

Què està passant a Bayreuth?

Un altre cop i per segona vegada en la meva vida, anant a peu per l’avinguda que puja fins el Festspielhaus, l’emoció em va colpir fort. Bayreuth te un poder sobre la meva sensibilitat, poderós.

El 7 d’agost es representava Tannhäuser, sense el director musical i el tenor, inicialment anunciats. En el seu lloc i teníem dos desconeguts, que prèviament escoltats per radio, em varen donar agradables esperances de que allò podria anar be i efectivament així va ser.

Des de l’obertura inicial, el so màgic que emergia del fossar invisible em va predisposar a escoltar una vetllada memorable, és a dir, el que hom espera del més famós festival d’estiu del món, em permís de Salzburg. La vetllada ja sabia que no ho podia ser de memorable, doncs els cantants que Wolfgang Wagner contracta cada any, amb una mica de sort seran correctes o fins hi tot, s’equivocarà i seran bons, però memorables difícilment.

El joveníssim director Christoph Ulrich Meier ha fet oblidar notables versions anteriors per prémer un segell de qualitat, teatralitat i wagnerisme importants, amb moments d’un lirisme encisador i d’altres d’una magnificència sonora contundent, que és el que jo espero d’una obra tan passional com aquesta. Em serà difícil oblidar tres moments, el belcantisme amb que Ulrich Meier tanca el primer acte, el clima i l’acompanyament orquestral del inici del tercer acte i l’impressionant i astorador esclat final amb el crescendo del cor cantant “Heil! Heil! Der Gnade Wunder Heil!”. És clar que en aquest moment la prodigiosa i meravellosa prestació del cor de Bayreuth és el principal protagonista, però la manera com els va fer entrar i el regulador vocal fins l’esclat i potent final, és obra del director musical. Sense cap mena de dubte ja s’ha fet un nom amb aquesta prestació i en sentirem a parlar, si més no, jo vull seguir-li la pista.

A nivell vocal cal dir que el Tannhäuser del holandes Frank van Aken és notable. Un primer acte heroic en el Venusberg, un segon una mica reservat (com quasi tots els tenors en aquest rol) i un tercer, amb un relat de Roma força ben resolt, amb alguna pujada dubtosa i algun so una mica escanyat, que no li treuen cap mèrit en aquest tenor, que si be no és un veritable heldentenor, si acosta molt. El so de la veu recorda bastant a Vickers, tot i que malauradament no te la musicalitat i l’expressivitat del canadenc, però en un rol com aquest, s’agreix molt que no faci patir i sobretot que no cridi. Va assolir un èxit personal important, però no el més gran. Aquest sense cap mena de dubte va ser per l’excel·lent Wolfram von Eschenbach de Roman Trekel. Bellíssima veu, cant prodigiós i líric, amb un tercer acte que produeix un calfred a l’espinada dels que a mi m’agraden.

Un festival com Bayreuth no es pot permetre un baix de tan poc relleu vocal i categoria  canora com Guido Jentjens. O be estava ocasionalment en baixa forma vocal, o el seu cant estentori i la seva emissió feridora, el fan indigne d’un festival d’aquest pretès nivell.

Be Clemens Bieber (Walther von der Vogelweige) i Samuel Youn (Reinmar von Zweiter) i correctíssims Thomas Jesatko (Biterolf) i Arnold Bezuyen (Heinrich der Schreiber).

En l’apartat femení guanya per golejada la consolidada Ricarda Merbeth com Elisabeth, a la gastada Venus de Judit Nemeth (Venus en el segon repartiment del Liceu 2007-2008), que sent correcta no te el nivell que hom desitja per aquest rol tan lluït i al que ella li dona un aire de funcionària, irritant. En canvi la Ricarda Merbeth, s’ha anat consolidant em aquest rol i amb aquesta producció, dominant des de la seva segura i punyent sortida, passant per la seva important participació en el magnífic concertant del segon acte, acabant amb una pregaria de manual. M’ha agradat molt més al natural, que quan l’he escoltada, any rere any en les retransmissions bayreuthianes d’aquest Tannhäuser. L’aplaudidíssim pastoret de Robin Johannsen em va semblar correcta, però no vaig entendre el motiu per el qual el teatre es va literalment enfonsar quan va sortir a saludar.

La producció (darrer any que es fa) de Philippe Arlaud vol ser més estètica que dramàtica i l’estètica no acaba de funcionar. Tot tenint moments acolorits molt interessants, acaba sent absolutament insubstancial. No hi ha treball d’actors  i acabes cercant impactes visuals, que no es produeixen o es repeteixen. És la típica producció que pràcticament no agrada a ningú, però que no es protesta. No molesta, però a un director d’escena de Bayreuth se li ha de demanar el màxim i aquest en prou feines ha fet res més que llegir l’argument.

El resultat global d’aquesta funció és correcta amb tendència a bo, però li manca un arrodoniment en el cast per esperar el nivell mínim del millor (?) festival de Wagner.

El segon dia, 8 d’agost, varem enfilar l’avinguda tot sabent que les expectatives no eren gens bones. Les crítiques de la premier de Meistersinger no havien estat bones i el escàndol i cridòria contra la besnetíssima varen ser històrics.

El primer cop de puny al estomac va venir a l’obertura. Allò no sonava a Bayreuth, el so era vulgar i l’equilibri sonor de les famílies orquestrals era dubtós. Sebastian Weigle, que tan m’agrada a can Liceu, naufragava estrepitosament en una de les seves fites artístiques. Una cosa és posar a to una orquestra mediocre i fer-la sonar de manera digne i l’altre es fer música amb una de les millors orquestres del món. Potser no hagués hagut d’acceptar aquesta obra per fer el debut o potser està massa verd per aquesta orquestra i el pedigrí d’aquest festival. El cert és que la seva prestació no millora durant la representació i quan ha d’afrontar el complicadíssim concertant que tanca el segon acte i tot el darrer quadre del tercer, allò li venia gran. Ni el preludi del tercer acte, que em va agradar per radio, al natural, va quedar-li absolutament descafeïnat.

Si una obra com aquesta no te un director musical solvent està cantat que allò no arribarà a bon port.

Els solistes ja es veia sobre el paper que no podien fer oblidar la llarguíssima llista de il·lustres que han cantat aquesta obra a Bayreuth, fins hi tot en aquests anys de precarietat.

Franz Hawlata no passa de la discreció més solvent en teatres com Viena o Munic i en les funcions de rutinari repertori. El motiu per el qual li han encarregat el Hans Sachs és una incògnita incomprensible. Mentre no va defallir, era avorridament correcta, i en el tercer acte va fer aigües per tot arreu. En prou feines va poder acabar de manera honorable. No cantava, parlava.

Arthur Korn cantava el Veit Pogner, però de manera grollera. Markus Eiche (Fritz Kothner) em va agradar vocalment i va estar esplèndid com actor. Michael Volle va ser el ùnic que mereixia trepitjar l’escenari de Bayreuth. El seu Sixtus Beckmesser és vocalment poderós i com actor va estar superb en les incomprensibles i grolleres actuacions que la Katharina Wagner li regala o obliga a fer. És un extraordinari baríton.

La resta de mestres “pintors” normalets, però tampoc els puc anomenar un per un, impossible de distingir-los entre tanta mediocritat i caos escènic.

Que Robert Dean Smith no volgués participar en aquest desgavell, l’honora particularment, sobretot pel que això comporta de confrontació amb el clan Wagner i tenint en compte que el varen cridar per substituir al xicot oficial de la xicota, en el Siegmund, encara més.

El canvi de Klaus Florian Vogt em va fer molta il·lusió, després d’haver-li vist el Lohengrin de la Scala (i el vídeo de Baden-Baden). Per la radio em va deixar una mica decebut i vaig voler esperar a escoltar-lo en directe, per decidir-me a donar una opinió definitiva.

Doncs si amics, Vogt és el tenor ideal per fer el David, però mai per fer el Walther von Stolzing, al menys amb a veu que te avui. No ens enganyen, és cert que és un cantant extraordinari i que la seva veu, a vegades fins hi tot blanca, va be per un personatge i una orquestració tant eteris com el Lohengrin, però el Walther requereix una veu més lírica i amb un cos a la veu que ell no posseeix. La tessitura i l’esforç que ha de fer per passar l’orquestra el va obligar fins hi tot a fer notes en falset durant el penós quintet del tercet acte, on l’únic cantant que va mantenir el tipus va ser el bon David de Norbert Ernst.

Vogt pot cantar el Walther?, si evidentment, però la seva veu se’n ressentirà i la prestació no estarà mai a l’alçada del que volem, o del que jo vull. A Bayreuth on tots els cantants s’escolten de manera fàcil, Vogt va quedar tapat per l’orquestra i no per que tingui la veu petita, però és que el rol el sobrepassa i ell molt còmode no estava. Va tenir un èxit més que notable, però jo crec que atribuïble a que algú havia de sortir ben parat d’aquell desgavell i dintre de les nefastes prestacions vocals, ell i Volle, eren els únics a aplaudir. Jo ni a ell.

Diuen que, del baix que canta el sereno sempre en surt, al cap dels anys un bon baix, però potser perquè en aquesta producció el sereno es escombriaire, el baix Friedemann Röhlig, va desafinar tota la seva escena.

Lo de la Eva de la insuportable Amanda Mace si no ho veig i ho sento (sobretot), no m’ho crec. De on surt tanta mediocritat, tanta crispació vocal i tantes desafinades en un paper bombó? Qui porta aquesta dona? Qui te la vergonya de deshonorà la memòria de les Eva que han passat fins aquest any per Bayreuth, amb aquest cúmul de despropòsits. És senzillament indigne.

La Magdalene de Carola Guber quan està be es quan no canta. Certament és un paper poc agraït i difícil, amb una tessitura molt molesta, però al menys que quan obri la boca no molesti, per l’amor de Déu.

La producció no hi ha per on agafar-la. El primer acte pretén ser seriós, amb idees discutibles i amb un canvi de cantors a pintors, difícil de desenvolupar durant l’obra, però interessant.

El segon acte esdevé grotesc, amb un final ridícul, confós i lleig.

El tercer, que jo creia sincerament que es redreçaria, va superar totes les expectatives inimaginables. Després d’una primera escena llarguíssima i sense interès teatral, coronada amb un quintet grotesc on s’escenifica el futur de les dos parelles (Walther-Eva, David-Magdalene) envoltats de nens clonics com ells (idea emprada fa anys i panys al Zauberflöte amb Papageno i Papagena), amb un aire de tediós aburguesament. El l’últim quadre és un cúmul de incoherencies, provocacions i ridiculeses inútils, amb uns caps grossos de totes les patums de la cultura alemanya (Wagner inclòs) ballant la dansa dels aprenents, un paio en pilotes barallant-se amb una nina inflable que acabarà explotant i el Beckmeser (que és el que la te més llarga) ensenyant un membre quilomètric. Unes imatges sospitosament il·luminades per sota, recordant postes en escena de les parades hitlerianes, i una infinitat de bajenades varen omplir la meva paciència. El meu BUH sonor, ampla, gran, ben emès i projectat va ressonar pel teatre que més venero, organitzant una bronca monumental. He estat bastants dies tocat de les cordes vocals. Em vaig despatxar a gust.

Una senyora indignada em demanava explicacions del per que protestava, mentre jo la ignorava (no se ni quina cara feia) cridant cada vegada més fort i quan va sortir la Katharina a saludar (no era la primera funció, per tan a aquesta noia li va la marxa), allò va ser la repera.

Tot baixant l’avinguda cap al hotel, tenia veritables ganes de plorar. No podia ser que hagués vist uns Meistersinger tan dolents i indignes, tan mediocres i vulgars. Escènicament m’importa un rave, però musicalment no ho podré perdonar MAI.

Jo creia que el Parsifal del any 2004 era el més dolent que havia vist mai, però els Meistersinger l’han superat, doncs al menys al Parsifal va tenir un nivell musical extraordinari, però aquest engendra no.

Ha estat una funció veritablement lamentable.

Bayreuth continua tan decadent a dins del escenari com a la platea. Fins hi tot fa riure veure la ridiculesa d’aquesta pretesa alta societat europea (majoritàriament de parla alemanya), que es guarneixen d’aquella manera tan  atrotinada, per anar a un festival tan polsós com ells i que cada vegada més, està perdent el meu interés. Viuen de la llarguíssima llista d’espera, sabent que ompliran any rera any i per això es permeten tanta mediocritat i tan poca vergonya, però jo crec que això acabarà esclatant.

És talment el capvespre dels deus. Qui ho cremarà tot?

Valoració bayreuthiana, un aprovat pels pèls, un 5. (7,5 del Tannhäuser+2,5 dels Meistersinger=10/2=5).

Demà: Estiu 2007 (II) La feridora ostentació del festival de Salzburg.