IN FERNEM LAND

En la pàgina 32 de La Vanguardia d’avui dia 28 d’agost hi trobem un article d’Oriol Pi Cabanyes (Angélica diva), que torna a parlar del presumpte oblit de Catalunya cap a Victoria de los Ángeles i de la presumpte responsabilitat que te en l’afer el germà de Montserrat Caballé, vetant la contractació de la Victoria en el Liceu, quan ell n’era el principal agent artístic que nodria i controlava les temporades.

De la resta del article no penso opinar. A aquestes alçades de la història, sembla absurd parlar de les excel·lències del cant de Victoria de los Ángeles, però d’aquest inici desafortunat si que voldria dir-hi la meva.

Victoria de los Ángeles va debutar al Liceu el 12 de febrer de 1948 cantant la Elisabeth del Tannhäuser i la seva darrera actuació en una funció d’òpera va ser 19 anys més tard, el 22 de gener de 1967 amb la Manon de Massenet. En total 8 temporades i 9 títols diferents:

• Elisabeth (Tannhäuser) temporada 1947-48
• Rosina (Il Barbieri di Siviglia), Elsa (Lohengrin) i Agathe (Der Freischütz), temporada 1948-1949.
• Eva (Die Meistersinger von Nürnberg) i Elisabeth (Tannhäuser), temporada 1949-50.
• Butterfly (Madama Butterfly), temporada 1955-56
• Manon (Manon) i Mimí (La Bohème), temporada 1956-57
• Rosina (Il Barbieri di Siviglia), temporada 1958-59
• La Atlàntida (estrena mundial), temporada 1961-62.
• Manon (Manon), temporada 1966-67.El 24 de juliol de 1992 tornava Victoria de los Àngeles al Liceu amb un recital. Al mateix any, però al mes de setembre (23 i 34) tornà a cantar La Atlàntida i el 17 de març de 1994 va intervenir en el Palau Sant Jordi en el concert anomenat Les millors veus del món, en ocasió del incendi del Teatre.

Montserrat Caballé va debutar amb l’Arabella el mateix any que Victoria participava en l’estrena mundial de La Atlàntida, és a dir, 1961-62. Jo no crec que la influència de la debutant Caballé, fos tan gran com per vetar a partir d’aquell moment la seva contractació.  

La carrera operística de Victoria va minvar molt a partir de 1961, últim any de la cantant a les temporades del MET i curiosament any del sonat debut a Bayreuth. Però el cert és que a partir d’aleshores es va dedicar al lied. La seva darrera intervenció operística va ser al any 1980 al Teatro de la Zarzuela de Madrid interpretant la Mélisande.

Es cert que aquest abandonament de les interpretacions operístiques va coincidir amb l’esclat de la Caballé, però va ser el Liceu dels únics teatres en contractar-la a l’any 1967, per cantar òpera. La seva activitat operística va desaparèixer de tots els teatres i no crec que en aquells anys el clan Caballé fos tan poderós.

Ella es va estimar més anar al MET i fer-hi grans temporades que cantar a la Barcelona provinciana dels anys 40’s i 50’s, quan potser Rudolf Bing ja no va comptar amb ella i la resta dels altres teatres tampoc, va orientar sàviament la seva activitat cap a la vessat liderística, en la qual encara va brillar més, si cal.

És absolutament injust dir que Catalunya o al Liceu no varen ser justos o agraïts amb la Victoria. L’agraïment s’ha de guanyar i en tot cas ha de ser recíproc. En un país tan petit com el nostre, potser no tenen cabuda més d’una diva, però el nou Liceu, el institucional, no el privat, va homenatjar-la en vida com es mereixia.

El Liceu de la Victoria era un teatre privat, on ella segurament no es va entendre amb els empresaris que es varen creuar en la seva gloriosa carrera. Voler enfrontar el bo i millor que ha donat aquest país, en qüestió de sopranos, no és just i en qualsevol cas, tan sols coneixem una part de la història. Els Caballé també podrien dir la seva i sobretot, el que més m’interessa, la visió dels dirigents i empresaris del Liceu d’aquella època, ells si ens podrien dir el motiu per el qual no va venir més la insigne Victoria de los Ángeles.

Sr. Oriol Pi de Cabanyes, si volia fer-li un homenatge, crec que ha fet un flac favor a la cultura del nostre país, alimentant una vegada més, aquesta llegenda negra.

A Bayreuth, després de 13 anys, d’ençà la re inauguració després de la Segona Guerra Mundial (el anomenat Neue Bayreuth), s’acabava un cicle transcendental.

Hans Knappertsbusch dirigia per última vegada i ho feia amb la seva obra, el Parsifal. Des de 1951 any que va debutar a Bayreutn, va dirigir un total de 95 funcions, de les quals 55 varen ser Parsifal.

Wieland Wagner va revolucionar el món wagnerià i operístic, a partir de les propostes escèniques que va crear, ara referents clàssics absoluts de les postes en escena wagnerianes. Tothom ha begut de les essències creatives de Wieland i encara avui sorprenents per la senzillesa i solidesa ideològica i creativa, basada en la atemporalitat, la llum i la força dels personatges i les situacions escèniques, per sobre de les escenografies ampul·loses i grandiloqüents que sempre han acompanyat els drames wagnerians.

La mítica posada en escena del Parsifal estrenada en el festival de 1951 amb Knappertsbusch oficiant i Windgassen, Mödl, Weber, London, Uhde i van Mill, va sorprendre i commoure els ciments dels ortodoxes wagnerians que veien aquella autèntica relectura com una provocació a les essències.

Doncs be, aquesta posada en escena va romandre any rere any, amb les excepcions dels anys 1953 i 1957, fins l’any 1964, després de innombrables retocs i adaptacions per mantenir-la sempre actual. Wieland Wagner va pensar en una nova producció, però Kna va morir l’any següent i ell un any més tard.

La opulència lírica de l’orquestra que Knappertsbusch va donar en els seus Parsifal, fa que totes les altres magnífiques lectures posteriors, hagin quedat com a aproximacions o rebuscades lectures a les antípodes, com la primera lectura de Pierre Boulez en el fracassat Parsifal del any 1966. A l’any 2004 tornaria amb una visió genial, molt més reposada, però sempre allunyada de Knappertsbusch.

A l’any 1964 debutava en el rol de Parsifal l’eminent i musical tenor canadenc Jon Vickers, que amb la seva particular sonoritat, sap extreure tota la mística necessària en un tercer acte inoblidable. També va debutar com a Kundry, als trenta-quatre anys, la mezzo Barbro Ericson , que quedant anys llum de les seves antecessores,  resta com l’únic puntal una mica decebedor d’aquesta darrer ofici del gran mestre. Amfortas va se magníficament cantat pel baríton Thomas Stewart i el Gurnemanz va ser l’oficial, és a dir un Hans Hotter, que tot i començar a notar-se lleugeríssimes defallences en la zona aguda i un cert vibrato, composa un interpretació encara més sensacional, si cap, que en les antològiques versions anteriors. Klingsor és un altre dels habituals de la casa, Gustav Neidlinger i Titurel, el baix Heinz Hagenau. En el rol de primera noia flor sobresurt la jove Anja Silja que esdevindria immediatament una figura de primer ordre.  

Quan en el tercer acte els cavallers supliquen a Amfortas “Wehe! Wehe! Du Hüter des Grals! Ach, zum letzten Mal, sei deines Amtes gemahnt! Zu letzten Mal! Zum Letzten Mal!”, fa estremir pensa que estan suplicant per darrera vegada al mestre Knappertsbusch que oficiï aquest inoblidable Parsifal.    

Us deixo dos fragments del tercer acte,  la esmentada suplica dels cavallers a Amfortas i el final de l’òpera “Höchsten Helles Wünder!. Els darrers compassos dirigits per Knappertsbusch a Bayreuth, cantats pel cor del festival, en aquells moments dirigit pel mític Wilhem Pitz.

Una autentica emoció