Vaig escoltar ahir, per la radio, que pels anglesos les Rambles de Barcelona és una de les tres decepcions turístiques més grans del món. No m’estranya.
Les Rambles, des de que Barcelona s’ha convertit en un immens parc temàtic per turistes, més aviat atrotinats i de low cost, és un passeig que ha perdut l’essència del que era, el cor de Barcelona.
Passejar per les Rambles de Barcelona, és una prova de resistència de mal gust, entre estàtues humanes i la gentada al seu voltant esperant que un carterista faci l’agost. Personal abillat o més ben dit desabillat, amb calces curtes, samarretes horteres i xancletes, que deixen a la vista, les vermellors de les carns exposades a la brasa i els excessos de les sangries amb paella i els tancs de litres i litres de cerveses de la Plaça Reial i dels horribles pubs anglesos que proliferen més que U.K., plens de energúmens, que venen setmanalment a agafar comes etílics i encara estalvien.
Es fa difícil caminar per la Rambles i es fa difícil badar. Badar era una de les raons per anar Rambles amunt i avall, sense res en concret a fer. Gaudir de les flors i dels quiosc, ara convertits en botigues de dvd’s, banderes de senyeres amb ruquet o toros de Osborne ensenyant les protuberàncies testiculars. Tot això per no parlar de les noves botigues que han anat obrint, substituint l’antic comerç. Pots comprar barrets mexicans, camisetes del Ronaldinho o del Inter de Milà o menjar unes tapes infectes, presumptament igualetes que les que et fan al País Basc, però a l’hora de la veritat, d’una qualitat ratllant l’heretgia. L’ùnic establiment de menjar ràpid que porta nom català, fa els entrepans més dolents de tots els entrepans que es fan i es desfan.
Què queda del esperit de les Rambles?, res, de l’esperit res. Queda la font de Canaletes, la Boqueria, encara atractiva i espectacular, l’església de Betlem i la veïna joieria Bagués, a l’espera d’esdevenir un nou Hotel per més guiris, el Palau Moja amb unes arcades que esdevenen tablaos flamencos improvisats, aprofitant la sonoritat de les voltes, la Virreina, la segona casa (el Liceu), el café de l’Òpera (aquest encara amb un regust d’abans, que em fa patir que no esdevingui The Opera’s Pub) i el centre de Santa Mònica. Al final Colom dona l’esquena al desori.
Les Rambles mai ha estat un passeig espectacular per les cases o monuments que puguin haver-hi. L’excepcionalitat de les Rambles estava precisament en la gent i el fet de que la gent, barcelonins o forasters, anaven a les Rambles a passejar i a respirar, a mirar, a viure, a ser una mica més lliures. Qui esperi uns Champs Elisées a la parisina o un Regent Street, evidentment no entendrà res, però és que ara els barcelonins tampoc ho entenen i pràcticament no baixem o no se’ns veu, enmig d’aquesta immensa marea que ha esdevingut el passeig. Sembla que tot l’any sigui la bogeria de Sant Jordi, però sense l’encant del dia més bonic del any.
No es estrany doncs, que d’allò que caracteritzava el passeig més bonic del món, ara no en quedi res que m’interessi. Em sento extraordinàriament aclaparat i mentre que abans quan arribava a Canaletes minorava la marxa, ara accelero el pas, per tal de que, tan aviat com em sigui possible, agafar un carrer que em porti a on vull anar.
