La Berliner Philharmoniker és tota ella un luxe, però els 12 violoncel·listes potser ho son encara més.
El 30 de gener de l’any 2005 ens varen visitar a la temporada del Liceu, acompanyats per la Ofelia Sala.
Jo em vaig quedar corprès i buscant vídeos pel blog a can Youtube, he trobat això que us deixo per a gaudir-ho.
Interpretació diferent i magistral del tema Caravan de Duke Ellignton i una mica més de Astor Piazzolla, Fuga-Misterio
Per sucar-hi pa
.
La web del Liceu continua dient que Deborah Voigt cantarà aquesta nit, la segona funció de l’òpera Andrea Chénier.Sembla ser doncs, que ha tornat a Barcelona.Esperem que tot vagi be i que finalment el públic pugui gaudir del repartiment previst. Sort!
La representació d’avui es retransmet per Radio Clásica de RN a les 20:00.
.
.
.
Actualització:
Així ha cantat Deborah Voigt La Mamma Morta (29.09.07):
Avui escric aquest post a la memòria de la Maria Àngels Vives, que sempre m’havia mostrat una estima entranyable.
La trobarem a faltar
Lacrimosa (Giuseppe Verdi) Londres 2001 Renée Fleming-Violeta Urmana-Rene Pape-Antonio Pappano.
Hi ha músiques, melodies, sons o instruments, que no saps el motiu per el qual et produeixen una especial atracció.
Jo no recordo quan es va iniciar la meva atracció cap al tango i el so del bandoneó. Jo crec que des de sempre. Algun dia ja cometré l’atreviment de parlar del tango, del de sempre, però avui, vull dedicar-li al post a Astor Piazzolla, aquest music, hores d’ara encara discutit i maleït per molts argentins, amants del tango tradicional i que s’han sentit traïts per aquest gran music, que ja fa 15 anys que va morir.
Quan Astor Piazzolla tenia 18 anys va assistir a un concert del gran pianista Arthur Rubinstein i es va quedar absolutament corprès. La gosadia de la joventut el va fer anar a veure al mestre i presentar-se amb una partitura sota el braç, un concert segons ell. Rubinstein el va rebre, el va atendre, es va posar davant del piano i va començar a tocar. Al cap de poc, es girà cap al jove i la va dir, vostè a d’aprendre música. El va recomanar a Alberto Ginastera.
Al 1954 després de 6 anys d’estudi, va anar a Paris a perfeccionar-se amb Nadia Boulanger, amb moltes obres sota el braç. La Boulanger li va dir que estaven bé, però que en totes aquelles notes, en totes aquelles obres, no hi havia Piazzolla. Quan li va mostrar un tango escrit per a ell, va dir-li, això és Piazzolla. El teu tango és la nova música i és sincera.
De tota l’obra que va escriure hi ha un famós tango o més ben dit un tango per a bandoneó i orquestra que s’anomena Adiós Nonino. La seva melodia central és d’aquelles que m’emocionen, em fan plorar i m’arriba directa al cor. Ja sigui en aquesta versió tan espectacular, tocada per ell mateix, acompanyat per la Das Kölner Rundfunk-Orcheser dirigida per Pinchas Steimberg, que aquests dies tenim destrossant l’Andrea Chénier i que aquí, li perdono tot el mal que m’ha fet, o en la versió per a quintet, també amb Piazzolla i el seu conjunt. En ambdós casos l’emoció em pot.
versió per a quintet
Necessito una mica de repòs després d’aquesta tanda exhaustiva de les prèvies i la primera de la Chenier Liceista.
Yvonne De Carlo, una de les icones del cinema d’aventures dels anys 40 i 50 era una excel·lent cantat.
De fet havia estudiat música i cant en la seva Vancouver natal. Era posseïdora d’una veu natural de contralt. A l’any 1957 va gravar un disc, amb els arrengaments de John Williams, anomenat Yvonne De Carlo Sings.
A partir de 1967 va començar a aparèixer en musicals del Off-Broadway com una versió de Pal Joey i Catch Me if You Can. En les seves mítiques participacions en la sèrie televisiva The Munsters (1964-1966) fent la recordada Lily Munster, va mostrar les seves dots canores i com a arpista. A l’any 1968 va participar durant 15 setmanes amb una producció de Little Me amb Donald O’Connor a Las Vegas.
La consagració definitiva li va venir quan és escollida per cantar a l’any 1971 la Carlotta Campion del musical Follies de Stephen Sondheim. Per aquesta actuació, va rebre el Tony a la millor actriu de musical de 1972.
Ara la podreu escoltar, tot gaudint d’una gal·leria de fotos, amb una versió del Danubi Blau de Strauss pertanyent a la seva primera participació com a protagonista en una pel·lícula. Va ser l’any 1945 i el film Salome where she danced.
.
.
I ara podreu veure-la cantant al Hollywood Bowl - “I’m Still Here” del musical Follies de Sondheim, uns trenta anys més tard i amb alguns problemes d’entonació, però renoi:
fotografia del muntatge de Philippe Arlaud del Nou Teatre Nacional de Tokio. Foto Antonio Bofill.
M’hagués agradat fer un altre crònica de la primera nit de la temporada d’òpera d’aquest any, però no puc. La direcció del teatre cal que es replantegi varis aspectes de les actuals inauguracions. Avui era una funció fora d’abonament, dedicada bàsicament als esponsors, però això no justifica que la primera nit, el teatre presentés un aspecte lamentable. Un aspecte de funció rutinària, d’un teatre rutinari. Doncs això és el que ha estat l’Andrea Chénier d’aquesta nit, una funció lamentablement rutinària.Públic de compromís, molt invitat, fredor en una òpera que ha d’aixecar passions vocals. És clar que si sobre l’escenari no hi tenim el material per aixecar-les, difícilment farem d’aquesta representació un esclat.Encarregar la direcció d’un obra tan llatina a Pinchas Steinberg, te l’inconvenient i el risc de que soni terriblement germànica, i jo crec que és com ha volgut que sonés l’orquestra, però el so ha estat pobre, avar, amb una corda poc lluïda i una percussió massa sorollosa. Ha estat com una gran simfonia i els cantants semblaven instruments, discurs continuat i poc matís per les amples melodies que es desenvolupen durant tota l’obra, poca emoció al fossar i els cantants lluitant per deixar-se sentir, no tan sols per culpa del excessiu volum sonor de l’orquestra, doncs la majoria de les veus no s’han projectat de manera satisfactòria.Un mal començament per l’orquestra, que espero que millori, és clar que amb la tensió dels assajos, no deu haver estat gens fàcil tirar endavant aquestes representacions.José Cura te un instrument privilegiat. Pocs tenor poden lluir avui en dia, una veu tan bonica, tan de bronze, amb un agut ample i potent i un centre generós, llàstima que amb totes aquestes armes a favor, el tenor sigui tan maldestre, tan barroer. Fa frases bellíssimes, amb l’emissió correcta i la impostació precisa i a la frase següent tira per terra el que acaba de fer. L’improvviso ha estat decebedor, des quadrat en molts moments i amb la veu cap al clatell. És cert que ha fet un agut bonic, però això no te cap valor si no respira quan cal, si s’avança i s’endarrereix respecte al que li marquen des de el fossar. En el segon acte no ha millorat, ans el contrari. La senyora Dessì li ha regalat una oportunitat d’or abans del màgic “Ora soave, sublime ora d’amore!”, amb uns pianíssims i una delicadesa, que recollits per un tenor mínimament sensible, hagués creat veritable art. Ell a anat pel broc gros, veu oberta i cridanera, sense cap matís i sense cap voluntat d’aprendre de la seva companya. En el tercer acte ha fet un “Si, fui soldato” obert, carregant en el centre per impressionar, però Steinberg, amb el concepte simfònic, no ha deixat motiu per l’aplaudiment, segurament el públic tampoc ho hagués fet. Abans del famós duet final, Chénier ha de cantar la bellíssima ària “Come un bel dì di maggio”. Cura ha començat de manera excel·lent, amb la veu ben impostada i l’emissió clara, apianant, he pensat que s’havia produït el miracle!. Ha durat en prou feines un sospir, quan ha atacat “si spegne in firmamento”, la veu ja tornava a ser grollera i l’emissió vulgar i fosca. Seguidament en el duo s’ha llençat, però ens ha escatimat l’agut de “Amor! Amor! Infinito!” i a “Viva la morte insiem!” ha tallat molt ràpid, deixant “sola perduta i abbandonata” a la Sra. Dessì. Actuació decebedora, la pitjor que li he sentit jo. És una llàstima que no s’hagi deixat aconsellar per un bon mestre.Sort que hem tingut a Daniela Dessì per substituir la Voigt. Dubto jo que l’americana hagués estat tan bé com la italiana. El cant de la Dessì és italià, el fraseig és una glòria, la emissió, sobretot del registre central és bellíssima. A la zona aguda la veu perd aquest color tan preciós i els greus sense ser envellutats, com seria desitjable, son emessos amb correcció i poca projecció. Ella és intel·ligent i soluciona amb bona tècnica aquest so més lleig de la zona aguda. Ha controlat en tot moment el personatge i ha fet coses molt maques. Sons puríssims i pianíssims d’una delicadesa sorprenent, sobretot en el esmentat duet del segon acte. En la seva escena del tercet, ha demostrat el que és una soprano que controla els mitjans, canta a plaer i crea art i emoció. Les seves frases, ben respirades, amb plena coneixença del que diu i com ho diu, ha estat el moment gloriós de la nit. El públic, lògicament hem trencat la simfonia stimbergniana i ha parat la representació durant uns minuts. Per fi, una aproximació a l’emoció.
Carlos Álvarez ha començat amb la veu fluctuant, això ja li passa, li calen uns compassos per escalfar i controlar un certa oscil·lació. Superats aquest compassos inicials ha estat excel·lent, quan ha iniciat “Son sessant’anni…” la descàrrega elèctrica ha corregut per la meva espinada. Ha deixant fluir la veu i la melodia, amb una bona projecció que ha pogut superar la barrera instrumental que li ha posat Pinchas Steinberg. L’acte de Carlo Gerard és el tercer i aquí, inexplicablement, la veu s’ha transformat, o més ben dit, ha desaparegut. La projecció s’ha quedat al clatell i l’orquestra l’ha tapat en varies ocasions. A la seva ària, “Nemico della Patria” li ha faltat heroisme, força, dramatisme, ha estat una lectura. Jo crec que li ha passat quelcom, que no m’explico. Al final de l’òpera el públic, que l’estima molt, s’ha bolcat i l’ha ovacionat llargament.
La llarga llista de comprimaris ha anat des de l’excel·lència més luxosa de Irina Mishura, veu gran i malaguanyada per un rol tan petit, a la inexplicable presència de Viorica Cortez en la Comtessa de Coigny o el doble rol encomanat a Enric Serra, en una nit més aviat deplorable, sobretot fent el Foquier Tinville. A Francisco Vas li hem vist infinitat de nits millors i Marina Rodríguez-Cusí ha estat correcta.
Deixo pel final la ridícula, lletja i absurda producció del senyor Philippe Arlaud. Ja em temia que fos una producció amb aires de modernitat però més clàssica que les de Mestres Cabanes.La producció segueix la moda de les parets obliqües, per recordar-nos a cada final d’acte, de la manera més anti climàtica possible, el tall de la guillotina. Aquí qui mana quan s’ha d’acabar un acte és la música, doncs el Sr.Arlaud perllonga cada final d’acte amb aquestes baixades d’una fulla gegant, amb so inclòs, com si fos el final magistral i esgarrifós del Dialogues des Carmélites de Poulenc. L’afecte aquí, és llastimós.
Està farcida de pretesos quadres plàsticament impactants, però en realitat són ridículs. Exemples flagrants de incomprensió ha estat el ball del primer acte, amb un cuiner ballant amb una aristòcrata, potser era en Ferran Adrià de l’època, però amb lo classistes que els pinten, dubto molt que això fos possible. Moviments del cor o projeccions impossibles a les parets, amb uns edificis que em sembla que no es corresponen a l’època de la revolució, si no a l’època napoleònica i uns canvis bruscos de llum, entre llamps, focs d’artifici i discoteca afterourera.
Al final, en el duo sembla que hi hagi una bona idea que ell mateix s’encarrega de destruir amb unes projeccions dels estels dels crèdits de Star Wars o del protector de milers de pantalles de Windows. Per cert que entre el primer i segon acte, mentre esperem que la meravellosa i mal aprofitada maquinària del escenari canviï massa lentament el decorat giratori, que ens atabalarà els dos actes següents, hi ha unes projeccions, que també recorden els salva pantalles de Windows, però amb guillotines que es van multiplicant i reproduint. Ja veurem quina és la reacció del públic dels torns problemàtics.
Jo he protestat Arlaud i a Steinberg, responsables musical i escènic d’un espectacle de províncies. Tot i que un BUUU anava per la direcció del teatre, per organitzar una vetllada tan malament, amb tan poca transcendència artística i social. No demano vestits llargs i etiquetes absurdes, demano un teatre ple i un espectacle brillant, a l’alçada del que la ciutat es mereix. Indigne l’anunci per megafonia de la indisposició de la Sra.Voigt.
Espero el repartiment de diumenge i tinc moltes ganes que la cosa millori.
09′45: La web del Liceu no informa de res.
Podria ser que la Dessì canti TOTES les funcions de la Voigt.
Això suposa que cantaria el dies 29 i 30 de setembre, 2 i 3 d’octubre i 11, 13 i 14 d’octubre. Ho veig una mica difícil, però…
Sort senyora Dessì.
Liceu espavila!!!
15′15 La Web del Liceu tan sols parla que la Dessì cantarà avui i per la resta de dies continua dient que la Voigt cantarà.
Si la Voigt ha marxat, seria molt millor i més honest, deixar l’espai en blanc, si hores d’ara ja se sap que la Dessì, inicialment les cantarà totes, seria un detall que la web DIGUÉS LA VERITAT.
Si desprès, alguna funció no la canta la Dessì i ve un altre cantant, que ho rectifiquin durant el dia. Però això és una presa de pèl.
Javier Camarena és un nou tenor mexicà, nascut a Veracruz, que comença a despuntar. Líric lleuger que porta en repertori Mozart, Donizetti i Rossini.
Va passar pel Concurs Viñas rebent la borsa d’estudis que dóna Juan Oncina i va guanyar el primer premi del concurs Carlo Morelli de Mèxic (2004).
A Zuric cantarà aquest any, al costat de Cecilia Bartoli, una òpera desconeguda de Fromental Halévy, Clari. En els seus propers compromisos hi ha una Italiana in Algeri a Dresde i al Real de Madrid i s’anuncia com un dels tenors que cantaran l’Armida de Rossini que interpretarà Renée Fleming al MET.
Ara us deixo una gravació d’un concert al desembre de 2006 on canta l’ària dels 9, 10 o 11 do (he perdut el compte dels que fa) de La Fille du Regiment (G. Donizetti)
A Zuric ja ha cantat l’Italiana in Algeri i a la web del teatre podem trobar fragments d’aquesta representació al costat de la Kassarova i Raimondi.
Ens queixem moltes vegades de les barbaritats que cometen els cantants actuals quan canten coses que no els hi corresponen a les seves veus i en general, sempre parlem dels cantants del passat, com a paradigma de moltes coses.
Segurament el que ara veureu i escoltereu son anècdotes i em direu que en les carreres d’aquests quatre cantants no hi ha excentricitats d’aquests tipus, i jo us diré que teniu raó, però avui som capaços de venerar a Lawrence Tibbett, Mario del Monaco, Renata Tebaldi o Elena Obraztsova, malgrat cantin àries que no corresponen per a res a les seves vocalitats i estils. Espero que demà siguem capaços de fer el mateix amb cantants com la Bartoli, que ha gravat la Casta Diva i hi ha molts que la volen tirar a la foguera.
Anem endavant amb el primer experiment vocal. Lawrence Tibbet cantant Canio.
La veu d’aquest baríton americà no enganya, és un baríton baríton, no com altres d’avui que ens confonen cantant de barítons quan en realitat són tenors sense agut. Tibbet les passa una mica canutes cap al final i perd la línea del inici, però la veu és impressionant.
Mario del Monaco cantant Figaro. No hi ha per on agafar-ho. Ni per estil, ni per veu, ni per dignitat. No hagués hagut de cantar mai, la cavatina de Figaro, però ell podia amb tot. La veu era un torrent incontrolat, sobretot quan al davant no tenia un director que fos capaç d’aturar-li els peus.
Renata Tebaldi cantant Carmen (en italià). Una soprano pot fer la Carmen, de fet ho han fet moltes (Maria Callas, Victoria de los Ángeles, Anna Moffo, Leontyne Price i ara ho ha gravat la Gheorghiu). L’estrany és la manera que te la Tebaldi d’entendre aquest rol. El idioma no ens ajuda gens a veure-la de cigarrera, però la visió gens sensual del personatge, malgrat la bellesa de la veu, l’allunya totalment del que esperem de l’entrada de Carmen.
Elena Obraztsova cantant Tosca. Finalment tenim una mezzo cantant Tosca. No és la primera, ni serà la darrera (Bumbry i Verrett se’n van fer un tip). A mi, de tots quatre és la que m’agrada més. Va curta de fiato, però és la que interpreta més i intenta adaptar el instrument a la vocalitat que demana la partitura. Sabem que la Obratszova tenia un agut tant espectacular com el greus i que en canvi, la zona central tendia a desaparèixer. En aquest Vissi d’arte, sorprèn
No era un post per gaudir. Era tan sols una (quatre) curiositat (s).
Deborah Voigt va plantar ahir per la tarda l’assaig general que es va celebrar a porta tancada, de l’Andrea Chénier que inaugura dimarts 25, la temporada operística del Liceu.
El Liceu ja no les tenia totes i no varen permetre que el públic, habitual als assaigs, pugues veure el desgavell.
Sembla ser que Deborah Voigt no s’ha aprés el rol. És la primera vegada que el feia i, o bé li representa masses dificultats vocals, o l’ha subestimat i no l’ha preparat amb temps.
El fet és que hores d’ara no tenim a la Voigt el proper dimarts.
ACTUALITZACIÓ D’ÚLTIMA HORA:
És més que probable que el dia 25 canti la Sra. Daniela Dessì amb el Sr. José Cura. El día 30, tal i com està previst, El Sr. Fabio Armiliato i la Sra. Dessì.
25/09/2007 - 09:45
La web del Liceu no informa de res.
Podria ser que la Dessì canti TOTES les funcions de la Voigt.
He esperat varis dies i veig que ningú (cap dels blogs habituals i els foros) en parla. Potser és que hem parlat massa abans de que sortís oficialment i ara ja ha perdut tot el interès?. No ho crec.
El disc de la Cecilia Bartoli és tot un esdeveniment. El disc és temàtic, malgrat ser una miscel·lània de diversos autors. Aprofita, com sempre acostuma a fer en els seus discs, un punt de coherencia i en aquest cas és la propera commemoració dels 200 aniversari del naixement de la primera diva del s. XIX, Maria Felicia García, és a dir, La Malibran.
El reguitzell de peces escollides supera en molt les expectatives. No s’ha limitat a gravar el que ja coneixem, rescatant les tonalitats originals. Tan sols trobem tres fragments habituals, segurament els més discutits i discutibles, La Amina de La Sonnambula, la Elvira de I Puritani i la Norma.
Mireu els fragments escollits i ja em direu si tan sols llegint no resulta engrescador escoltar aquest disc:
MARIA: Cecilia BARTOLI, Mezzo soprano
Orchestra La Scintilla Adam Fischer (director)
International Chamber Soloists Jürg Hämmerli (dircetor del cor)
Maxim Vengerov (violí) Celso Albano (tenor) Luca Pisaroni (baix-baríton)
Independentment de l’elecció en la compra, els estoigs que ha fet la DECCA són de luxe asiàtic. El més luxós, amb el llibret de 200 pàgines, ple de fotos, que més aviat sembla un catàleg de tardor d’uns grans magatzems, te l’inconvenient del format. On coi podrem guardar aquest disc? No és un llibre, no és un CD, les mides no s’ajusten a les dimensions dels prestatges de les cases normals. Porta, això si un DVD del make in off.
Anem al contingut musical.
Ja comencem amb una raresa preciosa de Pacini (quin dia veurem alguna de les sorprenents meravelles que va escriure aquest music?).
Seguim amb la Inés de Castro d’un desconegut (per a mi) Persiani que m’ha deixat anhelant escoltar més coses d’aquest music i literalment clavat a la cadira pel desplegament de mitjans tècnics i expressius de la Bartoli.
Després arribem a una de les joies del disc, l’escena i ària de concert “Infelice” de Mendelssohn. Sovint comparada amb el Ah! Perfido de Beethoven. La Decca no ha estalviat ni un cèntim i tenim la sort de comptar per l’acompanyament fantàstic de violí de Maxim Vengerov. El duet entre la Bartoli i Vengerov és senzillament esplèndid.
Sorprèn que un disc que pretén esser tan rigorós, la Bartoli o el productor, hagin incorporat pel següent fragment la utilització esbojarrada de les castanyoles. El “Yo que soy contrabandista” de El Poeta Calculista de Manuel García (el pare de la Malibran), és una de les peces més famoses dels inicis del s.XIX. Fins ara tan sols coneixíem una versió de Mark Tucker i la Bartoli ha optat per muntar un tablao flamenco. Curiós, però ha donat llenya als que l’esperen amb les dents i ungles afilades. Jo crec que no calia el palmeo i castañuelo. És una concessió a la frivolitat o una temptativa d’aproximació a la Carmen?.
Després tenim el primer fragment “standard”, l’escena de final de l’Amina de La Sonnambula. L’aproximació que en fa la Bartoli, sota el meu punt de vista és massa light, sembla que no canti (això ho repeteix, encara més descaradament en els altres Bellinis del disc). El seu cant és un mormol que com a experiment discogràfic pot tenir una explicació, però en el teatre o la sala de concerts, no la sentiríem ni el rebedor de casa. A la cabaletta (Ah ! Non Giunge) podríem esperar un canvi, però ella tossuda, la inicia mormolant i tan sols en la repetició pren una mica d’alè i espectacularitat en les variacions. L’acompanya de manera mormoladora (encomanat de la mestressa) el tenor Celso Albelo. Aquest tenor gallec el veurem aviat a tots els teatres importants (ja li vaig dedicar un post) i cantarà la Sonnabula amb la Baroli a Badem-Badem.
Seguim desprès amb una ària tirolesa de Humel que jo l’hagués evitat 
directament. Exhibició tècnica de la Bartoli, que ja ha demostrat amb escreix, al llarg de la seva carrera. Francament, valor musical no l’he trobat i s’evidencien les irritants “i” i “e” que la Bartoli no ha cuidat gaire bé mai.
Després tenim un altre ària de Manuel García, provinent de la Filla dell’aria. Seguint el camí iniciat amb el feliç descobriment de Il Califfo di Bagdad, crec que hi ha un projecte per recuperar les òperes de García. Escoltant aquesta ària de caire post mozartià em frego les mans. Autèntiques troballes i si estan cantades d’aquesta manera, no en tinc cap dubte de la validesa de la seva recuperació. Un retret, aquest acabament en agut no és gaire filològic.
La basant compositiva de la polifacètica Malibran no se si és parangonable a la interpretativa. No en teníem prou amb l’odiós Rataplan de la Forza, que ara trobem la font de la inspiració verdiana.
Un altre motiu indiscutible per tenir aquest disc és l’ària escrita per Pacini pel Tancredi de Rossini (
