El 24 de març de 1982 es produïa el meu debut artístic al Liceu de Barcelona. Aquest fet que ara no te cap transcendència, però que en el futur ben segur que es recordarà, tan en el meu currículum com en els anals del Teatre, va ser motivat per la meva cabdal intervenció en I Pagliacci de Ruggero Leoncavallo, que juntament amb Il Tabarro de Giacomo Puccini, varen ser representades en la temporada 1981-1982.
3 funcions, 3, que varen suposar trepitjar, les taules del vell i atrotinat escenari i enfrontar-me a la boca amb aquella negror aspectant que els milers d’ulls no em treien la vista de sobra, mentre jo feia la meva solitària actuació. Era el centre de l’escena. Tot un privilegi, que no he tornat a repetir, doncs diguem que en el meu debut vaig caure en les mans d’un regista més aviat anodí que no va saber veure tot el meu potencial. Si en lloc de caurem l’Antonello Madau Díaz, hagués estat el Patrice Chéreau, el Giorgio Strelher o el Jean-Pierre Ponnelle, tots tres molt anomenats en aquella època, segur que el meu futur hagués estat tot un altre.
En aquells anys la figuració de les òperes no s’anava a buscar al Institut del Teatre, com fan ara. El Manolo, cap de la figuració, reclutava personal de la manera més “professional” imaginable i jo que visitava amb assiduïtat la botigueta de la Isabel, molt a la vora del Liceu, per on ell també hi passava cada dia, em va agafar.
Recordo amb emoció el primer assaig, on per la pinta que fèiem, ens escollien per el rol encomanat a cadascú. Jo, com podeu veure a la foto, portava barba, i aquest fet va fer decidir al Sr. Madau-Díaz. Havia de fer de pastor que baixa de les muntanyes i es troba amb un casori. De fet això era una premonició per fer el Manalic de Terra Baixa, però no vaig tenir sort. Seguint amb el casting, em varen preguntar si sabia música i jo els hi vaig dir que Karajan no era, però una mica si i a les hores em va dir, perfecte!. Vaig pensar, ja està, ara et fan la prova de veu, però no. La cosa era que jo tenia que imitar el clarinet de l’orquestra, en el moment que el entren I zampognari (haurien de ser gaiters) i el cor canta allò de:
Andiam! Andiam! etc.
Don, din don, din don, etc.
Din don, suona vespero,
ragazze e garzon, din don!
A coppie al tempio ci affrettiam!
Din don, diggià i culmini
il sol vuol baciar.
Le mamme ci adocchiano,
attenti, compar!
Din don, tutto irradiasi
di luce e d’amor!
Ma i vecchi sorvegliano
gli arditi amador!
Din don, suona vespero,
ragazze e garzon, din don, etc.
Veritablement era un moment solista important, jo tenia que mirar al director d’orquestra per l’entrada i després fer el play back, mentrestant sortien els altres comparses, no tan importants com jo, barrejats amb el cor i representant un casament, com es pot apreciar a la foto.
Ja no tornava a sortir fins al segon acte, on estàvem a la representació final, on es desencadena la tragèdia. Havíem de fer lo esperat, riure, patir i esgarrifar-nos, tot per aquest ordre i al final fugir corrents.
Quan ens varen donar el vestuari, no precisament de la Squarciapino i vaig veure que em donaven aquella “jaqueteta” de llaneta mentre la resta anaven amb màniga curta, per poc m’agafa un col·lapse, però vaig pensar, així els productors i gent important que hi ha en el teatre es fixaran més amb tu.
Va ser veritablement emocionant, tot i que si arriba a succeir com ara, que al final, surt a saludar tothom, jo em moro del impacte.
Els minuts abans de començar la funció, hi havia una electricitat i una màgia especial, barrejada amb els nervis dels solistes i tothom que es desitjava sort. La comunicació pels altaveus interns de la immediatesa del inici, els aplaudiments del públic quan el mestre Eugenio M.Marco entrava al fossar i la sortida de Joan Pons per fer el Pròleg. Desprès les cames em feien figa, estàvem a punt de sortir.
Varen compartir actuació amb mi: l’esmentat Joan Pons, que va cantar el pròleg i el Tonio, Christine Weindinger que cantava la Nedda, l’inefable Nunzio Todisco fent el Canio (en aquells anys sovintejava molt el Liceu), Enric Serra el Silvio i Josep Ruiz el seu magnífic Beppe. Varen ser excel·lents companys i es varen portar molt be.
Cal dir que en Il Tabarro que iniciava la vetllada i cantaven Pedro Lavirgen, Radmila Bakocevic i el gran Giuseppe Taddei.
Un amic em va demanar un favor. Anar a veure a Taddei i fer-li signar un disc i haig de dir que va estar simpatiquíssim i molt amable.
La representació de Il Tabarro no la podíem veure entre bastidors, ens havíem d’esperar al vestidor dels comparses. Jo allò ho vaig trobar ultratjant i amb un altre pirat com jo, ens varem seure, d’amagat, en un passadís dels telers, amb les cames penjades al buit, situat al segon o tercer pis del escenari amb visió lateral quasi perfecte de l’escena, veient el fossat de l’orquestra i la negror de la sala, tan sols il·luminada per la llum de l’escena. Com els tramoies de la pel·lícula del Gran Caruso, igual. Una visió única i diferent d’una representació d’òpera que no oblidaré mai.
Tota una experiència el meu debut. Una experiència que no es va repetir, potser és per que no vaig cobrar?. No, no ho crec. No recordo si ens varen pagar alguna cosa, però en tot cas no d‘hauria ser una nòmina que anés més enllà del bitllet del metro per tornar a casa i un cafè. Però en realitat el que vaig rebre va ser molt més.
