IN FERNEM LAND

foto Decca/Jason Bell

Pràcticament coincidents en el temps, la discogràfica DECCA mostra tot el seu poder, llençant al mercat dos recitals amb dues de les seves figures estel·lars, i ambdues dediquen el disc a un cantant il·lustre del segle XIX. La Bartoli a la Malibran i ara Juan Diego Flórez a Giovanni Battista Rubini.

Rubini va ser el rei dels tenors durant la primera meitat del segle XIX. Va triomfar a tots els teatres europeus, però va ser sobretot al Teatro San Carlo de Nàpols, on des de l’any 1815 fins al 1829, va ostentar el títol de rei dels tenors, estrenant sota la direcció del mític Barbaja, les òperes més significatives dels compositors més rellevants del moment. A Rubini li deuen els tenors, la gosadia de fer un Fa en el darrer acte de I Puritani, per bé que ja sabem que no es feia de pit, com alguns tenors ho han fet de manera encara més agosarada durant les darreries del segle XX i començaments del XXI. Merrith, Blake, Mateuzzi o Paul Groves (ho podeu escoltar en aquest post que li vaig dedicar), han fet el fa de pit, amb resultats sorprenents i cal dir-ho ingrats a l’orella. Rubini i tots els tenors i baritenors del època ho feien amb falset, d’una manera suposo que similar a com ho fa Pavarotti en l’enregistrament de la Decca i francament, millor no fer el fa.

Rubini es caracteritzava per l’extensió del registre (del mi bemoll al si de pit i utilitzant el falset arribava al fa i al sol). Era prodigiosa la seva tècnica per fer el passatge de la veu del registre de pit a l’emissió cranial. Les agilitats, les escales cromàtiques, la potència i la dolcesa del seu cant varen fer sensació i crearen escola.

Ara Juan Diego Florez, sense tenir segurament el registre greu que tenia Rubini, afronta el seu repertori amb uns resultats extraordinaris, com no podia ser d’altre manera i com ens te acostumats. No defrauda gens, ans el contrari, ens meravella un cop més amb un cant senyorívol (herència del gran Alfredo Kraus), una emissió clara, una tessitura aguda sorprenent, unes agilitats de vertigen, un fiato prodigiós i una expressivitat més elaborada que en els seus inicis.

El recital és generós en la durada 71’41” i en el contingut:

• Bellini: Il Pirata – Ascolta. Nel furor delle tempeste - Del disastro di queste infelici – Per te di vane lagrime
• Rossini: Elisabetta, regina d’Inghilterra – (Che intesi!) – Deh! Troncate i ceppi suoi – (Vendicar saprò l’offesa)
• Donizetti: Marino Faliero – No, no, d’abbandonarla senza un addio – Di mia patria o bel soggiorno – Ma un solo conforto.
• Rossini: Il turco in Italia – Intesi:ah! Tutto intesi…Tu seconda il mio disegno – Se il mio rival deludo!
• Bellini: Bianca e Fernando – Tutti siam?-Si tutti uniti – Eccomi alfin, guerrieri – All’udir del padre afflitto – Degna suora di Fernando – Odo il tuo pianto, o padre.
• Rossini: La donna del lago (versió de Paris, 1825) Pace non trovo – Tu sorda ai miei lamenti – Ah! Come nascondere.
• Rossini: Guglielmo Tell – Non mi lasciare, o speme di vendetta – O mutto assil – Vendetta! – Corriam! Voliam! 

L’acompanya la magnífica Accademia Nazionale di Santa Cecilia, dirigida brillanment per Roberto Abbado (podria tornar al Liceu, no?).

Jo crec que on es veuen més les mancances de registre greu és a l’escena de Il Pirata que inaugura el disc i en l’escena de Guglielmo Tell que el tanca. En ambdós casos ho canta de meravella, però a Il Pirata és nota que l’emissió és forçada i una mica nasal, per tal d’eixamplar el so que de natural no pot emetre i en el Guglielmo Tell és tota la concepció del ària, que de moment el sobrepassa. Li manca heroïcitat a la una veu massa lleugera, tot i que l’emissió del registre agut és esplendorosa amb un fiato al allarmi de la cabaletta absolutament envejable, i l’expressivitat a l’ària és més que lloable. Diguem que com a curiositat pel disc està bé, però en el teatre, avui per avui, són dos rols impossibles.

A la resta, els resultats són senzillament immillorables. Jo crec que avui no hi ha ningú que pugui cantar millor l’escena de Norfolc de l’Elisabetta. La demostració de facultats, la classe, la bellesa en tot moment de l’emissió, les escales cromàtiques, les agilitats de la cabaletta, son absolutament de manual.A Marino Faliero, una òpera maquíssima que ens podrien fer en el belcantista Liceu, torna a fer un altre demostració i en Bianca e Fernando, desprès de la curiositat de sentir el cor igualet que a la Norma, llueix un estil belcantista com molt pocs o ningú, pot fer-ho avui en dia. Els Rossini de Il Turco in Italia i la desconeguda i bellíssima escena de La donna del Lago per la versió de Paris, mai gravada fins ara, son dues perles a afegir en aquest disc absolutament imprescindible. No pels fans del tenor, que aquests ja el comprem abans de saber com estarà, si no per tots aquells que vulguin saber que és això del belcanto.

Espero que en el proper recital del Liceu (30 de novembre), estigui amb aquest estat de gràcia.

El Liceu ha programat tres funcions d’aquest estrany binomi format pel Castel de Barbablava de Béla Bartók  i el cicle de cançons Diari d’un desaparegut de Leoš Janáček, durant el mes de novembre del 2007 (2,3i 4) i 7 funcions (7,9,11,16,17,19 i 20), durant el mes d’abril del proper any.

L’equip musical és de solvència contrastada, ja que Josep Pons és aquests moments, potser el director espanyol més apte per portar aquest programa a bon port. Els cantants ratllen l’excel·lència, sobretot en el primer cast. I l’escena?  

Si algú pot fer un muntatge que ens asseguri una representació interessant d’aquesta obra, sens dubte és Àlex Ollé i Carlos Padrissa, és a dir La Fura dels Baus.

L’èxit assolit la temporada passada al Palau Garnier (Òpera de París) avala aquest muntatge, que vistos els resultats del Andrea Chénier, espero que s’erigeixi en el primer punt àlgid d’aquesta temporada tot just estrenada.

El Castell de Barbablava es va estrenar al 1921 i no va arribar al Liceu fins la temporada 1954-55, suposant l’estrena a Espanya i fent parella amb un altre estrena molt sonada la Jeanne D’Arc au Bûcher d’Arthur Honegger amb Roberto Rossllini dirigint l’escena i Ingrid Bergman com a protagonista.

El Castell de Barbablava va ser dirigit musicalment per César de Mendoza Lassalle i escènicament per Juan Germán Schroeder. La parella protagonista va ser Roger Hyeronimus (Barbablava) i Margaret Mas (Judit). No es va tornar a fer fins la temporada 1990-1991, que en versió de concert i sota la direcció del aleshores titular de l’orqurestra Uwe Mund. Va comptar amb els solvents cantants hongaresos Kolos Kováts i Klára Takáks, per tancar aquella temporada. Al cap de dues temporades, en la 1992-1993 ens va visitar, en aquells temps que ho feia una companyia sencera, la companyia, orquestra i cor de l’Òpera Estatal d’Hongria, amb uns resultats més aviat discrets, però que amb aquesta obra va obtenir el reconeixement que no li varem donar per un dels verdis més discrets que he vist mai, un I Lombardi per oblidar. En aquella ocasió, es va representar escènicament al costat d’una estrena a Espanya de l’òpera, Mario i el Màgic de Janos Vajda. En l’obra de Béla Bartók varen cantar Kolos Kováts, que repetia i Csaba Airizer alternant el Barbablava i Tamara Takács, germana de l’anterior Judit i Eva Balatoni.

Aquest any se’ns proposa una Judit d’excepció, la sueca Katarina Dalayman, a la que li vaig dedicar no fa gaire un post. És una soprano dramàtica, tot i que també ha fet rols de mezzo. En realitat la Judit ha estat interpretada històricament, per mezzos i soprano dramàtiques. Debuta al Liceu. En el segon repartiment cantarà la mezzosoprano anglesa Sara Fulgoni que està obtenint èxits notables en els circuïts anglosaxons.

El rol de Barbablava està escrit per un baix o baix baríton i en aquest cas tindrem un altre debut important. Sir Willard White el cantant jamaicà que instal·lat al Covent Garden de Londres, ha fet una important carrera internacional, sent un dels Porgys (Porgy & Bess) de referència en els darrers anys. En el segon repartiment cantarà el baríton americà Robert Bork, conegut al Liceu per les seves actuacions en el Billy Budd, Lohengrin, la Manon Lescaut de la temporada passada i sobretot pel Gaudí.

Diguem que les dues obres que veurem representades sense solució de continuïtat, amb una durada aproximada de una hora quaranta minuts. Segurament estarà justificat aquest aparellament amb la dramatúrgia, tot i que el discurs musical d’una i altre siguin diferents.

La simbologia d’ambdues obres ens permetrà, amb la segurament espectacular ajuda de La Fura, comprendre molt millor unes obres que basen tot el seu poder en les sensacions i en les percepcions. Una orquestració densa i brillant i una música potent i sensorial, que augura unes sessions memorables.

Us deixo l’impressionant escena de la cinquena porta i l’angoixant final de l’òpera en una versió filmada, sota la direcció musical de György Selmeci al capdavant de la Hungarian Radio Symphony Orchestra i amb les veus de István Kovács com a Barbablava i  Klára Kolonits com a Judit.

La cita anual amb Woody Allen ens proposa, després d’una comèdia (darrerament alterna), una pel·lícula podríem dir de suspens i dramàtica, anomenada Cassandra’s Dream que és el nom del vaixell que es compren en el inici, els dos germans protagonistes, els esplèndids Ewan McGregor i Colin Farrell.
He patit tota l’estona i a mesura que avançava la trama, intuïa que no hi hauria cap gir genial. Aquesta nova pel·lícula també ens parla de la culpa i també està filmada a Londres, com la genial Match Point. Però aquest cop, on hi havia la fina ironia, cinisme i tocs d’humor del mestre Allen, hi trobem  tensió, sense cap concessió. Cada cop els personatges es van definint en aquesta tela d’aranya que preveiem fatal i absolutament inquietant.

Interpretacions excel·lents, no tan sols per part de la parella protagonista. També Tom Wilkinson, en el rol d’oncle Howard i els pares, John Benfield i Clare Higgins. Les dues noies, Hayley Atwell i Sally Hawkins, no estan a l’alçada de les inoblidables Scarlett Johansson i Emily Mortimer, de Match Point.

Una excel·lent banda sonora de Philip Glass, desprès de molt temps d’utilitzar cançons i músiques robades per les seves pel·lícules, ens posa en molts moments dels nervis, que és el que ha de fer una bona banda sonora en una pel·lícula que mira descaradament a Hitchcock, de la mateixa manera que Interiors mirava a Bergman.

S’ha de veure, tot i que no trobareu una obra mestre, però si una bona pel·lícula.

En el marc de ROF (Rossini Opera Festival), que es celebra cada any a la ciutat de Pesaro i en l’edició del any 2006, es varen representar 5 funcions de l’òpera (drama semiserio) Torvaldo e Dorliska, de Gioacchino Rossini i llibret de Cesare Sterbini. Ara la discogràfica Dynamic ha editat el DVD d’aquelles interessants funcions.

En el opus rossinià, Torvaldo e Dorliska es situa entre la fantàstica Elisabetta, Regina d’Inghilterra i una de les obres mestres absolutes com és, Il Barbiere di Siviglia. Es va estrenar el 26 de desembre de 1815 al Teatre Valle de Roma.

Estem doncs davant d’una obra en ple període inspiradíssim de Rossini. Tot i així, aquesta obra no ha assolit mai el reconeixem general i s’ha representat en poquíssimes ocasions.

Si la Elisabetta representa un cim en les òperes series del compositor i el Barbieri, és el paradigma per excel·lència de l’òpera buffa, Torvaldo e Dorliska forma part de les òperes anomenades semi series, que son les menys estimades pel públic.

L’argument ja va esser utilitzat per altres compositors i no ajuda gaire en l’atractiu d’una òpera, que en la vessat musical i vocal, ofereix més atractius, que no pas els conflictes d’un matrimoni davant l’assetjament d’un noble sense escrúpols per anarse’n al llit amb la noia en qüestió i matar al marit, i l’ajuda per part d’un criat del noble, en la resolució feliç de la trama (estem en el mateix ambient que en el Fidelio, per entendre’ns i de la mateixa històtia de Lodoïska, musicades per Kreutzer (1791), Cherubini, Paër o Mayr. Molt originals no eren al hora de buscar arguments, oi?. 

Pel que fa a la música ens trobem amb moments esplèndids, amb altres que no arriben al que ens te acostumats el geni de Pessaro. Aixì el Finale I, on Rossini treu a relluir tota la seva sapiència musical i contrapuntística amb veritables joies, és d’una correcció anodina, per bé que el tractament de les veus sempre se’ns mostra magistral. Comença amb un duet, aparentment sense gaire transcendència entre Dorliska i Carlotta, per passar a un terzetto i posteriorment a un quartetto d’aquells, marca de la casa. De totes maneres estem lluny del finale I del Barbieri o del de l’Italiana.

Les funcions de Pesaro varen reunir uns bons cantants, però son el resultat de la política tan discutida del mestre Zedda en els darrers anys, on les veus no tenen la rellevància dels inicis del festival.

El rol de Dorliska va ser estrenat per a Adelaida Sala. Sembla ser que part del poc èxit de l’estrena va ser degut a la seva prestació però més tard a Nàpols (1820) el va cantar la gran Colbran, acompanyada del milloret que podia oferir Barbaja al públic napolità, Nozzari, Galli i Ambrogi. En l’edicio de Pesaro del 2006, el rol de Dorliska el va defensar amb tota la professionalitat que ens te acostumats, la soprano Darina Takova, habitual en el ROF, però no ens enganyem, no estem davant d’una fora de sèrie. Canta amb gust i interpreta amb convicció, però no està dotada per aquest rols que sobrepassen les seves possibilitats expressives.

El rol de Torvaldo el va cantar el jove tenor Francesco Meli. Aquest si que crec que està predestinat a fer una boníssima carrera. La veu és magnífica i el cant líric és el seu fort. Sap afrontar les coloratures, per bé que la seva veu no te les agilitats dels grans rossinians dels darrers anys, no escatima cap de les dificultats, tan siguin de tessitura com d’ordre tècnic i expressiu.

El gran triomfador de les representacions va ser, sense cap mena de dubte, el baix baríton Michele Pertusi. Ja sabem que el seu volum vocal és el seu únic handicap, però el teatre Rossini de Pesaro te unes dimensions ideals. Aquí ens trobem davant d’un cantant rossinià al cent per cent. Sap ser expressiu i sobretot domina el cant, l’estil i la veu de forma magistral. En la seva darrera escena (fragment que Rossini utilitzaria per el duet d’Otello i Rodrigo), Pertusi fa ver aixecar el teatre de les seves butaques amb una ovació llarguíssima (21 d’agost). En el vídeo (potser un altre dia) no s’aprecia tant com en el directe que vaig tenir la sort d’assistir.

El rol buffo de Giorgio, el criat que ajuda a la parella a desfer-se del malvat Duca, va ser cantat pel cantant (no m’atreveixo a definir-lo com a baix, ni com a baix baríton, ni tan sols com a tenor) Bruno Praticò. Aquest cantant sempre fa el mateix paper. És a dir, fa de Praticò. És un bon actor-cantant amb una veu inclassificable, que a vegades irrita per la manca de definició, però que sense cap mena de dubte, domina i projecta de manera estentòria.

En el rols menors, varen cantar la ja veterana i debutant a Pesaro, Jeanette Fischer en el rol de Carlotta, la criada germana de Giorgio i confident de Dorliska. Incomprensible que contractessin a aquesta cantant, havent tantes mezzos joves italianes que ho poden assolir i el baix Simone Alberghini, el breu paper de Ormondo. Va treure correctament la anecdòtica ària “Sopra quell’albero”.

L’orquestra Haydn di Bolzano e Trento va ser molt ben dirigida per Victor Pablo Pérez, en la darrera intervenció del director en aquell entente cordiale que es va fer durant uns anys entre l’orquestra de Galícia i el ROF. L’orquestra va desaparèixer i el director encara va romandre. Llàstima, doncs l’orquestra Haydn és correcta i prou. La de Galícia la supera per totes bandes.

La producció, amb un decorat molt vistós (més en el directe que en el vídeo), amb un bosc frondós i omnipresent en el fons del escenari, una gran porta d’entrada al castell i una passarel·la, com si es tractés d’un teatre de revista per davant de l’orquestra, és brillant i molt efectiva, optimitzant les reduïdes dimensions del escenari. El director Mario Martone sap explicar la trama, malgrat la feblesa intrínseca del argument, amb idees simples però efectives, res de lectures i dramatúrgies amb segones intencions.

La presa televisiva és bona, però  no es un treball de Brian Large, per entendre’ns, tot i que els plànols visuals fan que l’escena i el teatre, semblin més grans del que són en realitat.

Ens trobem davant d’un DVD interessantíssim d’una òpera oblidada, tan sols per això cal visionar-lo, però a més a més, hi ha valors interpretatius que també ho aconsellen.   

Torvaldo e Dorliska, 21 d’agost de 2006. Foto ximo

Si hi ha una cantant estrangera que es mereix la Cruz de Isabel la Católica, aquesta és la mezzo letona, Elina Garanča.

Darrerament, en tots els seus recitals, la Garanča incorpora la sarsuela i és clar, això no deixa de ser tot un prodigi. Domingo, Berganza, Lorengar, Kraus, Carreras, Caballé, de los Ángeles, per parlar de les lluminàries més reconegudes i ara Bros, Arteta, Bayo o Carlos Álvarez, han passejat amb certa normalitat, el “de España vengo”, o el “No puede ser”, en tots els recitals que fan o han fet. Que una cantant letona, s’apropiï de les carceleras de la zarzuela, Las Hijas de Zebedeo de Ruperto Chapí i les passegi per tot el món, amb un castellà notable i sobretot amb una intenció i gràcia sorprenent, em deixa bocabadat.

En el blog de la Mei, trobareu multitud d’exemples de cantants estrangers que incorporen, cada vegada més, aquest gènere com a material per els seus concerts o recitals.

Potser el fet del esgotament del mateix repertori, de tants anys de O mio babbino caro’s, o de la seguidillas de Carmen, ha començat a fer, que els cantants cerquin repertoris que puguin oferir nous atractius per a ells i el públic. Que s’hagin fixat amb la zarzuela no és gens estrany.

Tots sabem que hi han veritables troballes per fer les delícies de propis i estranys. El que em fascina d’aquesta dona, és que sembla que en lloc d’haver nascut a Riga ho hagi fet a Lavapiés.

Us deixo un vídeo d’un concert celebrat a Munic aquest any, on canta, interpreta i sedueix, no tan sols amb la seva bellesa, amb las Carceleras de Chapí.

El Colbran i la Mei estaran contents, espero que la resta també.  

Avui ha arribat a Barcelona el camió de la Malibran-Bartoli, és a dir l’exposició que en ocasió de la gira de concerts que fa Cecilia Bartoli entorn la figura de Maria Malibran, es celebra aquesta tardor per tot Europa.

Les ciutats que visitarà són:

• Amsterdam 25.09-26.09 i 23.11-25-11
• Baden-Baden, 27-11
• Barcelona, 26.10-28-10 i 03.11-05.11
• Berlín, 17.09-23.09 i 17.11-18.11
• Brussel·les, 27.09-30.09 i 11.12-12.12
• Colònia, 21.11-22.11
• Frankfurt, 28.11-30.11
• Hamburg, 24.09 i 19.11
• Hannover, 15.11-16.11
• Londres, 18.12-22-12
• Lucerna, 18.10-19.10
• Madrid, 29.10-02.11
• Martigny, 17.10
• Munic, 14.09-16.09 i 01.12-03.12
• París, 01.10-07.10 i 13.12-16.12
• Zuric, 09.10-11.10 i 20.10-24.10

A Barcelona, el camió està “aparcat” a l’avinguda de la catedral, davant del col·legi d’arquitectes.L’exposició conté 30 peces, des de partitures, cartes, joies, programes, retrats o objectes de merchandising del segle XIX, al voltant de la figura de Maria Malibran, i de tan en tan, et trobes amb el vídeo de la Bartolí, que acompanya el darrer disc.

Cal dir que és una iniciativa sorprenent i positiva.

Aquesta tarda, al voltant de les 19:00 hi havia força gent.

A aquesta hora, estava previst que la Bartoli signés discs en uns grans magatzems, però no s’ha presentat. Esperem que el anhelat concert del dia 4, no ens faci el mateix.

Avui li toca el torn a la gran Bette Davis. Si, ella també va cantar en un escenari de Broadway. Diguem que la seva veu s’acosta més a les ja escoltades Hepburn o Bacall, en la mateixa col·lecció, que a la O’Hara o Hayward.

El show escollit va ser una revista i no pas, una comèdia musical, titulada Two’s Company, amb música de Vernon Duke, lletres de Ogden Nash i Sammy Cahn. Els esquetxos entre números varen ser ideats per Charles Sherman i Peter DeVries.

El show es va estrenar a Detroit el 19 d’octubre de 1952, ara ha fet 55 anys. En la primera aparició de la Davis, es va desmaiar i va tenir que ser atesa pel seu marit Gary Merrill. L’acolliment va ser bo i tot seguit es va representar a Pitsburg. No es va repetir l’èxit i la resposta va se més freda i quan va arribar el show a Boston, pas previ per estrenar-se a Broadway, es va decidir canviar moltes coses. La Davis va haver de fer repòs, doncs el seu estat no millorava.

Un cop arribats a Broadway, l’espectacle es va estrenar el 15 de desembre de 1952, onze dies després de la data inicialment prevista, dirigit per Jules Dassin i coreografiat pel mític Jerome Robbins.

Les crítiques no varen ser bones però les entrades es varen esgotar per les 90 representacions previstes. Cal recordar que no es tractava de una comèdia musical, que s’eternitzaven varis anys.

La salut de la Davis no millorava i el metges tan sols sabien diagnosticar-li esgotament. En una visita al dentista, li varen detectar osteomielitis de mandíbula. Van haver de intervenir-la d’urgència i es varen haver de cancel·lar les representacions. Les pèrdues varen superar els 320.000$

Després de la intervenció, la Bette Davis va haver de fer tres anys de recuperació. Va ser un moment decisiu, docs comproveu les pel·lícules immediatament anteriors a aquest entrebanc.

• 1950, All About Eve (Joseph L. Mankiewicz)
• 1951, Payment on Demand (Curtos Bernhardt)
• 1952, Another Man’s Poison (Irving Rapper)
• 1952, Phone Call From a Stranger (Jean Negulescu)
• 1952, The Star (Stuart Heisler)
• 1955, The Virgin Queen (Henry Coster). Reaparició al cinema després dels tres anys de recuperació. 

Ara us deixaré uns fragments del art canor de la Davis. Cal dir que no és un prodigi de bellesa vocal. El fiato és més aviat escàs i l’afinació aproximada, però renoi, estic segur que tots haguéssim pagat el que no tenim, per haver pogut patir en directe aquestes representacions.

En primer lloc escoltereu el fragment d’entrada de la Davis, allà on en l’estrena de Detroit va tenir el primer símptoma de la malaltia “Turn me loose on Broadway”, per desprès i tot seguit escoltar-la en “Just Like a Man”, diguem que amb una mica més de delicadesa interpretativa.

A l’any 1976, la Davis va gravar un disc d’estàndards. Sembla mentida, però suposo que el poder de la mítica actriu encara perdurava. I pensar que hi ha cantants excel·lents que moren esperant l’oportunitat de gravar el seu primer disc!.

Escoltem-la amb “It can’t be wrong” (Max Steiner). Tema de la pel·lícula Now Voyager (Irving Rapper), que va protagonitzar ella mateixa a l’any 1942.

L’Acadèmia discografica alemana ha donat els premis 2007 als següents artistes i treballs discogràfics: 

• Millor cantant femenina, Elina Garanča per l’àlbum Aria Cantilena.

• Millor cantant masculí, Simon Keenlyside per l’àlbum Tales of Opera.

• Artista revelació, Nicole Cabell, per l’album Soprano

• Millor disc d’àries per Véronique Gens, per l’àlbum Tragédiennes.

• Millor disc d’òpera dels segles XVII i XVIII, La Clemenza di Tito (Mozart) dirigit per Renée Jacobs

• Millor disc d’òpera dels segle XIX, Matilde di Shabran (Rossini) dirigit per Riccardo Frizza.

• Millor disc d’òpera del segle XX i XXI, Sardakai (Ernst Krenek) dirigit per Reinhard Schmiedel