IN FERNEM LAND

Avui encara que ningú ho vulgui reconèixer era una funció per comparar amb la d’ahir. Jo no ho faré, doncs ahir no vaig anar al teatre i tan sols podria parlar pel que vaig escoltar per radio, i no seria just.

El primer que haig de dir és que Pinchas Steinberg ha canviat els plantejaments del primer dia. Avui he sentit a tots els cantants, al menys amb això hem millorat. Per contra el tempo m’ha semblat lent en excés posant a prova el fiato dels cantants, que per sort, han demostrat esser posseïdors de tècnica suficient per no patir gaire. Això si, no hem millorat gens en expressivitat, passió i sentiment verista. La lectura m’ha semblat freda i distant.

Amb aquest plantejament musical, els cantants havien de posar molt de la seva part per trametre les emocions tan necessàries en aquesta òpera. Haig de dir que la parella Armiliato-Dessì s’han esmerat i m’han esborronat vàries vegades.

De tots és sabut que a Fabio Armiliato sempre li costa entrar en les òperes i el seu rendiment és millor en els darrers actes. Així va succeir en la Manon Lescaut de l’any passat, on desprès dels dos primers actes, molt correctes però una mica distants, varen donar pas a un tercer i quart autènticament memorables. En aquest Chénier no ha estat així, ja que des de el “Un dì all’azzurro spazio”, la veu ha sortit natural i espontània, amb un fraseig clar, precís i amb tota la italianità que requereix aquest rol. És cert que la veu no és maca, però el cant si, i jo m’estimo molt més el cant per sobre de la bellesa de la veu, sobretot si hem de sacrificar una de les dues característiques. Avui si que quan la Dessì llençava frases dites amb l’exquisidesa que ella sap fer, eren recollides de la mateixa manera pel seu marit. En el duo del segon acte hem sentit un “Ora soave” de dolcesa infinita. El “Si, fui soldato” ha estat una lliçó de fraseig i de declamació dramàtica, regulant la veu i matisant totes les paraules i frases. En el quart acte, el “un bel dì di maggio” ha començat amb piano fins arribar a l’explossió final que ja ens preparava un “Vicino a te” de manual. Emoció, fraseig i aguts, rar molt rar en el panorama actual de tenors.

De Daniela Dessì no se pas que admirar més, si la seva tècnica vocal, la bellesa de la veu o el seu fraseig. Quina interpretació més sentida i emocionant, quina sensibilitat per expressar les frases musicals. Un prodigi de mitja veu i pianíssims. L’agut ben treballat i tècnicament més ben resolt que altres vegades i un centre generós, fan oblidar la poca projecció en la zona greu, que no és el fort d’aquesta veu de lírica pura. La seva “Mamma morta” emociona per la seva sensibilitat. No fa cap efecte teatralero de diva. És el repertori, sense cap mena de dubte, que millor li va a la soprano.

Anthony Michaels-Moore ha estat millor que en el Enrico de la Lucia de l’any passat, és clar que no calia gaire per superar-se. La pega que te aquest baríton és que no diu res, canta, aquí més en estil, però no emociona i la veu tot i tenir un notable volum, no sap projectar-la de manera efectiva i brillant. Dona una mica la sensació que ni matisa ni expressa, llança la veu i prou.

La resta com el primer dia, tot i que la Viorica Cortez avui ha cantat dos rols, calia aquesta generositat envers la mezzo?. El de la Comtessa, tan malament com el primer dia i el de la Madelon, millor del que em pensava, però anyorant el luxe de la Mishura.

Avui s’ha aplaudit molt, ja qui diu que en excés, jo no ho crec pas, és més al final de “Si, fui soldato” i el “bel dì di maggio”, crec que no s’ha aplaudit el que calia, al final si. Un gran èxit pels tres protagonistes, sobretot soprano i tenor.

Encara em queda un altre Andrea Chénier, amb el tercer repartiment. No n’espero gaire i d’aquesta manera podria ser que en surtis satisfet.

Jo de vosaltres, aniria a veure aquest repartiment.