En el Liceu, l’altre dia el meu amic Vianant va protestar, però no pas contra la interpretació artística si no contra el públic.
Jo no hi era, però ja ho he llegit pels foros d’aquest món i desprès en el seu magnífic blog, El Foll Pur, ell, en un gest que l’honora, ens en parla amb pèls i senyals.
Fa molt temps que en el Liceu, però també al Palau o al Auditori, el públic en general, encara que es tracti de pocs però molt notoris, demostra no tenir la més mínima educació i respecte cap als artistes i persones que com ells, o millor que ells, volen anar a gaudir d’un espectacle, amb tot el silenci i concentració necessaris.
Als concerts de paperets de caramels, desembolicant-se o els comentaris més o menys impertinents en una veu baixa però audible, si ha de sumar cada vegada més, els descarats atacs de tos sense cap mirament i escrúpol, sense cap mocador esmorteïdor del so i sense cap sensibilitat en el moment d’emetre el desagradable so.
Ja no es tracta d’esperar a la fi d’un moviment d’una simfonia, ara tant els hi fa que sigui al mig d’un pianíssim o d’un moment d’especial commoció escènica i musical. Ells deixen anar els desagradables decibels acompanyats dels conseqüents microbis a la sala.
Els impertinents telèfons mòbils són de més fàcil solució, penso jo. Tan sols cal posar un dispositiu a la sala, que ens deixi a tots sense cobertura. És possible i el benefici no serà mai comparable amb la inversió que cal fer.
Sembla ser que la direcció del Gran Teatre del Liceu, quan es produeix 
alguna protesta d’aquestes no previstes, desplega un dispositiu de “seguretat” implacable, fent una persecució del membre subversiu absolutament personalitzada. Si aquest seguiment personalitzat el fan per evitar que aquest individu no torni a alterar la placidesa del auditori, proposo que ampliïn la plantilla d’acomodadors o membres de seguretat, per tal de fer el seguiment de membres amb telèfons impertinents (aquests se’ls ha de fitxar i si reincideixen fer un carnet per punts, i si els esgoten, no deixar-los entrar mai més), rellotges i avisadors de tota mena que deixen anar les alarmes (de les pastilletes per la tos, potser?) i sobretot quan es detecti un refredat, engripat o amb notoris símptomes de tos, no deixar-los entrar.
L’amic Viannat potser va aturar la representació de manera grollera, però en el darrer Orfeo de Monteverdi, va ser el mateix Jordi Savall el que ho va fer, sense tenir que utilitzar els mètodes “vianantescos”. Es va tombar i va dir: Ja ni ha prou, ho fan el favor de no molestar o no seguim. És el mateix i no crec pas que la Direcció li enviés un acomodador al costat per vigilar que no ho tornés a fer.
Prenguin mesures Sra. Cullell, ja ni ha prou!
