IN FERNEM LAND

Avui hem escoltat tres veus grans, que no tres grans veus.

Avui pensava al inici de la representació que seria una molt bona nit d’òpera. Tant el Chénier de Carlo Ventre, com la Maddalena de Anna Shafajinskaia i el Gerard de Silvio Zanon, són posseïdors de tres veus voluminoses. Cap de les tres especialment belles, però totes tres idònies per aquesta òpera. Què ha passat doncs?

Ha passat el que estem massa acostumats a veure en les representacions de l’òpera dels nostres dies. Veus de qualitat, sense la tècnica o el estudi necessari per afrontar durant tota la representació, el mateix nivell o com encara seria més desitjable, veus que ens ofereixen una progressió dramàtica i vocal fins arribar al clímax del duo final, amb el públic entregat. De fet, Giordano ofereix als cantants tots els ingredients per fer-ho i ens les seves mans està assolir-ho. Avui això ha succeït però tan sols en part.

El Carlo Gerard del baríton Silvio Zanon, ha començat de manera molt esperançadora. La veu es potent, de veritable baríton, però per convencem del tot en la seva primera intervenció, “Compiacente a’ colloqui…Son sessanta’anni” li ha mancat una certa expressivitat. Tot massa genèric, però el instrument és espectacular. He pensat que en el tercer acte s’emportaria el teatre literalment a la butxaca, però tal com li va succeir a Carlos Álvarez el dia de l’estrena, en el inici de “Nemico della Patria” la veu li ha quedat enrere i no ha estat capaç de superar l’altre cop, la tronadora orquestra. S’ha desquadrat i ha patit per acabar l’ària. El públic al final l’ha celebrat força.

La sortida de Carlo Ventre ha estat sincera, no ha amagat res, ens ha demostrat que no és gaire expressiu i que la veu, en el centre li queda una mica velada, no al clatell, però si sense brillantor. L’agut en canvi és un tro. Potent, afinat, constant, amb un fiato espectacular. No és el millor tenor del món, però el Liceu li hauria de fer firmar un contracte per a totes les òperes que te previstes amb el Franco Farina o el Vicenzo La Scola. El duet del segon acte, el esperat “Ora soave”, no ha començat amb el lirisme que m’agrada, però l’ha acabat de manera vibrant. En el “Si fui soldato” li ha mancat l’heroisme i la progressió dramàtica necessària per fer aixecar al públic de les butaques. Millor ha estat en el quart acte. El seu “Come un bel dì di maggio” no ha estat una lliçó de res, però no ha fet patir gens i hi ha hagut una certa progressió estilística i dramàtica. En el duet final, tot i tenir problemes de quadratura amb l’orquestra, l’ha culminat de manera brillantíssima, per bé, que els aguts, segurament pel cansament, li han quedat una mica menys espectaculars dels que ha lluït durant tota la nit. Repeteixo, és un tenor de segon repartiment, que no crec que millori estilísticament parlant, però que si sempre està així, el Liceu faria bé en contractar-lo per aquells rols que requereixen valentia i seguretat.

Jo esperava en moltes ganes a l’Anna Shafajinskaia, desprès de la seva Turandot del any 2005. M’ha agradat menys, però m’ha agradat molt. En els dos primers actes la veu ha quedat una mica apagada entre els excessos orquestrals de Steimberg, la poca rellevància del rol (fins arribar al duo del segon acte), la veu freda, un italià lleugerament aproximatiu  i el desgavell general de l’escena, ara ja rutinària, desprès d’una setmana de giravolts escenogràfics. En el tercer acte la seva “Mamma morta” ha quedat lluny de la seva companya italiana, massa lluny, però la veu és magnifica, de soprano dramàtica, però no apta per aquest rol que requereix més una lírica spinto, que ha de ser més expressiva que expansiva. Recorda una mica a la Guleghina, però ara per ara, controla molt més la veu, no crida mai i te més capacitat de adaptar-se a la tendresa. En el duo final del quart acte, ha fet una demostració de potencia i facultats extraordinàries. Ha estat la única que ha anat de menys a més. Al final ha estat la més celebrada.

Avui semblava que hi hagués claca, però els membres que bravejaven insistentment i arrencaven els aplaudiments en solitari, són coneguts de fa molts anys i són capaços de voler fer un éxit d’una funció com la d’avui i amb els divos mediàtics, tan sols per ser-ho, criminalitzar-los fins a la protesta.

De la resta no vull comentar res més. Ja m’he despatxat a gust en les altres dues cròniques.

El Liceu no estava ple. En cap de les tres representacions s’han esgotat les entrades. Jo creia que l’Andrea Chénier era una ópera d’aquelles que crida al públic de tota la vida, però serà d’un altre vida. Ara potser el Liceu s’omplirà per el Castell de Barbablava, per allò de La Fura dels Baus.