Classificat com a: CINEMA | Etiquetes: Belen Rueda, El Orfanato, J. A. Bayona
Quan vaig a veure una pel·lícula de por ja vaig tan preparat que potser aquest fet fa que estigui tota l’estona tens per allò de que en el moment més inesperat et vindrà un ensurt d’aquells que et fa saltar de la butaca. No hi puc fer més.
En el cas d’El Orfanato haig de dir, per a tots aquells que no l’hagueu vist encara, que malgrat que hi ha un parell d’ensurts d’aquests, és millor veure-la com una pel·lícula melodramàtica o psicològica, que no pas com un film de terror. És cert que la trama i el seu desenvolupament tant truculent, fan que ens quedem amb el primer que ens ofereixen les escenes, però al darrere hi ha tota una altre història de soledat i de recerca, de cadascun dels personatges, que és molt més que un film terrorífic.
El problema d’aquests guions tan elaborats i plens de signes que es van deixant durant el metratge, per desprès encaixar-ho tot en els darrers cinc minuts, és que s’ha de justificar tot i francament tampoc cal.
No us explicaré res, per tal de no desvetllar cap del punts claus de la història, però si alguna cosa no m’ha agradat és la artificiositat de dos personatges claus en la història, els que interpreten Geraldine Chaplin i Montserrat Carulla.
Davant la lliçó magistral de la sorprenent Belen Rueda, que no dic que faci una interpretació naturalista, però al menys fa creïble tot el seu personatge, amb una quantitat de matisos admirable, ens trobem amb aquest parell de dones, que pretenen intrigar i neguitejar al espectador, i més aviat m’han fet una mica de riure. La Carulla amb les ulleres de la Chus Lampreave i la Chaplin tota ella treta d’un manual de cinema de cartró pedra. Tampoc m’ha acabat de fer el pes la actitud del pare, un sobri Feranando Cayo, en el desenllaç de ta trama, per bé que això és més degut al guió que no pas a la seva actuació.
La direcció de J. A. Bayona m’ha semblat excel·lent i no m’estranya que a Hollywood hagin comprat els drets del irregular guió, per fer “la seva” versió. Evidentment la destrossaran, perquè aquesta tal i com està, crec que no pot ser consumida per la mentalitat americana, tot i que tindrà el mateix productor, el Guillermo del Toro. No crec que la deixin acabar igual.
El fet de representar a Espanya en els premis Oscar és un llançament internacional per la pel·lícula, però no crec que l’Acadèmia Americana dongui un premi a aquest tipus de pel·lícula.
Res a veure amb Los Otros, amb la que de manera interessada o no, han volgut associar. A favor de Los Otros, haig de dir que els nens m’inquietaven més. Aquí el Roger Princep no deixa de fer de nen de pel·lícula.
Recomanable amb peròs
