Avui us proposo ecoltar la que per a mi és la millor cançò de Raimon. Veles e vents és un poema d’Ausiàs March que va musicar el cantant de Xativa al any 1969 i va orquestrar (més…)
Gudrun Wagner la segona esposa de Wolfgang Wagner, net de Richard Wagner i actual director del festival de Bayreuth, va morir ahir a Bayreuth als 63 anys d’edat. Gudrun era la mare (més…)
L’anomenada Plataforma pel Dret a Decidir ha convocat una manifestació el proper dissabte 1 de desembre, per tal de reivindicar la sobirania del poble de Catalunya i el dret a decidir el que vol ser i com vol ser, tips de tota la classe política, que utilitza els nostres vots
En un cap de setmana molt casolà assegut al sofà, ahir diumenge va tocar veure un DVD de la Judy Garland, The Concert Years.
El que es presentava com un visionat sense gaire més transcendència, va esdevenir un cop més, una admiració i rendició sense condicions al art i a la veu d’aquesta artista irrepetible. La més gran.
Cantants i actrius com la Judy Garland no tenen cabuda al món actual. No cauré en la temptació de voler comparar les actrius cantants actuals amb ella, doncs ara crec que no en tenim i qualsevol nom podria ser ofensiu per la seva memòria.
Cal visionar tan sols i com exemple, com cantava The Man That Got Away o un emocionant As long As He Needs Me, per adonar-se’n que aquell nervi, aquella interpretació en cadascuna de les notes i les paraules que surt veritablement de dins, es irrepetible. Avui el món ja no és com els anys 50’s i 60’s, ni les pel·lícules tenen la importància que tenien aleshores. Els cantants ja no tenen el consens i el glamour que tenien totes aquestes generacions que van des de Sinatra a la Garland o des de la Piaf fins a la Streisand.
Avui és el rock el que mou masses incalculables de persones, signe inequívoc de que aquell món s’ha acabat. Bruce Springsteen omplirà el Camp Nou el 19 de juliol de l’any vinent, i les entrades fa tota la pinta que s’esgotaran el mateix dijous que es posaran a la venda. Un fenòmen extraordinàri i diferent.
El documental bàsicament és un recorregut pels recitals que va fer la Garland a la TV, per bé que també hi ha breus aparicions dels mítics concerts del Palladium de Londres o del Carnegie Hall de New York. Està produït pel segon marit Sid Luft i presentat per la filla que varen tenir, la Norma Luft.
No se que valorar més, però el que va començar sent un visionat rutinari d’un documental amb material vist moltes vegades, va acabar sent una tarda d’intenses emocions i de plena comunió amb una artista que ho donava tot i que sense cap mena de dubte feia vibrar a l’audiència, és clar que el material que tenia a disposició era per treure’ns el barret.
Moments gloriosos, no cal dir-ho entre 28 tracks, però les aparicions amb els fills i la cançó dedicada als Luft o a la Liza, cantant al costat de la Lena Horne o la Ethel Merman i sobretot de la Barbra Streisand i és clar, ella tota sola fent posar la pell de gallina un cop més, amb Swanee o San Francisco i emocionant fins a la catarsi amb Ol’ Man River o el més dramàtic dels Over the Rainbow que li he escoltat mai i que tanca el documental .
Com a Bonus, tenim un reportatge d’uns cinquanta minuts de la premier de A Star is Born a Hollywood. Quan dic que és un període perdut per sempre més no és en va. Tan sols cal veure qui passa i com passa per davant de les càmeres de la TV, per assistir a l’estrena, per adonar-se’n que qualsevol comparació amb l’actualitat no resisteix ni mig minut de discussió. Tan sols i a nivell d’anecdotari mundà, dir que l’aparició de la Kim Novak, la Lauren Bacall, la Grer Garson o la Joan Crawford davant les càmeres no admet cap comparació amb les anècdotes actuals i que Clark Gable a la llunyania, eclipsa qualsevol Pitt o Clooney que li vulgui fer ombra.
DVD imprescindible per entendre moltes coses i malgrat la immensa estona passada, entristir-se per una vida tan intensa, tan donada a la satisfacció aliena i tan immensament desgraciada a nivell personal. Segurament si no hagués estat així no hagués estat la més gran.
Un dels moments del DVD, tot i que provinent d’un altre font, The Man that Got Away, superior a la interpretació de la propia pel·lícula.
L’Òpera de Paris pot estar tranquil·la, a part de la importància de la institució en la història de l’òpera a França i en el món, ara i gràcies als nou suports audiovisuals, tenim una sèrie de DVD’S referencials d’espectacles memorables que s’han fet darrerament en aquest teatre.
Cardillac, l’òpera amb música de Paul Hindemith i llibret de Ferdinand Lion, basat en el compte d’Hoffmann “Das Fräulein von Scuderi”, sota la direcció musical de Kent Nagano i escènica de André Engel, és la darrera perla a incorporar desprès de Capriccio, Rusalka, Platée i Les Contes d’Hoffmann entre d’altres.
L’obra de Hindemith tan poc escoltada a casa nostre, de fet a part de les poques vegades que l’escoltem a les sales de concert, al Liceu, jo tan sols recordo el tristament tràgic muntatge de Mathis der Maler, és de cabdal importància a la història de la música de la primera meitat del segle XX. El llenguatge post wagnerià s’apropa al expressionisme i juga amb les dissonàncies i el nova escola vienesa, tot i que el cant roman sempre líric i l’orquestra contrapuntística i extraordinàriament rica, ens sons àcids i dissonants, no abandona mai un cert melodisme, no tant per expressar sensacions, malgrat el lirisme del cant de la filla de Cardillac, si no situacions.
La direcció de Kent Nagano és sumptuosa i brillant amb una orquestra en plena forma i un cor contundent. Els solistes, encapçalats per un Alan Held, que segurament no farà oblidar al referent Fischer-Dieskau i una vocalment esplèndida Angela Denoke, son els més que solvents. Christopher Ventris, Hannah Esther Minutillo, Charles Workman, Roland Bracht i Stephen Gadd, complint perfectament la basant musical, però és l’aspecte escènic el que s’emporta el gat a l’aigua.
Andre Engel situa l’acció, originalment en el Paris del segle XVII, en un hotel de luxe del Paris dels anys 20 del segle passat, època de composició de l’òpera. L’impressionant hall del hotel en la primera escena ens fa pensar que tota l’estona estarem en el mateix decorat omnipresent, com acostuma a passar massa sovint, però no, a l’òpera de Paris no s’estan de res, i a cada escena hi ha un canvi de decorat a quin més espectacular i luxós.
Potser inicialment sobta que una història tan de cinema negre, tingui una plasmació visual lluminosa, neta i luxosa, plena de colors, decorats i vestuari, quasi de musical de Broadway, però el contrast encara afavoreix més a l’acceptació d’una obra no de difícil comprensió, però si que requereix una predisposició a seure i deixar-se fascinar per una música que hores d’ara es quasi centenària.
Espectacle altament recomanable, per descobrir una òpera i un compositor imprescindibles, amb un equip artístic de gran solvència, en el que potser trobo a faltar un protagonista de carisma escènic i vocal més rellevant.
La casualitat o la competència entre segells dvdgràfics ha fet que la DG hagi editat també un Cardillac de l’òpera de Munic amb Sawallisch i Ponnelle al capdavant d’un espectacle de finals del segle passat, protagonitzat per Donald McIntyre, que sense cap mena de dubte anirà al capdamunt de la carta als Reis.
No tingueu por i endinseu-se en aquesta òpera que aprofita una trama d’intriga cinematogràfica per parlar-nos del artista i la seva obra.
Doncs si, Robert Ryan, el tipus dur també cantava i va fer un musical a Broadway anomenat Mr. President.
El carismàtic actor de Crossfire, el film de 1947 dirigit per Edward Dmytrick, l’única nominació que va rebre pels Oscar en la seva carrera o The Set-Up de Robert Wise a l’any 1949, protagonitzant un boxejador i de tantes i tantes pel·lícules de cine negre i western’s, va protagonitzar algunes obres teatrals a Broadway, entre elles Primera Plana (The Front Page) i el darrer musical de Irving Berlin, Mr. President.
Mr. President es va estrenar el 20 d’octubre de 1962 i va fer-se durant 262 representacions. Si bé no es tracta d’un gran 
musical del excel·lent Berlin, en les seves cançons hi troben el segell melòdic i patriòtic que tan va caracteritza al compositor d’origen rus, veritable autor de la música més made in USA. El musical, malgrat anunciar en el pròleg que no te res a veure amb personatges reals, volia ser com un reflexa dels mediàtics J.F.K. i la Jackie o del comportament casolà dels Truman. Un any després de l’estrena del musical, moriria assassinat JFK, el 22 de novembre de 1963.
Escoltarem primer el final, molt patriòtic de l’obra, el himne This is a Great Country i després el deliciós duet amb la seva companya de repartiment, Nanette Fabray, In Our Hide-Away.
Robert Ryan es va caracteritzar per la seva militància política al davant de les idees progressistes del partit demòcrata i dels drets civils americans, motiu per el qual va tenir problemes als anys quaranta i cinquanta.
Per cert, no trobeu que en les fotos a vegades te una mirada molt maragalliana?.
Espero que us agradi.
Quan Maurice Jarre va decidir que volia ser director d’orquestra, desprès d’escoltar la Rapsòdia Hongaresa de Franz List, va tenir un ensurt al saber que per estudiar piano ja era massa tard, tenia 16 anys i això coartava les possibilitats reals d’esdevenir director. El director Charles Munch el va aconsellar que estudiés percussió, per tal d’aprendre i comprendre el significat real del ritme.
Després dels estudis efectuats al Conservatori Nacional de Música de Paris, va treballar amb Pierre Boulez i al any 1951 va ser anomenat Director musical del Teatre Nacional Popular, dirigit per Jean Vilar, pel que va composar música per obres de Camus, Cocteau, Pinter o Breton.
Quan va conèixer a Georges Franju va fer el salt definitiu al cinema iniciat al any 1951 composant música addicional per Fanfan la Tulipe. Per Franju va composar la música del curtmetratge Hôtel des Invalides.
Te una llarguíssima llista d’obres excel·lents per pel·lícules i directors mítics, però sense cap mena de dubte l’encontre amb David Lean el va marcar per la història.
Va fer quatre treballs per les quatre darreres pel·lícules del genial director anglès i en tres dels quatre va guanyar el Oscar, injust que no fos en tots ells.
La riquesa , l’exuberància i l’exotisme melòdic de Jarre romandran per sempre més en la història de la música i la habilitat per orquestrar amb un estil molt propi, amb recursos percussionistes, sens dubte heretats del estudis del conservatori, li han donat un segell marca de la casa inconfusible. És veritat que es auto plagia i ho podrem comprovar amb la tercera i la quarta partitura que us deixo, però és un goig escoltar una música que arriba directament als sentiments i que ens porta ràpidament al record de les imatges memorables de:
Lawrence d’Aràbia (1962). Abans de contractar a Jarre es va pensar en Benjamin Britten, Malcolm Henry Arnold, Aram Kachaturian o Richard Rodgers. Finalment varen decidir que fos ell qui ens deixés aquesta música inoblidable i el varen premiar amb l’Oscar a la millor partitura del any 1962:
Tres anys més tard David Lean va rodar Doctor Zhivago i va tornar a demanar el serveis de Maurice Jarre, que va composar una partitura de més de dues hores plenes de leitmotiv per cadascun dels personatges i les situacions. Malauradament li varen retallar la partitura i pràcticament varen deixar el preciós però omnipresent tema de Lara. Va tornar a guanyar l’Oscar, però l’enuig va ser considerable.
Al 1970 David Lean al torna a cridar per fer la banda sonora de Ryan’s Daughter. Malauradament i hores d’ara incomprensiblement, ni la pel·lícula ni la música varen obtenir el reconeixement de la crítica i el públic.
Catorze anys més tard, Lean refet del fracàs de la penúltima pel·lícula va tornar a cridar a Jarre per l’ùltima col·laboració plegats. La fantàstica, enigmàtica i romàntica A Passage to India, va tornar a reconciliar-los amb el món i Jarre va obtenir el seu tercer Oscar per una partitura que és en molt moments calcada a Ryan’s Daughter. Sembla que Jarre digués no volíeu té?, doncs ara us tornaré a re escriure la música que em vareu menysprear.
Avui i per iniciativa de la Natàlia farem un concurs senzill, o no, depèn de la vostra orella.
Qui son els dos cantants (home i dona)?.
Les respostes no les podreu posar en comentaris, que no estaran permesos fins demà a les 12 de nit.
Les contestes a ximowb@gmail.com.
El premi serà un post dedicat i personalitzat.
La Natàlia pot jugar a mitges i el Colbran també. Si no hi hagués ningú que encertés els dos, ells opten al premi, sempre i quan encertin la totalitat, doncs cadascun en coneix un.
Sort i que ho gaudiu, val la pena.
====================================================
Be, fins hi tot esperant una mica més de mitjanit per veure si parava d’una vegada, l’allau de mails que m’han arribat per contestar al primer concurs de In Fernem Land. Haig de dir que els cantants son:
And the Oscar Goes to
Salarino será un placer dedicarte un post.
EN BREVE EN ESTA PANTALLA
Ha mort Maurice Bejart, que descansi en pau.
Jo m’entres visqui, no oblidaré mai, això:
Jo, si hagués d’escollir un dels molts somnis musicals que tinc, segurament escolliria ser corista del The Monteverdi Choir. Crec que és el millor cor del món.
Durant molt temps vaig ser corista d’un orfeó modest, que em va ensenyar moltes coses, en la vessant musical i humana. Després la vida em va portar per altres camins i vaig abandonar, mai se sap si per sempre, el cant coral.
Cantar en un cor és una experiència fascinant. Des dels primers assaigs d’una peça, fins la interpretació final, davant del públic, és tot un procés de gestació i creació molt enriquidor. És per aquest motiu que davant d’un cor professional i perfecte com és el The Monteverdi Choir que dirigeix John Eliot Gardiner, jo m’emociono i em rendeixo.
Avui, malgrat la preciosa intervenció de la soprano, una exquisida Barbara Bonney, vull que escolteu aquest magnífic cor cantant el Kyrie de la Gran Missa de W.A.Mozart.
Jo continuaré somniant
*
Potser després de les excitacions defraudades d’ahir, necessitava una mica de tranquil·litat espiritual i l’he anat a buscar amb Reynaldo Hahn.
Hahn va néixer a Caracas, fill de pare alemany i mare veneçolana, quan tenia tres anys va anar a viure a Paris.
Ja de ben jove va freqüentar l’ambient més aristocràtic de la societat parisenca. Va estudiar al Conservatori de Paris i va ser alumne predilecte de Jules Massenet. Va fer una excel·lent carrera com a director d’orquestra i pianista. A l’any 1945 va se anomenat director musical de l’Òpera de Paris.
Dotat d’una sensibilitat musical extraordinària, va saber expressar musicalment l’admiració que sentia cap a la poesia. Va ser durant més de trenta anys i fins la mort del escriptor, la parella de Marcel Proust. Aquesta relació va esdevenir perfecte en tan que la melodia de la música i la paraula, l’exquisidesa i la sensibilitat, varen formar part del món seductor d’una societat condemnada, que mirava irremediablement cap a un altre banda.
Hahn va morir a Paris el 28 de gener de 1948, als 73 anys.
À Chloris es una preciosa composició en homenatge a Johan Sebastian Bach, per això sorprèn la melodia amb aquests arpegis amb un aire barroquitzant, amb text de Théophile de Viau.
S’il est vrai, Chloris que tu m’aimes,
Mais j’entends, que tu m’aimes bien,
Je ne crois pas que les rois mêmes
Aient un bonheur pareil au mien.
Que la mort serait importune
De venir changer ma fortune
Pour la félicité des cieux!
Tout ce qu’on dit de l’ambroisie
Ne touche point ma fantaisie
Au prix des grâces de tes yeux.
Preludi:
Expectació màxima, entrades esgotades.
Feia dies que no es parlava d’altre cosa. Què si l’Alagna està sota pressió màxima, què si la dona del President del Govern del Estat Espanyol, fa de corista (lamentable dedicatòria en els mitjans locals amb portades incloses a la premsa provinciana). Que si per motius d’una inflamació de laringe la senyora Cedolins cancel·la totes les funcions, amb substitucions d’urgència i amb dues senyores de reconeguda discreció, és a dir, tot a punt per fer de la primera, l’esdeveniment que sempre hauria de ser qualsevol funció d’òpera.
Cert que l’Aida te un especial morbo, al menys a Barcelona, on els tenors que l’han cantada han hagut de viure amb el record de la història i dels fracassos que Caruso i Del Monaco, varen obtenir amb aquesta obra. Roberto Algana, després del escàndol de la segona representació de la inauguració de la Scala de la temporda 2006-2007, abandonant l’escena al mig de la representació, després d’unes injustes protestes per part dels loggioni, tan sols ha tornat a cantar el Radamés en el MET, en el mes d’octubre substituint a un indisposat Berti, és a dir un dels altres radamesos que ens cantaran aquets dies al Liceu. Està bé això d’utilitzar el MET per entrenar-se pel Liceu. Qui ens ho hagués dit fa uns anys això, oi?. El fet és que Roberto Alagna, el tenor, líric amb tendències al líric spinto, millor del moment, al menys sota el meu punt de vista, ha provat si cantar el “Se quel guerriero Io Fossi!”, sense la màxima tensió que reprenta la primera al Liceu, era possible i a més a més al MET, no a un teatre qualsevol. La prova la va vèncer amb notable repercussió i amb el públic americà a la butxaca.
Semblava que tot estava preparat per enfrontar-se, potser per última vegada amb el rol, doncs la intenció seria demostrar que a Barcelona ha fet el gran èxit i desprès deixar-lo aparcat, potser definitivament, per intentar cantar altres coses més adients a la seva vocalitat. I Jo que crec que la seva veu és la ideal per cantar el Radames?
Un cert desencís també flotava pel teatre amb la cancel·lació de la nova diva local, la Cedolins. El nom de Micaela Carosi, també debutant al MET en aquest rol el mes passat (tot i haver-lo cantat per tot arreu) era una garantia de que almenys en aquesta funció la substitució ha estat ben feta.
l’Òpera:
Després de les frases inicials de Ramfis, Radamès, és a dir Roberto Alagna comença a cantar amb una veu enfosquida, per que no dir-ho, més lletja del que estem acostumats a escoltar i canta com el àngels. Jo feia molt temps que no fruïa amb el fraseig i la dicció d’un tenor cantant Verdi. Això i així és cantar Verdi, després hi ha hagut persones que m’han dit que li manca passió, potser creuen que Verdi s’ha de cantar com si es cantés verisme. Aquest és el problema de molts cantants, que ho canten tot com si fos verisme. Així dissimulen les carències musicals i tècniques. Alagna ha frasejat, a fet mitges veus, no ha tingut problemes amb el pas de la veu ni amb recolzar correctament les notes, ha culminat amb un “vicino al sol” en agut, clar, potent i projectat, per després acabar a l’octava descendent, tal i com volia Verdi. Ha tingut aplaudiments i bravos, però en cap cas el que es mereixia. En la resta de la funció ha anat a més. La segona escena del primer acte, anecdótica. En la escena del triomf ha fet mímica facial i en algun momen l’hem sentit, però el concertant se’l ha saltat. A partir del tercer acte, s’ha fet amb l’amo indiscutible de la vetllada. Per musicalitat, intenció, fiato, bon gust, fraseig sempre acurat i acord amb la partitura. En el duo del tercer acte amb Aida ha fet notes i lligats preciosos i ha culminat amb un més que solvent “Sacerdote Io resto a te”. En el duo amb Amneris del quart acte, la part més central i spinto de tota l’Aida i la que li porta més inconvenients, l’ha superat amb molta solvència i amb bones frases, per bé que la zona greu li ha quedat una mica mancada de projecció. En el duo final amb Aida ha estat senzillament perfecte, amb frases i pianos preciosos. Hi ha una cosa en Alagna que desmillora molt la seva prestació, la nul·la actuació escènica, problema no resolt per la nefasta producció.
Micaela Carosi, te una veu de lírica que a vegades es projecte molt bé i altres queda amagada entre la discreció i la temença. Ha fet pianos preciosos però no ha posat gaire entrega i el seu fraseig és inintel·ligible. Sembla mentida que sent italiana, m’hagi costat tant entendre un text tan sabut. El millor que ha cantat ha estat la difícil ària del tercer acte “Qui Radamès verrà!, amb pianos bellíssims i solvència alhora d’atacar el do, tot i que li ha sortit una mica apuradet, l’ha resolt amb un piano i regulador força interessant. Superada l’ària, curiosament ha anat a menys i en el duo amb Radamès ha estat a punt de patir un accident. En la darrera escena ha estat absent i poc acurada tècnicament. M’ha decebut força i he trobat molt a faltar la Cedolins. El public s’ha portat bé amb ella.
La ja coneguda Amneris d’Elisabetta Fiorillo no m’ha agradat gens. Ordinària com sempre, però sense la zona aguda brillant que la caracteritzava en les darreres funcions liceistes. Canvis de color constants i greus oberts i grollers marca de les Amneris dels anys cinquanta. L’he arribat a detestar. Després de la vulgaritat de la seva prestació, en la magnífica escena que Verdi li regala, ha fet un èxit important. Jo m’he quedat plegat de braços (Santa Simionato torna!)
Joan Pons ha repetit el Amonasro, però els anys passen i aquella rotunditat vocal de la versió del vídeo amb Dessì i Armiliato, ja no hi és. Queda la professionalitat i les taules, la línea, sempre una mica rutinària s’ha deixat notar en el duo amb Aida, però el públic del Liceu que l’estimem, l’hem aplaudit i bravejat.
Carlo Colombara és un bon baix, però mai impressiona. En l’escena del judici ha mancat la rotunditat i autoritarisme vocal que requereix el rol.
Correcta el Rei de Giorgio Giuseppini. Bons el missatger de Josep Fadó i la sacerdotessa de Begoña Alberdi.
L’orquestra i el cor han estat correctes, però hi ha hagut alguns desajustos que Daniele Callegari ben segur anirà polint en el munt de funcions que encara ha de fer. El ballet discretíssim.
La posta en escena ho diré clar i català, ÉS INADMISIBLE. El Liceu no ha de tornar a reposar-la mai més. La direcció d’escena és ridícula, els decorats no aguanten una dramatúrgia i el vestuari és de revista musical o de parodia de La Cubana. Jo crec que part de la fredor d’avui ha estat deguda a aquesta posta en escena, que tan sols aguanta la visió frontal i a primer cop d’ull. Al cap d’uns instants allò no s’agafa per enlloc. Els cantants estan perduts entre la banalitat i la intuïció. Alagna ha baixat tot sól cap a la sala del judici sense esperar que els soldats se l’emportin. Joan Pons vestit d’Amonasro sembla la Jessy Norman i el final de l’escena del triomf sembla l’anunci de Nadal d’una coneguda marca de cava, que utilitza a unes noies vestides de daurat.
Si us plau Matabosch, regala els decorats al museu del Teatre i la propera Aida porta un director que ens faci alguna cosa interessant.
Tres entreactes amb sembla fora de tota mida, total s’han de baixa i pujar el talars com fa setanta anys. La sortida a saludar a prosceni, malauradament ha agafat al públic desentrenat.
Francament si no arriba a cantar l’Alagna avui hagués anat a dormir molt més d’hora.
Roberto, torna!
Com a senyal de protesta (no he pogut protestar la direcció escènica al no sortir ningú del equip tècnic), no posaré cap fotografia d’aquest muntatge indigne.
La segona de les meves àries que us presento és la segona ària del Kaiser de Die Frau ohne Schatten de Richard Strauss, Falke, falke, du wiedergefundener.
No és secret per ningú que Richard Strauss tenia una certa mania a la corda de tenors, i en totes les seves obres els hi posa unes dificultats molt compromeses per tal de fer-los patir lo impensable. Malgrat aquestes cruels proves de sadisme vocal, molts tenors han demostrat, no sense esforços, que la música de Richard Strauss es pot cantar sense cridar i fer-ne veritables creacions.
De totes les escenes escrites per Strauss, per la veu de tenor, aquesta escena del segon acte de La dona sense ombra, és la que m’agrada més. Ja des de el fantàstic i misteriós preludi se’ns predisposa a una escena plena de incògnites d’un esdevenidor incert. El personatge del Kaiser és el més estàtic, passiu i anodí de l’òpera però, la seva càrrega lírica està acompanyada d’unes riques melodies.
El solo de violoncel amb l’encisadora melodia que acompanya el cant del falcó és d’una seductora bellesa, quasi vorejant les melodies de les operetes vieneses, malauradament la llargada del ària no ens permet escoltar-lo.
La versió de youtube que us deixo, gràcies a Oneguin65, prové d’una representació de l’òpera de Paris del any 1980, amb un René Kollo en un bon estat vocal, demostrant amb tot el lirisme i la bellesa de la seva veu com es pot cantar el rol del Kaiser. Al final ha de forçar el instrument, però la veu sona ferma i insolent. La visió no és gaire bona però el document ben bé val la màxima atenció.
*
*
La resta de versions que us deixo per escoltar i baixar-vos, si voleu, representen els màxims kaisers del darrers 50 anys i totes elles tenen l’al·licient de provenir d’enregistraments en directe, és per aquest motiu que no he deixat la versió força meritòria de Plàcido Domingo sota la direcció de Solti o la fantàstica de Hans Hopf, en la mítica gravació de Karl Böhm. Són les següents:
