IN FERNEM LAND

Preludi: 

Expectació màxima, entrades esgotades.

Feia dies que no es parlava d’altre cosa. Què si l’Alagna està sota pressió màxima, què si la dona del President del Govern del Estat Espanyol, fa de corista (lamentable dedicatòria en els mitjans locals amb portades incloses a la premsa provinciana). Que si per motius d’una inflamació de laringe la senyora Cedolins cancel·la totes les funcions, amb substitucions d’urgència i amb dues senyores de reconeguda discreció, és a dir, tot a punt per fer de la primera, l’esdeveniment que sempre hauria de ser qualsevol funció d’òpera.

Cert que l’Aida te un especial morbo, al menys a Barcelona, on els tenors que l’han cantada han hagut de viure amb el record de la història i dels fracassos que Caruso i Del Monaco, varen obtenir amb aquesta obra. Roberto Algana, després del escàndol de la segona representació de la inauguració de la Scala de la temporda 2006-2007, abandonant l’escena al mig de la representació, després d’unes injustes protestes per part dels loggioni, tan sols ha tornat a cantar el Radamés en el MET, en el mes d’octubre substituint a un indisposat Berti, és a dir un dels altres radamesos que ens cantaran aquets dies al Liceu. Està bé això d’utilitzar el MET per entrenar-se pel Liceu. Qui ens ho hagués dit fa uns anys això, oi?. El fet és que Roberto Alagna, el tenor, líric amb tendències al líric spinto, millor del moment, al menys sota el meu punt de vista, ha provat si cantar el “Se quel guerriero Io Fossi!”, sense la màxima tensió que reprenta la primera al Liceu, era possible i a més a més al MET, no a un teatre qualsevol. La prova la va vèncer amb notable repercussió i amb el públic americà a la butxaca.

Semblava que tot estava preparat per enfrontar-se, potser per última vegada amb el rol, doncs la intenció seria demostrar que a Barcelona ha fet el gran èxit i desprès deixar-lo aparcat, potser definitivament, per intentar cantar altres coses més adients a la seva vocalitat. I Jo que crec que la seva veu és la ideal per cantar el Radames?

Un cert desencís també flotava pel teatre amb la cancel·lació de la nova diva local, la Cedolins. El nom de Micaela Carosi, també debutant al MET en aquest rol el mes passat (tot i haver-lo cantat per tot arreu) era una garantia de que almenys en aquesta funció la substitució ha estat ben feta.

l’Òpera:

Després de les frases inicials de Ramfis, Radamès, és a dir Roberto Alagna comença a cantar amb una veu enfosquida, per que no dir-ho, més lletja del que estem acostumats a escoltar i canta com el àngels. Jo feia molt temps que no fruïa amb el fraseig i la dicció d’un tenor cantant Verdi. Això i així és cantar Verdi, després hi ha hagut persones que m’han dit que li manca passió, potser creuen que Verdi s’ha de cantar com si es cantés verisme. Aquest és el problema de molts cantants, que ho canten tot com si fos verisme. Així dissimulen les carències musicals i tècniques. Alagna ha frasejat, a fet mitges veus, no ha tingut problemes amb el pas de la veu ni amb recolzar  correctament les notes, ha culminat amb un “vicino al sol” en agut, clar, potent i projectat, per després acabar a l’octava descendent, tal i com volia Verdi. Ha tingut aplaudiments i bravos, però en cap cas el que es mereixia. En la resta de la funció ha anat a més. La segona escena del primer acte, anecdótica. En la escena del triomf ha fet mímica facial i en algun momen l’hem sentit, però el concertant se’l ha saltat. A partir del tercer acte, s’ha fet amb l’amo indiscutible de la vetllada. Per musicalitat, intenció, fiato, bon gust, fraseig sempre acurat i acord amb la partitura. En el duo del tercer acte amb Aida ha fet notes i lligats preciosos i ha culminat amb un més que solvent “Sacerdote Io resto a te”. En el duo amb Amneris del quart acte, la part més central i spinto de tota l’Aida i la que li porta més inconvenients, l’ha superat amb molta solvència i amb bones frases, per bé que la zona greu li ha quedat una mica mancada de projecció. En el duo final amb Aida ha estat senzillament perfecte, amb frases i pianos preciosos. Hi ha una cosa en Alagna que desmillora molt la seva prestació, la nul·la actuació escènica, problema no resolt per la nefasta producció.

Micaela Carosi, te una veu de lírica que a vegades es projecte molt bé i altres queda amagada entre la discreció i la temença. Ha fet pianos preciosos però no ha posat gaire entrega i el seu fraseig és inintel·ligible. Sembla mentida que sent italiana, m’hagi costat tant entendre un text tan sabut. El millor que ha cantat ha estat la difícil ària del tercer acte “Qui Radamès verrà!, amb pianos bellíssims i solvència alhora d’atacar el do, tot i que li ha sortit una mica apuradet, l’ha resolt amb un piano i regulador força interessant. Superada l’ària, curiosament ha anat a menys i en el duo amb Radamès ha estat a punt de patir un accident. En la darrera escena ha estat absent i poc acurada tècnicament. M’ha decebut força i he trobat molt a faltar la Cedolins. El public s’ha portat bé amb ella.

La ja coneguda Amneris d’Elisabetta Fiorillo no m’ha agradat gens. Ordinària com sempre, però sense la zona aguda brillant que la caracteritzava en les darreres funcions liceistes. Canvis de color constants i greus oberts i grollers marca de les Amneris dels anys cinquanta. L’he arribat a detestar. Després de la vulgaritat de la seva prestació, en la magnífica escena que Verdi li regala, ha fet un èxit important. Jo m’he quedat plegat de braços (Santa Simionato torna!)

Joan Pons ha repetit el Amonasro, però els anys passen i aquella rotunditat vocal de la versió del vídeo amb Dessì i Armiliato, ja no hi és. Queda la professionalitat i les taules, la línea, sempre una mica rutinària s’ha deixat notar en el duo amb Aida, però el públic del Liceu que l’estimem, l’hem aplaudit i bravejat.

Carlo Colombara és un bon baix, però mai impressiona. En l’escena del judici ha mancat la rotunditat i autoritarisme vocal que requereix el rol.

 Correcta el Rei de Giorgio Giuseppini. Bons el missatger de Josep Fadó i la sacerdotessa de Begoña Alberdi.

L’orquestra i el cor han estat correctes, però hi ha hagut alguns desajustos que Daniele Callegari ben segur anirà polint en el munt de funcions que encara ha de fer. El ballet discretíssim.

La posta en escena ho diré clar i català, ÉS INADMISIBLE. El Liceu no ha de tornar a reposar-la mai més. La direcció d’escena és ridícula, els decorats no aguanten una dramatúrgia i el vestuari és de revista musical o de parodia de La Cubana. Jo crec que part de la fredor d’avui ha estat deguda a aquesta posta en escena, que tan sols aguanta la visió frontal i a primer cop d’ull. Al cap d’uns instants allò no s’agafa per enlloc. Els cantants estan perduts entre la banalitat i la intuïció. Alagna ha baixat tot sól cap a la sala del judici sense esperar que els soldats se l’emportin. Joan Pons vestit d’Amonasro sembla la Jessy Norman i el final de l’escena del triomf sembla l’anunci de Nadal d’una coneguda marca de cava, que utilitza a unes noies vestides de daurat.

Si us plau Matabosch, regala els decorats al museu del Teatre i la propera Aida porta un director que ens faci alguna cosa interessant.

Tres entreactes amb sembla fora de tota mida, total s’han de baixa i pujar el talars com fa setanta anys. La sortida a saludar a prosceni, malauradament ha agafat al públic desentrenat.

Francament si no arriba a cantar l’Alagna avui hagués anat a dormir molt més d’hora.

Roberto, torna!

Com a senyal de protesta (no he pogut protestar la direcció escènica al no sortir ningú del equip tècnic), no posaré cap fotografia d’aquest muntatge indigne.