Quan Maurice Jarre va decidir que volia ser director d’orquestra, desprès d’escoltar la Rapsòdia Hongaresa de Franz List, va tenir un ensurt al saber que per estudiar piano ja era massa tard, tenia 16 anys i això coartava les possibilitats reals d’esdevenir director. El director Charles Munch el va aconsellar que estudiés percussió, per tal d’aprendre i comprendre el significat real del ritme.
Després dels estudis efectuats al Conservatori Nacional de Música de Paris, va treballar amb Pierre Boulez i al any 1951 va ser anomenat Director musical del Teatre Nacional Popular, dirigit per Jean Vilar, pel que va composar música per obres de Camus, Cocteau, Pinter o Breton.
Quan va conèixer a Georges Franju va fer el salt definitiu al cinema iniciat al any 1951 composant música addicional per Fanfan la Tulipe. Per Franju va composar la música del curtmetratge Hôtel des Invalides.
Te una llarguíssima llista d’obres excel·lents per pel·lícules i directors mítics, però sense cap mena de dubte l’encontre amb David Lean el va marcar per la història.
Va fer quatre treballs per les quatre darreres pel·lícules del genial director anglès i en tres dels quatre va guanyar el Oscar, injust que no fos en tots ells.
La riquesa , l’exuberància i l’exotisme melòdic de Jarre romandran per sempre més en la història de la música i la habilitat per orquestrar amb un estil molt propi, amb recursos percussionistes, sens dubte heretats del estudis del conservatori, li han donat un segell marca de la casa inconfusible. És veritat que es auto plagia i ho podrem comprovar amb la tercera i la quarta partitura que us deixo, però és un goig escoltar una música que arriba directament als sentiments i que ens porta ràpidament al record de les imatges memorables de:
Lawrence d’Aràbia (1962). Abans de contractar a Jarre es va pensar en Benjamin Britten, Malcolm Henry Arnold, Aram Kachaturian o Richard Rodgers. Finalment varen decidir que fos ell qui ens deixés aquesta música inoblidable i el varen premiar amb l’Oscar a la millor partitura del any 1962:
Tres anys més tard David Lean va rodar Doctor Zhivago i va tornar a demanar el serveis de Maurice Jarre, que va composar una partitura de més de dues hores plenes de leitmotiv per cadascun dels personatges i les situacions. Malauradament li varen retallar la partitura i pràcticament varen deixar el preciós però omnipresent tema de Lara. Va tornar a guanyar l’Oscar, però l’enuig va ser considerable.
Al 1970 David Lean al torna a cridar per fer la banda sonora de Ryan’s Daughter. Malauradament i hores d’ara incomprensiblement, ni la pel·lícula ni la música varen obtenir el reconeixement de la crítica i el públic.
Catorze anys més tard, Lean refet del fracàs de la penúltima pel·lícula va tornar a cridar a Jarre per l’ùltima col·laboració plegats. La fantàstica, enigmàtica i romàntica A Passage to India, va tornar a reconciliar-los amb el món i Jarre va obtenir el seu tercer Oscar per una partitura que és en molt moments calcada a Ryan’s Daughter. Sembla que Jarre digués no volíeu té?, doncs ara us tornaré a re escriure la música que em vareu menysprear.
