En un cap de setmana molt casolà assegut al sofà, ahir diumenge va tocar veure un DVD de la Judy Garland, The Concert Years.
El que es presentava com un visionat sense gaire més transcendència, va esdevenir un cop més, una admiració i rendició sense condicions al art i a la veu d’aquesta artista irrepetible. La més gran.
Cantants i actrius com la Judy Garland no tenen cabuda al món actual. No cauré en la temptació de voler comparar les actrius cantants actuals amb ella, doncs ara crec que no en tenim i qualsevol nom podria ser ofensiu per la seva memòria.
Cal visionar tan sols i com exemple, com cantava The Man That Got Away o un emocionant As long As He Needs Me, per adonar-se’n que aquell nervi, aquella interpretació en cadascuna de les notes i les paraules que surt veritablement de dins, es irrepetible. Avui el món ja no és com els anys 50’s i 60’s, ni les pel·lícules tenen la importància que tenien aleshores. Els cantants ja no tenen el consens i el glamour que tenien totes aquestes generacions que van des de Sinatra a la Garland o des de la Piaf fins a la Streisand.
Avui és el rock el que mou masses incalculables de persones, signe inequívoc de que aquell món s’ha acabat. Bruce Springsteen omplirà el Camp Nou el 19 de juliol de l’any vinent, i les entrades fa tota la pinta que s’esgotaran el mateix dijous que es posaran a la venda. Un fenòmen extraordinàri i diferent.
El documental bàsicament és un recorregut pels recitals que va fer la Garland a la TV, per bé que també hi ha breus aparicions dels mítics concerts del Palladium de Londres o del Carnegie Hall de New York. Està produït pel segon marit Sid Luft i presentat per la filla que varen tenir, la Norma Luft.
No se que valorar més, però el que va començar sent un visionat rutinari d’un documental amb material vist moltes vegades, va acabar sent una tarda d’intenses emocions i de plena comunió amb una artista que ho donava tot i que sense cap mena de dubte feia vibrar a l’audiència, és clar que el material que tenia a disposició era per treure’ns el barret.
Moments gloriosos, no cal dir-ho entre 28 tracks, però les aparicions amb els fills i la cançó dedicada als Luft o a la Liza, cantant al costat de la Lena Horne o la Ethel Merman i sobretot de la Barbra Streisand i és clar, ella tota sola fent posar la pell de gallina un cop més, amb Swanee o San Francisco i emocionant fins a la catarsi amb Ol’ Man River o el més dramàtic dels Over the Rainbow que li he escoltat mai i que tanca el documental .
Com a Bonus, tenim un reportatge d’uns cinquanta minuts de la premier de A Star is Born a Hollywood. Quan dic que és un període perdut per sempre més no és en va. Tan sols cal veure qui passa i com passa per davant de les càmeres de la TV, per assistir a l’estrena, per adonar-se’n que qualsevol comparació amb l’actualitat no resisteix ni mig minut de discussió. Tan sols i a nivell d’anecdotari mundà, dir que l’aparició de la Kim Novak, la Lauren Bacall, la Grer Garson o la Joan Crawford davant les càmeres no admet cap comparació amb les anècdotes actuals i que Clark Gable a la llunyania, eclipsa qualsevol Pitt o Clooney que li vulgui fer ombra.
DVD imprescindible per entendre moltes coses i malgrat la immensa estona passada, entristir-se per una vida tan intensa, tan donada a la satisfacció aliena i tan immensament desgraciada a nivell personal. Segurament si no hagués estat així no hagués estat la més gran.
Un dels moments del DVD, tot i que provinent d’un altre font, The Man that Got Away, superior a la interpretació de la propia pel·lícula.
