*
M’ho heu posat molt bé. Ja tenia pensat dedicar més d’un post al Llach i després dels emocionants i lírics comentaris de les reflexions d’ahir, avui toca Itaca, la il·lusió, el somni, la utopia, els anhels, la llibertat.
Kavafis traduït per Carles Riba i amb l’aportació de Lluís Llach
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.
II
Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
III
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixella
favoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l’amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.
Arxivat sota: CANÇÓ | Etiquetat: Ítaca, Lluis Llach
Això son paraules majors!!!
Per a molta gent de la meva generació aquest és l’himne de la nostra primera joventut. És una declaració d’intencions, el full de ruta, l’estel del nord que ens guia. És el que ens ha fet avançar, caure i aixecar-nos. I advertir constantment que tot camí serveix, tota ruta és bona, perquè és la nostra, la que ens pertoca. I la hem recorregut amb tota l’alegria que em pogut, mirant sempre esperançats mes lluny, però sabent que el tresor l’anem trobant pel camí…
Recuerdo perfectamente la primera vez que escuché este tema de Llach, fue en primero de BUP, de eso hace ya 26 años, lo primero que me sedujo fue la doble portada con esos colores tan cantarines y la espectacular foto interior, yo nunca había escuchado a Llach y al hacerlo un nuevo mundo se abría ante mis ojos. No llegué a explorar mucho más allá pero cuando mis padres me compraron una cadena musical fue uno de los primeros discos que adquirí. No sé qué habrá sido de aquella profesora de valenciano, entonces todavía no era obligatorio, que un día cargó con todo el equipo y un montón de discos y se dirigió a nuestra clase- al año siguiente me cambiaron de instituto-, ni siquiera recuerdo su nombre pero sus facciones las tengo grabadas, con su hora a la semana y las visitas que hicimos a distintos lugares históricos de la ciudad de Valencia me enseñó mucho más que otros que tenían el triple de clases semanales.
Sou molt matiners Teresa i maac.
Ítaca ha estat un referent i potser el millor disc d’en Llach i això que m’agraden casi tots els que ha fet.
Com diu la Teresa és generacional i ella i jo som de la mateixa quinta.
Avui quan he tornat a escoltar el Viatge a Ítaca per fer el post, de fet la cançó que havia triat pel Llach era un altre, però això serà un altre dia, m’ha emocionat. Molts records, molts somnis, moltes emocions i haig de dir que alguns encara perduren, altres s’han renovat i altres s’han quedat pel camí, de fet com ha de ser, si no, no podríem amb el pes de la motxilla.
LLach ya ha quedado firmemente unido a algunos de mis mejores recuerdos universitarios, allá por los lejanos, ingenuos y esperanzadores tiempos de la transición. Nos llegó dentro de la hiperinflación de cantautores comprometidos que florecieron en esa época, pero siempre tuve claro que él era mucho más; era el más profundo, íntimo , expresivo, creativo, ambicioso, sensible y embriagador de todos. Era un músico, y nos traía música.
De repente me he vuelto más joven…
Nunca me gustó Llach y en general la Cançó me pillo muy despistada así que no experimento los sentimientos que comentais, pero me gusta saber del efecto que produce y lo que significó para tanta gente.. Para que luego digan que la música, sea cual sea, te guste o no, no sirve para nada!!!
P.D. Ximo, Teresa, estoy encantada de no coincidir con vosotros, me estaba empezando a asustar, creia que eramos clónicos, ja ja
Yo soy más de Serrat, pero por mis padres sé lo que Llach significó y me parece muy romántico escucharlo hoy en día
Jo vaig tenir una adolescència una mica rebel, i com que a tota la meva gent del meu entorn li fascinava en Llach, doncs jo vaig decidir que a mi no m’agradava!?!?!?! Tot i aíxí, la veritat és que “Laura” era una de les cançons que més m’agradava tocar amb la guitarra a l’època “cumba”, juntament amb “La guitarra” de Joan Manel Serrat. I fa poc, quan es va casar la meva germana, vaig llegir en veu alta la primera part del poema de Kavafis durant la cerimònia. Em vaig emocionar tant que la feina que vaig tenir per acabar-lo! I em continua emocionant.
Poner un fragmento de Viatge a Itaca ha sido un golpe en plena línea de flotación. Cuantas ilusiones…”Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, si, constantment, somniem sense límits en els somnis, somniem fins l’inimaginable. Somniem sempre”(molts records, quina fartà de plorar). Te copio un fragmentillo Miquel Martì i Pol, la saviessa feta poesia:
“Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.”
(Que maravilla, quizás algún día…)
Jo vaig llegir els poemes de Kavafis per primera vegada gràcies a Llach, així que he d’estar-li eternament agraït.
A mi el Llach como cantante nunca “me ha hecho el peso”, pero como compositor, chapeau!. Desde “El bandoler” (creo recordarlo así), pasando por “La estaca”, “Campanades a mort”, esta maravillosa “Itaca” y “El pont de mar blava”.
Las pocas veces que le he visto actuar me hacía poca gracia, tan pegado al micro que casi parecía que se lo iba a tragar. Pero una de esas veces presentó un estreno: “Laura”, dedicado a una compañera de su grupo y lo encontré entrañable, agradecido y sincero. Y eso sí, siempre congruente con sus ideas y su estética y esto es muy de agradecer y respetar.
Es indudable que su legado musical perdurará y con el material que tiene podría incluso hacerse más de una interesantísima ópera, que vería con sumo placer.
Gràcies per obrir finestra dedicada al Lluís Llach!
Què puc afegir-hi jo? Que segueixo clavat a la cadira de la nit del darrer concert a Verges i que, dins del cor, batega constament la seva presència dient:
“Aquest camí que deixo enrera és llarg
però em vull lleuger del seu bagatge,
que res no em valen tants d’atzars,
ni els vells camins, ni el blau del mar,
si dintre seu no sento com batega, hi batega,
el fràgil art de la tendresa…
Ah, si no fos per la tendresa
que espera…
la tendresa
que exalta…
la tendresa
que estima quan fa por la solitud.”