*
De la trilogia Da Ponte a mi la que m’agrada més és Le Nozze di Figaro. Em crec tot i cadascun dels personatges, tots ells molt més carnals i humans que els del Don Giovanni i sobretot dels misògams del Così. També trobo que la música de Mozart, per l’adaptació de l’obra de Beaumarchais és excelsa.
En la partitura hi trobo tres moments gloriosos, o més ben dit, més gloriosos encara que la resta de la partitura i són, el inici del segon acte, amb el “Porgi Amor” de la Comtessa, el final del segon acte, amb uns dels vint minuts teatralment i musilcament més perfectes i bells que jo conec i finalment l’ària de la Susanna del quart acte, “Giunse alfin il momento…Deh vieni non tardar“, veritable contrast amb l’ària de Figaro “Aprite un po’ quegli occhi”, que la precedeix, demostrant un cop més el magisteri de Mozart en trobar el just contrast i la personalitat del personatges en cadascun dels moments dramàtics. Cap compositor coetani ho va saber fer i molts de després tampoc.
L’ària esta plantejada com un nocturn, una serenata, tot i que ella
ha de fer veure que no sap que Figaro amagat, escolta la seva declaració d’amor cap a ell, aparentment creient que es la Comtessa, però és Susanna. Tot just abans del recitatiu ella diu “diamogli la mercè de’dubbi suoi”.
La preciosa declaració d’amor de Susanna cap a Figaro, fent-lo coneixedor de la seva intimitat més profunda. Potser si Figaro sabés que és Susanna i no la Comtessa no es mostraria tan oberta, tan absolutament rendida a l’home que estima. És la complexitat psicològica que tantes vegades no ens fa dir els nostres sentiments a la persona que estimem.
Musicalment l’ària és d’una bellesa i senzillesa elogiable. Té una aire camperol (tonalitat de Fa major), amb un senzill i tranquil ritme de 6/8 acompanyat d’un deliciós pizzicato dels violins que desapareixerà en la darrera estrofa amb els Vieni, vieni on la seducció del acompanyament és d’una sensualitat colpidora, amb un fals final on es detén el temps i les notes queden sospeses en l’aire. És realment màgic.
De les múltiples versions que us deixo l’encapçalament és per la versió d’una Susanna deliciosa, Lucia Popp a la versió de l’any 1980 a l’Òpera de Paris, dirigida per Georg Solti i Giorgo Strelher.
A mi aquesta ària m’agrada més aviat reposada (Popp, Margaret Price, Ileana Cotrubas), en canvi els tempi utilitzats en les versions de l’Anna Netrebko o la Diana Damrau em semblen poc adients a aquest ambient de deliciosa abstracció de la realitat.
La tria podria ser interminable, però he posat aquelles versions que trobo que tenen un interés, bé per ser l’actualitat del cant mozartià o pel gust de donar-vos a conèixer versions curioses o que magraden.
- Anna Netrebko (2005)
- Barbara Bonney
- Diana Damrau (vídeo 2006)
- Margaret Price (1973)
- Eleanor Steber (1947)
- Ileana Cotrubas
- Irmgar Seefried (vídeo_concert 1957)
- Kathleen Battle 1986
- Rosanna Carteri
- Rita Streich (vídeo_concert)
- Renata Tebaldi (1950)
- Shirley Verrett (1986)
- Danielle de Niese (Vídeo 2006)
- Isabel Rey (vídeo 2000)
Teniu tot un cap de setmana per anar escoltant…
Arxivat sota: Opera, les meves àries | Etiquetat: Anna Netrebko, Barbara Bonney, Danielle de Niesse, Deh vieni non tardar, Diana Damrau, Eleanor Steber, Ileana Cotrubas, Irmgar Seefried, Isabel Rey, Kathleen Battle, Le Nozze di Figaro, Lucia Popp, Margaret Price, Mozart, Renata Tebaldi, Rita Streich, Rosanna Carteri, Shirley Verrett
Pero qué requetegrande era la Popp, ains…
Mks.
Me ha encantado Ximo. La Popp mucho y también Cotrubas, Price y la Bonney. Pero mañana escucharé más, todas es un atracón.
Una de les meves àries preferides de Mozart, o potser la que més m’agrada. Encara m’acaricia les orelles la versió que ens va fer la Cotrubas al Liceu fa una pila d’anys.
Ei, que bé Ximo! M’encanta Mozart i “Le Nozze di Figaro” va ser la primera òpera que vaig no només sentir sinó escoltar. Com que aquesta ària la conec m’agradarà poder comparar les interpretacions. Demà m’hi poso!
Per a mi, “Le Nozze” és… LA ÒPERA. Malgrat que trobo que Don Giovanni és més impactant amb la seva dualitat comèdia-drama, que la fa una obra mestra, he de reconèixer que escolto més cops Le nozze di Figaro. Em sembla deliciosa i ens va marcar molt ( a la Beatriz i en a mi), fins al punt que ens vam casar amb la “marcia”. És una òpera que no te cap punt fluix. Recordo també una “Nozze” al Liceu, crec que seria al voltant del 83-84, amb una deliciosa Ileana Cotrubas i amb la Margaret Marshall, dirigides per Maximiano Valdés, no se si serà la versió de la que parla Collbran. Per cert Ximo, quin detall posar a la Popp dirigida per Solti… un moment de debilitat? O ja et sembla una mica més mozartià? La meva versió preferida és la seva amb Ramey, Te Kanawa, Von Stade, etc!
Hola Ricard, pel meu gust i ho saps, Solti i Mozart estan renyits, però la Popp com diu l’Awake era molt gran i la seva Susanna em fascina. La versió de la Cotrubas és la mateixa que anomena Colbran (novembre de 1984). La vegada que he sentit el Deh vieni…millor. Ahir precisament al veure a la Cotrubas al Saló de Cent, presidint el jurat del Viñas, em va venir un altre vegada a la memòria. Fantàstica la Susanna que ens va cantar al Liceu.
Soter ponnos al día (Judit tu també)de tus conclusiones cuando hayas terminado con todas y gracias por la fidelidad y el soporte en el despropósito lingüístico del post de la Garanča
La realidad es que en esta ópera no hay nada desaprovechable, pero sin duda este aria tiene un plus de belleza: Susanna se hace adulta.
Un placer, no un trabajo, escuchar las distintas versiones. No puedo pecar de original, la Popp me supera a todas, pero de calle. Sorpresa agradable la interpretación de Isabel Rey. Añadiré que por abajo me ha sorprendido desfavorablemente el vibrato de de Niese y la inadecuación de Tebaldi.
Ximo, els teus desitjos són ordres. Aquest cap de setmana va ser de bogeria però tot i així vaig fer els deures… i reconec que vaig quedar (agradeblement) “empanada”, massa matissos per a les meves orelles!! Tot i així, la que m’ha agradat més ha estat la Bonney, per la seva preciosa veu cristal.lina, elegant, senzilla… Després la Popp i després la Price. La Cotrubas no hi ha hagut manera que la pogués escoltar, no he pogut obrir l’arxiu, i ja em sap greu… Un fantàstic exercici i una bona oportunitat de conèixer sopranos que no sabia ni que existien!!
No es por enmendarte la plana pero a mí la que me lleva al huerto es la Schwarzkopf en su disco dedicado a arias de Mozart.
Estoy tonto, estaba pensando en “Dove sono”, retiro lo dicho.
Escuchadas ya todas.
Judit, a la Cotrubas hay que bajarla y luego reproducirla. ¿Ximo lo sabías?
También pienso que Popp es la mejor de todas.
No me gusta Netrebko y la que menos la DeNiesse.
Tebaldi y la Verrett están fuera de estilo.
En cualquier caso un atracón estupendo.
Hola! M’agradaria saber si algú podria ajudar-me a accedir d’alguna manera a la partitura de l’aria “Deh vieni non tardar” . Gràcies.
Hola Clara, benvinguda.
La partitura no se si està editada en solitari, segurament en una casa de música la podràs trobar. Jo no la tinc però si algú dels assidus del blog la té, no t’amoïnis que la oferirà.
Espero que no sigui l’última vegada que ens visites i participes.