*
El dia 31 de gener Golaud va ser el guanyador del concurs dels 8 tenors. Els va encertar tots, un darrera l’altre i és clar, a part de dedicar-li el premi amb l’Oscar que deu lluir al bany, tal i com ens va prometre, també li vaig dir que li dedicaria un post, de la
mateixa manera que ho vaig fer amb el Salarino. És clar que en aquell cas tenia molts referents per utilitzar i el mateix blog que ell té, em va proporcionar totes les claus.
En el cas de Golaud no és així, doncs ell no te blog i tan sols em puc guiar pels comentaris que hagi fet a In Fernem Land, o en els blogs del Titus, el Maac o la Papagena.
El cas és que els dies anaven passant i avui he decidit que l’obsequiaré amb una soprano d’ara, la Diana Damrau i amb una ària d’òpera de virtuosisme, l’ària de la bogeria de l’Ophélie del Hamlet d’Ambroise Thomas, “A vos jeux, mes amis” – “Pale et blonde”, tal i com la va cantar abans d’ahir (6 de febrer de 2008) a la Herkulessaal der Münchner Residenz, acompanyada per l’orquestra de la Münchner Rundfunkorchester dirigida per Dan Ettinger.
Golaud, espero que t’agradi i a la resta de visitadors també.
Arxivat sota: Opera, cantants | Etiquetat: Ambroise Thomas, Diana Damrau, Hamlet
RSS - Posts
A aquesta visitadora li ha agradat molt i a més està contenta d’haver sentit una “ària de bogeria”, ja que n’havia sentit parlar però no era conscient d’haver-ne sentit cap… i ara ja li queda molt clar perquè es diuen així! Per cert, aprofito per preguntar, Ximo, si m’ho permets: com es diu tècnicament el vibrato aquest que fa en algunes ocasions sostenint una nota, com si li tremolés la veu, i que la Joan Sutherland feia molt sovint, almenys pel que jo li he sentit? I el poden fer els cantants quan volen o el marca la partitura? Aprofito també per felicitar-te per les perles del bagul, genial la d’aquesta setmana (ja em veig entre les ballarines fent “tap dance”, una de les coses més divertides del món!), deliciós el “hush” dels Carpenters, com la majoria de cançons d’ells, i entranyable l’esmorzar del Supertramp… quants records em porta!! Ah, i evidentment, felicitats també a tu, Golaud!
Ximo, no sé si me equivocaré pero Golaud, según me dijo, hasta mediados de febrero no tendría acceso a Internet, así que no te extrañe si no dice nada hasta dentro de unos días.
Està bé, però m’agrada més la Dessay, que us sembla a vosaltres?
És que la Dessay és fabulosa! I, esclar, té una dicció francesa que enamora… (però la Damrau també està molt bé. A veure si apareix pel Liceu amb aquest Rapte que es prepara…)
Judit, àries de bogeria ni han moltes a la història de l’òpera, potser la més coneguda és la de la Lucia di Lammermoor de Donizetti. El tecnicisme que em demanes suposo que et refereixes als trinats, que és repetir la nota múltiples vegades com picant-les amb el mateix valor que tindria la nota. Moltes vegades està escrit en la partitura, altres són efectes que fan els cantants, quan fan les variacions no escrites pels compositors.
Jo també m’estimo més la Dessay en aquesta ària, però espero escoltar a la Damrau en directa per fer un judici d’aquesta veu que tan sols escoltada ja em fascina.
Ahhh… trinats. Gràcies Ximo!
¡Muchas gracias Ximo!
Me ha encantado la dedicatoria. Esta escena tiene muy buenos ingredientes: coloratura para poner a prueba a cualquier soprano de agilidad, junto con frases delicadas, y en duración compite con la escena de locura de Lucia. Damrau la interpreta estupendamente. Acertaste de lleno.
Entre las grandes que tienen registrada esta escena apunto a Callas, ya que se han nombrado a otras. ¡Incluso la bisaba en recitales!.
Muchas gracias de nuevo. Las excusas por no ver el post a tiempo ya te las envié por otro sitio.
No l’he sentida per la Dessay però li deu anar molt bé. Aquesta senyora m’ha agradat molt.
Gràcies Ximo. Cada dia ens fas als que et visitem una festa per tancar la jornada amb un somriure.
Afectuosament,
Olympia