*
El 20 de febrer de 1983 debutava al Liceu Eva Marton.
Es va presentar amb la Leonora de La Forza del Destino, al costat de Giuseppe Giacomoni, Piero Cappuccilli, Alexandrina Milcheva, Paul Plishka i Sesto Bruscantini, dirigint Nicola Rescigno.
Recordo que quan va acabar de cantar “Me pellegrina ed orfana” l’ària de sortida, algú va cridar així es canta Verdi.
En aquell moment aquell crit em va molestar, semblava més un retret contra l’última i gloriosa Leonora de Vargas que va cantar al Liceu, la Montserrat Caballé, sempre discutida en les seves interpretacions dels rols verdians (en tinguéssim unes quantes ara de cantants verdianes com la Caballé del 78), que el que va ser en realitat, una lloança d’admiració a una de les veus més intenses i a una de les cantants més grans, que han passat pel teatre.
La carrera d’Eva Marton al Liceu ha estat esplèndida i variada, i malgrat el crit llançat en el debut, la Leonora di Vargas, ha estat l’únic rol verdià que ha cantat al nostre teatre.
La veu va sonar rotunda, encara lírica, plena, segura en la zona aguda, d’una amplada considerable en la zona central i feble en la zona greu, retret que li he fet sovint quan cantava els rols dramàtics que l’han caracteritzat en la seva carrera. El volum gran i ja sabem que això a can Liceu és un punt addicional per la valoració d’un cantant, però sobretot el que va colpir al públic liceista va ser el temperament de la interpretació dramàtica i la intensitat del cant.
L’entrega que ja va demostrar el primer dia l’ha acompanyat al llarg de totes les actuacions al teatre.
El geni intens, els cops de peu per ajudar a treure les notes i el temparament han caracteritzat una carrera llarga i gens fàcil, plena de rols de grandíssim compromís.
El públic que ja es va rendir a la cantant hongaresa des de aquella primera intervenció, li ha estat sempre fidel, com ella també ho ha estat al teatre, fins el que sembla serà el seu darrer rol, la Klytemnestra de l’Elektra d’aquesta temporada, convertint totes i cadascuna de les intervencions de la gran Marton en esdeveniments de primera categoria i en mostres d’estimació sincera.
La Marton, ha estat una de les reines indiscutibles del teatre dels darrers anys, juntament amb la Gruberova i potser encara no te successora. Qui sap si la Stemme podria agafar el relleu. Esperem que la cantant sueca ens visiti i ens doni tant, com ha donat la Marton.
Gràcies Eva.
Ara us deixo una amplia selecció d’aquella Forza del Destino.
1 Des de “Oh, angoscia…Me pellegrina ed orfana”, fins el final del primer acte i tota la segona escena del segon acte.
2 Des de “Pace, pace mio Dio!” fins el final del acte.
Arxivat sota: LICEU, Opera, cantants | Etiquetat: Eva Marton, Giuseppe Giacomini, Giuseppe Verdi, La Forza del Destino, Paul Plishka, Sesto Bruscantini
RSS - Posts
PLus the first soprano who sung CHRYSOTHEMIS-ELEKTRS-KLYTEMNESTRA
ON S T A G E!!!
Welcome Gloriana.
Indeed, a milestone and a success in the glorious career of Eva Marton. Congratulations!
But the great Leonie Rysanek, sang three roles on stage.
Gracias Eva!!! No estuve en tu debut pero has conseguido emocionarme en todas las ocasiones que he podido verte en el Liceu. Ya te lo agradecí con aplausos en Elektra, pero aprovecho la ocasión para hacerlo públicamente en este blog. Formas parte de nuestra particular historia.
No em digueu, doncs, que no és patètic que el Teatre no permetés a la Marton sortir a saludar sola a la que en principi ha de ser la seva última intervenció al teatre (Elektra, 03.03.2008)en ser reclamada pel públic… Certs individus tenen molt poder i molt poca sensibilitat.
És, sense cap mena de dubte, la soprano de la meva generació liceista.
Aquesta Forza, la Tosca, la Gioconda, les fabuloses Elektra y Turandot, la Leonora…són tantes nits memorables que tan sols puc dir GRÀCIES EVA.
Qualsevol homenatge és poc.