Cada vegada estic mes sorpresa pels teus comentaris. Com tu bé dius això són molts anys d’escoltar música i de tenir-ne, crec jo, uns coneixements força sòlids.

Respecte al Sr. Alier, no sempre comparteixo les seves crítiques però jo no he detectat les errades que tu dius i naturalment tampoc el conec per tenir-ne una opinió amb base.

Ja procuraré aprendre més del món de l’òpera per altres mitjans ja que sembla que no vaig pel bon camí.

Ja sé que Otel.lo no estava canviada d´’època però havia desaparegut el mobiliari i en moltes escenes els cantants s’havien d’arrossegar pel terra cosa que avui dia es bastant corrent. A vegades em fam patir.

Avui m’he comprat una entrada pel Don Giovanni. No hi vaig anar l’altra temporada que la van programar perque a mi no m’agrada el Calixto Bieito. Et sorpren!. Quan aquest director encara no era gaire famòs jo vaig veure un parell d’obres de teatre, molt moderades, i no em van agradar. Després vaig veure Un Ballo in Maschera i tampoc em va fer el pes. Això no obstant aquesta vegada he canviat d’opinió perque el Simon Keenlyside em va agradar força quan va cantar el Hamlet. Hauré de seguir la representació amb els ulls tancats.

Quan parlava de directors artístics és clar que em referia en general i sobre tot no m’agrada, com ja et deia, aquesta moda d’ara, qué també afecta al teatre, de canviar l’època del llibret. Penso que hi ha arguments d’òpera que esdevenen ridículs si es traslladen als nostres dies.
Estic d’acord amb tu que la guillotina d’Andrea Chenier era inoportuna però a mi em va molestar encara més la creu d’Otel.lo que també feia el seu soroll justament al bell mig de la representació.

Em complau que siguis feliç però em sobta que sigui perque la teva visió de Tannhauser és oposada a la crítica del Roger Alier. No t’agrada aquest senyor?

Certament sóc partidari de que el públic es manifesti lliurament, per tant haig de ser conseqüent i admetre que si a una part del públic no li ha agradat la proposta del Sr. Carsen, rebi el seu judici.

L’esbroncada a un cantant, hauria de ser més fàcil d’admetre, per bé que dolorosa, sempre que estigui basada per actuacions clarament deficients (Hugh Smith en la Manon Lescaut del diumenge a la tarda, per exemple, però mai la rebuda per la pobre Ciofi en la premier de la Lucia del any passat, on no va fer res per ser esbroncada per un crepuscle petitíssim del públic malaltís que la varen protestar, ves a saber per quines perversions mentals).

L’única cosa que em molesta és si aquesta resposta de part del públic del dimecres passat, està judicant el Tannhäuser o altres coses alienes al propi Carsen o altres muntatges del Carsen al Liceu, més concretament la discutible Tosca, per la que crec recordar va ser objecte d’un altre esbroncada. Pel mateix llistó de mesurar, hauríem de recordar els altres excel•lents treballs presentats al Liceu, com he dit en un altre comentari més amunt i concedir-li l’atenuant.

Si seguim el criteri purament conceptual o estètic de la posada en escena d’un director, sempre hi hauran bronques quan surtin a saludar, doncs al dia que se’ns presenti un muntatge del hiper clàssic Zeffirelli o els lamentables I Puritani que han sortit a la venda en DVD del MET de New York, haurien de comptar amb el meu buhhh assegurat i això no succeirà si el muntatge malgrat no ser del meu interès estètic, té un nivell excel•lent, que és al cap i a la fi el que hauríem de valorar.

Si jo detesto l’Aida del Sr, Gutierrez, més enllà dels magnífics paperets del Mestres Cabanes que me’n guardaré prou com d’escaldar-me de criticar-los, és perquè la posada en escena és senzillament nefasta, perquè el moviment de les masses és groller, perquè el espai escènic està desaprofitat i perquè no hi ha treball d’actors. Es això el que em molesta, més enllà de la proposta.

Vull creació artística, no vull que em facin un espectacle burgesament acceptable per a tot el teatre, per tal de que em distreguin una estona. Aquest concepte de l’òpera ha passat, és caduc i si volem que els teatres s’omplin de gent interessada pel fet artístic de l’òpera hem d’anar més enllà de buscar el preciosisme tècnic de la soprano de torn o del agut de la “pira” del tenor, que sigui capaç d’enlluernar l’auditori oblidant tota la resta d’aspectes importants en una representació operística.

Jo no crec que Carsen busqui provocar en aquest espectacle, si fos així hauria fracassat estrepitosament, no provoca res, però si que fa pensar en la proposta del mateix Wagner, però amb una visió més propera als ulls d’avui.
En una societat del segle XXI la proposta moralista de Richard Wagner no té gaire sentit, la seva música sempre. Però si ens fixem de manera detallada en el que ens proposa Carsen no hi trobes res de diferent del que ja ens han proposat altres directors, unint les dues personalitats femenines d’aquesta òpera en una mateixa cantant, solució molt més discutible que la de Carsen, que tan sols simbòlicament ens està proposant al final, que l’amor ideal és el que uneix les dues visions.
Si aquesta proposta està tant ben feta, treballada, pensada i executada, com ho està al Liceu, no veig el motiu per protestar-la.
Si en canvi un director d’escena, em talla a cop de guillotina cada final d’acte, amb un so metàl•lic que trenca el clímax musical desitjat pel compositor (Andrea Chenier de la inauguració), això si que em sembla protestable, però una opció estètica i conceptual determinada, no.
El director d’escena en l’actualitat, sembla ser l’aglutinador de totes les frustracions d’un públic que ha d’expressar la seva disconformitat i qui millor que ell. Estic d’acord que hi ha molts senyors que es dediquen a muntar òperes i que sembla que busquin l’escàndol. El cas de Robert Carsen no ho és. Per sort, tenim mols DVD que ens mostren les magnífiques propostes que aquest director ha fet, te’n diré unes quantes que et recomano fervorosament:
• Mestitofele de Boito per a l’Òpera de San Francisco.
• Les Contes d’Hoffman de l’Òpera de Paris.
• Rusalka per l’Òpera de Paris.
• Capriccio per l’ôpera de Paris.
• Rosenkavalier del Festival de Salzburg.
• A Midsummer Night’s Dream del Liceu
En tots ells hi trobaràs quelcom més ganes de provocar. És cert que en te d’altres menys afortunats i altres lamentables (Trovatore de Bregenz), però en qualsevol cas estem parlant d’un creador, mai d’un pallasso com li varen cridar l’altre dia.
Quan hi ha unanimitat al teatre, tots sortim feliços, però això no succeeix sempre i si hi ha gent que no opina com jo, tinc que acceptar-ho, malgrat esser discordants.

Mira, avui sóc feliç, una vegada més la meva visió és completament oposada a la crítica del Sr. Alier a La Vanguardia, cosa que em satisfà plenament.

Per sobre de tot es busca provocar però…..provocar és fàcil, fer-ho bé és difícil.

Pel que fa a les noves produccions que ara ens ofereixen, no creus que aquesta dèria per trasl.ladar els arguments de les òperes a èpoques més properes ja està obsoleta?. Jo penso que sí.

Crec que estem vivint uns anys on la creativitat artística, en tots els àmbits, és mol mediocre, basada en un fort marqueting. Per sobre de tot es busca provocar però….provor és fàcil, fer-ho bé és difícil.

Todo el conjunto funcionó para conseguirlo con mención de honor para Seiffert, el coro del Liceu, Weigle y Carsen a quien desde aquí lanzo un entusiasta BRAVOOO!!!! (Ayer no le llegó en directo al quedar tapado por el coro de ruidosos e inmerecidos abucheos).

A todos los que todavía tenéis que ir a verla y a aquellos que se lo están pensando, os animo a presenciar una representación altamente recomendable, seguro que disfrutareis!!!!!