*
Anar al cinema, sortir, fer un bocata i tornar a entrar per veure un altre pel·lícula, és una cosa que no deixa de tenir el seu risc. Per sort avui ens ha sortit bé i hem vist una doble sessió de bon cinema.
Començaré per l’última “The other Boleyn Girl”.
Llàstima que Gaetano Donizetti no conegués aquesta història doncs de ben segur hagués fet la cinquena òpera Tudor (les altres: Elisabetta al Castello di Kenilwoth-1829, Anna Bolena- 1830, Maria Stuarda 1834 i Roberto Devereux-1837) . Excel·lent material no li hagués faltat, i en tot cas eren personatges coneguts, Enric VIII, Anna Bolena, una mica de Jane Seymour, Catalina d’Aragó i la nova troballa, Maria Bolena, la germana no prou coneguda de l’Anna i renoi quin rol per soprano lírica haguéssim tingut al costat de la dramàtica o mezzo que aquest cop hagués hagut de ser l’Anna.
Ja sabem que els anglesos son els reis absoluts alhora de portar la seva pròpia història al teatre i al cinema. El rigor històric, l’ambientació, el vestuari, els escenaris naturals, tot fa que siguin uns veritables mestres en el cinema de caire històric i sobretot de la seva pròpia història.
Aquesta pel·lícula basada en una novel·la de Philippa Gregory (The Other Boleyn Girl), és un retrat de l’ambició de la família Bolena i de les repercussions per la història d’aquesta ambició.
Portar al primer pla del protagonisme a la germana petita dels Bolena al costat de l’Anna, però amb una visió bastant més crua, perversa, manipuladora, ambiciosa i apassionada del que ens havien presentat fins ara, és d’un interès notable i sobretot si la confrontació d’ambdues germanes està protagonitzada per Natalie Portman (Ana) i Scarlett Johansson (Maria) el morbo està servit.
Més aviat estem al davant de la història d’una família que cerca el reconeixement, la fama i el poder, més que el relat històric que coneixem tots.
La vida de Maria Bolena no està prou documentada, però aquest relat novel·lesc és prou creïble en el pervers ambient de la cort d’Enric VIII.
Si a les a conegudes habilitats del cinema anglès per recrear ambients del seu passat i ajuntem unes interpretacions, sobretot les femenines, de sòbria i impressionant credibilitat, estem al davant d’una pel·lícula força notable.
La Portman i la Johansson fan un recital ple de registres de dues personalitats molt complexes i que en cap cas són d’un sol traç. Són dues actrius amb un atracció especial amb la càmera, dos veritables estels que brillen en tot moment, malgrat que el guió no les tracta sempre amb condescendència. També m’han agradat molt la Kristin Scott Thomas, sempre tan senyora i digne i l’Ana Torrent fent una Catalina d’Aragó d’extraordinària convicció, Desconec si és ella la que parla en anglès o l’han doblada, en qualsevol cas una interpretació molt notable.
Potser l’Eric Bana s’allunya massa del estereotip que tenim del Enric VIII, però en qualsevol cas fa creïble l’atracció sexual que exerceix sobre les dues Bolenes.
Hi ha hagut una cosa que no m’ha agradat. L’ultima escena, ens retorna a l’escena inicial tot i que canviant els protagonistes. No calia aquesta espècie de Happy End, després de tenir-nos els darrers cinc minuts amb el cor encongit esperant el que sabem que no succeirà mai. Justin Chadwick, el director que ens ha mantingut interessats tota l’estona, ha esgarrat, sota el meu parer, el final
En qualsevol cas us la recomano i repeteixo, llàstima que Donizetti no hagués conegut la novel·la de la Philippa Gregory, per altre part impossible cronològicament parlant, hores d’ara estic segur que tindríem una òpera per sucar-hi pa.
Demà There Will Be Blood
Arxivat sota: CINEMA | Etiquetat: Ana Torrent, David Morrisey, Eric Bana, Jim Sturgess, Justin Chadwick, Kristin Scott Thomas, Mark Rylange, Natalie Portman, Scarlett Johansson, The Other Boleyn Girl
RSS - Posts
No m’agrada gaire el cinema històric. Però aquest ja és un dels molts comentaris favorables que he sentit o llegit del film.
Potser caldrà nar-l’ho a veure, jeje
Ostres, justament hi volia anar ahir i al final no vaig poder! A mi, contràriament del Ferran, m’encanta el cinema històric, i a més aquest any estic fent l’assignatura “Història dels països de parla anglesa” (un nom molt políticament correcta, com podeu veure…) de manera que serà genial poder veure una versió tan particular d’aquest episodi en concret. A veure si puc anar-hi aquesta setmana.
Totalmente de acuerdo contigo, salvo en el final, aunque es blandurrio, yo creo que concuerda con la voluntad de docudrama de la película, es decir, para mí supone una recreación de lo que de verdad hubieran dicho esos personajes en esas situaciones, no tiene nada que ver con los diálogos amanerados de “Ana de los mil días”. De Enrique VIII me imagino a Bryn Terfel, mmmm…
XD
Mks.
Quizás tengas razón Awake, pero yo no hubiera visualizado ese campo de trigo y los niños correteando, mientras la pareja “reconciliada” pasea al sol. Demasiado bucólico.
Hubiera terminado con la visión del cadalso y la voz en off que nos hubiera relatado el destino de los principales protagonistas supervivientes.
En cualquier caso una excelente película, que duda cabe.
Después de ver completa la primera temporada de la serie “Los Tudor” quedé tan saturado con esta historia que ni contemplé la posibilidad de ir al cine a verla.
No me extraña Roberto, eso fue una sobredosis de Jonathan Rhys Meyers…
Judit ja tenemos otra cosa en común: la pasión por el cine historico!!! Y si está hecho por ingleses, más. No he podido ir a verla ( mi lista de pendientes se agranda por momentos ) pero l a apunto como imprescindible.