IN FERNEM LAND

Definitivament si haig de donar el reclinatori de la temporada a algú és a Eiji Oue.

El que arriba a fer-nos sentir el director titular de l’OBC en cadascun dels concerts que dirigeix es extraordinari.

L’OBC quan està a sota les seves miraculoses mans es transforma i malgrat no ser encara l’orquestra que tots desitgem, amb aquell so propi que tan sols les privilegiades, les millors orquestres solen lluir, assoleix altíssims nivells de veritable creació, moments inoblidables de vivències i emocions. És clar que amb la 3ª de Mahler, la cosa sembla que és més fàcil, oi?, doncs no.

La tercera simfonia, malgrat tenir un dels finals més extraordinaris, amb el V i VI moviment, no és de les seves simfonies, la que m’agrada més i potser és culpa del seu llarguíssim inici, amb aquell terrabastall sonor, rosant la grolleria, que tan li agradava al compositor.

Certament escoltar una simfonia de Mahler, amb totes les seves aparents contradiccions, no es pot entendre si no és en el seu conjunt i és precisament en aquest contrast on rau part del atractiu de la seva obra.

En el concert del matí de diumenge estava assegut les butaques més extremes de les llotges de tercer pis, amb una visió perfecte d’Eiji Oue, del que us haig de dir, que no he pogut treure els ulls del damunt en tot el concert, tal és el grau de magnetisme i fascinació directorial que exerceix, amb el seu gest, sempre ample i expressiu, per així substituir la seva petitesa física davant la descomunal massa simfònic coral que te a les seves ordres.

De tots els molts moments màgics del concert podria dir fàcilment que el cinquè moviment amb l’entrada de la contralt Nathalie Stutzman és el que m’ha commogut més, però no. Us diré que quan he rosat pràcticament la glòria, ha estat en aquest fantàstic solo del pothorn magistralment tocat per la joveníssima Mireia Farrés, situada fora de la sala en el vestíbul del primer pis, per tant, amb un efecte sonor sorprenent, llunyà i misteriós que amb un acompanyament virtuós i preciós de l’orquestra, ha esdevingut un moment memorable.

Que el nostre auditori és negat per la veu humana és sabut per tothom i ja va sent hora que ens col·loquin el orgue per tal de veure si millora quelcom l’acústica, però si el solista que canta, no té un gran volum, com és el cas que ens ocupa, els problemes poden ser dramàtics. Aquest cop no ho ha estat, doncs Oue ha fet tot el possible per no tapar mai a l’exquisida Nathalie Stutzman, que posseint una veu preciosa i rodona, no ha destaca’t mai pel seu volum. Ha cantat de meravella, sense cap concessió als efectismes en que es pot caure amb una música tan captivadora, acompanyada celestialment per les dones del Cor Madrigal i el fabulós Cor Vivaldi. Les veus homogènies i ben projectades han complert amb magnífics resultats el màgic moment que Mahler els regala.

Punt i a part requereix el Langsam. Ruhevolt. Empfunden final, on la ja magistral música ens situa en un dels moments àlgids del opus mahlerià, però és en aquests moments, on Oue exerceix la seva fascinació, el carisma i la capacitat tan lloada i lloable de comunicar amb musics i públic el que ell vol dir i com ho vol dir.

Els silencis, les respiracions, els crescendos, les amples frases del fabulós tema central d’aquest adagi, marca de la casa, no pot estar servit millor.

Ser que és molt difícil, amb un final tan sublim com el d’aquesta simfonia i sobretot quan ha estat tocat i dirigit d’aquesta manera, romandre uns segons en silenci. Caldria anar pensant en fer-ho en un futur, doncs la resposta del públic també forma part de la interpretació d’una obra i tan sols imaginar el que hagués suposat 10 segons de silenci, tot esperant que els braços encara enlairats de Oue, baixessin fins a una terrenal posició, m’emociona encara més. No ha estat possible, una allau d’aplaudiments ha envaït el silenci acabat de construir pel genial director.

A la sortida, impossible anar cap a casa sense comentar l’experiència amb el públic amic encara en estat de xoc, ha succeït el que ja s’està convertint en un ritual, per altre part simpàtic i preciós. Quan surt Oue per anar-se’n cap a casa, una explosió d’aplaudiments i bravos el saluden en ple migdia de maig. Ell en reverencial actitud nipona, saluda i es llença sobre el públic per saludar-lo i encaixar les mans amb uns ulls que li surten de les orbites i un somriure de orella a orella.

El proper cap de setmana, molt probablement es repetirà el ritual quan acabi de dirigir a Soler (Le Christ dans le banlieu), Saint-Saëns (el quart concert per piano i orquestra) i Brahms (la primera simfonia).

Què trigui molt a marxar aquest prodigi, aquest bé de Déu, mentrestant tindré ben net i polit el reclinatori, no us amoïneu, ell n’es el principal responsable de la seva utilització.