IN FERNEM LAND

Hom podia pensar que després del èxtasi col·lectiu en que ens va deixar Eiji Oue la setmana passada, després de l’experiència de la 3ª simfonia de Mahler, el programa d’aquesta setmana podia esdevenir una baixada, un desencís, fins hi tot algú va deixar escrit a In Fernem Land, el dubte de que Oue no fos un director del mateix nivell, més enllà del repertori post romàntic, del que ens ha deixat aquest any notabilíssimes proves de la seva excel·lència.

El concert d’avui s’iniciava amb la primera audició d’una obra de Josep Soler, “Le Christ dans la banlieu“, un poema simfònic per a orquestra sobre un text de Flaubert.

Jo sóc una mica escèptic davant la música simfònica escrita en els nostres dies, si bé és veritat que de mica en mica, els compositors d’aquí i d’arreu, van tornant a la melodia, de manera molt d’amagatotis, però sembla que hagin començat a deixar de banda els experiments més radicals, que d’alguna manera no ens han acabat d’endur enlloc, més enllà de en el millor dels casos a exercicis brillantíssims d’orquestració i efectes sonors.

L’obra de Josep Soler, té una durada de vint minuts, i durant tota l’estona, potser deixat endur pels efectes sonors dels clàxons i sirenes dels cotxes de policia o ambulàncies que sentim, m’han ofert una magnífica banda sonora per un film imaginari, del que m’he fet fins hi tot un guió, mentre anava escoltant la partitura. No he estat capaç de concentrar-me, potser un divendres, després d’una setmana prou farcida de motivacions laborals, a les 9 del vespre no és el moment més idoni per captar aquesta obra, però sense bloquejar-me, com tantes obres contemporànies que he escoltat com a taloneres del habituals concerts simfònics han aconseguit, aquesta d’avui m’ha mantingut distret amb la meva fantasia fílmica, amb lladres i serenos i fins hi tot he escoltat un tema molt líric, que ben be podria ser el leitmotiv sentimental per la parella protagonista.

Acabada l’obra inicial, el compositor ha sortit a rebre els aplaudiments de reconeixement del públic, i poca cosa més, hem escoltat el concert per a piano i orquestra núm. 4 en do menor, op 44 de Camille Saint-Saëns.

A la jove pianista Alba Ventura, delicada, elegant, musical i sensible, li ha mancat una mica més de força i volum en la pulsació, que malgrat els esforços de Oue per no tapar-la mai, com la setmana passada a la Stutzmann. Però és clar, el piano del concert de Saint-Saëns te moments on ha de dialogar de tu a tu amb l’orquestra i ho hem intuït, però no pas sentit.

En el Allegro moderato i l’andante inicial, Alba Ventura ha creat atmosferes interessants i quasi debussinianes, amb sons molt delicats. Els problemes o més ben dit la carència de força i volum, ha fet que el Allegro Vivace-Andante-Allegro del segon i tercer moviment, el piano no tingués en molts moments la presència necessària i l’orquestra que tota l’estona ha mantingut el motor a mig gas, no ha lluït com jo hagués volgut. Tot hi així el públic ha premiat la sensibilitat de la pianista que ens ha ofert una delicada propina entre els atacs tísics habituals, sempre impertinents, però en un solo de piano, encara més.

Bé, a la segona part teníem la prova de foc pel meu admirat Eiji Oue, amb la Simfonia núm. 1 en do menor, op 68 de Johannes Brahms.

Habituats al gest ampli i espectacular, a les explosions sonores i una mica a la grandiloqüència de la setmana passada, avui Oue m’ha sorprès per la seriositat de l’exposició, amb un tempo general, tranquil i reposat, amb una concepció molt clàssica d’una simfonia titllada de beethoveniana i amb notoris ressons wagnerians.

Sempre en les interpretacions del director japonés, podem fruir del detall en que fa tocar totes les parts solistes, que un cop acabat el concert els musics de l’orquestra que l’han interpretat, son tractats de manera extraordinàriament afectuosa i carinyosa pel director.

En el quart moviment, després dels dos moviments centrals especialment notables, Oue ens ha ofert una interpretació brillantíssima del Allegro non troppo, ma con brio que conclou la magnífica primera simfonia.

No vull repetir el que ja he dit moltes vegades, sempre que ell dirigeix, però és que és notori que els musics de l’OBC sembla que toquin amb més ganes que els altres concerts, amb una motivació especial, fruint del que fan.

Menció especial per al primer violí que avui era Kai Gleusteen i que ens ha ofert una actuació sensibilíssima amb un so bellíssim.

Quan ha acabat el concert m’he recordat de la Papagena i el Barbebleue, dos autèntics admiradors de l’obra de Johannes Brahms. Estic segur que els hi hagués agradat molt aquest concert. A veure si puc deixar-vos la prova sonora.

ACTUALITZACIÓ:

Si voleu baixar la simfonia de Brahms premeu aquí

Gràcies Colbran