Sul fil d’un soffio etesio

En l’abandonada sèrie de les meves àries preferides, el primer Verdi no serà pas per una ària de baix, baríton o mezzosoprano, que són les que més valoro del millor compositor d’òpera italià.

Falstaff, l’última òpera de Giuseppe Verdi, és molt valorada pels musicòlegs, historiadors musicals i estudiosos de l’obra verdiana, però no ha estat mai una obra estimada del públic. Massa trencadora pels verdians, amants de la trilogia popular i del belcanto en general que veuen consolidat el trencament de l’estructura tradicional per apropar-se a models més propers al verisme i al simfonisme imperant en l’àrea germànica.

A mi el Falstaff m’agrada moltíssim, des de sempre, no em feu dir el motiu, però sempre l’he trobada genial, divertida i també trista i una mica cruel, però entranyable i sobretot amb un final antològic.

Què hi pot haver millor que acabar la imprescindible obra verdiana amb una fuga burleta, genial de concepció musical i extraordinari testament d’un home sorrut, compromès i de difícil tracte i personalitat?

Del Falstaff hi ha molts, però molts moments que em poden. Ja sigui per les inspirades i elaborades melodies, ja sigui pel llibret d’Arrigo Boito, perfecte en sintesi i concreció dramàtica i escènica. Una síntesi perfecte de les Alegres comares de Windsor i l’Enric IV de Shakespeare. Des d’el primer monòleg que clou la primera escena del primer acte, “L’Onore! ladri!”, els quartets de les comares amb l’elegant frase d’Alice “E il viso so su me resplenderà Come una stella sull’immensita”, tot el que canta la Quickly amb l’impressionant “Riverenza” al capdavant, la frase dels enamorats i leitmotiv inspiradíssim “Bocca baciata non perde ventura”, el “E poi diranno che un marito geloso è un insensato!” en l’escena de Ford i les àries del tercer acte, la inspirada “Dal labro il canto estasïato vola” de Fenton, la fuga final, “Tutto nel mondo è burla”, fins a l’etèria, misteriosa i dolcíssima “Sul fil d’un soffio etesio” que canta Nanetta, en el inici de la mascarada del parc de Windsor, disfressada de La Reina de les Fades.

L’ària és un largo que s’inicia amb la crida que la reina fa a les fades, nimfes i elfs amb la resposta misteriosa de les veus del cor i l’acompanyament orquestral, diríem que és el recitatiu que ens porta amb els violins a una delicada ària on les “sfomatture”, els “portamenti” i els “pianissimi”, obligats tots ells, han de fer d’aquesta ària pura màgia.

Escrita per a una soprano lírica, moltes vegades ha estat assumida per a una líric lleugera. En l’estrena va ser cantada per Adelina Stehle (1860-1945), soprano italiana casada amb el tenor Edoardo Garbin, el primer Fenton que no agradava gens a Verdi (i ens pensem que la cosa Alagna-Gheorghiu, Dessì-Armiliato, és d’ara), també va ser la primera Nedda dels Pagliacci de Leoncavallo i la primera Maria del Guglielmo Ratcliff de Mascagni.

Al llarg de la historia hauríem de citar a il·lustres sopranos que han cantat aquesta rol dolç, enamoradís i que ha de tenir un cert grau de picardia. Però avui us presento un seguit de sopranos per que escolliu vosaltres, la que més us agradi, clicant sobre el nom accedireu al àudio o vídeo.

• Augusta Oltrabella (09/08/1937) Salzburg -Toscanini

• Anna Moffo (1956) vídeo de la RAI

• Mirella Freni (01/12/1962) San Carlo di Napoli – Rossi

• Rita Streich (1965)

• Graziella Sciutti 1966 – Leonard Bernstein

• Gianna D’Angelo (1969) vídeo d’un concert

• Barbara Hendricks (1982) Los Angeles – Carlo Maria Giulini

• Maureen O’Flynn (1994) Teatro alla Scala – Riccardo Muti

• Dorothea Röschmann (2000) – Claudio Abbado

• Maria José Moreno (05/2004) Barbican London – Colin Davis

Jo, amb el vostre permìs em quedo amb la Freni de l’any 1962.