*
Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull m’ha vingut a demostrar que no sóc jo sols qui fa anys, any rere any, i que un heroi tant incombustible com el professor Jones ja no està per gaires aventures i els seus creadors ja han provat de colar-nos un possible substitut, per veure si la mamella pot continuar rajant. Ja ho veurem això, de moment la quarta entrega de la sèrie m’ha semblat que està per sota de les tres primeres.
Triga molt a despagar el vol, mentre que les altres tres ja al inici et deixava clavat a la butaca, en aquesta tot és massa reposat i quan finalment esclata ho fa sense cap mena de sorpresa, tot és previsible.
La pel·lícula, com no podia ser d’altre manera passa bé, és distreta i té una factura esplèndida, molt de vídeo clip o de consola de jocs, però hi ha aquell punt de comicitat burleta, que tant bé li escau al personatge, aquest cop ja fotent-se de si mateix.
Harrison Ford no pot amagar la seva edat i el final que no explicaré, el final, final vull dir, no tota aquella parafernàlia absurda, el trobo visualment horrorós i bastant allunyat del esperit de la saga, però fa tot l’afecte d’una jubilació i una picada d’ullet al espectador amb el barret i la presumpte herència que s’albira.
A part de l’errada tant comentada de que a l’any 1957 Belize no existia, més absolutament igual la quantitat d’errades visuals que hi puguin haver. Més que mai aquest Indiana és de consum ràpid i d’oblidar.
Steven Spilberg ja no sorprèn, ni fascina, ni tant sols ens espanta com en ell era habitual. Jo crec que fins hi tot no hi han tantes bestioles com altres vegades, malgrat aquell exercit de no se pas què, que recorden la Marabunta, però sense la magnífica Eleanor Parker.
La meva estimada Cate Blanchett està molt passada i tens unes ganes que Spilberg se la carregui, horroroses i la Karen Allen, en canvi, està esplèndida.
Aquest noiet Shia Labeouf, una espècie de John Cusack molt jove, qui sap si podrà esdevenir el nou Indi, ara sembla impossible, més aviat seria bo retirar el personatge per sempre més, però qui havia de dir que 007 passaria per tants agents i continuaria treballant al servei de sa majestat tants anys després?
No comptar amb Sean Connery, el gran reclam de la tercera i treura de la màniga a John Hurt fent el paperina, m’ha semblat més patètic que altre cosa.
Entretingudeta i prou. Ni John Williams ha canviat la plantilla de la banda sonora.
Arxivat sota: CINEMA | Etiquetat: Cate Blanchet, Harrison Ford, Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull, John Hurt, Karen Allen, Ray Winstone, Shia Labeouf, Steven Spilberg
Yo tenía ganas de divertirme y me he divertido. Quizás no está a la altura de la primera entrega (la mejor), ni de la tercera (con Sean Connery), pero yo creo que está al mismo nivel de la segunda, ganando únicamente ésta a la actual en el arranque, con aquella maravillosa versión de “Anything goes”, las pistolas rodando por los suelos, las pildoras-veneno y las persecuciones.
Pero en esta última entrega hay bastante humor y una mala malísima Cate Blanchett que ha estudiado a fondo el acento ruso para hacer la competencia a la mismísima Meryl Steep, la reina indestronable de los acentos. Pero para constatar lo antedicho hay que ver la versión original, como es obvio.
Para pasar un buen rato despreocupados y alejados de nuestro cotidiano torbellino de la vida.
Lo siento, Colbran, nosotros nos aburrimos como unas ostras. El inicio de la segunda era delicioso y con un ritmo estupendo, aparte de que funcionara como homenaje al cine musical. Aquí, como bien dice Ximo, parece que la película no despega y se nota que es pura y exclusivamente una operación comercial de cara a las nuevas generaciones. Por más que la aparición del joven quiera imitar a Marlon Brando en “Salvaje”, la comparación no le ayuda demasiado, más bien nada. Ni tiene carisma, ni es sexy y como actor deja mucho que desear. El personaje de Cate Blanchet tampoco sale demasiado bien parado, ya que como “villano” no tiene demasiada entidad. ¡Que lejos está de la magnífica interpretación de Lotte Lenya en “De Rusia con amour” en la que parece haberse inspirado. Se salvan Karen Allen y Ray Winstone, pero, por cierto, ¿qué pinta por ahí John Hurt, vestido de indio y con cara de no saber donde está? A pesar de que Harrison Ford no está para estos trotes y no hacen nada para ocultarlo, sigue teniendo el encanto de quién tuvo retuvo. Creo que la película es una descarada maniobra de introducirnos una secuela juvenil o un posible nuevo parque temático. En eso Spielberg y Lucas son maestros….
Jo la vaig anar a veure i em va pareixer entretinguda però molt inferior a les altres tres. En aquest tipus de pel·lícules estàs disposat a creure coses que són increíbles per tal de passar-ho bé, però en aquest cas s’abusa d’això. Hi ha moments que no saps si estàs veient Indiana Jones o un capítol dels Looney Tunes, els que l’heu vist ja sabreu de què parle. A més a més, el final de l’aventura amb tota la parafernàlia d’efectes especials em va semblar excessiu, massa exagerat. Però a pesar de tot m’ho vaig passar bé.
¿Me recomiendas que vea la película?
Soy una admiradora de la saga, he disfrutado muchísimo e incluso me ha sorprendido hasta dónde llega la fama de Indiana Jones; Cuando visité “Alejandreta” no podía imaginarme que Indi iba a ser para los jordanos coprotagonista junto con los navateos de la historia de Petra.
Su característico sobrero lo ofrecían para recorrer a caballo -like Indi, they said- el desfiladero que desemboca en el tesoro. Indi, de alguna forma, había pasado al status de héroe clásico, un paradigma de aventurero inteligente e intrépido.
Todos envejecemos, Ximo, lo que pasa es que los que han sido héroes se les nota más.
Buena semana a todos!
Tú no saps el mal que ha fet aquest home a l’arqueologia cinetífica!!!
Tothom es pensa q la nostre feina consisteix en anar amb un llàtg a buscar tresors!!
Ja, ja, ja, arqueòleg i els guanys que ha donat als venedors de crispetes, què?
Assai, te defraudará, nada que ver con las tres entregas anteriores, pero una mitónoma de Indi como tu, tiene que verla para acordarte de la madre de Spilberg, seguramente una venerable señora, pero….