L’andante de la 1ª simfonia de Scriabin

Per molt que els crítics es posin d’acord en titllar la primera simfonia de Alexander Scriabin de feble i primerenca, a mi l’andante final, amb el solistes (mezzo i tenor) i el cor, em fascina.

El melodisme rus hi és tant present i en un estat tal de pura inspiració, que no puc més que deixar-me endur per la seducció de les grans frases i si, per la grandiloqüència del efecte final, no gaire llunyà del que també va emprar Mahler i tants d’altres simfonistes, des de que Beethoven decidís cloure la seva magistral novena amb el més popular dels moviments corals mai escrits.

Si no pares gaire atenció, el inici talment sembla que estiguem escoltant un duo d’òpera russa, per bé que amb l’entrada del cor ja veiem que allò té un altre caire.

L’inspirada melodia que inicia la mezzo es va enlairant des de el tímid inici, amb la incorporació del tenor, en un entorn idíl·lic i elegíac de ressonàncies wagnerianes. L’exaltació de la vida espiritual en front la quotidianitat que impregna tota la simfonia esclata en aquest himne al art i a la música que clou el cor amb un repetitiu fins a la sacietat, “Glòria al art, glòria eterna“, molt més escolàstic que el duet solista, que a manera de fuga, però definitivament arrauxat, es va enlairat fins l’eufòric final.

La versió que us proposo és la de la sumptuosa Philadelphia Orchestra, amb el Westminster Choir, sota la direcció de Riccardo Muti i amb Stefania Toczyska i Michael Myers en la part solista.

De l’obra de Scriabin tots tenim molt més present el Poema de l’Èxtasis o el poema simfònic Prometeu (poema del fic), per a piano i cor, però avui deu ser que tinc ganes de glorificar l’art i la música amb aquesta exuberància.