*
La propera temporada del Liceu s’inaugura amb l’òpera Tiefland d’Eugen d’Albert, un encert absolut de la direcció artística del teatre, que surt dels convencionalismes habituals per reposar després de 35 anys aquest títol.
Molta gent no sap els tresors i les agradables sorpreses que amaga la Terra Baixa i fins hi tot hi ha qui no hi vol anar, pensant que es trobarà ves a saber què. Per fer-se una idea, abans d’anar a comprar alguna de les versions existents en CD o millor encara, comprar una entrada pel Liceu, es pot passar per aquest mateix bloc on vaig dedicar-li un post el 15 de novembre, aniversari de l’estrena.
Crec que hi ha material suficient com per engrescar als més escèptics.
Les 20 òperes d’Eugen D’Albert:
- Der Rubin -Carlsrhue 12.10.1893-
- Ghismonda -Dresde 28.11.1895-
- Gernot -Mannheim 11.04.1897-
- Die Abreise -Frankfurt i Main 20.10.1898-
- Kain -Berlín 17.02.1900-
- Der Improvisator -Berlín 20.02.1902-
- Tiefland -Praga 15.11.1903-
- Flauto solo (Comèdia musical) -12.11.1905-
- Tragaldabas -Hamburg 13.12.1907-
- Izëyl -Hamburg 06.11.1909-
- Die verschenkte Frau -Viena 06.02.1912-
- Liebesketten (basada en La filla del mar de Guimerà) -Dresden 12.11.1912-
- Die toten Augen -Dresden 05.03.1916-
- Der Stier von Olivera -Leipzig 10.03.1918-
- Revolutionshochzeit -Leipzig 26.10.1919-
- Scirocco – Darmstadt 18.05.1921-
- Mareike von Nymwegen -Hamburg 31.10.1923-
- Der Golem -Frankfurt 14.11.1926-
- Die schwarze Orchidee -Leipzig 01.12.1928-
- Die Witwe von Ephesos -1930-
- Mister Wu -Dresden 29.09.1932- (acabada per Leo Blech)
Bé, avui us presento un altre obra del mateix compositor que encara ha quedat més amagada. De fet, el d’Albert operista és autor dels 20 títols que us detallo i de tots ells, tan sols es recorda Tiefland i després a molta distància, aquesta Die Toten Augen.
A l’entrada del passat 8 de juny dedicada a Lotte Lehmann, la magnífica interpretació que la il·lustre soprano fa de l’ària de Myrtoce “Psyche wandelt durch Säulenhalle”, va suscitar l’admiració i la curiositat d’alguns infernemlandaires i avui he decidit parlar-ne.
Die Tote Augen (Els ulls morts) es va estrenar el 5 de març de 1916 a l’òpera de Dresden i va ser dirigida per Fritz Reiner.
La crítica la va massacrar, però el públic va valorar molt, les inspirades melodies i la luxuriosa música i orquestració, on es poden intuir clares afinitats amb Wagner, Puccini, Strauss, Lehar i Korngold. Durant els 20 anys següents a l’estrena, cada reposició era celebrada pel públic, que va veure com amb l’arribada del nazisme, l’òpera desapareixia dels escenaris.
Acabada la Segona Guerra Mundial, l’obra va ser reposada a Viena (1950), Klagenfurt (1954), Amberes (1955), Nuremberg (1964) i a l’any 1980 a Berna.
La trama és extraordinàriament poètica.
A Jerusalem en temps de Crist, el senador Arcesius deforme i de repugnant presència física, està casat amb Myrtocle, que sent cega el creu bellíssim i apol·lini. Un miracle de Jesús fa que recuperi la vista i confon Galba, el bell amic d’Arcesius, volen creure que és el seu marit, i tots dos fan l’amor. Arcesius quan compren que la dona ha recuperat la vista i Galba s’ha aprofitat de la confusió el mata. Myrtocle maleint la dissort prefereix tornar a la ceguesa exposant els seus ulls al sol, refent així la vida amb el seu marit, del que valora pel seu esperit i no per la bellesa física.
La partitura està plegada de moments inspiradíssims, si bé té un inici poc engrescador. El gran final amb la llarga escena del sacrifici precedida d’un preludi orquestral de traca i mocador, és una prova per a la soprano, veritable protagonista d’aquesta bellíssima òpera.
L’escriptura vocal és molt lírica i les melodies són de fàcil comprensió i en molts moments s’acosten a Lehar. Com acostuma a ser habitual en aquest període, les orquestracions son riquíssimes de textures i colors.
D’Albert, malgrat néixer a Glasgow de mare anglesa i pare franco italià, es va considerar sempre alemany. Va ser un músic autodidacta que va obtenir una beca després d’estudiar al Royal College of Music, per anar a estudiar a Viena amb Hans Richter i més tard a Weimar amb Franz Liszt. Va ser extraordinàriament reconegut com a virtuós pianista.
L’any 1985 va obtenir la direcció de l’òpera de Weimar substituint a Richard Strauss.
Lotte Lehmann com a Myrtocle
Bé, jo us proposo escoltar el final d’aquesta magnífica òpera, i si us agrada us deixo els enllaços per baixar-la.
Darrerament el segell CPO, que es caracteritza per editar títols molts interessants del repertori alemany, ha editat una nova versió encapçalada per la magnífica soprano Dagmar Schallenberger dirigida per Ralf Weikert al capdavant de la Dresdner Philharmonie. Però la meva proposta és la versió d’un concert de la Radio de Stuttgart dirigida per Walter Born a l’any 1951 amb Marianne Schech cantant el rol de Myrtocle, Engelbert Czubok com Arcesius i un jove Wolfgang Windgassen cantant el “guaperes” Galba.
Eugen d’Albert (1864-1932)
Die toten Augen
Eine Bühnendichtung von Hanns Heinz Ewers und Marc Henry
Vorspiel
Der Hirt: Franz Fehringer
Der Schnitter: Ernst Grathwol
Der Hirtenknabe: Lore Paul
Handlung
Arcesius: Engelbert Czubok
Myrtocle: Marianne Schech
Aurelius Galba: Wolfgang Windgassen
Arsinoe: Lore Paul
Maria Magdala: Hetty Plümacher
Que ho gaudiu!
Arxivat sota: Opera | Etiquetat: Die Toten Augen, Engelbert Czubok, Eugen d'Albert, Marianne Schech, Walter Born, Wolfgang Windgassen
Un fragment maravellòs!!!.M’ha donat ànims per continuar a fer les feines no massa gratificants de la casa…
Estava esperant estos enllaços des de que un pardalet em va dir que els anaves a penjar. Gràcies!
De nuevo muchas gracias, Ximo, por ofrecernos esta obra de D’Albert. No conozco ninguna ópera de este compositor, sólo las arias que suelen aparecer en recopilatorios. Empezaré a salvar las lagunas con la grabación de “Die Toten Augen”. ¡Qué mejor anzuelo para picar que la participación de Windgassen!
Ximo,
Por fin he encontrado el momento de escuchar a Lotte Lehmann y me ha gustado muchísimo, de primeras, porque no conozco la obra, ni ésta ni ninguna obra de ese autor. Recuerdo una lección magistral de Colbrand sobre esta obra, qué descubrimiento.
Te agradezco los enlaces me la estoy descargando pero me cuesta mucho. No sé si es así de normal, o es culpa de mi viejo portátil.
He leído la discusión sobre Urmana y me he reído. Perdonad -quiero decir no os tomeis a mal el comentario- hace unos días hablando con un compañero de trabajo me comentó que estaba leyendo un libro sobre anécdotas parlamentarías;
A long time ago, cuando existía más talla intelectual entre los diputados que ahora, un ilustre diputado dijo que “el trabajo inútil produce melancolía”. Ha sido una asociación de ideas, encontrar un denominador sobre qué o por qué algo emociona -aunque sea en cuestión de voces- siempre me ha parecido una discusión inútil. Leeros y ver cómo argumentais siempre es un regalo.
Que tengais una feliz tarde de domingo!