*
El 6 de febrer de l’any 2007 la Nina Stemme ens va fer un recital al Liceu d’aquells que deixen un record inoblidable.
La Stemme va estar acompanyada al piano ni més ni menys per uns dels directors d’orquestra que més m’agraden, Antonio Pappano, el director musical de la ROH Covent Garden de Londres i antic mestre assistent del Liceu. L’acompanyament de Pappano va ser en tot moment modèlic, prenent el protagonisme necessari per fer el suport a la veu, però mai volen ser més que ella.
A la primera part la Stemme ens va cantar 6 cançons de Edvard Grieg i els Wessendonck-Lieder. A la segona, amb un teatre absolutament entregat va cantar, cinc cançons de Jan Sibelius i 6 cançons de Rakhmáninov.
L’emociona’t públic li va demanar més i ella va oferir tres bisos, una cançó de Sibelius, el Surabaya Johny més dramàtic que he escoltat jo mai i el t’estimo de Edvard Grieg.
Ara us proposo escoltar aquell Surabaya Johnny i ja us aviso, tal com deia la Margo Chaning a All about Eve, “estrenyeu-se els cinturons que aquesta nit hi haurà turmenta”.
Surabaya Johnny pertany a la comèdia musical en tres actes Happy End, de Kurt Weill, Elisabeth Hauptmann i Bertolt Brecht, estrenada a Berlín el 2 de setembre de 1929.
Elisabeth Hauptmann va escriure la història sota el pseudònim de Dorothy Lane. L’obra a la seva estrena va obtenir un fracàs total i es va representar durant tan sols 7 dies. Va ser titllada de comunista.
L’obra es va reposar a Munic a l’any 1956 i ja no han deixat de fer-se. La trama és molt simple i en certs aspectes recorda la de Guys and Dolls.
L’obra conté dos números que han tingut una ressonància més enllà de la pròpia obra, aquest Surabaya Johnny en el tercer acte i que avui ens canta la Stemme i “Bilbao Song” al inici del primer acte.
Ich war jung, Gott, erst sechzehn Jahre.
Du kamest von Burma herauf.
Du sagtest, ich solle mit dir gehen,
du kämest für alles auf.
Ich fragte nach deiner Stellung.
Du sagtest so wahr ich steh’:
du hättest zu tun mit der Eisenbahn
und nichts zu tun mit der See.Du sagtest viel, Johnny, kein Wort war wahr, Johnny.
Du hast mich betrogen, Johnny, zur ersten Stund!
Ich hasse dich so, Johnny,
wie du dastehst und grinst, Johnny.
Nimm doch die Pfeife aus dem Maul, du Hund!Surabaya Johnny, warum bist du so roh?
Surabaya Johnny, mein Gott und ich liebe dich so!
Surabaya Johnny, warum bin ich nicht froh?
Du hast kein Herz Johnny, und ich liebe dich so!Zuerst war es immer Sonntag.
Das war, bis ich mitging mit dir.
Aber dann, schon nach zwei Wochen,
war dir nichts mehr recht an mir.Hinauf und hinab durch den Pandschab,
den Fluß entlang bir zur See:
ich seh schon aus im Spiegel
wie eine Vierzigjährige.Du wolltest nicht Liebe, Johnny,
du wolltest Geld, Johnny
aber sah, Johnny, nur auf deinen Mund.
Du verlangtest alles, Johnny.
Ich gab dir mehr, Johnny.
Nimm doch die Pfeife aus dem Maul, du Hund!Surabaya Johnny, warum bist du so roh?
Surabaya Johnny, mein Gott und ich liebe dich so!
Surabaya Johnny, warum bin ich nicht froh?
Du hast kein Herz Johnny, und ich liebe dich so!Ich habe es nicht beachtet
warum du den Namen hast.
Doch an der ganzen langen Küste
warst du ein bekannter Gast.Eines Morgens in einem Six-Pence-Bett,
werd’ ich donnern hören die See;
und du gehst ohne etwas zu sagen,
und ein Schiff liegt unten am Kai.Du hast kein Herz, Johnny,
Du bist ein Schuft, Johnny.
Du gehst jetzt weg, Johnny,
sag mir den Grund!
Ich liebe dich doch, Johnny,
wie am ersten Tag, Johnny.
Nimm doch die Pfeife aus dem Maul, du Hund!Surabaya Johnny, warum bist du so roh?
Surabaya Johnny, mein Gott und ich liebe dich so!
Surabaya Johnny, warum bin ich nicht froh?
Du hast kein Herz Johnny, und ich liebe dich so!
traducció al anglés:
I had just turned sixteen that season
when you came up from Burma to sty.
And you told me I ought to travel with you,
you were sure it would be okay.
When I asked how you earn’d your living
I can still hear you say to me:
you had some kind of job with the railway
and had nothing to do with the sea.You said a lot, Johnny, all one big lie, Johnny.
You cheated me blind, Johnny from the minute we met.
I hate you so, Johnny,
when you stand there grinning Johnny.
Take that damn pipe out of your mouth, you rat!Surabaya Johnny, no one’s meaner than you.
Surabaya Johnny, my God, and I still love you so!
Surabaya Johnny, why’m I feeling so blue?
You have no heart, Johnny, and I still love you so!At the start ev’ry day was Sunday,
till we went on our way one fine night.
And before two more weeks were over,
you thought nothing I did was right.Some trekked up and down through the Punjab,
from the source of the river to the sea:
When I look at my face in the mirror,
there’s an old woman staring back at me.You didn’t want love, Johnny,
you wanted cash, Johnny,but I saw your lips, Johnny
and that was that.You wanted it all, Johnny,
I gave you more, Johnny.
Take that damn pipe out of your mouth, you rat!Surabaya Johnny, no one’s meaner than you.
Surabaya Johnny, my God, and I still love you so!
Surabaya Johnny, why’m I feeling so blue?
You have no heart, Johnny, and I still love you so!I would never have thought of asking
where you got that peculiar name,
but from one end of the coast to the other
you were known everywhere we came.And one day in a two-bit flop-house,
I’ll wake up to the roar of the sea;
and you’ll leave without one word of warning,
on the ship waiting down at the key.You have no heart, Johnny,
you’re just a louse, Johnny.
How can you go, Johnny,
and leave me flat!
You’re still my love, Johnny,
like the day we met, Johnny.
Take that damn pipe out of your mouth, you rat!Surabaya Johnny, no one’s meaner than you.
Surabaya Johnny, my God, and I still love you so!
Surabaya Johnny, why’m I feeling so blue?
You have no heart, Johnny, and I still love you so!
Arxivat sota: MUSICALS, cantants | Etiquetat: Antonio Pappano, Bertolt Brecht, Kurt Weill, Nina Stemme, Surabaya Johnny
Buf, s’han de tenir molt ben posats per fer una versió així… en un concert!
Fabulosa. ¡Qué intensidad! parece que se deja la vida. Supongo que a esta no la encontrarás fría.
La seva veu és un fabulós instrument: comunica i emociona alhora! Bravo Nina!
caramba si, noche de tormenta…
Amb ganes de tornar-la a veure…
Sentint això la Denoke encara em sembla més fleuma…
L’Assur m’havia parlat amb entusiasme d’aquesta versió que he pohut escoltar ara, Ximo.
És una dramatització que et pot fer oblidar les moltes altres que hem sentit, o bé els abaixa un englaó. Ja sé que la Lemper té un altra tipus de veu però la seva creació també m’agrada. Ara bé, la de l’Stemme m’ha deixat bocaoberta.
Kisses!
Mei, la Denoke et va traumatitzar, oi?, ja, ja, ja. Com ens varem avorrir. Amb la Stemme potser la cosa hagués estat diferent, tot i que continuo pensant que massa veu per cantar musical, malgrat que en aquest Surabaya s’adequa molt al estil.
És curiós que la Stemme, i no vull tornar a entrar en temes de fred i calor, té una tendència al distanciament. Ui que he dit!
Ximo, jo no en diria distanciament, sinó contenció. La contenció és essencial tant en un cantant d’òpera com en un actor qualsevol. Un dia en parlarem. Salut!
Yo también opino que los cantantes de ópera tienen demasiada voz para cantar musicales, pero es este caso parece que ha logrado el justo término. ¡Espléndida y desgarrada interpretación!
Amic Vianant, hi ha qui diu que a mi no m’aniria gens malament una mica de contenció, però noi, em fa mandra.
Salut! i a veure si ens veiem al Don Giovanni.
Una de les cançons, pel meu gust, més espatarrants que mai s’han escrit. Una de les cançons que, quan la sento interpretar com crec que s’ha de saber interpretar, no he pogut mai evitar que les llàgrimes em llisquin galta avall. Grandiosa la interpretació de l’Stemme. GRANDIOSA!!! (M’he d’eixugar els ulls per poder mirar que hagi escrit bé el comentari ja que, mentre l’escrivia, l’estava escoltant.)
) ESPATARRANT!!!
Gràcies amic Vianant.